Ara bé, tot això per dir què, exactament...? Ah sí, que m'encanta la ficció, i no només perquè en gaudeixo com una criatura amb sabates noves, sinó perquè m'ensenya a viure, m'imposa una certa ètica del temps i m'assenyala què puc fer i què puc esperar. Montaigne ho hauria formulat amb més ínfules: què m'és lícit esperar? No, no, espera, que aquest era Kant. Tant fa, les ínfules hi són (les meves o les dels filòsofs...?). La ficció, escrivia abans que apareguessin aquests senyors, fa palpable la vida, me l'estén davant dels ulls, me la retorna amb una textura determinada, variable però perserverant, i la jutjo en funció del tacte que m'ofereix cada llibre que llegeixo. La vida, si llegeixes Moby Dick, la ressegueixes i és èpica i enlluernadora, com l'organzí; si llegeixes Madame Bovary, suau, tràgica i mínima com el setí; si llegeixes Monsieur Teste, cerebral i estriada, com la pana. Tots aquests títols comencen amb M. En podria pensar més? Fem-ne la prova, vejam: Manon Lescaut (que repel·lent). Macbeth. Middlemarch. Metamorfosis i Metamorfosi (carambola). Medea. Mandràgora (punt qualitatiu, si us plau). Mansfield Park. Maria Antonieta. Molta, molta guerra (no era així?). Mirall trencat (aquesta sí, apa). Suposo que depèn molt de si prenem el títol en versió original o segons la traducció, que pot afavorir o perjudicar. Pel cas, en anglès i en francès hi ha molta M (Mr, Mrs. Monsieur, Madame i... Mademoiselle), però en català, bé... També canvia molt si ho fem amb personatges, perquè me n'adono que surten molts noms propis. Anàlisi apassionant, Etna... Val més que l'escapcis amb aquest comentari sardònicament autorreflexiu. 

Coses que he llegit aquest gener: he rellegit (!) El món d'ahir, és a dir, el món d'avui. No soc, normalment, una persona de fer relectures, però n'he gaudit, especialment, d'aquesta en concret. Això ha fet que, imprevistament, hagi pres a càrrec també la lectura de Tres relats de passió, del mateix autor. Resultat? M'hi he enderiat. No recordava com de bon escriptor arriba a ser Stefan Zweig quan no es preocupa de... bé, deixem-ho aquí, de moment. Malgrat que el meu estimat Broch li tingués tírria, així com Musil i tota la rècula, i fins i tot jo li'n puc tenir per algunes coses que n'he llegit que m'han semblat xarones, aquests tres relats m'han renovellat la fe en un Zweig que surt del seu propi personatge per a explorar, precisament, què hi ha al límit d'aquesta construcció i com de fràgil és aquest món que abandera. Pel cas, Amok és inaudit, frega la perfecció (si no fos per les primeres pàgines que, com sempre, cauen en el tòpic de la conversa confessional, que tant em molesta).. Però allò que se'n diu el ventre, la tralla, és plaent en la mesura que és tens, cruel i autèntic, que ho posa tot dempeus i tot ho remou, que desordena del tot els conceptes de Bé, del Mal, de la Compassió... Ah, sacsejada del benestar burgès en un ambient colonial, quin lloc comú més ben quadrat en aquest relat. Els altres dos relats, més que agradar-me, m'han interessat, però és innegable que tenen passatges d'una força corprenedora. M'ha quedat un gener ben zwegià, que és una associació que trobo ben escaient. 

Penso, de debò, que la millor història mai pensada (que no pas mai escrita) és El Comte de Montecristo. 

Aquest gener he decidit titular els dies i n'hi ha alguns que podrien composar una bona bibliografia: la serenor, l'elasticitat, l'hospitalitat, l'eufòria, l'or, la represa, la teoria, els ocells...

🌫

Aquestes línies són escrites a principis de gener; aquestes d'ara, a les acaballes. La conclusió, com sempre, és que gener és el pitjor mes de l'any i que, malgrat que algú podria pensar que tot ha canviat, res no ho ha fet essencialment: el món segueix ferm sota els meus peus, el gust del cafè és exactament el mateix i s'ha acabat... Potser és una errada començar l'any el gener, que té més càrrega de final que no pas d'inici. Les coses tenen una importància sempre relativa, en funció de la nostra força i de l'equilibri que aconsegueixi negociar amb el món i les circumstàncies. Reprenc d'una manera desagradablement pedant, una frase pròpia: som opacitat respecte a nosaltres mateixos. I, sovint, m'he de recordar que, per a bé o per a malament, les decisions prenc a cada instant són les meves. 

Miramar, Naguib Mahfuz. Al gener, la meva gran descoberta va ser El Caire laminat i complex d'aquest autor. Una novel·la contrapuntística més que no pas coral, curta però intensíssima, una possibilitat oberta d'explorar més i millor.

El sentit d'un final, Julian Barnes.  Qui sap si aquest eix triàdic és de les obvietats: evidentment, em calia llegir aquest llibre de Barnes tard o d'hora, després del de Kermode (gairebé) homònim. I bé, el resultat és que, previsiblement, entra en aquesta llista.

Ronda naval sota la boira, Pere Calders.  Evidències, altre cop. Un dels noms propis d'aquest 2025 ha estat, sens dubte, Pere Calders, que demostra que escriu tenint-ho tot a l'abast en una obra com aquesta. Hi ha vida més enllà dels contes, sí. I, de fet, fins i tot, jo m'arriscaria a dir que hi ha la vida. Però això són figues d'un altre paner. Amb un capità del vaixell que s'anomena Maurici, no pots negar que ets davant d'un grandíssim llibre. 

Gossos dempeus, Eduard Olesti.  Una obra estrabòtica com poques, excessiva i, potser per això, és aquí. Perquè aquesta espècie d'hybris de la decadència impacta i fa cràter en un camp literari com el nostre. I amb motiu no hi afegeixo cap qualificació, a aquest camp literari.

El menyspreu, Alberto Moravia. Acabo de trobar l'eix compartit d'aquests tres títols: la sorpresa. Qui m'havia de dir que un llibre al qual només hi vaig arribar per la referència de Godard, que ja se m'ha rovellat i tot, acabaria fent cap a aquesta llista? De fet, ningú. 

Els ocells, Tarjei Vesaas. L'inesperat com a única esperança. També la descoberta d'aquest autor i, en concret, d'aquest llibre, ambdós injustament recòndits, fa que el món, de tant en tant, tingui punts de llum. És a dir, que el desconegut esdevingui, de sobte, agradable. Que ens llancem a la piscina i hi hagi aigua. Passa poc, però quan passa... Aleshores, acabes encabit en una tríada de la meva llista de millors lectures de l'any sota l'ègida de la sorpresa.

La dona de Déu, Amanda Mikhelopulu. M'he aficionat ara a buscar elements en comú d'aquestes agrupacions que he fet, i ho prometo solemnement, a l'atzar. Resulta força senzill, alarmantment senzill, tan i tan evident que fa dubtar de la meva paraula. En tot cas: ahà, sí, ara entrem al terreny de la passió. La densitat pantanosa de l'indegut, de l'arrauxament, de la necessitat entretallada de destí, o de destí entretallat per l'heroisme de la necessitat. Aquí, dos grecs, un de modern i un d'antic. La neo grega, en aquest cas, d'un cristianisme recargoladament humà.

L'amant de Lady Chatterley, D. H. Lawrence. Una novel·la irregular que arriba a picar amunt només per la primera part. La resta, s'embranca i potser, fins i tot, fa panxa. Però, no és així, també, la passió? No és una encarnació perfecta de l'envitricoll que suposa no pas enamorar-se, sinó desitjar? 

Orestea, Èsquil. Bé, i qui anava a dir que m'agradaria tant la sang i el fetge? Crec que era deduïble, però l'Orestea s'endú tots els mèrits, i no pas el meu tarannà. La serp a la coberta ja era un indicador infal·lible. Sempre recordaré la mort de Cassandra.

Desfilada, Rachel Cusk. He de confessar que no em ve al magí cap comú denominador per a relligar aquests tres títols d'ara, indicació de la meva honestedat respecte de l'agrupació. O no? Podem sospitar del meu gest? És pura retòrica. I és que ara sí que l'he trobat: l'exploració, és a dir, el coneixement. L'antic testament traït que Kundera prescribia per a la novel·la: un lloc on pouar l'aprofundiment de la realitat. És el cas de Desfilada, impressionant, del millor que he llegit escrit actualment. Simplement, em trec el barret, i me'l trec poc sovint. 

Jo he servit el rei d'Anglaterra, Bohumil Hrabal. Una obra que declara tan èmfaticament aquest jo des del seu mateix títol només pot anar molt bé o molt malament. Me n'he adonat, ara, que hi ha poques obres còmiques en aquesta llista, però aquesta i la de Gogol hi són per mèrit propi. Una espècie de tirallonga de discurs que et fa gaudir, de debò, del que significa encadenar paraules i, sobretot, explicar-se històries.

El blat tendre, Colette. Primera vegada que llegeixo Colette i sí, és un d'aquells malaurats moments en què has d'exclamar-te, en veu alta perquè el penediment sigui més fons, que quina falta tan greu no haver-hi topat abans. Una obra que, tot i girar al voltant de la tendresa, s'enfonsa en aquell punt exacte en què aquesta tendresa comença a fer-se amarga, a mutar en verí. Exploració, doncs, com deia, d'aquest punt de metamorfosi. 

Crist de nou ressuscitat, Nikos Kazantzakis. Com que hi estic agafant habilitat, en això d'agrupar segons una categoria, he de reconèixer que per aquestes tres següents n'he trobat dues de pertinents. Aquí, anomenaré la primera: el sacrilegi. No hi ha res que Kazantzakis faci millor que convertir el sacrilegi en una obra literària, i aquest llibre ho té tot: des del metateatre que activa el conflicte fins a l'estructura de llampec, des dels personatges infusionats de la realitat històrica de la Grècia de l'època fins a una traducció de mèrit propi. 

El diable al cos, Raymond Radiguet. Un altre estudi de la gelosia escrit als anys 20 a França. A qui retira una obra com aquesta? I, tanmateix, com que el diable és al cos i, fins i tot, hi ha qui diria que és el cos, aquest llibre s'obre pas amb una força que només es pot atribuir, pe tant, a l'efectivitat de totes les peces que el conformen. 

El roig i el negre, Stendhal. Havia de llegir-lo en algun moment de la vida, oi? I quin altre de millor que un juliol impenitentment llarg, escurçant els dies al balcó de casa? I quina altra manera que buscant-hi el mediador del desig, la imitació de l'aspiracionista i admirant les redempcions finals, liminals? Això i, és clar, tota la meva simpatia vers Mathilde de La Mole, que ho té tot per a ser dels millors personatges mai no escrits.

Dues vides, Emanuele Trevi. Aquesta tongada d'ara... Se'm fa estrany classificar-la si he de parlar d'aquest llibre de Trevi. Estrany en el sentit de frívol, atès que aquesta obra és de tot menys frívola o superficial. És el que jo definiria com a necessària, i ves que me n'estic molt, d'emprar aquesta paraula tan excessiva. Un homenatge sentit, d'aquells que fan ganes de donar una abraçada a tots els protagonistes quan te n'adones que, més que no pas creacions, són persones de carn i ossos.

Veig caure Satanàs com el llamp, René Girard. L'any de Girard m'obliga a seleccionar-ne només un, de tots els que n'he llegit, i he agafat aquest qui sap perquè. Potser pel títol? Gens descartable: el millor títol que he escoltat mai; em fa enveja i tot. També podria ser que em permetés esbossar la semblança amb els altres dos més fàcilment, en el moment en què penso els tres com a teixits discursius, és a dir, no pas com a llibres, sinó com a discursos. Sigui com sigui, Girard, quin emmirallament!

Història somiada, Arthur Schnitzler. Diuen que el somni s'apropa, formalment, a la novel·la. Qui pot discutir-ho, si ha llegit aquest llibre? Totes les desviacions vitals tenen cabuda tant en l'un com en l'altre i, de fet, d'aquesta ressonància entre ambdós, en naixeria allò que faria el fet literari.

L'aniversari, Andrea Bajani. No hi ha res que en pugui dir que no digués ja a la meva ressenya, però, per si de cas, em ratifico en l'excel·lència agònica d'aquest llibre. 

Les perfeccions, Vicenzo Latronico. I quina categoria pot emmarcar aquesta obra, l'anterior i la següent? Potser la idea de refugi, que pot ser un recer i, alhora, una il·lusió de recer. Aquest llibre té la virtut de retratar el punt generacional, situat en una època molt determinada, en què la seguretat esdevé una asfíxia. 

La presó de Rebibbia, Goliarda Sapienza. No és la mena de llibres que acostumen a agradar-me, però ha estat una irrupció important i d'una fermesa tan sòlida que... vaja, aquí la tenim. Veig, d'altra banda, que ha estat l'any del triomf dels italians, en presons de diversa índole.

Esdeveniments de la realitat immediata, Max Blecher. La deformació de la realitat com a nova realitat: el mirall que es passeja al llarg del camí és un mirall que ens retorna una imatge grotesca. I hi ha tres nivells de deformació. Un d'ells, és clar, és el del coneixement metafísic, és a dir, la pulsió d'essencialitat de la qual neix l'obra de Blecher, tan encertadament recuperada ara. Punt i a part mereix la relació productiva de certa literatura amb la malaltia. 

Jo, que no he conegut els homes, Jacqueline Harpman. Un altre jo emfàticament subratllat en un títol, i ja se sap que dos punt fan una línia. En aquest cas, és una obra peculiar, que no té paral·lel amb gairebé cap altra. Bé, se m'acut una, encara que sigui encofurnat: Solaris. I aquí m'atura, perquè dir-ne res és, ara sí, profanar la seva força.

La imatge, Josep Palàcios. En aquest cas, la deformació apel·la a allò més estranyador, és a dir, a la intimitat de la qual es reivindica el llenguatge com a expressió de nosaltres mateixos. Bé, Josep Palàcios, aquest gran escriptor ocult, afortunadament cada vegada amb més pulsió emergidora, aconsegueix teixir obra i vida en aquesta recopil·lació on el llenguatge, a força de recargolar-se sobre el seu significat, el fa tan folgat i balder que màgicament esdevé imprescindible. Un fabulós encanteri d'escriptura a través i en les paraules.

Proleterka, Fleur Jaeggy. Tot això són paraules. I com escriure a partir dels silencis? La resposta és aquesa obra de Fleur Jaeggy, que té una habilitat especial per a trencar el llac glaçat de la realitat no pas amb escalfor, sinó a base de més fred. Aquesta finor corrossiva fa baixar un calfred per l'espinada, però és, tot amb tot, admirable. Inquietant? Potser. També, sens dubte, mestrívol. 

Pensament intempestiu de darrera hora: és la primera vegada que Proust no hi apareix, en aquesta llista...? 

Podria fer més juguesques amb aquestes tríades repetides fins a nou vegades. Numerològicament, és el primer pas per a l'esoterisme, aquesta repartició. Però ja s'ha acabat el temps de capicuar per avorriment títols, s'ha acabat l'ociositat del cabalista. El 2026 no serà l'any de les travesses, sinó dels acompliments. Sempre em dic això, i sempre s'acompleix quelcom, encara que sigui petit. Algun dia, serà gran, encara que sigui per insistència. Ho sé. 

Bon 2026! 

Etna 🥂

Falten exactament vint dies perquè aquesta entrada es publiqui i estic esperant, potser endebades, que la vida l'ompli de contingut.

Tinc un petit calendari d'advent que em va regalar una amiga. No l'empro com a calendari, només obro les pestanyes que em venen de gust, seguint una intuïció purament numerològica, sense solta ni volta, que és l'única manera de fer anar els petits atzars en què t'entreforca la vida. Privilegio els nous i, després, en ordre descendent. Sota les portetes de cartró, hi trobo, de vegades, el dibuix d'un àngel o d'un gosset petaner que persegueix els personatges del quadre general, uns patinadors sobre gel enriolats. Adesiara, és un núvol o un esquirol entremaliat. Em fa il·lusió anar donant existència a aquestes figures innocents. És un joc de nens del segle passat. Potser és perquè me'l va dur d'aquelles terres, però sempre que hi joguinejo, em ve al cap la idea que soc una protagonista d'Stefan Zweig, en dubtosa adaptació de Wes Anderson. 

Aquest novembre és un mes incert, que vacil·la entre l'estadi d'haver acabat d'escriure i d'haver-se de rellançar a una revisió del mateix text. Simplement es fa insuportable haver d'enfrontar, encara tan roents, unes paraules de les quals estàs, encara, només a mig distanciament, que són encara a tocar, i és ara que encara el ferro és prou calent per a picar. 

És el dissabte de l'any, és a dir, el moment de fer endreça, de resguardar allò que cal conservar de cara al diumenge, de fer rebost, de posar recte allò que, fins ara, hem deixat tort i per mandra, per inèrcia, ja ens estava bé. Aquesta primera persona del plural té un ressò moralista massa poc fet per a mi, massa home-francès-segle-XVII. En tot cas, la qüestió és que ha passat una cosa que feia molt de temps que no s'esdevenia: he acabat una llibreta i n'he hagut de començar una altra. Això és l'equivalent, en el petit imperi de la meva subjectivitat, a la clausura d'una etapa històrica. Com passa sovint, no hi ha cap correspondència entre una fita de gran volada i aquest acabament, malgrat que l'hagi buscat a consciència. Simplement, s'ha acabat un dia quinze de novembre, i punt! Després, algú dirà que va ser la Revolució Francesa que va inciar l'Edat Contemporània, o el que sigui que fan repetir de cor a l'escola, però, en el fons, és un petit punt d'anclatge sense correlació essencial, directa, ontològica. És la banalitat de dividir la història segons la historiografia. 

La darrera novel·la que he llegit ha estat Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman. Quin títol, oi? Desagradables i alhora èpics tornaveus bíblics. Per a resumir l'impacte, diré que ha estat una autèntica obliteració. M'ha deixat tocada sense acabar d'enfonsar-me, una mica pengim-penjam entre un pol de l'angoixa i l'altre de desconcert. O potser és que la vaig acabar ben entrada la nit, i m'amarà aquella pesantor d'ànim que afeixuga tota reflexió sobre la condició humana després de mitjanit. D'altra banda, no crec que hi hagi cap hora en què les paraules prenguin més cos que al vespre. Soc jo que, quan llegeixo de dia, estic massa posada en mi mateixa com per a deixar-me arrossegar per una altra veu...? Sempre visc alerta i, en aquest estat, és complicat que les històries t'envaeixin del tot. 

En tot cas, en una d'aquestes pèssimes frases promocionals que tan supersticiosament els editoris creuen que serà un reclam, s'afirma que l'obra de Hartpman és una mena de Kafka femení, cosa que em sembla insultant en moltes direccions: d'antuvi, pel tema d'haver de declinar Kafka en femení, però, sobretot, perquè la novel·la no és gens kafkiana. Això de prendre la desolació com a comú denominador d'un seguit de llibres i establir-ho com a tópic ideat per Kafka ho trobo un pèl descurat. En tot cas, Jo, que no he conegut els homes no pren l'aiguavés en què Kafka usualment és sobrenentès (malinterpretat) en aquestes bandes promocionals. Tal vegada ens trobem davant de l'adjectiu de genealogia literària més mal emprat de tots els temps. Tanmateix, tornant al fil, si decidim parlar de Kafka, ho hem de fer com a un Kafka sofisticat, és a dir, en la mesura que tant la novel·la de Harpman, ara sí, com l'univers de Kafka, ens passegen pel segon estadi de la civilització. Ens la presenten en la seva reducció al zero i, per tant, com a una espècie de revulsiu. Ens demanem pel sentit en la mesura en què la seva negació ens deixa desamparats. És a dir, si el món no tingués sentit, què faríem? Quines són les nostres possibilitats d'establir aquest sentit si el nostre entorn fos hostil a l'explicació, la interpretació, és a dir, a tot el que conforma el caliu humà? En comptes de Kafka, parlem llavors més aviat d'un Beckett, que situa la lluita pel sentit no pas en el llenguatge, sinó en la supervivència. I és clar que el llenguatge és important, però no pas com un element que cal porgar, sinó com a la darrera esfera on aquest sentit encara es pot realitzar. 

Jo diria que aquesta novel·la de Harpman, malgrat l'escenari apocalítpic on es desenvolupa, té la voluntat d'aferrar-se a la humanitat, alhora que en demostra la facilitat amb què deixa de tenir un significat aquesta paraula. Cal parlar d'humanitat no pas com a un element positiu, sinó com el desgast causat per la profunda desolació de no trobar correspondències que ens facin possible la vida més enllà de la supervivència. Sense valor, caminem nus per la condició existencial pròpia. Valor sigui quin sigui, és clar! Sigui quin siqui, perquè també pot haver-hi un valor en la mort, en la massacre, si en treiem un entrellat, un propòsit, una resistència. I, vet aquí el vincle entre l'autora i l'Holocaust que, sense ser un altre tema, ara no afonaré. No obstant això, la novel·la no explora la crueltat o la violència, sinó, altrament, la tortura d'una vida plena de preguntes sense cap mena de respostes... l'erosió del silenci que ens retornen aquestes qüestions. Si ens reduïm al zero, si no som capaços de connectar res amb res, què hi resta? Una mena d'avorriment tan letal que la supervivència queda, fins i tot, desmerescuda. Val a dir, per què sobreviure si no hi ha cap altre horitzó que la repetició infinita? Cal que creguem en quelcom, per bé que aquesta ficció del valor es pugui desmuntar. Encara que sigui mentida... 

La lliçó de tot plegat és que no podem anar de recules: el valor sempre és davant nostre, més enllà, en un grau més complex, en un moment de superació. Això és una confessió: jo sí que crec en el progrés, i el llibre de Harpman m'ha plantejat aquesta pregunta insidiosament, com a un estilet clavat, com el mateix ganivet que s'afila per a acabar amb el patiment. Novel·les com aquesta et restitueixen a la pobresa, l'únic patrimoni autèntic: com diria Benjamin, experiència i pobresa, només. Res no ens pertany sinó el record d'aquesta vida i l'esperança que aquest record ens pugui infondre per a continuar caminant endavant. I si no és així, aquesta experiència dels nostres anys, que esdevé ínfima, està destinada a no treure's de damunt, mai, la càrrega de la mort. La frontera entre una vida com a mer procés biològic i una vida humana és tan fràgil que sempre està a punt de ser traspassada. Potser el miracle és que no percebem contínuament aquesta fragilitat, que donem per fet la idea de tenir coses, d'estimar persones o de creure en quelcom. És una gran sort poder existir amb aquesta confiança. 

He somniat quelcom estrany aquests darrers dies, i no me'n puc estar d'afegir-ho. La Venus de Milo no té braços, oi? És una obvietat. La qüestió és que és un raonament natural el que diu que les estàtues originals, normalment, ens arriben sense apèndix, tan sols la còrpora de marbre, perquè el tragineig d'un segle a altre acostuma a cobrar-se en trencar, precisament, allò que està més exposats. Per això a la majoria d'estàtues els manca o bé un braç o bé les cames, o bé el cap... Per això hi ha qui diu que el bust de Nefertiti és fals; un nas tan sencer fa sospitar. Tota aquesta informació eren prologòmens. La qüestió és que en el meu somni, com a miracle, apareixia una estàtua com la Venus de Milo, però amb braços. I no només amb braços, sinó amb braços estirats cap endavant. És a dir, un desafiament de les lògiques de la preservació que han establert els avatars usuals de la història. Una rara avis. En el somni, contemplava l'estàtua, amb els seus braços estesos, d'una sola peça, i me'n meravellava. I aquesta sensació de meravella era el pòsit, és a dir, l'essència, del somni. 

Novembre no ha tingut aquesta intensitat d'una Venus de Milo miraculosa que conserva els braços. Aquesta meravella, sospito, e´s només una producció de l'escriptura d'ara, el solatge d'una successió de dies banal, agradable a molt estirar, no tan freda com es podia témer, preocupantment comfortable. Em corregeixo: el fred ha arribat, com si hagués tombat la cantonada i, de sobte, m'hagués atropellat aquest vent àrtic, maligne. Per la resta, tots els moments bons hi han estat, i s'han tessel·lat agradablement, un contínuum sense ensurts... Aquella mena de fluïdesa típica de les dates d'ínterim, és a dir, d'aquests mesos que són de trànsit vers temporades d'alt voltatge. 

Un parell de dies, una engruna de paciència, i, màgicament, els braços sencers: desembre! 

Et. 

Quina tortura haver de ser cada cop que trobes algú, tu mateix, haver-te de representar novament essent aquell que els altres et recorden d'ençà l'últim cop que els vas aparèixer, talment com si t'haguessin deixat sobre la tauleta de nit amb un punt i tinguessis l'obligació de, una vegada reprenen la lectura, continuar dient allò que deies abans. Als llibres, a la lletra fixada, els resulta fàcil la represa, però a mi, que soc viva, m'inquieta haver-me de condensar en aquesta imatge que havia projectat, que no recordava haver projectat, però que ara recau sobre mi, amb la responsabilitat de perpetuar-la. Aquesta continuïtat dins de l'expectativa, aquesta eterna exigència de renovació de la identitat manifestada per tal de dur-la més enllà, en una progressió ascendent, a vegades em cansa una mica, però alhora, fora d'això, no crec que hi hagi res de real. Penso que tots duem endins una petita variabilitat, una mena de freqüència d'ona que va alterant-se depenent de la temperatura, del color, de l'ambient... Vull dir, que tinc fantasies escapistes, com tothom, que somnio en la fugida com qualsevol altra persona, però després es fa sentir una veu interior que introdueix, en el cansament i l'afartament existencial, una nota de freda relativització, i llavors me n'adono que sí, que hi ha moltes coses que no he escollit de les quals me'n voldria deslliurar, però que, d'altra banda, si soc com soc, és perquè, en bona mesura, també ho he triat. I que no es tracta de resignar-se a ser qui som, sinó d'entendre que, si som així, és perquè hem continuat escollint aquesta opció. Una, dues, tres vegades... Hem tombat pels camins que ens hi duien, hi hem aterrat amb la consciència plena que havia de ser així... O, com a mínim, aquesta fantasia retrospectiva ens alleugereix. 

No vull fugir, perquè la resposta autèntica és demanar-me abans: a on aniré? Què faré? Quina altra cosa puc fer que no sigui això que estic fent ara? I si ho faig, de fet, és perquè, per a mi, té sentit fer-ho. 

Sé que no vivim en el millor dels mons possibles simplement perquè porten una setmana fent obres al pis de baix. 

He llegit molt poc aquest octubre i, per primera vegada en molt de temps, he llegit malament. Cada vegada que em toca endinsar-me en la literatura contemporània, me'n ressento d'una manera o altra i em costa de reprendre el ritme de les meves lectures altres, les de plaer, les siderals, les allunyades. Crec que ho somatitzo a través de la queixa, també, com diria una amiga meva. En canvi, he anat molt al teatre, he comprat entrades com a una salvatge i amb molta previsió, és a dir, ja de cara al gener i al febrer, cosa que m'ha permès posar-me a totes a primera fila, com a l'alumna més aplicada o l'apuntador més previngut. M'agrada estar a primera fila, perquè m'arriba l'obra sense distància, i els actors se'm fan humans d'una forma directa, però confusa; conflictiva, però emocionant. L'altre dia, per al cas, era tan a tocar dels actors que m'arribava l'olor de tabac que feia un d'ells. El personatge no fumava; ell sí. Em va agradar, perquè em va fer estrany el moment, em retornà al marc de l'escenificació, i me'l va fer veure com a un ritual. Allò que estava passant t en aquella sala era encara més misteriós, més esotèric, més màgic, en el moment en què vaig saber que aquell actor, aquell personatge, era algú amb una entitat pròpia més enllà de l'escenari. Semblarà pueril i un pèl afectat, però vaig percebre, de sobte, que els actors no eren sinó gent normal fent veure que eren una altra persona, parlant en plena possessió d'un altre. Al col·loqui postfunció, tot se'm va fer encara més complex i intricat. Em seguia arribant l'olor de tabac d'aquell mateix noi mentre s'estenia sobre la novel·la en què estava basada l'obra. Vaja, que era algú que, abans de la representació, havia sortit a fumar una cigarreta; algú que havia fet veure que, ups!, havia esdevingut un altre; algú que havia rigut i plorat en funció d'una identitat que no existia. Algú que, en acabat, tornaria a casa i es fumaria una altra cigarreta... No em vaig sentir enganyada, emperò, sinó que em va meravellar aquella coexistència de l'olor de tabac i un fingiment de personalitat.

No dic res que no s'hagi dit ja, res que no sigui similar al fet, per exemple, que fa un any em vaig allisar els cabells per tercera (!) vegada a la meva vida i, quan em vaig veure reflectida al mirall del lavabo, se'm van fondre els ploms. Som qui som, excepte quan deixem de ser-ho, i mai no és greu. Juguem a no ser qui som, ens desfoga una estona, però sempre tornem a nosaltres. D'altra banda, aquesta sensació que vaig tenir amb el teatre és una intuïció una mica carca, similar a les sospites que devia tenir Plató quan malfiava dels poetes, i tota la pesca. 

M'he avançat tant a les castanyes com he allargat la temporada de figues, de manera que he aconseguit, en una sola setmana, menjar-ne de les dues. Si algú té dubtes encara si la tardor és o no la millor temporada, només cal que vegi que, de fet, ens dona els millors fruits. 

Diuen, diuen, diuen... Diuen que me'n recordo de tot, especialment dels aniversaris. Diuen que agafo malalties com qui va a una segona residència. Diuen que he estat alumna model. Diuen que la meva vida és molt interessant. Són totes elles, certament, coses curioses de dir, però què hi he de respondre, jo? Una de les actrius de l'època daurada de Hollywood, quan li van demanar què se sentia essent tan bonica, va contestar que estava molt bé en la mesura que recordessis que no tenia cap importància. Quan em diuen que la meva vida és interessant, em sento una mica així, també. Està molt bé sentir-ho, però només en la mesura que sàpigues que no és l'important. 

Una altra cosa que, últimament, m'he sentit dir és que tinc retirada a una figura d'un quadre de Manuel Humbert i això m'agrada més, perquè parla de la persistència, de l'associació i dels camins indesxifrables que cal recórrer per a vincular present i passat, visió i memòria... 

Jo envio correus i dic, amb una nostàlgia que no és meva, sinó d'una Etna que encara no existeix, 

no ha arribat, per la qual soc massa jove encara, un pèl ingènua: 

"algun dia, tot això et recordarà a mi"

Fins novembre, 

Etna 🕸

Guardo tantes coses... I després, què? Guardo tiquets, imprimeixo fotografies i ho enganxo tot a llibretes que també guardo. Són coses que evidentment, no cal guardar, perquè ningú no hi tornarà. No expliquen res, perquè no hi ha nexe que les faci parlar. Cal dir que cada cop en guardo menys, però no em resisteixo a deixar-ho de fer. Suposo que la idea que deixin d'importar tan ràpidament, que immediatament passin a no ser res, em molesta. Hi oposo una resistència cada cop més mandrosa, però que neix ben autèntica. Han passat de ser records a ser mers amulets, objectes dels quals no em puc desprendre per una creença, una mica esotèrica, en alguna mena de pervivència. Pensament màgic, transcendència forçada. Però aquesta pervivència mai no és en abstracte, sempre és feixuga i concreta per a algú. Se la troba algú, vaja. La persona que ha de buidar un pis i, de sobte, es troba amb caixes i caixes d'aquesta acumulació que només tenia el propòsit de no oblidar. I bé, no ho hem oblidat: tenim les fotografies, però, i què? Què ens importen? A vegades, tinc ganes de cremar totes aquestes llibretes. Són només la marca d'una espera... esperen la meva mort, que és el punt exacte en què esdevindran insubstancials. No és que pugui deixar d'acumular, però sí que crec que podria destruir allò que he acumulat, i penso que ho faria de bon grat. Una alliberació de la meva història, la meva pròpia traça, del passat que creiem que ens marca, i només ho fa en la mesura que li ho hem permès nosaltres i els nostres escrúpols. Sigui quin sigui el relat que expliquen, no compta per a res. 

Potser és que setembre és una època d'aniversaris i, per tant, d'acumulació suposadament feliç, suposadament alegre, i per això em venen aquestes idees de reversió d'aquesta mateixa felicitat. O potser és, senzillament, que en els moments en què les coses s'acompleixen, tot es desinfla i es fa, paradoxalment, més irreal.

Mentre escric això, tinc tot de gafets negres per a recollir-me els cabells estesos sobre la taula. Me'ls he tret i els he deixat allà, simplement, desordenats. Pura acumulació, també. Una exemplificació banalíssima, però real. On anirà a parar tot allò que un dia ens sostenia els cabells? 

꧁꧂

Sempre he partit d'una confiança amb el món essencial, d'una mena de pacte tàcit entre les meves esperances i les meves possibilitats, d'una correspondència entre les intencions, l'esforç i els resultats. I fins ara, tot i que n'obtenia recompenses, no eren mai aquella que jo volia més, aquella per la qual em delia. Eren, per dir-ho així, premis provisionals, accèssits de la cosa autèntica, real, incontestable, de la perla central. I vet aquí que ara, tanmateix, ara que es fa de debò, ara que s'està esdevenint, tinc la recargolada sensació que tot era més còmode quan aquest aspecte de la meva vida em decebia, és a dir, quan tenia motius de queixa. Quan era a la perifèria, quan era incompresa, em podia lamentar. Des del fracàs, era fàcil perdonar-se la covardia. A veure, no és que hagi deixat d'estar a la perifèria, no és que hagi deixat de ser incompresa, però el fet que les coses per fi s'esdevinguin, que arribi el meu fogueig, em fa venir vertigen, perquè no tinc excusa. Ja no n'hi ha, d'excusa. Ara depèn de mi. És la sensació d'haver entès que ara va de debò, que ara surto allà on jo creia que havia de ser-hi. Sortir a la palestra, sí, aquesta és la sensació exacta. Per a demostrar... el què? Qui sap si hi ha ningú mirant-te... Però, tot i així, per a demostrar-te que has fet bé de sortir-hi.  

Estic parlant de la vida adulta: ja no hi ha excusa, ara tot depèn de mi. Tinc llibertat, i això és terrible. Parlo de ser gran, d'haver-me fet gran, però també d'altres coses que només poden arribar quan ja et sents gran. 

Le monde est une question ironique: et toi que fais-tu? 

Haver-se fet gran: quina cosa més estranya. Només es pot percebre retrospectivament. És una mena de sensació negativa que tan sols es percep a través de la pèrdua. Però també conté una altra cosa: és l'esperança d'un segon naixement. Conté l'espera, la possibilitat, de restaurar certa innocència des del coneixement, des de la saviesa. Suposo que per això la gent té fills: per a restaurar allò que han perdut fent-se grans. En aquest cas, si això no em fa falta a mi, és perquè en criatures d'una naturalesa diferent per acomplir aquesta perspectiva de reconciliació, de retorn al pacte original, a la nova innocència. 

Som opacitat vers nosaltres mateixos, només el passat és capaç de fer-nos parlar. La nostra història és desconeixement fins que l'hem viscuda. Aquesta és el gran drama de tot. 

La represa significativa.... Prou! M'aturo. 

A partir d'ara, pensar més ja no serveix de res.

꧁꧂

Sempre hem de saber quan aturar-nos. És una virtut deixar de ser carregós. Recordo haver començat a escriure aquest quadern a l'octubre, a la tardor. La fundació d'una tradició sempre es mitifica, oi? Bé, aquest és el mite del quadern. I ara que ens endinsem en aquest nou començament, evoco els antics, com si m'haguessin d'inspirar aquests nous que se'm plantegen. Recordo que vaig anar a veure una escenificació d'El quadern daurat, de Doris Lessing, al Teatre Lliure. Hi anava sola i era l'octubre just després de la pandèmia, aquell any zero de fundació de maduresa. La mascareta m'agradava, perquè feia cabana amb l'alè i mantenia la temperatura del cos. Segur que duia coll alt, per bé que no hi posaria la mà al foc. Vaig plorar d'emoció al final de l'obra, em vaig alçar per aplaudir. I aplaudint dempeus, em vaig adonar que no plorava pel que havia vist sobre l'escenari, que, d'altra banda, m'havia encantat, però que aquell no era el motiu.... Plorava perquè estava agraïda de ser viva, de ser allà i de ser capaç d'emocionar-me encara, de sentir-me porosa a aquell doll d'experiència que m'arribava en forma de paraules, a aquell sentit il·limitat que rebia com a una pregària que transformava alhora que la repetia. Vaig pensar, aleshores, "I bé, a qui li explico? A qui li explico que això m'ha transformat?". 

La resposta és un tornaveu allargat que encara ressona en aquestes línies. 

Res no desmenteix millor la idea de fals progrés que el fet que els atacs a Proust, d’ençà que es va publicar el primer volum de la seva obra, hagin estat idèntics. El darrer és el que Albert Sánchez Piñol ha publicat a Facebook (dissolució absoluta del concepte d’àgora), però ens podríem remuntar als contemporanis de Proust. Seria una llista llarga, sí, però, sobretot, poc original, perquè allò que se li retreia a Proust ara fa un segle és el mateix que fa uns dies li retreia Sánchez Piñol. Que a algú no li agradi Proust és, per descomptat, una opinió com qualsevol altra, però basar-s'hi per a menystenir una obra és, planament, patètic. Però fins i tot s’ha de posar un topall a la ridiculesa, per molt que ens faci riure: ser tolerants amb el cinisme té un preu i, per bé que Proust no cal defensar-lo, el que cal defensar és l'enteresa d'una cosa tota altra, d'una manera de parlar de literatura. Dit d’una altra manera: ja n’hi ha prou de dissoldre el valor en la cantarella del «m’avorreixo».

Pensar la teoria literària i la crítica com a instàncies repressores de l’espontaneïtat d’una lectura (no entrarem a discutir aquest altre tòpic, el de l'«espontaneïtat») és un clixé, i ben nociu. Els greuges que Piñol atribueix als crítics són fruit d’una imaginació que es busca oponents per tal de donar-se valor. Tot plegat, amb una mica d’història, veurem que és una grotesca deformació d’arrel romàntica. Qui sàpiga on traçar la finíssima línia que separaria lector d’escriptor i creació de recreació, que llanci la primera pedra. No és, potser, una tasca de crítica, la que fa Sánchez Piñol mateix quan ataca Proust? 

Moltes vegades he percebut l'arqueig de cella d’algú quan li he explicava (confessava) que la meva tesi té com a objecte Proust i la seva Recerca. Sé perfectament què en pensa: què fa algú nascut al segle XXI interessat per una relíquia? 

La resposta és sempre la mateixa: el dia que vaig llegir Proust, vaig entendre alguna cosa que mai abans havia entès. Hi ha un jo d’abans de la Recerca i jo de després. És aquest tall significatiu que m'endinsà pels viaranys de la teoria literària. Si aquest primer enamorament no s’hagués esdevingut, no estudiaria Proust, perquè no soc masoquista. Aquells que ens interessem per Proust no ho fem perquè el seu nom sigui un distinció (o un estigma), sinó perquè llegir-lo és una experiència. 

En totes aquestes consideracions, rau una confusió encara molt més profunda, més greu i més complicada d’abordar aquí i ara. Hi ha una mentida: la creença que els crítics i la teoria literària són els guardians d’una cultura autodenominada «superior», d’un patrimoni cultural preservat i hostil amb els no iniciats. Tot allò que s’ha de llegir es trobaria enfrontat d'allò que la gent vol llegir. L’alta i la baixa cultura, la d’elit i la de masses. La tirania i la democràcia, «la classe de literats patricis» i la «literatura popular». «La dreta», que «per definició, sempre tendeix a desactivar el conflicte»; l’altra, la cultura de l’esquerra, es suposa que impulsora «del conflicte». 

La divisió és carrinclona i falsa i només serveix per alimentar la vanitat dels moralistes. De cultura, només n’hi ha una. Hi ha una certa tendència pop, optimista, vulgar, que s'entesta a dir que tot allò que ens agrada és bo i que el nostre gust és vàlid com a criteri de valor. Una obra ambiciosa no serà mai entreteniment: serà formativa. Si pensem que aquesta formativitat està reservada a les elits, ja hem caigut a la trampa. El gust no és una formació externa, sinó el treball amb una passió personal. Quan defensem que Proust és un autor universal, no volem dir que el sobreimposa un cànon de dretes sobre uns lectors desvalguts i secretament torturats per les seves frases interminables, sinó que Proust és per a tothom. 

Sempre se’l pot llegir per esnobisme, és clar, però no s’arribarà al segon volum: llegir les tres mil pàgines senceres només es pot fer com a acte d’amor. L’obra d’art, entesa com a experiència de transformació, és el més democràtic que hi ha. L’entreteniment, en canvi, no és democràtic: és un placebo cultural destructor que falseja el món i alça un malaltís baf d’antiintel·lectualisme. 

***

Tant és. No voldria fer «farragós, àrid, lent no, lentíssim» aquesta defensa de Proust, que encara semblarà que Sánchez Piñol tingui raó i tots els proustians siguem un efluvi de la carregositat de Proust. Simplement, em limitaré a uns breus comentaris a fil: 

«Fins aquell moment una història es basava en una pregunta binària: aconseguiran els grecs conquerir Troia? Sí o no? Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Sí o no? Aquesta pregunta inicia el Segon Acte del drama, i encara més important: inicia i manté la tensió narrativa. Amb Proust el lector ja no busca resoldre una pregunta, sinó informar-se sobre els records, les emocions i les experiències sensorials del protagonista. És a dir, Proust no aporta res a l'estructura narrativa, la mutila, i això l'hauria de fer una mica sospitós.»

Sospitós és l’axioma segons el qual una història sempre es basa en una pregunta binària. A Moby Dick, en concret, la balena blanca només apareix als tres darrers capítols. En cap moment, doncs, la tensió narrativa recau en la trama. Tampoc en el cas de l’Il·líada, un poema que explicava uns fets que tothom ja coneixia d’antuvi. És molt poc rigorós pensar la literatura des del conflicte quan el conflicte se circumscriu a l’acció externa. El conflicte hi és, és clar, però l’autèntica literatura el trasllada a les profunditats. Tracta del conflicte del desig, del conflicte de l’existència, del conflicte metafísic... 

El lector, per cert, no busca informar-se sobre els records, les emocions i les experiències sensorials del protagonista. Això no té cap tipus de valor per a un lector del segle XXI, perquè Proust, els seus records, les seves emocions i les seves experiències sensorials, són morts i enterrats. Si Sánchez Piñol localitza aquí l’interès de l’obra, no tinc més preguntes a fer, senyoria.

«Fins aquell moment la narrativa era un fenomen essencialment popular. Amb Proust neix això tan pervers, "l'alta literatura". Perquè és clar, només les ànimes superiors estan preparades per entendre les subtileses proustianes... Gràcies a Proust, les elits poden segrestar el fet narratiu, dividir-lo en classes. I crec que era inevitable que allò proustià nasqués al país més pedant del món, França: un bon autor fa fàcil allò difícil, un autor pedant fa difícil allò fàcil.»

Sociologia de pa sucat amb oli. La burgesia ha fet moltes coses literàriament, sí. També les va fer l’aristocràcia, en termes de divisió. Racine no era popular. En tot cas, partir de la història en una accepció de materialisme banal, de reflex superestructural, per tal d’amidar la literatura és una errada de primer d’Estudis Literaris (suspès!). Aquesta presumpció que la literatura era un fenomen popular fins a Proust és, planament, ridícula (Flaubert, per començar, es duria les mans al cap). I, a més, un vesper. L’antiintel·lectualisme és una malaltia, no pas un orgull. 

D’altra banda, què vol dir popular? Si no se situa en la divisió falsària entre alta-baixa cultura, Sánchez Piñol està perdut, perquè no troba terreny per a criticar Proust, cosa força simptomàtica de la força real del seu estirabot. 

Fàcil, difícil... Sembla que encara li queda lluny el terme complexitat.

Proust és un autor per a tothom, repeteixo. La transformació que ens ofereix la seva obra és màgica perquè està oberta a qualsevol lector. Fins i tot a aquells que el trobaven insuportable... I si no, que li ho demanin a André Gide que, en tot cas, demanà disculpes.  

«Recordeu allò de la pregunta binària: un relat SEMPRE implica un conflicte, i com més gros, més narrativament atractiu.»

El conflicte en Proust és EXTREM: es tracta de la pregunta ESSENCIAL de com viure una vida. Quin drama més IMPORTANT que aquest? Les frases el·líptiques de Proust, que oscil·len entre el passat, el present i el futur, ens donen una mesura exacta d’aquesta tensió entre un Marcel que viu i un Proust que narra. El lector està a la recerca del temps perdut i, finalment, el retroba. Aquest retrobament és EL CONFLICTE. Està en el TÍTOL. Per si no s’ha entès, ESCLARIR la seva vida a partir d’un SENTIT que li permeti superar l’angoixa a la mort és EL CONFLICTE. 

Ara bé, que EL CONFLICTE per a Sánchez Piñol impliqui, necessàriament, guerres, intrigues o sexe, no és el problema de Proust. Que, per cert, inclou tot això a la Recerca.

 «I s'inventa el "jo". Ara tot passa pel "jo": ja no importa el món, només el que em passa a mi. S'entendrà que això és una porta oberta la literatura entesa com a autobombo. Jo, jo, jo.»

Coincideixo en el menysteniment del jo, però Proust, de fet, el destrueix. El jo de Proust no és el jo en què pensa Sánchez Piñol. Ah, i, per cert, el jo no se l’inventa ell: en tot cas, ho fa Agustí d’Hipona, uns quants segles abans.

 «Però aleshores, sense pregunta binària, sense els Tres Actes, sense conflicte, què diferencia un bon relat d'una simple redacció escolar? Poca cosa: el llenguatge refinat, l'elegància d'estil i l'observació aguda.»

Proust no empra un llenguatge refinat: té certa economia lingüística interessant. No és un observador agut de la realitat: de fet, nega el paradigma de la novel·la realista. L’elegància de l’estil és un element subjectiu. 

En tot cas, sí, les redaccions escolars són equiparables a la Recerca. 

 «Normalment, quan algú escriu sense fer els tres actes és perquè no en sap. No pot. No s'atreveix. Calen pebrots. És més fàcil fer redaccions d'aquestes que la senyoreta ens encarregava per explicar com ens havia anat el cap de setmana, i anomenar-lo "alta literatura".»

O, precisament, aquell que no en sap, escriu segons la idea que han de passar coses. Perquè el conflicte és acció tangible, oi? 

Jo recordo molt bé les meves redaccions a l’escola. També em centrava, com fa Proust, no pas en l’objecte, sinó en el procés de transfiguració de l’objecte. Deu ser que ambdós som uns esnobs. 

 «Això sí: com més s'expliquen els proustians, més em donen la raó.»

És fàcil atacar la raça lleugerament extravagant dels proustians. És, de fet, ridículament fàcil. Ningú no pot evitar de deixar anar un somriure condescendent quan en coneix un: et parlen amb un entusiasme monomaníac de Marcel Proust com si fos amic personal, te’l volen fer conèixer de totes passades, t'omplen la boca de magdalenes encara que tinguis intolerància al gluten. No tenen compassió. Són més insistents que un testimoni de secta, i més perseverants en la seva insistència. I viatgen a Combray a performar ritus desconeguts un cop l’any. 

La caricatura és tan senzilla que fer-la és un accés de mandra, i no pas creativitat. No hi ha res més divertit que imaginar la Societat d’Amics de Marcel Proust com a un saló dels de l’obra. I, tanmateix, com explicava el propi Proust, no hi ha res més poderós que les pròpies conviccions: abans i tot de veure, ja ens construeixen allò que veurem. Aquest és el motiu pel qual a la família de Marcel ningú pensa que Swann pugui ser important: allò que saben és allò que veuen. No tenen cap obertura a la realitat, sinó únicament als prejudicis sobre la realitat en què basen les seves conviccions. 

(És curiós que l’obra que critiquis contingui les respostes a les teves crítiques. Proust té un què didàctic molt marcat, fins i tot de cara als seus detractors.)

I aquí serà una mica el mateix: si la convicció és aquesta, cap contradicció de la realitat farà que Sánchez-Piñol vegi, en aquesta patologia d’entusiasme literari, un indici que potser, potser!, s’equivoca respecte del seu judici de Proust.

***

Quin és el problema de tot plegat? Un marc històric totalment esbiaixat, el desconeixement de les beceroles d’una teoria literària que es menysprea però que no s’aconsegueix emprar acceptablement bé en contra d’ella mateixa, la negació de l’autonomia del camp literari, la grolleria de donar naps per cols en el tema de l’elitisme i la cultura popular... 

Es fa cansat haver de carregar contra una ignorància tan densa. El més divertit, emperò, és que Proust explica aquest fenomen a la Recerca: en el moment que Madame Verdurin exclou del seu saló tots aquells relacionats amb els Guermantes (Swann, Charlus), només perquè és el de Guermantes el saló on anhela ser rebuda, i mai no hi serà convidada. Als Guermantes, la Verdurin els anomena els ensopits i construeix un cenacle propi basat en la ficció de la seva superioritat respecte d'ells.… I tot això, només perquè la ignoren.

Si Sánchez Piñol fos capaç d’escriure una obra de la qualitat de la Recerca, o en tingués l’ambició, aniria amb cura de no bescantar-la. Com a mínim, la Verdurin té l’astúcia de no parlar mai de la duquessa de Guermantes, no fos cas que algú comprengués que els ensopits ho són en la mesura que no la consideren digna. Sánchez-Piñol no és tan astut com la Verdurin o potser és més honest: ell sí que crida als quatre vents que Proust no el rep al seu saló. 

Etna Miró

14 d'agost de 2025

Les infinites cares de l'estiu, l'època de la mortalitat que s'enganxa, que es manifesta en formes diverses. La de la suor, la de l'ensopiment, la de veure l'any com un túnel, disposat davant teu, mig partit pel llamp de la descol·locació, del recol·locament. Quina època més poc propícia pels àngels, per les il·luminacions i les aparicions. Suposo que és a l'hivern, que totes aquestes coses espirituals s'esdevenen. En canvi, a l'estiu, el món és dels humans, de la seva xafogor, de la seva presència, del seu caos. Aquest juliol ha estat un mes llaguíssim, i ni tan sols ara que escric això s'ha acabat. Com una cirurgia parsimoniosa, a cor obert, sense el dolor, que, d'alguna manera, afecta la percepció del pas del temps. Només una molèstia constant, que no n'altera el flux. I, tot i així, per què l'estiu sempre s'escurça? Per què ara que està a punt de passar tinc la sensació que s'hagin escolat els dies? Suposo que n'és la natura. 

He caigut en l'encanteri de les biografies. La biografia com a forma, com a forma de pensament. Una forma limitada, és clar, tancada, confiada, en l'empatia. Quan falla això, com amb les persones, ens falla tota la resta. Una construcció de fonaments fràgils, però meravellosament fràgils. Perquè, quan s'hi connecta, aleshores hi ha certa màgia inescapable. He llegit la de la Lou, altra vegada, refent el pont que als vint-i-dos anys sentia que em connectava íntimament amb aquesta dona. Hi he tornat respectant el creixement que me n'ha allunyat, que m'ha fet idolatrar-la un pèl menys, humanitzar-la molt més. M'ha resultat, de vegades, antipàtica; la majoria del temps, emperò, molt divertida, molt real. Sento una amistat estranyament ambivalent pel que fa la Lou. No sé si ens avindríem si les dues haguéssim concidit en el mateix temps i espai, però el fet és que, una morta i l'altra viva, som les millors de les amigues. 

(Això també em passa amb Marcel Proust, la persona. L'ésser vivent, l'escrivent. Qui va cobrar drets d'autor (teòricament). El ciutadà. El malalt. I, segurament, amb la resta d'autors...)

Si no ens importés tot tant, no ens importaria res. I això és un fet, però no pas tautològic. 

He llegit força, després d'una època una mica menys fèrtil. He estat, sobretot, amb Julian Barnes, que m'agrada en una mesura molt anglesa, és a dir, molt moderada i molt estable. Mai no me n'afarto, mai no em treu de polleguera. Em fa descobertes concretes, subtils, fins a cert punt familiars. M'agrada parlar-hi. És un dels pocs casos en què me n'alegro, que un autor estigui viu. Em recomforta, i no sé explicar-ne el motiu. 

Altres lectures? Tenia proposades monstruositats. Volia RELLEGIR clàssics (aquí hi ha un puntet d'ironia), però m'he quedat travada en la facilitat de certa literatura actual. Ningú no me'n culparà, per una vegada que surto de la meva necròpoli de la tradició! En fi. No he renunciat al passat, de cap de les maneres: Reunió de batxillers, de Franz Wefel, o la descoberta de René Girard, a mig camí entre la teoria i la fascinació.  

Aquest juliol, com molts altres mesos, l'ha dominat el blau. Excepcionalment, s'ha fet notar arreu on he estat: al cel, a les portades dels llibres i en somnis, fins i tot. Dins de qualsevol somni, tot és blau, submergit. Dormir i nedar s'assembla força. No ho desenvoluparé, perquè corro el risc de descobrir que és una bajanada. 

L'estiu! I només n'és la primera part. Falta, com sempre, tornar a casa. 

Etna 🍡