Si no sabéssim com s'acaba la història perquè ja es va narrar a si mateixa en el seu temps i no tinguéssim la seguretat que això és només una recreació festiva i una repetició, una mena de teatre de temple... 

(Thomas Mann, Josep i els seus germans III)  

Començar a escriure, enfilar paraules, demana sempre un punt de bogeria. No hi ha res al món que exigeixi una història, en el fons. És un deliri posar-se a explicar-ne cap. Deliri! Atura't, instant!, exclama Faust. Etimològicament, és a dir, si enfilem la via, un pèl previsible, del sediment lingüístic, podríem dir que deliri ve de sortir del solc. És l'antònim perfecte d'una paraula que m'encisa: ensolcar. Així doncs, delirar, és a dir, començar a parlar, és sortir del camí fressat, del dreturer vial la passa eixida. L'inici de qualsevol història és incertesa, voràgine que corre el risc de deflagrar a cada instant. La primera passa d'un nen, vaja. A terra, tombat, tan fàcilment tombat...! Certament, fa feredat, pensar tot text així, com aquest nen petit que no sap caminar, que n'està aprenent a força de topar nas a nas amb el terra. Una primera paraula és força i fragilitat alhora: dibuixa el perímetre, el cèrcol de la història, però serà capaç d'engendrar-la? Les primeres paraules que s'escriuen, que es diuen, necessiten paciència, caritat, complicitat, però sigui com sigui, fan basarda, igualment, perquè la paciència, la caritat i la complicitat s'exhaureixen tan ràpidament! Idealment, tot inici és progressiu, ascendent i descendent ensems: a mesura que avança, tanca la seva proposta, la xucla vers un centre de Significat, la fa concèntrica. En retrospectiva, tot ha de quedar cobert de Sentit. Vet aquí la legitimitat. Una bona història és capaç de fer que un inici rocambolesc ens sembli, de sobte, lògic. Una història legitima l'estranyesa del seu inici. Que el nen sigui capaç de córrer, quan té cinc anys, fa perdonable que s'empatollés quan tot just començava. Una història fa esborradissa l'arbitrarietat de la seva incipiència. Esdevé indiscutible allò que, en l'emergència, era discutible. 

Per això, ens agrada tant el moment en què trobem el títol d'un llibre dins del llibre mateix. La primera vegada que s'esmenta el nom de Moby Dick, per exemple! És un instant de replegament reflexiu. La història mateixa ens ofereix la pròpia justificació.

꧁꧂  

Llegir mena vers l'enyor. Les paraules ens condemnen a llegir-les quan, en el fons, només les voldríem sentir. Talment, cada cop que llegim, la petja de la distància regolfada dona a la lectura una pàtina melangiosa o, si més no, l'altura de la consciència d'aquesta distància. I si bé la distància potser no és definitiva, potser no és Distància, si bé la distància és on neix la interpretació, si bé, podem dir, fins i tot, que és necessària, no deixa de ser això: distància, és a dir, incapacitat, impossibilitat, de ser-hi present. I això, es miri com es vulgui, és un principi de mort, un petit hàbit de mort. Una mala passada, vaja. La penyora d'aquest encastellament de les distàncies són les paraules; els mots que aspiren, eixelebradament, ignorants del seu impoder, a defensar el perímetre de l'absència. De vegades, si són paraules prou inspirades (però ho han de ser molt per a poder-ho ser suficientment), poden encomanar-nos la seva mania i ens fan tornar-nos-hi. Convoquen una resposta, ens enteranyinen. Tanmateix, la tragèdia és aquesta: només la resposta és present. La pregunta, la placenta, l'espurna... Perdudes i, cada cop, amb cada nou començament, amb cada nova paraula que sumem a la foscor, ens abismem al Buit.

Això darrer, fins a cert punt, és una esmena de tota la Literatura. Dic que fem Literatura perquè la Vida no és prou, perquè no és suficient, perquè se'ns escapa, perquè no hi és. Fem Literatura perquè la Vida és meh, i tot meh engendra el seu bla-bla-bla. Molt beckettià. I, tanmateix, en realitat, al meu parer, succeeix al revés. Que, si hi ha tant bla-bla-bla, és perquè el meh és una errada de percepció.  

꧁꧂

Fins a quin punt les paradoxes il·luminen o obscureixen? De la contradicció neix la Veritat o només una aparença de Veritat? És la Veritat l'efecte especial de les paraules? És el llenguatge cosmètic respecte del pensament?  

De les imatges, ens n'agraden l'efecte que convoquen, és a dir, el seu efectisme, els seus efectes especials (sentit estricte). Funcionen també així, les paraules? I les persones?

Quants sinònims té la paraula sempre? 

No té res a veure, però darrerament penso excessivament en el número tres.

Allà on s'encén un foc, s'acaba demanant un desig. 

Aquest vint-i-cinc de maig, he acabat la llibreta que vaig començar, precisament, el nou de març. Tota una vida continguda... Tota la vida, de fet.  

On seré? Seré Lluny, quan es publiqui això. Tot escrit, com tota imatge, és pòstum i, alhora, dir que un escrit o una imatge són pòstums és rebaixar-se a constatar l'evident, a enunciar un principi sense voler fer cap pas més. He parlat mai de la meva fascinació pels fills pòstums? Bé, un altre dia. 

Dit això, aquest blog sencer és una envescada colossal. És la matriu de la Mel, del meu enllepissament. Aquest blog és una constant, tortuosa, represa de mi mateixa, torterols de dèries sempre recomençades. Em fa parlar per a sentir-me, és un soliloqui paroxismal, el monòleg d'un exegeta i la companyia que un monjo troba en el silenci que li retorna, dins del cos, la pròpia sang. Per això cada entrada que faig, cada quadern on m'aboco sense acabar d'explicitar-me, reforça les meves pàl·lides invocacions de sentit, per això refaig, com si fos un hàbit, cada mes, consuetudinari rampell, les filagarses del relat de mi mateixa. Cada mes, cada quadern, recomença la història i pujo l'aposta: que si inicis, que si finals, que si significats i sentits... 

Sempre la mateixa cançó! Cal cantar-la una vegada i una altra? 

(T. Mann, Josep i els seus germans IV) 

De debò no soc capaç de dir res més? Ho perdo tot en jugades massa conservadores, que és la manera més humiliant de perdre per a un ludòpata. L'únic que darrerament m'ha conhortat, i sols fins a cert punt!, és que aquesta monomania meva és, també, la de Thomas Mann amb el seu narrador. És això el que m'enduc de la seva tetralogia: que no és tan malaltís com hom podria pensar obsessionar-se pels vincles de la vida amb la narració. O, en tot cas, és menys estrany del que sembla.

꧁꧂

Perdre i guanyar, em van dir arran de l'Amèlia i el seu rusc psicodèlicament amorós, és un lèxic inadequat per a parlar de gent que s'estima. I bé, qui estima? Jo no he dit que ningú estimi, en aquesta novel·la, i tampoc enlloc. Qui perdria els seus trumfos admetent que estima? Novament, perdre. Caic com el nen del principi, caic en el meu inici. Hi ha amor sense culpabilitat, és a dir, sense confrontació amb nosaltres mateixos? Hi ha coneixement merament expansiu, i prou? Què és també expansiu? Ah, sí, les explosions.

Tot això emmena a una sola pregunta: existeix una tendresa que sigui victoriosa? I si existeix, per què quan batega dins el pit ho fa trista i, tan sovint, sola? 

Per fi llegeixo! I no pas qualsevol cosa: llegeixo el que he de llegir, val a dir, allò que no podria no llegir. Quina sensació més afortunada, i quina raresa tornar-la a sentir després de tant de temps llegint llibres que, ves, podria no haver llegit. Es tracta, és clar, d'un home mort. De fet, són diversos homes morts: en Josep, en Jaacob i, en general, el Thomas Mann. En el cas de Josep i de Jaacob, el fet que siguin morts és essencial, i no només perquè nodreixi la meva facècia de dir que llegeixo homes morts, que només fa gràcia un cop es diu i no s'hi torna, i no pas com estic fent ara, sinó perquè, si no fossin morts, aquesta obra de Mann no hauria pogut començar a ser escrita. No se li hauria posat una primera paraula, no existiria. Què vol dir que no existiria? Aquesta és una pregunta radical perquè, per a ser sincers, per a mi, fa uns mesos, aquesta obra no existia, i la meva vida, si fa no fa, era la mateixa. M'omplien altres ressonàncies que jo creia igualment importants, no tenia un terme comparatiu que em fes sentir empetitida per la meva limitació de referències. I, en canvi, ara, el món s'ha farcit de noves capes, puc aprofundir en els punts cecs que, abans, precisament per ser punts cecs, em semblaven prescindibles. 

Recordo molt bé la sensació de descobrir la història de Bizanci per primera vegada. De sobte, el món se'm va fer rodó. Allò que jo sabia que havia passat en un lloc concret 'se m'apareixia contrabalançat, de sobte, per tot allò que jo no sabia que havia passat en un altre, però que afermava més el sentit que ja coneixia. No és tracta de saber per allunyar-se de qui som, sinó d'aprendre per a refer-nos amb més fermesa. És a dir, que jo podria haver viscut perfectament sense haver llegit Josep i els seus germans. Al capdavall, comptat i debatut, hauria estat una vida tan feliç com la que tindré havent-los llegit (o no, però ves). Però és que no es tracta d'anar passant, oi? No, no es tracta de fer-s'ho passador. Ni tampoc difícil, per descomptat, però sí emocionant, com a mínim. Es tracta d'obrir-se, de fer possible l'impensable, de cartografiar els redols desconeguts. Així, doncs, que aquesta obra existeixi no és essencial, en absolut, però, un cop ha estat escrita, un cop l'he llegida, no em puc enganyar: aleshores, i només en retrospectiva, perquè només en la Retrospectiva hi ha Veritat, aleshores, esdevé necessària. 

Retorn a l'obra, després de la divagació (necessària?). Què vol dir ser mort? Vol dir ser plural, és a dir, ser col·lectiu novament, ser intercanviable, però no pas entès com a pèrdua. Vol dir tornar-se a integrar al gran ferment d'un imaginari mític on tot pot ressorgir, on tot ressorgeix. Significa, de fet, retornar en petits llampecs, en petites partícules, a la vida, però sense poder-ne fer esment ni remarca. Un cop sigui morta, naixerà algú que tindrà els meus ulls, però jo no ho sabré (i ell, o ella, tampoc). I què importa? Jo tinc les ulls d'algú que no conec, que no puc imaginar. És cert, i serà cert, però no ho sabrem, Heus aquí què vol dir ser morta: no poder-se assabentar de la continuïtat, no poder-la narrar, no poder-li aventurar un sentit. L'obra de Mann poua la seva força, precisament, d'aquest primer vincle, d'aquest arrelament de principi, de l'indiferenciat que pressuposa qualsevol paisatge mític. Nogensmenys, la seva força originaria no només rau aquí, sinó que es poua, també, i sobretot, de la mecànica d'entrellaçament que li permet construir uns episodis que, en comptes del pensament lògic, s'ordenen amb el pensament màgic, volàtil i inconsistent de la incertesa. Envers la realitat, la relació més equívoca resulta ser, també, la més primitiva. 

Però si l'obra de Mann és quelcom més que això (l'escreix: miracle de resignificació) és justament perquè introdueix una fibril·lació en l'esquema. Podríem haver romàs en el desert, podríem haver romàs en el mite, podríem haver romàs en la inexistència. Què va passar? Bé, que vam néixer, és a dir, que vam dir jo. Vam emergir a la superfície de la consciència, i aquest esdeveniment ho canvià tot: ho dotà tot d'una possibilitat essencial, la de la diferència. Néixer és això: introduir una diferència allà on hi havia semblança. Josep no és pas Jacoob, justament perquè Josep no s'engrillona a l'estereotip, perquè introdueix la variable respecte l'arquetip dels patriarques. Talment, allò que en el primer volum de la tetralogia es llegeix com a etern retorn, és a dir, com a motlles que encarcaren una relació viva amb la realitat, allò que en el primer volum ens remet a un pensament cíclic, circular, babilònic, oriental, egipcià, en el segon volum comença a esdevenir lineal, narratiu, inèdit, inaudit, hebreu. Josep és únic, diferent, particular. És un individu. I inevitabelment, l'evidència com l'aigua que saltironeja per la seva pròpia llera, la concepció d'un Déu únic, d'una història narrativa... i tantes altres coses que no fa falta retraçar ara. 

Parlar està molt bé, però només impressiona la primera vegada. 

꧁꧂

La felicitat queda enterrada en el temps en què l'hem viscuda, és a dir, queda engolida pel passat que esdevé l'instant en què fou nostra i, aleshores, per tant, és una felicitat, per força, recordada. I, tanmateix, no és el passat allò que m'enquimera, sinó sempre el futur. És una malaltia, que es declina en angoixa, que es manifesta en ansietat i que, sobretot, em produeix estats delirants d'il·lusió i impaciència entreteixides. No podria viure d'una altra manera, emperò. Hi ha altres maneres de viure, sí, però no em fan el pes. Si la promesa es juga al futur, per què m'hauria d'interessar cap altre lloc? Per què hauria d'encallar-me en les promeses que no es compliren quan puc procurar complir les que faig ara? Fatalisme prometeic, futurisme vitalista, declinacions espúries i un pèl esbojarrades d'un replantejament més general: en faré (escric això i encara no, però...) vint-i-cinc. 

"Cal pensar tant les coses, Etna?", em van dir una dia. "Cal donar-hi tantes voltes? I responc que no, que no cal, que, en el sentit estricte de la paraula, no és necessari. 

Abril, és a dir, Aniversari. Vint-i-cinc, els meus vint-i-cinc, però, molt més important que això, suposa meditacions boiroses sobre què comporta aquesta xifra. Vivifiquem-la. Investiguem la qüestió amb el rigor de la ficció. Com ens ho farem només amb la intuïció? Senzillament, com ho feien els grecs: la convertirem en una tragèdia, és a dir, escenificarem la qüestió dramàticament. Així, amb una partició, farem menys amenaçador el guarisme dels vint-i-cinc. Divideix i venceràs, diu la saviesa popular... Uneix i governaràs, respondrà Goethe. Fes-ne vint-i-cinc i alterna les dues estratègies, afirmo jo. En tot cas, ens enfrontem al vint-i-cinc, a un enemic. Per tant, dividim sense contemplacions. I ara, un cop dividit, amb què ens trobem? Ara, ens trobem amb dos enemics, tot dos, això sí, de la nostra alçada: són el vint, d'una banda, i el cinc, de l'altra. El miracle no pas de la multiplicació, sinó de la divisió. 

Imaginar-se una vida de vint-i-cinc anys aclapara, però imaginar-se una vida de cinc anys i una de vint és inofensiu i alliçonador alhora. Encarem el cinc amb el vint. Com actuaria un cinc davant d'un vint? Sense paraules, és clar, perquè recordem que estem tractant amb la matèria primera d'uns números, i tot aquest paràgraf és una personificació fantasiosa  absurda... però si el surrealisme es permetia de vivificar coses més innòcues i sense tanta excusa, per què m'hauria jo d'avergonyir de la narrativització d'uns números que, ara sí, ja em pertanyen? 

(Qüestió a banda: ens pertany, l'edat? La tenim..., l'assolim..., la patim...?) 

Bé, reprenem el recitatiu: acarem els dos actors. El vint i el cinc s'esguarden, cavil·losos. Què és el més curiós? Ara ho he entès, ara ho he vist! El més curiós és que el vint és molt més dolç, fins i tot més innocent, que no pas el cinc. El vint és un pèl més ensonyat i desclòs que no pas el cinc. El cinc és agosarat, té quelcom d'irreductible i un pèl cruel; el vint, en canvi, fàcilment es descompon, es bada, tremola sota la possibilitat de tot allò que conté. És fràgil com la vellesa; el cinc, en canvi, és inflexible com la joventut. El cinc, més petit, però molt més aferrissat: pur. El vint és la perifèria mollar que embolcalla, el conglomerat de fragments, la pluralitat... El vint és, com qui diu, el mite, el marciment, la dispersió... la mort. El pinyol essencial és el cinc: el cinc és individual, és el jo. I d'aquí l'ordre correcte en què es diu la xifra, en la nostra llengua: vint-i-cinc, no pas com ho fan d'altres (impugnació)... Perquè el vint és l'alè, la bafarada, el cosmos, l'obertura, i el cinc és l'essencial, l'indòmit, l'indivisible i la clau de volta. Si remuntem el vint, retornem al cinc. 

Així sí que es fa fàcil complir vint-i-cinc anys. Així es fa, fins i tot, agradable adonar-se que no és pas el quart de segle com a fórmula canònica amb què et felicita la gent enginyosa i de bona voluntat en la unitat d'una edat. No és pas un vint-i-cinc que es digui sencer en un cop de veu, sinó dues síl·labes que, per bé que consecutives, haurien de poder-se superposar. Del desert del vint, s'alça el cinc. L'Etna de cinc anys en sabia més que l'Etna de vint; l'Etna dels vint-i-cinc les tessel·la. 

Calia escriure tot això per a dir que complir-ne vint-i-cinc no és ni la meitat de complicat, repugnant i horrible que, per exemple, complir-ne catorze? La resposta és que no pertocava abans de fer-ho, però ara que està fet, ens adonem que era necessari. Imprescindible, com qui diu. Del pensament, no hi ha marxa enrere. Ens en podríem estar, és clar, però si hi caiem, ja hi som emmanillats. En tot cas, del dia que en vaig fer catorze ni me'n recordo, però sé que ho devia passar malament. És normal: qui vol tenir catorze, dotze, setze anys? Què duen, aquestes edats, sinó una impaciència dislocada, el patolleig d'un poltre...? I, en canvi, qui no en voldria tenir vint-i-cinc quan es tendeix ja cap a la reunificació del cinc i del vint? Ah, és fantàstic fer-se gran, deixar d'estar-se a l'espera d'alguna cosa que no tens a l'abast, aproximar-se a la forma definitiva, ensumar aquesta completesa, flairar-la encara que sigui de lluny... Això és sempre un motiu de satisfacció.

Satisfacció, he dit; sí, no pas felicitat. I, en canvi, he parlat, al principi, de tristesa: la contraposició dels antònims és imperfecta, però vertadera. Aquesta és una altra cabòria. 

Què m'han ensenyat els vint-i-cinc? Que l'enyor és, també, una ficció. 

                                                                     ꧁꧂

Per cloure aquest espasmòdic, patològic, invertebrat quadern d'abril, miríada d'insubstancialitats:  

I. Algunes entrades d'aquest blog podrien emprar-se com a prova en un judici.

II. Algunes frases que m'han dit abans dels vint-i-cinc, i que m'han fet riure i/o esparverar-me: 

II.I. "Un mirall com una catedral" 

II.II. "La joventut no és una malaltia, la malaltia autèntica és estar enfadats" 

II.III. "Què és el teu blog, sinó un assassinat?"

II.IV. "Duc dos taxis en un sol dia"

III. Primer cafè gelat de la temporada: casella ratllada.

IV. Amb això he rigut a cor què vols. 

Et. 💥

Ja ets aquí, m'has trobat enmig de la penombra com jo et vaig trobar després d'un viatge de més de disset dies, i et vas separar de les ovelles i vas dir: "Ves per on, un foraster!". En aquell moment ens vam triar mútuament entre tots els altres i jo he servit set anys per tu i ja tenim el temps als nostres peus. Té, cérvola meva, colometa meva, aquí tens la flor! No la veus i no la trobes, per això et guio la mà cap a la branqueta, perquè l'agafis, i te la dono: ja som una sola cosa. Però la teva mà me la quedo, de tant que l'estimo, com estimo el teu canell, tan familiar, i que reconeixo amb alegria entre la foscor, i per a mi la teva mà és com tu mateixa i com el teu cos sencer; i el teu cos és una garba de blat guarnida amb una garlanda de roses. [...] i quan penso que ets Raquel, amb qui he estat sovint però mai d'aquesta manera, i que he esperat i m'ha esperat i ara també m'espera, a mi i a la meva tendresa, s'apodera de mi un entusiasme més fort que jo mateix, fins al punt de subjugar-me. 

La meva llibreta, que es tanca amb una banda magnètica, ha sobreeixit de la pròpia capacitat. No sé com, ben bé, però un estudi físic en detall demostraria que, quan escrivim en un paper, si hi fem prou pressió, l'engruixim. Només aquesta pot ser l'explicació del fet que la meva llibreta, que tancava perfectament, ara, després de tot just tres mesos (la meva neurosi en té la data exacta d'inici, un moment... Ahà!, el 23 de desembre de 2025), ja no tanqui. La banda va baldera i balla pengim-penjam. Fa una mica de pena i tot, però s'ha convertit en una llibreta insuficient. La forma ha esdevingut incapaç de retenir el contingut, un contingut que, sense ser res de l'altre món, ha vençut el seu embolcall. És una distinció fal·laç i una metàfora molt fàtua, però, d'ençà que m'hi he fixat, no puc deixar de veure-ho. No puc obrir la llibreta sense jugar amb la banda metàl·lica, que cau sense esma, com una filagarsa de les cobertes, com un braç amputat. Em desdiria de la imatge, però la sensació és ben bé aquesta. 

Què vol dir que una llibreta, on hi aboco les petges d'uns dies que passarien encara que no els marqués enlloc (el mutisme del Temps), ja no tanqui? Un monjo medieval, per exemple, probablement em diria que això és perquè hi he escrit alguna cosa que no pertoca, perquè alguna de les paraules que hi he abocat, algun record que hi he enclotat han empipat Déu, que té una responsabilitat directa sobre si la meva llibreta tanca o no. I Déu ha decidit que el càstig sigui aquest, que la llibreta no tanqui. Quina decisió més ponderada! Cal admirar la justesa del càlcul... Un psicoanalista, en canvi, m'asseguraria que la llibreta no tanca perquè allò que hi he enterrat (no parlaria d'escriptura, sinó d'enterrament) surt a la superfície, flota per la pàgina, no està prou mastegat. Per això les pàgines esdevenen tan dobles i no puc tancar la llibreta, perquè el que hi he escrit no és el que hi havia d'escriure, perquè no està prou integrat, prou redimit, prou mastegat. És una barrabassada veure punts de contacte entre un monjo i un psicoanalista? Potser, ben mirat, és normal certa afinitat, en la mesura que Déu = Pare, Càstig = Enterrar...? Bla-bla-bla... 

L'important de la història no és la interpretació que en pugui fer ara, així, a posteriori i a mà alçada, sinó la conclusió, tràgicament pragmàtica, a la qual em permet arribar: com que la llibreta no tanca, en comptes de forçar com a balda la banda magnètica, l'empro com a punt. És a dir, no hi ha res tan fet malbé que no pugui ser útil en algun punt de la seva decadència. Aquesta saviesa d'anar per casa es distingeix de la resta de modalitats de saviesa perquè per la guspira de vida que conserva.

꧁꧂

Aquestes línies les vaig escriure a principis de març, quan encara no existia l'Etna que ara sí que existeix i que, tanmateix, deixarà d'existir... quan? Ara? Fa una línia existia i ara ja no? Sí, però prou de jugar amb les paradoxes temporals i els enigmes sobre l'evanescència del present, són una manera massa efectiva, és a dir, fins a cert punt falsària, d'afonar el Misteri. El Misteri és més que la instantaneïtat, no hi rau; hi ha deixat l'empremta, i prou. 

Han passat moltes coses, d'ençà d'aquesta constatació sobre la llibreta i la banda metàl·lica. Una d'elles és que he acabat la llibreta en qüestió (el 9 de març de 2026) i la més cabdal, presumiblement, que fa poc que foren els idus de març. Per què m'agrada tant celebrar aquesta efemèride? Per què l'he celebrada sempre? I, sobretot, què vol dir celebrar-la? A hores d'ara, després dels segles que han transcorregut, no és ni tan sols una commemoració, sinó que ja ha esdevingut un joc de gramàtics, de nostàlgics, d'enderiats. Aquest gener, vaig llegir Els idus de març, de Thornton Wilder, un llibre extraordinari que fogueja el lector gradualment però sense aturador, i allibera una intensitat covada però letal, que es desbrida tan bon punt el lector comprèn quin és el to de cada personatge i aprèn a diferenciar les cartes segons aquest to particular, personal. És la mena de llibres que m'encisen: dels que confien la seva força a les veus, a la Veu. De tots els cràters que em va obrir, aquest quinze de març me n'ha retornat un de concret. Es tracta d'una reflexió en una carta de Juli Cèsar, l'home i el déu alhora, a un confident, l'única persona que pot escoltar-lo sense emprar aquesta confiança per a fer-li mal. En un moment donat, aquest Cèsar que Wilder construeix com un home temperat, d'una profunditat filosòfica inaudita, com un home vagament resignat a les passions que li imposa el seu destí, escindit entre la seva voluntat de conèixer i la seva necessitat d'actuar, i obscurit pel deure d'acomplir-se en el fat que la seva corona implícita li imposa; ras i curt, desdoblat entre Cèsar i Iulius, en aquests instants de veritat interior en què Cèsar es permet la confessió al seu interlocutor, explica que, tot sovint, s'imagina la persona que el matarà, el seu assassí. Fantasieja sobre la imatge del magnicida, sí, però, sobretot, sobre les seves motivacions. allò que més li agradaria a Cèsar, allò que el sadollaria, no seria pas salvar-se del seu assassinat, perquè escapar d'aquest esdeveniment suposaria renunciar a la grandesa que confereix un magnicidi, com a colofó ideal d'una fama heroica, eterna, sinó que el seu assassí el matés pels motius correctes. El Cèsar de Wilder somnia en la puresa de la motivació del seu assassí, en la pertinença del seu odi, en la destil·lació de les causes. És un Cèsar idealista, en el fons, un Cèsar capaç de racionalitzar el magnicidi com a, simplement, un magnicidi! Que mati Cèsar, no Iulius... No és meravellós? Enmig de les meditacions sobre el seu magnicidi, l'únic que demana és que qui li enfonsi la vint-i-tresena ganivetada (un ganivet s'enfonsa de debò...?) és que ho faci perquè li importa Roma, perquè defensa la República, perquè creu en la Virtut... i no pas perquè li tingui enveja, perquè el vulgui substituir o perquè l'enrabiï la seva existència, ja divinitzada, ja inesborrable. Que el mati, és clar, i que ho faci aviat, que ho faci assenyaladament, però que no sigui per ell. Que el seu magnicidi sigui, autènticament, un acte polític, impecablement polític, i que no l'embrutin els efluvis d'un possible crim passional, que es preservi, sobretot, la dignitat del gest, perquè en aquesta dignitat es funda el mite de la història dels idus de març... Una reflexió que em va electritzar i que, com un tornaveu, em ressonà en la lectura de Les mains sales, de Sartre. La puresa d'una causa en idea, qui la podria conservar un cop aterrada en els actes...? Però ho deixaré aquí, no és pas qüestió de cridar el mal temps. 

꧁꧂

Amb la mòrbida curiositat de descobrir qui era jo, un exercici gens recomanable que només em permeto en aquest llindar d'abans dels vint-i-cinc, gràcies a la meticulositat del Jordi, he recuperat unes pàgines que vaig escriure quan tenia... què? Dinou anys? Què hi fa?... Unes pàgines on parlava de... l'escriptura. Terrible, terrible! Les vaig obrir amb distància de seguretat, amb la cremallera de la granota protectora de la radioactivitat pujada fins a la punta del nas. I, sobrevolant les banalitats que hi havia escrites, he trobat algunes frases que m'han fet somriure, per motius diversos. Tot citant aquella que no es creia ser citada mai, m'he trobat llegint que "la vida és un embolic, una feinada, una bogeria" o que "un dia, ens llevarem i no recordarem si vam ser feliços". Però, què dimonis li passava, a aquesta?, m'exclamo. I per què, malgrat tot, havia de tenir, si més no, un polsim de raó? Es tractava només d'un coneixement oracular, d'una aplicació entenimentada de les lliçons de les lectures fetes, que ja li havien dut notícies dels desenganys i desil·lusions que vindrien, inevitablement...? Era (tremolo només d'imaginar-m'ho, crec que és la hipòtesi que més desarma) una incipient experiència que ja li començava a germinar cor endins, que l'esperava enfora...? Potser la irradiació d'un precoç i intermitent poder d'endevinadora? O, simplement, la casualitat, l'atzar, una banalitat d'encreuaments? Quina de totes les coses que jo encara no havia viscut em podia fer concloure, tan aviat, tan immerescudament, que la vida era una feinada? I per què ara, que he tingut tractes més  estrets amb aquesta realitat que llavors prejutjava tan alegrement, puc assegurar que sí, que, de fet, la vida és un bon embolic? I també això de bogeria, és clar, que en té molt, i en el sentit més ensopit del terme: de confusió, i prou. Quina agudesa més inútil! No m'agrada donar-li la raó a la setciències aquella, però el cas és que la tenia i el pitjor és que m'ensumo que li hauria plagut molt que jo, ara, la hi reconegués. S'ho hauria pres com una victòria. Sort que aquella remota Etna no en sap res, de mi, ni d'aquest quadern de març del 2026, ni del fet que ara, i només fugisserament, i en secret, li he saludat aquesta intuïció.

I, tanmateix, el més divertit de l'arqueologia d'aquell text, lligall de frases entusiasmades, flamarades de voluntat i molt poc més, és aquesta sentència amb què m'he topat: "si la vida és una equació, l'escriptura és l'únic valor que la resol". Això, cal subratllar-ho, està escrit abans que jo no llegís Proust. Abans! És a dir, l'única conclusió lògica, evident i tot: jo he inventat Proust. Que Proust m'ha copiat, que soc víctima d'un gravíssim plagi invers. Alerta! Jo partia d'una hipòtesi (que la incògnita de l'escriptura, bla-bla-bla) i Proust me l'ha corroborada, és a dir, que m'he fornit el referent que m'esqueia a aquesta primera temptativa. He subscrit els meus prejudicis. Quina barbàrie d'afirmació!, estic convençuda que algun dia em trairà, que algun dia me la retrauran, però tant em fa. No serveixen per a això, les paraules? Per a fer-te'n apòstata? 

Tot i així, he de dir que els anys sí que m'han polit en una cosa (si no, ja seria massa). Ara, no sostindria pas que l'escriptura resol res, que és capaç de trobar la incògnita de la vida. Quina desmesura més petulant, quina ambició més irreflexiva... És una errada de joventut, optimisme intrèpid, una alienació momentània... La derivació d'una fe primerenca, innocent, en les matemàtiques. Perquè el cas és que suposa una equivocació sideral creure que hi ha res que resolgui res; de fet, diria que la gran tragèdia és que les equivalències exactes no existeixen, ni tampoc els sinònims totals. És un excés natural, d'altra banda, dels que es cometen sols, si parteixes d'una matriu tan falsa com la de plantejar el món com una equació. És tendre, emperò, oi?, aquest punt de partida arrelat a la racionalitat. Una premissa desencertada, reomplida d'obstinació i de, pressumiblement, bona fe. Amb el temps, n'he anat descobrint la inadequació, però procuro seguir-hi adherida, com a ideal per a tendir-hi. És això, encara, ingenuïtat? És encara una altra capa d'innocència de la qual me'n deslliuraran els vint-i-cinc, els vint-i-nou, els quaranta-vuit? Qui sap..., però i si, en el fons, sí que és una equació la vida? I si l'únic que passa és que és una equació infinitament rica i plena de variables, amb uns valors que pampalluguen, iridiscents i indomables, en un perpetu tremolor vital, dinamisme d'una represa contínua... Però, i si els poguéssim aturar, un sol instant? Entendríem que formen part del mateix? I si ens adonéssim, aleshores, que la vida, tot i ser múltiple, no és sinó Una? Que tot allò que se'ns apareix com a irracional i diferent ens remet, en el fons, a una mateixa gènesi? És aquesta, com deia, una nova, una última, innocència o, tot altrament, una nova, una primera, intuïció autèntica...? 

꧁꧂

"A partir d'ara, hauràs de cavil·lar tu sol i esbrinar qui és Déu sense Raquel."

Del primer volum de Josep i els seus germans, Thomas Mann

Et. 🍯

Es diu que les abelles tenen llenguatge i és cert que tenen un tipus de llenguatge, és a dir, que són capaces de transmetre informació. I, tanmateix, al seu llenguatge, li manca una cosa fonamental: la descripció. 

Si Amèlia pogués parlar, estaria salvada, com totes les dames decimonòniques, de les quals ha heretat el ram de camèlies i els romanços, però sense aigua al gerro de les flors ni justificació moral rere els seus enganys. La seva incapacitat de descriure aquest conflicte és un catàstrofe per a la seva sensibilitat. Li'n dirà, com a solució de mínims, "crisi existencial". I bé, què és una "crisi existencial" per a algú com l'Amèlia? Un centre buit i vegetal al voltant del qual orbitar, l'enèsima estilització de la seva fatuïtat. L'Amèlia i el seu món decoren una natura morta, on un idealisme inguarible és condició d'aparença i, alhora, de condemna per a seguir perpetuant la façana. La realitat és sempre una altra cosa i la veritat, fins i tot, una de diferent. I precisament, el que m'interessava quan vaig escriure aquesta novel·la, era el fossat entre la vida i la codificació cultural d'aquesta vida mateixa. D'aquesta escriptura, ja en farà ben bé dos anys (!). Buscava la fricció entre un món que és d'una manera concreta i que, en canvi, es proposa a ell mateix sota els cànons d'una fantasia d'arrel cultural. I, per a fer-ho, vaig emmotllar una protagonista persistentment enquimerada, una mena de Madame Bovary escarafallosa, un Quixot estovat, llegit sense tragèdia. A mesura que l'Amèlia de les Camèlies naixia, floria amb ella el seu món. El duia cosit a la costella, i em resultava un paisatge ben familiar. Només em va caldre posar atenció.

Amèlia de les Camèlies és la distinció entre els carnívors i els herbívors, entre l'aparença i l'autenticitat, entre la comicitat i la crueltat. És la distància irrevocable i íntima que fa irreconciliables l'Amèlia i l'Amèlia de les Camèlies. 

En aquesta novel·la, zumzegen les abelles, però allò que s'hi retrata és el món sobre el qual s'alça i decau el rusc, un univers on la cultura és tan fràgil que esdevé una disfressa de les insuficiències. Un ambient on les referències culturals es branden sense aprofundir-les, on els autors es llegeixen carrinclonament perquè és la lectura que comporta capital social, on la profunditat esdevé l'enèsim joc de miralls, on parla el personatge i no pas la persona, on convenç el discurs i no pas la paraula. Es tracta d'un món literari en essència, en el sentit que és altament convencional i codificat. I, en aquest context, la cultura és més material que mai: és una moneda de canvi de valor arriscadament volàtil, és un constant bescanvi simbòlic de divises entre l'expectativa i la possibilitat. És moda, producte i prestigi. La cultura, reduïda a un rusc on les cel·les buides són un espai a ocupar, per a exercir una influència de baixa volada, per a disputar una centralitat de curt horitzó. La cultura com a crèdit, com a perspectiva d'ascens social, com a escala per a prosperar. Vet aquí unes altres il·lusions perdudes, sempre recomençades per a l'Amèlia.

Per tots aquests motius, i potser algun d'altre més espuri, Amèlies de les Camèlies és, en primer lloc i essencialment, només una sàtira. La sàtira, és clar, d'un ambient determinat, però també una paròdia: la de la idea de trama. La gràcia de tot plegat és que l'Amèlia no té conflicte, sinó un cap bufat de romanços, una joventut vessada de frivolitat. Entremig d'aquest teatre, d'aquest llarg espectacle, potser aflora un bri de veritat. Emperò, tot seguit, com si fos retràctil, el besllum de veritat retorna a les entranyes del llibre, com si no hagués emergit mai. No deixa traça; la veritat no és estilitzable. Quan el món és buit, sembla ple; quan la paraula és interessada, sona sincera; quan el gest és grotesc, tot esdevé inecessari. 

Benvinguts al món de l'Amèlia de les Camèlies. 

Ara bé, tot això per dir què, exactament...? Ah sí, que m'encanta la ficció, i no només perquè en gaudeixo com una criatura amb sabates noves, sinó perquè m'ensenya a viure, m'imposa una certa ètica del temps i m'assenyala què puc fer i què puc esperar. Montaigne ho hauria formulat amb més ínfules: què m'és lícit esperar? No, no, espera, que aquest era Kant. Tant fa, les ínfules hi són (les meves o les dels filòsofs...?). La ficció, escrivia abans que apareguessin aquests senyors, fa palpable la vida, me l'estén davant dels ulls, me la retorna amb una textura determinada, variable però perserverant, i la jutjo en funció del tacte que m'ofereix cada llibre que llegeixo. La vida, si llegeixes Moby Dick, la ressegueixes i és èpica i enlluernadora, com l'organzí; si llegeixes Madame Bovary, suau, tràgica i mínima com el setí; si llegeixes Monsieur Teste, cerebral i estriada, com la pana. Tots aquests títols comencen amb M. En podria pensar més? Fem-ne la prova, vejam: Manon Lescaut (que repel·lent). Macbeth. Middlemarch. Metamorfosis i Metamorfosi (carambola). Medea. Mandràgora (punt qualitatiu, si us plau). Mansfield Park. Maria Antonieta. Molta, molta guerra (no era així?). Mirall trencat (aquesta sí, apa). Suposo que depèn molt de si prenem el títol en versió original o segons la traducció, que pot afavorir o perjudicar. Pel cas, en anglès i en francès hi ha molta M (Mr, Mrs. Monsieur, Madame i... Mademoiselle), però en català, bé... També canvia molt si ho fem amb personatges, perquè me n'adono que surten molts noms propis. Anàlisi apassionant, Etna... Val més que l'escapcis amb aquest comentari sardònicament autorreflexiu. 

Coses que he llegit aquest gener: he rellegit (!) El món d'ahir, és a dir, el món d'avui. No soc, normalment, una persona de fer relectures, però n'he gaudit, especialment, d'aquesta en concret. Això ha fet que, imprevistament, hagi pres a càrrec també la lectura de Tres relats de passió, del mateix autor. Resultat? M'hi he enderiat. No recordava com de bon escriptor arriba a ser Stefan Zweig quan no es preocupa de... bé, deixem-ho aquí, de moment. Malgrat que el meu estimat Broch li tingués tírria, així com Musil i tota la rècula, i fins i tot jo li'n puc tenir per algunes coses que n'he llegit que m'han semblat xarones, aquests tres relats m'han renovellat la fe en un Zweig que surt del seu propi personatge per a explorar, precisament, què hi ha al límit d'aquesta construcció i com de fràgil és aquest món que abandera. Pel cas, Amok és inaudit, frega la perfecció (si no fos per les primeres pàgines que, com sempre, cauen en el tòpic de la conversa confessional, que tant em molesta).. Però allò que se'n diu el ventre, la tralla, és plaent en la mesura que és tens, cruel i autèntic, que ho posa tot dempeus i tot ho remou, que desordena del tot els conceptes de Bé, del Mal, de la Compassió... Ah, sacsejada del benestar burgès en un ambient colonial, quin lloc comú més ben quadrat en aquest relat. Els altres dos relats, més que agradar-me, m'han interessat, però és innegable que tenen passatges d'una força corprenedora. M'ha quedat un gener ben zwegià, que és una associació que trobo ben escaient. 

Penso, de debò, que la millor història mai pensada (que no pas mai escrita) és El Comte de Montecristo. 

Aquest gener he decidit titular els dies i n'hi ha alguns que podrien composar una bona bibliografia: la serenor, l'elasticitat, l'hospitalitat, l'eufòria, l'or, la represa, la teoria, els ocells...

🌫

Aquestes línies són escrites a principis de gener; aquestes d'ara, a les acaballes. La conclusió, com sempre, és que gener és el pitjor mes de l'any i que, malgrat que algú podria pensar que tot ha canviat, res no ho ha fet essencialment: el món segueix ferm sota els meus peus, el gust del cafè és exactament el mateix i s'ha acabat... Potser és una errada començar l'any el gener, que té més càrrega de final que no pas d'inici. Les coses tenen una importància sempre relativa, en funció de la nostra força i de l'equilibri que aconsegueixi negociar amb el món i les circumstàncies. Reprenc d'una manera desagradablement pedant, una frase pròpia: som opacitat respecte a nosaltres mateixos. I, sovint, m'he de recordar que, per a bé o per a malament, les decisions prenc a cada instant són les meves. 

Miramar, Naguib Mahfuz. Al gener, la meva gran descoberta va ser El Caire laminat i complex d'aquest autor. Una novel·la contrapuntística més que no pas coral, curta però intensíssima, una possibilitat oberta d'explorar més i millor.

El sentit d'un final, Julian Barnes.  Qui sap si aquest eix triàdic és de les obvietats: evidentment, em calia llegir aquest llibre de Barnes tard o d'hora, després del de Kermode (gairebé) homònim. I bé, el resultat és que, previsiblement, entra en aquesta llista.

Ronda naval sota la boira, Pere Calders.  Evidències, altre cop. Un dels noms propis d'aquest 2025 ha estat, sens dubte, Pere Calders, que demostra que escriu tenint-ho tot a l'abast en una obra com aquesta. Hi ha vida més enllà dels contes, sí. I, de fet, fins i tot, jo m'arriscaria a dir que hi ha la vida. Però això són figues d'un altre paner. Amb un capità del vaixell que s'anomena Maurici, no pots negar que ets davant d'un grandíssim llibre. 

Gossos dempeus, Eduard Olesti.  Una obra estrabòtica com poques, excessiva i, potser per això, és aquí. Perquè aquesta espècie d'hybris de la decadència impacta i fa cràter en un camp literari com el nostre. I amb motiu no hi afegeixo cap qualificació, a aquest camp literari.

El menyspreu, Alberto Moravia. Acabo de trobar l'eix compartit d'aquests tres títols: la sorpresa. Qui m'havia de dir que un llibre al qual només hi vaig arribar per la referència de Godard, que ja se m'ha rovellat i tot, acabaria fent cap a aquesta llista? De fet, ningú. 

Els ocells, Tarjei Vesaas. L'inesperat com a única esperança. També la descoberta d'aquest autor i, en concret, d'aquest llibre, ambdós injustament recòndits, fa que el món, de tant en tant, tingui punts de llum. És a dir, que el desconegut esdevingui, de sobte, agradable. Que ens llancem a la piscina i hi hagi aigua. Passa poc, però quan passa... Aleshores, acabes encabit en una tríada de la meva llista de millors lectures de l'any sota l'ègida de la sorpresa.

La dona de Déu, Amanda Mikhelopulu. M'he aficionat ara a buscar elements en comú d'aquestes agrupacions que he fet, i ho prometo solemnement, a l'atzar. Resulta força senzill, alarmantment senzill, tan i tan evident que fa dubtar de la meva paraula. En tot cas: ahà, sí, ara entrem al terreny de la passió. La densitat pantanosa de l'indegut, de l'arrauxament, de la necessitat entretallada de destí, o de destí entretallat per l'heroisme de la necessitat. Aquí, dos grecs, un de modern i un d'antic. La neo grega, en aquest cas, d'un cristianisme recargoladament humà.

L'amant de Lady Chatterley, D. H. Lawrence. Una novel·la irregular que arriba a picar amunt només per la primera part. La resta, s'embranca i potser, fins i tot, fa panxa. Però, no és així, també, la passió? No és una encarnació perfecta de l'envitricoll que suposa no pas enamorar-se, sinó desitjar? 

Orestea, Èsquil. Bé, i qui anava a dir que m'agradaria tant la sang i el fetge? Crec que era deduïble, però l'Orestea s'endú tots els mèrits, i no pas el meu tarannà. La serp a la coberta ja era un indicador infal·lible. Sempre recordaré la mort de Cassandra.

Desfilada, Rachel Cusk. He de confessar que no em ve al magí cap comú denominador per a relligar aquests tres títols d'ara, indicació de la meva honestedat respecte de l'agrupació. O no? Podem sospitar del meu gest? És pura retòrica. I és que ara sí que l'he trobat: l'exploració, és a dir, el coneixement. L'antic testament traït que Kundera prescribia per a la novel·la: un lloc on pouar l'aprofundiment de la realitat. És el cas de Desfilada, impressionant, del millor que he llegit escrit actualment. Simplement, em trec el barret, i me'l trec poc sovint. 

Jo he servit el rei d'Anglaterra, Bohumil Hrabal. Una obra que declara tan èmfaticament aquest jo des del seu mateix títol només pot anar molt bé o molt malament. Me n'he adonat, ara, que hi ha poques obres còmiques en aquesta llista, però aquesta i la de Gogol hi són per mèrit propi. Una espècie de tirallonga de discurs que et fa gaudir, de debò, del que significa encadenar paraules i, sobretot, explicar-se històries.

El blat tendre, Colette. Primera vegada que llegeixo Colette i sí, és un d'aquells malaurats moments en què has d'exclamar-te, en veu alta perquè el penediment sigui més fons, que quina falta tan greu no haver-hi topat abans. Una obra que, tot i girar al voltant de la tendresa, s'enfonsa en aquell punt exacte en què aquesta tendresa comença a fer-se amarga, a mutar en verí. Exploració, doncs, com deia, d'aquest punt de metamorfosi. 

Crist de nou ressuscitat, Nikos Kazantzakis. Com que hi estic agafant habilitat, en això d'agrupar segons una categoria, he de reconèixer que per aquestes tres següents n'he trobat dues de pertinents. Aquí, anomenaré la primera: el sacrilegi. No hi ha res que Kazantzakis faci millor que convertir el sacrilegi en una obra literària, i aquest llibre ho té tot: des del metateatre que activa el conflicte fins a l'estructura de llampec, des dels personatges infusionats de la realitat històrica de la Grècia de l'època fins a una traducció de mèrit propi. 

El diable al cos, Raymond Radiguet. Un altre estudi de la gelosia escrit als anys 20 a França. A qui retira una obra com aquesta? I, tanmateix, com que el diable és al cos i, fins i tot, hi ha qui diria que és el cos, aquest llibre s'obre pas amb una força que només es pot atribuir, pe tant, a l'efectivitat de totes les peces que el conformen. 

El roig i el negre, Stendhal. Havia de llegir-lo en algun moment de la vida, oi? I quin altre de millor que un juliol impenitentment llarg, escurçant els dies al balcó de casa? I quina altra manera que buscant-hi el mediador del desig, la imitació de l'aspiracionista i admirant les redempcions finals, liminals? Això i, és clar, tota la meva simpatia vers Mathilde de La Mole, que ho té tot per a ser dels millors personatges mai no escrits.

Dues vides, Emanuele Trevi. Aquesta tongada d'ara... Se'm fa estrany classificar-la si he de parlar d'aquest llibre de Trevi. Estrany en el sentit de frívol, atès que aquesta obra és de tot menys frívola o superficial. És el que jo definiria com a necessària, i ves que me n'estic molt, d'emprar aquesta paraula tan excessiva. Un homenatge sentit, d'aquells que fan ganes de donar una abraçada a tots els protagonistes quan te n'adones que, més que no pas creacions, són persones de carn i ossos.

Veig caure Satanàs com el llamp, René Girard. L'any de Girard m'obliga a seleccionar-ne només un, de tots els que n'he llegit, i he agafat aquest qui sap perquè. Potser pel títol? Gens descartable: el millor títol que he escoltat mai; em fa enveja i tot. També podria ser que em permetés esbossar la semblança amb els altres dos més fàcilment, en el moment en què penso els tres com a teixits discursius, és a dir, no pas com a llibres, sinó com a discursos. Sigui com sigui, Girard, quin emmirallament!

Història somiada, Arthur Schnitzler. Diuen que el somni s'apropa, formalment, a la novel·la. Qui pot discutir-ho, si ha llegit aquest llibre? Totes les desviacions vitals tenen cabuda tant en l'un com en l'altre i, de fet, d'aquesta ressonància entre ambdós, en naixeria allò que faria el fet literari.

L'aniversari, Andrea Bajani. No hi ha res que en pugui dir que no digués ja a la meva ressenya, però, per si de cas, em ratifico en l'excel·lència agònica d'aquest llibre. 

Les perfeccions, Vicenzo Latronico. I quina categoria pot emmarcar aquesta obra, l'anterior i la següent? Potser la idea de refugi, que pot ser un recer i, alhora, una il·lusió de recer. Aquest llibre té la virtut de retratar el punt generacional, situat en una època molt determinada, en què la seguretat esdevé una asfíxia. 

La presó de Rebibbia, Goliarda Sapienza. No és la mena de llibres que acostumen a agradar-me, però ha estat una irrupció important i d'una fermesa tan sòlida que... vaja, aquí la tenim. Veig, d'altra banda, que ha estat l'any del triomf dels italians, en presons de diversa índole.

Esdeveniments de la realitat immediata, Max Blecher. La deformació de la realitat com a nova realitat: el mirall que es passeja al llarg del camí és un mirall que ens retorna una imatge grotesca. I hi ha tres nivells de deformació. Un d'ells, és clar, és el del coneixement metafísic, és a dir, la pulsió d'essencialitat de la qual neix l'obra de Blecher, tan encertadament recuperada ara. Punt i a part mereix la relació productiva de certa literatura amb la malaltia. 

Jo, que no he conegut els homes, Jacqueline Harpman. Un altre jo emfàticament subratllat en un títol, i ja se sap que dos punt fan una línia. En aquest cas, és una obra peculiar, que no té paral·lel amb gairebé cap altra. Bé, se m'acut una, encara que sigui encofurnat: Solaris. I aquí m'atura, perquè dir-ne res és, ara sí, profanar la seva força.

La imatge, Josep Palàcios. En aquest cas, la deformació apel·la a allò més estranyador, és a dir, a la intimitat de la qual es reivindica el llenguatge com a expressió de nosaltres mateixos. Bé, Josep Palàcios, aquest gran escriptor ocult, afortunadament cada vegada amb més pulsió emergidora, aconsegueix teixir obra i vida en aquesta recopil·lació on el llenguatge, a força de recargolar-se sobre el seu significat, el fa tan folgat i balder que màgicament esdevé imprescindible. Un fabulós encanteri d'escriptura a través i en les paraules.

Proleterka, Fleur Jaeggy. Tot això són paraules. I com escriure a partir dels silencis? La resposta és aquesa obra de Fleur Jaeggy, que té una habilitat especial per a trencar el llac glaçat de la realitat no pas amb escalfor, sinó a base de més fred. Aquesta finor corrossiva fa baixar un calfred per l'espinada, però és, tot amb tot, admirable. Inquietant? Potser. També, sens dubte, mestrívol. 

Pensament intempestiu de darrera hora: és la primera vegada que Proust no hi apareix, en aquesta llista...? 

Podria fer més juguesques amb aquestes tríades repetides fins a nou vegades. Numerològicament, és el primer pas per a l'esoterisme, aquesta repartició. Però ja s'ha acabat el temps de capicuar per avorriment títols, s'ha acabat l'ociositat del cabalista. El 2026 no serà l'any de les travesses, sinó dels acompliments. Sempre em dic això, i sempre s'acompleix quelcom, encara que sigui petit. Algun dia, serà gran, encara que sigui per insistència. Ho sé. 

Bon 2026! 

Etna 🥂

Falten exactament vint dies perquè aquesta entrada es publiqui i estic esperant, potser endebades, que la vida l'ompli de contingut.

Tinc un petit calendari d'advent que em va regalar una amiga. No l'empro com a calendari, només obro les pestanyes que em venen de gust, seguint una intuïció purament numerològica, sense solta ni volta, que és l'única manera de fer anar els petits atzars en què t'entreforca la vida. Privilegio els nous i, després, en ordre descendent. Sota les portetes de cartró, hi trobo, de vegades, el dibuix d'un àngel o d'un gosset petaner que persegueix els personatges del quadre general, uns patinadors sobre gel enriolats. Adesiara, és un núvol o un esquirol entremaliat. Em fa il·lusió anar donant existència a aquestes figures innocents. És un joc de nens del segle passat. Potser és perquè me'l va dur d'aquelles terres, però sempre que hi joguinejo, em ve al cap la idea que soc una protagonista d'Stefan Zweig, en dubtosa adaptació de Wes Anderson. 

Aquest novembre és un mes incert, que vacil·la entre l'estadi d'haver acabat d'escriure i d'haver-se de rellançar a una revisió del mateix text. Simplement es fa insuportable haver d'enfrontar, encara tan roents, unes paraules de les quals estàs, encara, només a mig distanciament, que són encara a tocar, i és ara que encara el ferro és prou calent per a picar. 

És el dissabte de l'any, és a dir, el moment de fer endreça, de resguardar allò que cal conservar de cara al diumenge, de fer rebost, de posar recte allò que, fins ara, hem deixat tort i per mandra, per inèrcia, ja ens estava bé. Aquesta primera persona del plural té un ressò moralista massa poc fet per a mi, massa home-francès-segle-XVII. En tot cas, la qüestió és que ha passat una cosa que feia molt de temps que no s'esdevenia: he acabat una llibreta i n'he hagut de començar una altra. Això és l'equivalent, en el petit imperi de la meva subjectivitat, a la clausura d'una etapa històrica. Com passa sovint, no hi ha cap correspondència entre una fita de gran volada i aquest acabament, malgrat que l'hagi buscat a consciència. Simplement, s'ha acabat un dia quinze de novembre, i punt! Després, algú dirà que va ser la Revolució Francesa que va inciar l'Edat Contemporània, o el que sigui que fan repetir de cor a l'escola, però, en el fons, és un petit punt d'anclatge sense correlació essencial, directa, ontològica. És la banalitat de dividir la història segons la historiografia. 

La darrera novel·la que he llegit ha estat Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman. Quin títol, oi? Desagradables i alhora èpics tornaveus bíblics. Per a resumir l'impacte, diré que ha estat una autèntica obliteració. M'ha deixat tocada sense acabar d'enfonsar-me, una mica pengim-penjam entre un pol de l'angoixa i l'altre de desconcert. O potser és que la vaig acabar ben entrada la nit, i m'amarà aquella pesantor d'ànim que afeixuga tota reflexió sobre la condició humana després de mitjanit. D'altra banda, no crec que hi hagi cap hora en què les paraules prenguin més cos que al vespre. Soc jo que, quan llegeixo de dia, estic massa posada en mi mateixa com per a deixar-me arrossegar per una altra veu...? Sempre visc alerta i, en aquest estat, és complicat que les històries t'envaeixin del tot. 

En tot cas, en una d'aquestes pèssimes frases promocionals que tan supersticiosament els editoris creuen que serà un reclam, s'afirma que l'obra de Hartpman és una mena de Kafka femení, cosa que em sembla insultant en moltes direccions: d'antuvi, pel tema d'haver de declinar Kafka en femení, però, sobretot, perquè la novel·la no és gens kafkiana. Això de prendre la desolació com a comú denominador d'un seguit de llibres i establir-ho com a tópic ideat per Kafka ho trobo un pèl descurat. En tot cas, Jo, que no he conegut els homes no pren l'aiguavés en què Kafka usualment és sobrenentès (malinterpretat) en aquestes bandes promocionals. Tal vegada ens trobem davant de l'adjectiu de genealogia literària més mal emprat de tots els temps. Tanmateix, tornant al fil, si decidim parlar de Kafka, ho hem de fer com a un Kafka sofisticat, és a dir, en la mesura que tant la novel·la de Harpman, ara sí, com l'univers de Kafka, ens passegen pel segon estadi de la civilització. Ens la presenten en la seva reducció al zero i, per tant, com a una espècie de revulsiu. Ens demanem pel sentit en la mesura en què la seva negació ens deixa desamparats. És a dir, si el món no tingués sentit, què faríem? Quines són les nostres possibilitats d'establir aquest sentit si el nostre entorn fos hostil a l'explicació, la interpretació, és a dir, a tot el que conforma el caliu humà? En comptes de Kafka, parlem llavors més aviat d'un Beckett, que situa la lluita pel sentit no pas en el llenguatge, sinó en la supervivència. I és clar que el llenguatge és important, però no pas com un element que cal porgar, sinó com a la darrera esfera on aquest sentit encara es pot realitzar. 

Jo diria que aquesta novel·la de Harpman, malgrat l'escenari apocalítpic on es desenvolupa, té la voluntat d'aferrar-se a la humanitat, alhora que en demostra la facilitat amb què deixa de tenir un significat aquesta paraula. Cal parlar d'humanitat no pas com a un element positiu, sinó com el desgast causat per la profunda desolació de no trobar correspondències que ens facin possible la vida més enllà de la supervivència. Sense valor, caminem nus per la condició existencial pròpia. Valor sigui quin sigui, és clar! Sigui quin siqui, perquè també pot haver-hi un valor en la mort, en la massacre, si en treiem un entrellat, un propòsit, una resistència. I, vet aquí el vincle entre l'autora i l'Holocaust que, sense ser un altre tema, ara no afonaré. No obstant això, la novel·la no explora la crueltat o la violència, sinó, altrament, la tortura d'una vida plena de preguntes sense cap mena de respostes... l'erosió del silenci que ens retornen aquestes qüestions. Si ens reduïm al zero, si no som capaços de connectar res amb res, què hi resta? Una mena d'avorriment tan letal que la supervivència queda, fins i tot, desmerescuda. Val a dir, per què sobreviure si no hi ha cap altre horitzó que la repetició infinita? Cal que creguem en quelcom, per bé que aquesta ficció del valor es pugui desmuntar. Encara que sigui mentida... 

La lliçó de tot plegat és que no podem anar de recules: el valor sempre és davant nostre, més enllà, en un grau més complex, en un moment de superació. Això és una confessió: jo sí que crec en el progrés, i el llibre de Harpman m'ha plantejat aquesta pregunta insidiosament, com a un estilet clavat, com el mateix ganivet que s'afila per a acabar amb el patiment. Novel·les com aquesta et restitueixen a la pobresa, l'únic patrimoni autèntic: com diria Benjamin, experiència i pobresa, només. Res no ens pertany sinó el record d'aquesta vida i l'esperança que aquest record ens pugui infondre per a continuar caminant endavant. I si no és així, aquesta experiència dels nostres anys, que esdevé ínfima, està destinada a no treure's de damunt, mai, la càrrega de la mort. La frontera entre una vida com a mer procés biològic i una vida humana és tan fràgil que sempre està a punt de ser traspassada. Potser el miracle és que no percebem contínuament aquesta fragilitat, que donem per fet la idea de tenir coses, d'estimar persones o de creure en quelcom. És una gran sort poder existir amb aquesta confiança. 

He somniat quelcom estrany aquests darrers dies, i no me'n puc estar d'afegir-ho. La Venus de Milo no té braços, oi? És una obvietat. La qüestió és que és un raonament natural el que diu que les estàtues originals, normalment, ens arriben sense apèndix, tan sols la còrpora de marbre, perquè el tragineig d'un segle a altre acostuma a cobrar-se en trencar, precisament, allò que està més exposats. Per això a la majoria d'estàtues els manca o bé un braç o bé les cames, o bé el cap... Per això hi ha qui diu que el bust de Nefertiti és fals; un nas tan sencer fa sospitar. Tota aquesta informació eren prologòmens. La qüestió és que en el meu somni, com a miracle, apareixia una estàtua com la Venus de Milo, però amb braços. I no només amb braços, sinó amb braços estirats cap endavant. És a dir, un desafiament de les lògiques de la preservació que han establert els avatars usuals de la història. Una rara avis. En el somni, contemplava l'estàtua, amb els seus braços estesos, d'una sola peça, i me'n meravellava. I aquesta sensació de meravella era el pòsit, és a dir, l'essència, del somni. 

Novembre no ha tingut aquesta intensitat d'una Venus de Milo miraculosa que conserva els braços. Aquesta meravella, sospito, e´s només una producció de l'escriptura d'ara, el solatge d'una successió de dies banal, agradable a molt estirar, no tan freda com es podia témer, preocupantment comfortable. Em corregeixo: el fred ha arribat, com si hagués tombat la cantonada i, de sobte, m'hagués atropellat aquest vent àrtic, maligne. Per la resta, tots els moments bons hi han estat, i s'han tessel·lat agradablement, un contínuum sense ensurts... Aquella mena de fluïdesa típica de les dates d'ínterim, és a dir, d'aquests mesos que són de trànsit vers temporades d'alt voltatge. 

Un parell de dies, una engruna de paciència, i, màgicament, els braços sencers: desembre! 

Et.