Es diu que les abelles tenen llenguatge i és cert que tenen un tipus de llenguatge, és a dir, que són capaces de transmetre informació. I, tanmateix, al seu llenguatge, li manca una cosa fonamental: la descripció.
Si Amèlia pogués parlar, estaria salvada, com totes les dames decimonòniques, de les quals ha heretat el ram de camèlies i els romanços, però sense aigua al gerro de les flors ni justificació moral rere els seus enganys. La seva incapacitat de descriure aquest conflicte és un catàstrofe per a la seva sensibilitat. Li'n dirà, com a solució de mínims, "crisi existencial". I bé, què és una "crisi existencial" per a algú com l'Amèlia? Un centre buit i vegetal al voltant del qual orbitar, l'enèsima estilització de la seva fatuïtat. L'Amèlia i el seu món decoren una natura morta, on un idealisme inguarible és condició d'aparença i, alhora, de condemna per a seguir perpetuant la façana. La realitat és sempre una altra cosa i la veritat, fins i tot, una de diferent. I precisament, el que m'interessava quan vaig escriure aquesta novel·la, era el fossat entre la vida i la codificació cultural d'aquesta vida mateixa. D'aquesta escriptura, ja en farà ben bé dos anys (!). Buscava la fricció entre un món que és d'una manera concreta i que, en canvi, es proposa a ell mateix sota els cànons d'una fantasia d'arrel cultural. I, per a fer-ho, vaig emmotllar una protagonista persistentment enquimerada, una mena de Madame Bovary escarafallosa, un Quixot estovat, llegit sense tragèdia. A mesura que l'Amèlia de les Camèlies naixia, floria amb ella el seu món. El duia cosit a la costella, i em resultava un paisatge ben familiar. Només em va caldre posar atenció.
Amèlia de les Camèlies és la distinció entre els carnívors i els herbívors, entre l'aparença i l'autenticitat, entre la comicitat i la crueltat. És la distància irrevocable i íntima que fa irreconciliables l'Amèlia i l'Amèlia de les Camèlies.
En aquesta novel·la, zumzegen les abelles, però allò que s'hi retrata és el món sobre el qual s'alça i decau el rusc, un univers on la cultura és tan fràgil que esdevé una disfressa de les insuficiències. Un ambient on les referències culturals es branden sense aprofundir-les, on els autors es llegeixen carrinclonament perquè és la lectura que comporta capital social, on la profunditat esdevé l'enèsim joc de miralls, on parla el personatge i no pas la persona, on convenç el discurs i no pas la paraula. Es tracta d'un món literari en essència, en el sentit que és altament convencional i codificat. I, en aquest context, la cultura és més material que mai: és una moneda de canvi de valor arriscadament volàtil, és un constant bescanvi simbòlic de divises entre l'expectativa i la possibilitat. És moda, producte i prestigi. La cultura, reduïda a un rusc on les cel·les buides són un espai a ocupar, per a exercir una influència de baixa volada, per a disputar una centralitat de curt horitzó. La cultura com a crèdit, com a perspectiva d'ascens social, com a escala per a prosperar. Vet aquí unes altres il·lusions perdudes, sempre recomençades per a l'Amèlia.
Per tots aquests motius, i potser algun d'altre més espuri, Amèlies de les Camèlies és, en primer lloc i essencialment, només una sàtira. La sàtira, és clar, d'un ambient determinat, però també una paròdia: la de la idea de trama. La gràcia de tot plegat és que l'Amèlia no té conflicte, sinó un cap bufat de romanços, una joventut vessada de frivolitat. Entremig d'aquest teatre, d'aquest llarg espectacle, potser aflora un bri de veritat. Emperò, tot seguit, com si fos retràctil, el besllum de veritat retorna a les entranyes del llibre, com si no hagués emergit mai. No deixa traça; la veritat no és estilitzable. Quan el món és buit, sembla ple; quan la paraula és interessada, sona sincera; quan el gest és grotesc, tot esdevé inecessari.
Benvinguts al món de l'Amèlia de les Camèlies.
