Una de les coses que te n'adones viatjant és que totes les superfícies de la realitat, la immensa majoria de superfícies que et trobes arreu, són dures. Passa el mateix, per exemple, en una cuina, però, no sé per què, és més fàcil prendre'n esment quan marxes a un altre país. Allà, tot és potencialment dolorós: l'asfalt escalfat d'una pista d'aterratge, el marbre de les estàtues, la velocitat a la qual et passen rabent els cotxes. Et pots estavellar contra tot, ben mirat, o tot et pot caure damunt o passar per sobre. La solidesa dels materials, aquesta solidesa fins amenaçadora, és l'únic que comparteixen quan marxes fora. Tan fermes són aquestes muralles que, en una col·lisió contra elles, és més fàcil que t'esberlis tu el cap que no pas els obris una esquerda, que cedeixin un mil·límetre. No les pots vèncer ni amb apel·lant a la compassió. En els viatges, hi ha molt poca, per dir-ho així, suavitat. Només quan tornes a casa, hi trobes, per exemple, un llit.
Si tots els camins van a Roma, vol dir això que tots els camins tornen, també, de Roma.
Roma, ciutat eterna, diuen. I, tanmateix, hi ha dues maneres de pensar l'eternitat. Un dia etern, pel cas, què vol dir? Un dia que no s'acaba mai o un dia que es repeteix? Un dia que s'allarga o un dia que retorna? L'eternitat podria donar-se de les dues formes. Potser caldria diferenciar l'eternitat de la ciclització; potser pensar l'eternitat com a un cercle és inexacte, una mica groller. Bé, tant és. De quina altra manera podem, doncs, imaginar-la? La nostra idea d'eternitat està marcada per una projecció de final. Jo diria, en tot cas, que el que cal fer és multiplicar les eternitats: Roma, ciutats eternes. Tantes Romes com eternitats, corresponent-se mútuament.
És el cinquè cop que torno a Roma i, ara, per fi, puc dir que hi he adquirit una certa intimitat. Allò que, quan era més petita, anava guardant-me al fons de la memòria, en l'estrat de la inconsciència, aquesta vegada ha aflorat i m'hi ha fet sentir, per primera vegada, propera i còmoda. Sabia els topants o, com a mínim, en tenia una vaga sensació de familiartat. I tot i així, Roma és una ciutat impossible. No hi ha res allà que sigui amable: les distàncies són massa grans i la història afeixuga massa els racons que encara conserven, retenen, la bellesa.
L'únic suau a Roma és, efectivament, la llum. Quan vam aterrar, de sobte, vaig sentir la familiaritat de la llum. No la confondria amb cap altra: era daurada de debò, no del daurat de llautó de les altres, sinó daurada com només les llums connotades històricament poden ser-ho. Ho feia resplendir tot i, alhora, amagava allò que no volia revelar. Era una llum tan preciosa que es permetia, també, ser tramposa. Potser cada ciutat no és sinó el trasllat del tarannà de la seva llum i Roma, també, és aquesta bellesa innegable que confereix privilegis indeguts a una ciutat excessiva, irritant. No s'hi pot viure a Roma, però és que cal poder-hi viure? És que s'hi ha de poder viure? És que està feta per viure-hi? Un lloc amb tantes capes, on el palau d'un emperador és el fonament de l'amfiteatre del següent, no és un lloc agradable. Ha heretat dels seus governants el ceptre de la tirania.
Ça suffit! Prou de jutjar moralment un arreplegament de pedres. Me n'he d'estar. Tantes pedres! Ens agraden, i prou. Hi eren abans que Shakespeare aprengués a parlar, i hi seran després que s'oblidi el que va escriure.
Com més important sigui una cosa, més element d'atzar demana per a realitzar-se. Per això, encara no renuncio (no puc renunciar) a les senyals. Estic en l'abisme d'aquesta consecució i, per això, més que mai, esdevinc una supersticiosa àvida, accidental, involuntària. Pel cas, mentre estava escrivint aquesta cita de Julian Barnes a la llibreta, va visitar-me una abella. Me'n vaig apartar, perquè mai no és bon moment per a descobrir si ets al·lèrgica a la seva picada, i, per un moment, des de la distància, la imatge se m'aparegué clara: les paraules i ella sobrevolant-les. Llegint-les?
Llibres que he llegit: pocs, i bons. El diable al cos, de Raymond Radiguet, principalment. I, per una vegada, no glossaré res: callaré.
Per sort, en res d'això no hi ha res de personal. Aquest jo que empro aquí, en aquest quadern, és un espai de consciència, un lloc on s'esdevenen i se succeixen idees, un perímetre d'acció, però no un ego. Un je, no pas un moi. O això em faig creure, en tot cas. L'autobiografia només és legítima d'emprar com a esquer. Agustí va emprar el jo per a acabar parlant del Mal; Proust, de la salvació de l'art. L'única manera de dir jo és fer-ho perquè, en el fons, vols fer una altra cosa, alliberar-la sota una falsa promesa... Una cosa autènticament valuosa.
Etna 🩰