Etna Miró

August agost!

Canto el mes de l'inici, de l'instant i de la intensitat.

La seva vida, la seva joventut, ¿havien de quedar-se allà, soterrades en el passat? ¿No n'havien de parlar mai més? ¿El passat era passat? ¿Morta? ¿Tot mort per a ella? ¿Viva només per a fer viure els altres? Sí, sí, potser sí que s'hi hauria avingut si, exclosa així de la vida, com a mínim li haguessin permès gaudir en pau de l'espectacle dolç i serè d'aquella petita casa, que semblava construïda damunt el seu sepulcre... Però almenys que en parlessin una mica, que de tant en tant algú se'n compadís, de la seva joventut morta, de la seva vida destruïda! També havia estat un crim destruir-li la vida d'aquesta manera, sense motiu, escapçar-li així la joventut! No n'havien de parlar mai més.

L'exclosa, Luigi Pirandello

Què és més important que començar? Haver començat. Però el fet d'haver començat és, també, haver-se posat un ganivet a la gola. És ambició concretada. Ens passarem tota la vida tractant de deixar de començar, és a dir, de fer... I un cop fet, aleshores, desitjarem tornar no pas al començament, sinó a l'època en què érem a punt de començar. Si tenim el privilegi de descobrir-nos la impotència de determinar ben bé quin és el començament, si partim d'una premissa d'indeterminació, d'una cronologia flotant de la nostra pròpia vida, també tenim l'obligació, nogensmenys, de datar els començaments. Som lliures, de fet, de fer-ho com vulguem, però no pas lliures de no fer-ho.

És estrany, d'altra banda, determinar el grau de llibertat que ens queda un cop li restem les nostres preocupacions a les nostres obligacions. Quantes vegades, aquests darrers mesos, no m’hauré dit a mi mateixa que, en el fons, no passava res! Situada en el fatalisme de la realitat, acabo anant a raure a un optimisme pírric, a una espècie d'existencialisme alegre. Ben mirat, mai res no és tan greu.

I, tanmateix, això de parlar de començaments, especialment si és una excusa per a dilatar el començament, és fer-se trampa. No pas a la vida, en els esdeveniments vitals, em mantinc ferma. Em refereixo, altrament, a les obres, allà on conferim la forma que ens manca en l'existència. Començar una obra, per al cas, és poder marcar aquest principi. Hi ha un dia que t'alces, et dutxes, et vesteixes, t'esmorzes (!), obres un document i... resulta que ja has començat. Hi ha un dia que es neix, també. I, al dia següent, hi tornes: tornes a obrir el document. I tornes a posar-te a escriure! Això és follívol, en el fons. Per què hi tornes? Quan torno als llocs, o, millor dit, quan soc en procés d'estar-hi tornant, sempre em faig aquesta pregunta: per què hi estic tornant? Podria no fer-ho? Podria estar-me'n? I la resposta no és mai clara, no és mai concreta, però sí que té dos trets innegables: la tornada se m'apareix com a una evidència (no podria no tornar), i, a més, fa baixada. És un pendent a favor, és inevitable, és agradablement obvi. No vol dir que sigui inercial. No ho és pas. És que sento, almenys fins a cert punt, la necessitat de deixar-me arrossegar a una òrbita concèntrica, que tendeix a acostar-se al centre de gravetat, regida pel magnetisme d’allò indeturable. Indeturable, merament perquè és moviment i ens atrau... Indeturable, de fet, perquè és únicament fricció?

Bé, la qüestió és que allà on m'emmeni aquesta tornada, allà on em dugui aquesta represa, aquesta vida que conscientment tracto d’embridar, que intento portar pel ronsal ―aquesta vida de la qual faig pàtria i casal, que faig meva en la mesura que no desisteixo de fer-la pròpia, que converteixo en país i que pretenc conèixer tant que m'hi acabi per reconèixer―; sí, vull estar certa que tot allò que faci sabré que ho havia de fer. I ho sabré gràcies a aquestes dues guspires: primer, que allò que estic fent no tan sols és evident ―és a dir, necessari, infatuat, sembrat de destí―, sinó que, a més, fa baixada. Que m’és fàcil, no pas perquè sigui fàcil, sinó perquè hauria estat més difícil, en el fons, d’haver triat altrament. De fet, vull que hagi estat impossible fer-ho d'una altra manera. Així, doncs, si el món són dilemes, binomis, que se m'aboqui sencer al damunt, que crec que, si res sé, és determinar què vull.

꧁꧂

Dit això, ha estat l'estiu d'Agustí Bartra, indiscutiblement: la descoberta d’un Bartra que és, alhora, afermament d'allò que ja cercava, d'antuvi, en la Literatura. Sanciono els meus biaixos, precomprensió compresa. Criatura novembrina ―vibràtil en el perpetu hivern que allotjà la seva sensibilitat vitalíssima, d’extensió gairebé infinita―, Bartra se m'ha presentat, en canvi, com un esclat de llum, àdhuc de reconeixença. La lògica dels solsticis deu ser aquesta mateixa de la poesia. L'ésser de collita, Bartra, s'ha agermanat plenament amb l'estiu en què l'he absorbit, de manera que versos de L'evangeli del vent tals com: Món increat del cant: profunda vall oferta / als lluminosos boscos de gegantins estius. [...] Oh, l'invencible estiu: riquesa de foguera / dalt dels pujols del cor on clamoreja el vent, m'assaonen, em fan metamorfosar, m'entreobren noves espitlleres.

꧁꧂

Ha estat l'estiu de les pedres. L'efecte de la llum sobre la superfície d'una roca submergida, sobretot quan es tracta d'aquella llum emplomada del migdia, que dolleja vessada de crueltat, que s’hi reflecteix com si volgués fer-la esclatar per dins, fa pensar no pas en l'etern i l'incorruptible, en l'estàtic i l'evident, sinó, justament, en la infinita mobilitat, en les incessants anades i tornades de la matèria. Que tot sigui viu, i que fins i tot allò que no respira estigui sotmès al canvi, a la transformació, compon una estranya meravella que cal investigar. Aquesta mena d'exaltacions pseudopanteistes, de romanticisme melindrós, de pa sucat amb oli, només se m’abat quan passo massa temps exposada a la natura, que, primer, em vivifica, però, després, em fa emmalaltir. Vet aquí la dialèctica camp-ciutat, novament... Ho tinc comprovat: un paisatge natural no em suscita un altre rampell que, simplement, constatar-ne la vastitud, la profunditat, la immensitat... I, dit això, poc més: i punt, i prou. Es basta a ella mateixa, la natura; no em necessita, i ja està bé de sentir-se prescindible i ridícula, culpable de tenir un jo i de ser-li fidel.

Potser és aquesta, precisament, la diferència entre un pensament arcaic i un pensament modern: formar part d'una cosmologia tancada, tothora persistent, deu ser, com a mínim, extenuant. Calen vetes d'absurd per a fer significatiu el Sentit, val a dir, la cerca de Sentit. Caldria fer incursions, oscil·lar d'una sensibilitat a l'altra, per tal de mantenir l'equilibri entre sentir-se integrat en el Món i, alhora, lliure per a emmotllar-lo diferentment de com se'ns mostra en primera i última instàncies. Conservació i revolució, nova i vella dialèctica... Soc més lliure que Aquil·les? I menys que Telèmac? No, no he vist L'Odissea, senzillament, he llegit Bartra.

(I sí, soc molt repel·lent, fastigosament repel·lent. Com les serps.)

꧁꧂

En tot cas, aquest estiu ha estat una oportunitat per a tornar a submergir les mans en una correntia fluvial (la fredor de l'aigua és la delícia) i he recordat que sí, que, certament, enyorava de tot cor la força cega de la gravetat. Les rocalles, els còdols, sobresortint-ne, creant humils promontoris, encenent calladament alimares que encara ningú no ha encès, sostenen miratges de repòs. El mormol de l'aigua és una titil·lació de llum reflectida; és el silenci remorós, la veu que ens duu la bona notícia, la certesa, que, si hi ha mort, és perquè la vida ha de recomençar, d'alguna manera. Heus aquí una mena de revelacions que només es dona a l'estiu; sense misticisme ni enterboliments de cap, sense religió ni esoterisme, m'he convençut que la insignificança constatativa dels corrents fluvials és només el testimoni d'aquella veritat que predica que, si bé tot ens ha estat donat, tanmateix, res no és nostre fins que no fem el gest de prendre-ho.

Si no hagués estat per la poesia de Bartra, no me n'hauria adonat, de tot això. Radicalisme mediterrani, extremisme maialista; ingènua llibertat de saber-se ensolcada a la vida... M'he reconciliat amb la música i amb les imatges desvetllades per a encaterinar el món. He retornat a Canetti, he llegit el voraviu de les Campanes, he recuperat el color a la pell, he redescobert Flaubert, he estat honesta amb mi mateixa, m'he emprovat el nimbe de Joana d'Arc (m'escau?). He estat més menuda que mai, he estat més gran que mai, i en la certesa de poder ser les dues alhora, soc més qui he de ser, és a dir, ni l'una ni l'altra, sinó una mena de mig camí de dos temps. L'ús de la metàfora en Proust, vaja, la mecànica del coneixement de la Realitat a través de la paraula.

L'agost només té sentit quan és treball quotidià, joiós; d'aquesta joia, se'n deriva l'exigència.

Mai no soc capaç d'oblidar que el títol original de Veritat i mètode era el que he convertit en una divisa personal: Comprensió i esdeveniment.

I ahir, dinant en un restaurant de Hudson, vaig veure un quadre que inevitablement em va fer pensar en tu. Per la noia (hi tens un aire?), però també per com quedava a la paret, darrere la làmpada de tons marrons. No ho sé, vaig pensar que, si haguessis sigut al restaurant, l'hauries fotografiat per a la secció de fotos del teu bloc! Oi?

Agost. Allegro, tempo di marcia, allegro assai.
[Das Jahr, Fanny Mendelssohn, 1841]

꧁꧂

Hi ha mesos indiscutiblement januístics. Fronteregen, frontissegen: viure'ls és un ritual de pas on esdevenim allò que encara no érem, esdevenim allò que havíem d'arribar a ser. Aquest agost, sense pretendre-ho, he pres consciència de l'endinsament en el Temps. No m'he pogut reconèixer fins que n'he sortit, d'aquesta correntia. La sorpresa ha estat la força accelerada amb què m'empenyia endavant, no pas el fet que ho fes. L'ambivalència de la percepció temporal és, en primera instància, el temor a ser engolits per, justament, aquesta força magmàtica que tot ho arrossega i, per tant, tot ho anivella.

En tot cas, l'agost ha adquirit la bifidesa del gener, esdevingut sobre ell mateix, doblegat en exacta meitat, migpartit com un full. L'inici s'ha acarat amb el final, pregunta i resposta, una resposta correctiva de la pregunta. Això ho sé, i ho sento així, perquè tota aquesta entrada la vaig escriure a principis d'agost, en una traïció subtil, benèvola, de l'esperit del quadern que, alhora, m'ajuda a esclarir alguna cosa sobre el pas del temps. En els dies en què escrivia sobre començaments, rius i aigua, el món el conformaven quietuds abassegadorament lacustres: les circumstàncies m'havien minvat, s'havia aprimat la realitat respecte de la sobreabundància de l'estiu que havia contingut el juliol. Hi havia un cert silenci, estès en tensió de cobriment. Els dies es regolfaven sobre una rutina de treball d'escriptura que, a l'encop, m'abaltia: sí, escrivia i llegia, menjava amb molta i fins massa moderació, em tornava a bullir l'acne i l'insomni, i tot ho embolcallava una sordina atuïda. Se'm feia ensopit fins i tot la meva imaginació. Aquesta ensopidesa, és cert, generava una diferència dins meu, obria una mena de nafra on s'havia de situar, els esdeveniments que vindrien aquests darrers dies d'agost. Feia lloc, amb tanta placidesa, per a la tempesta. La intensitat s'acumula com la sang, al fons del cos i al final del temps.

Així doncs, m'acomiado de la duplicitat de l'agost. Sé que el setembre serà filiforme, però homogeni. No hi haurà rastre d'aquest contrast entre l'inexcés dels primers dies i el vessament dels darrers. Agost, el segon gener de l'any, engendra el setembre, que és el mes de la vida nova per excel·lència. L'estranyesa rau en haver oblidat què volíem dir amb paraules que cop vam escriure sota l'encanteri de creure-les íntimes. Aquest agost, he dit coses tan feixugues i retrospectivament ridícules com: "Ens hem fet grans" o "No escric perquè m'estimin". També he tingut la sort que m'hagin dit coses precioses i certes, sense haver fet gaire per a merèixer-ne la importància o la veritat que contenien..., pel cas, que infravaloro l'abstracció. Adoro la intel·ligència, per bé que en faig una paga molt depauperada: retorno respostes patètiques a llampegades tan significatives com aquestes. Com a descàrrec, ara que ja no puc al·legar la joventut, poso per endavant l'augustal, augural, abismal desorientació de l'agost.

Recordo que vaig començar-ne la lectura a la tarda, quan el barracó ja era tancat, i em vaig passar tota la nit llegint fins l'alabada. Era un número d'una revista. Va ser com si noves d'un altre món haguessin arribat volant fins a mi; tota la vida anterior, brillant i lluminosa, era allà al meu davant, i jo mirava d'endevinar segons anava llegint: ¿m'he desenganxat molt d'aquesta vida?, ¿han progressat molt allà, sense mi?, ¿què els inquieta ara, quines qüestions els deuen preocupar?Jo em replantejava cada paraula, llegia entre línies, m'esforçava a trobar sentits ocults, al·lusions al passat; mirava de decobrir les traces de tot allò que abans, en els meus temps, preocupava a la gent, i que amarg que em resultava reconèixer fins a quin punt m'era estranya ara aquesta nova vida i que jo ja no hi pertanyia.

Memòries de la Casa Morta, Dostoievski

Et. 🌕

Tots dos havien fracassat, el que havia somiat en l'amor i el que havia somiat en el poder. Quina n'era la raó?

―Potser és culpa de la línia recta ―va dir Frédéric.

―Per a tu, podria ser. Jo, al contrari, he pecat per excés de rectitud, sense tenir en compte mil coses secundàries, més fort que tot. Jo tenia massa lògica, i tu massa sentiment.

Després acusaren l'atzar, les circumstàncies, l'època en què havien nascut.

L'educació sentimental, Flaubert

La línia recta i l'ondulació: com més senzill, més evident i, alhora, com més evident, més inexpugnable. Les coses autènticament importants es reconeixen, precisament, perquè la seva depuració, l'operació de solve et coagula amb què esclarim el món i sobre la qual operen les nostres certeses, no ens ajuda a discernir, sinó que ens demostra, justament, la seva irreductibilitat essencial, la seva intimitat impenetrable. D'igual manera que no ens podem engolir el pinyol d'una fruita, d'igual manera que la fruita roman conclusivament atapeïda endins del seu pinyol i només és mengívola la polpa, les coses que ens importen romanen en interioritat silenciosa, fosca i privada.

Per això, aquest fragment de L'educació sentimental, de Flaubert, és final: no només final en la seva col·locació cronològica en l'estructura de la novel·la, sinó pel seu propòsit marcadament corol·lador, terminant, conclusiu. Si sobresurt amb tanta força i reclama tanta atenció, és perquè, alhora, és tan dens que costa parlar-ne. Irradia, a la vegada que guarda, una Veritat, com saba que corre dins de les paraules mateixes. Tanmateix, aquesta Veritat és valuosa en la mesura que no es desclou, ans transparenta. I si és aquesta, precisament, la marca de la Literatura? No pas allò que diuen les paraules, sinó allò que la seva textura cel·lofànica permet intuir, allò que formulen a l'avantsala del concepte, allò que acaramullen, generen i alliberen en la unicitat combinatòria de totes elles i no pas en la formulació precisa de cadascuna?

Què fer, aleshores? Com llegir l'experiència de la nostra vida més enllà de l'aleatorietat de tot el que s'hi esdevé, sense caure en el conjur i els eixarms pseudoreligiosos?

El passat és el terreny de la necessitat i el present, també. I, tanmateix, on podem trobar l’escletxa de llibertat que fa possible aquestes dues necessitats? És al present, badant-lo. La mínima obertura que suposa una llibertat entesa en la justa mesura és, sempre, conjugada en present. Com que el nostre passat, en un moment determinat, fou present, és a dir, que hi mantinguérem una relació tan lliure com la que ens diem que mantenim ara respecte del nostre present, l’evidència és que les accions d’ara tenen el mateix grau de necessitat que, en el fons, mostren les accions anteriors.

Per molt que ens sentim lliures respecte d’allò que fem, per molt que siguem conscients de la plètora de camins que podríem emprendre i no emprenem ―és a dir, conscients que en triem un de concret, del ventall de possibilitats, i que ho fem amb la consciència d’haver pogut triar, perfectament, un altre―, en el fons no som pas lliures. Bé, o ho som tant com ho érem fa cinc, deu, vint anys. El que passa és que l'oblit poleix els cantells de les nostres decisions de manera que la pàtina de lliure albir que les recobreix es desencrosta i, a poc a poc, n'emergeix la necessitat que secretament les ordenava.

El problema del lliure albir i el de la necessitat és, en el fons, la mathesis universalis de la vida, el non plus ultra de la incògnita, el fonamentum inconcussum de tot aquest embolic que, adés ens entreté, adés ens fa patir. És fàcil de resoldre en el fons... Tot és, en el fons, necessitat, però com potenciar, aleshores, la vida, entesa com a possibilitat oberta? La vida, el nom amb el qual anomeno el temps que tenim disponible per a la comprensió, ho esdevé autènticament només en funció de la nostra possibilitat d'esclarir-la. Evidentment, jo escombro cap a casa: és la potència de la Literatura. En tot cas, el problema de quina és la mesura de la nostra llibertat ―si els nostres actes són producte d'aquesta llibertat que percebem íntimament o de la necessitat― és una qüestió que es resol, com totes, d'altra banda, a la pràctica, és a dir, en l'instant en què la situem. Com que l'hem situada, vet aquí!, tenim, ara, un temps. No existim sinó en un temps concret i en un espai concret (i d'aquí la constatació del meu estimat Ricoeur quan parla de «configuracions narratives»). Ja ho diuen bé, ja: que siguem éssers concretament temporals, indestriablement corlligats a la nostra mortalitat, és a dir, a l'efímer de la nostra existència, hauria de treure'ns del cap les falòrnies d'arrel idealista. És greu, però és cert: no tenim temps per a bufar núvols, si som mortals. Partir d'un grau mínim de materialisme, d'un saludable i robust materialisme de base, és condició primera no pas per a la comprensió, però sí, en primera instància, per a no perdre el temps enquimerant-nos.

Així, doncs, es tracta de recordar que, atès que som mortals, la nostra vida és una dialèctica oberta entre la llibertat i la necessitat que guia i ordena els nostres actes, i que el fet que aquesta dialèctica estigui situada en un temps i en un espai determinats força a l'absorció de la llibertat en pro de la necessitat, tot i que, per tal de mantenir la il·lusió en aquesta llibertat intacta, calgui recordar-nos que el present és la nostra capacitat de sostenir l'obertura sense enganxar-nos els dits en la remor letàrgica, ctònica, d’un passat subsumit per la necessitat. Cal vetllar per l'equilibri d'ambdues visions ―sota l’amenaça constant de la fragilitat d'un present que sempre està en risc de ser mal emprat, que podria fer-nos errar, puix que no se'ns assegura la calma d'una elecció correcta, per bé que totes ens ho semblaran d'aquí vint anys―, i, a l'encop, entendre que, si el nostre passat ens sembla escaient i pertinent, ho és, també, perquè no és oblit, sinó la selecció de la memòria que ens fa aconseguir l’alquímia venturosa, afortunada i, sobretot, interessada, de la dialèctica entre necessitat i llibertat que ens va fer-lo agençar de tal manera.

No és una posició fàcil de sostenir. Es tracta de defensar l'emergència del sentit en l’encadenament dels actes que conformen una vida (i qui diu una vida, diu una història, i qui diu una història, diu la Història), sense deixar-nos engalipar i creure que aquesta emergència de sentit és una predestinació a la qual estem engrillonats. No som altra cosa que aquesta dolça dependència, imperceptible a l'hora de viure, però de la qual hem de partir tant sí com no si volem narrar-nos. Es tracta de comprendre que el passat no és pas absorció envers una història de caire bíblic, és a dir, fatalista, sinó una construcció d'estabilitat que ens permet arrelar els fonaments de l'esdeveniment, aturar-los i, en haver-ne aconseguit la immobilitat, conèixer-los. D'alguna manera, anomenem llibertat el desconeixement. És lliure allò que encara ens afecta, allò que encara no ha acabat d'actuar sobre les nostres vides. En el moment en què ens resulta, de recules, plenament necessari, fatídic, en el moment en què ho assumim com a destinació i no pas com a elecció, la força de moviment s'ha acabat. Hem clos el capítol. Allò que ens mou és sempre aquesta falsa consciència de llibertat, a l'espera de l'aquietament que produeix la comprensió. Podríem dir, fins i tot, l'alliberació. La comprensió, doncs, el coneixement, és aquesta estabilització de l'efecte, la conseqüència i la inèrcia de les decisions que prenem a cada instant.

A cada passa, es tracta de bastir el nostre propi imaginari com a envit per a l'avenir. Si perdem l'aposta, no ens hem d'amoïnar: la llei del Temps ens permetrà l’estabilització, la reformulació, que integrarà allò que ara ens desagrada o ens avergonyeix. Envejo l'Etna del 2030, perquè haurà plenament absolt l'Etna del 2026... O, potser, per a més seguretat, la del 2035.

Tot això té a veure amb el fragment que he referenciat de L'educació sentimental, és clar. Tot hi té a veure, en el fons, i això que tracto d'emmotllar aquí també. Ho dic perquè el fet que els dos amics parlin així, amb la pausa nàufraga i òrfena de la maduresa eixamorada en el desencant, és a dir, que els dos considerin que han fracassat però que ambdós n'estiguin traient un balanç amb aquesta calma que exhuma les causes i les refereix, idealment, a suposats impediments que no eren al seu abast, que ambdós es delegin per fer un balanç feliç entre necessitat i voluntat, indica que el relat és emmotllable al fracàs. Aquest és el triomf. No pas el fracàs d'aquests personatges, sinó la consciència de la narració, que sublima la seva inconsciència en favor d'una educació sentimental. Aquest títol ja ens en parla, en el fons, d'aquesta parusia literària. És un tancament de l'experiència en favor d'una obertura narrativa. Ja en parlarem, si de cas.

Sigui com sigui, em prenc la diegesi existencial d'aquests dos homes flaubertians (Bouvard i Pécuchet a l'estil melancòlic) com un puntal per a combatre la feblesa d'ànim. La fortalesa rau en assumir la gran lliçó: existir conseqüentment és poder-se admetre que, si tot ens sembla que havia de ser d'aquesta manera, és només una il·lusió, però que aquesta il·lusió de sentit, que ens fabriquem nosaltres mateixos per pobresa, per experiència limitada, per mortalitat, per finitud històrica, que ens la fabriquem, ras i curt, perquè no som Déu, que aquesta il·lusió de sentit mai no és endebades. I no parlo de ficcions pragmàtiques ni funcionals, de ficcions que ens permeten tirar endavant una mentida. No, això és retornar a la casella de sortida. Parlo de ficcions que ens facin comprendre. Parlo de ficcions que ens retornin les ganes de mossegar la vida, de jugar-hi, de prestar-nos a la delícia que suposa la seva imprevisibilitat. Al capdavall, si ens mantenim en un horitzó de sentit, en una aposta forta, en traurem l'aigua clara. L'haurem filtrada nosaltres? Sí, bé, i què? No era aquest, al capdavall, la missió última, existencial, evident, de qualsevol de nosaltres?

La sort de tota aquesta troca embullada és que només cal reconèixer que, si bé tot acaba parant en necessitat, momentàniament, som radicalment situats en el mínim bri de llibertat que ofrena el Món. I que, al revés, un cop haguem viscut, en la mesura que el passat ens l’oferirà nua, la vida podrà ser compresa.

A aquests dos pols ens encomanem, a cada passa, i la confiança en el sentit fa inversemblant un fracàs mentre hi hagi, de fet, consciència de la necessitat de sostenir-lo.

La versio apòcrifa de Jake Wood Evans sobre L'educació sentimental.

L'educació, d'una banda, i el sentiment... en el fons, de la mateixa.

Et. ☄️

Del solstici ençà, ens és permès de tancar els capítols amb certa lírica celeste, i no pas celestial. Per a dir-ho sense asprivesa, l'emergència controlada dels miracles astronòmics, la lluïssor i l’evanescència del sagrat, declinat en arcaisme mític, ens fa més portadora la mancança de mística en l'immediat. Aquest juny, he descobert força coses. Són coses de mi o són coses del món? Potser el juny és per a formular preguntes i el juliol és per a trobar les respostes. Tinc el convenciment que els mesos s'articulen en diàleg, que el binomi juny-juliol equival a la biunivocitat plantejament-desenvolupament. El juny m'ha parlat del món; el juliol, suposo, em parlarà de mi en relació amb aquest món. Fer una diferència en aquesta díade és, en el fons, formalista. No hi ha juny ni juliol, puix que, tant juny com juliol, tant objecte com subjecte, tant pregunta com resposta s'encaminen envers la unicitat. El desig sempre és de la reunificació: arreu on miro veig que les particions són cruels i que, en última instància, cal deixar-ho aquí, cal renunciar-hi. Cal deixar de cavar, d'enfonsar la ganiveta de la reflexió, cal posar aturador a les disquisicions abans que desbarrin i esdevinguin brostam filosòfic.

Primeres vegades junials

Insisteixo: al juny he descobert moltes coses. Quan dic que he descobert, si us plau, mal interpreteu-me: ho dic en el sentit més rigorós del terme, és a dir, el més pragmàtic. He vist coses per primera vegada... Ni m'he retrobat, però, res que ja no conegués ni he vist el món sota una llum diferent, sinó que he tingut una primera topada. Aquest juny, primeres vegades, primeres vegades junials... És un privilegi, oi?, conservar la potencialitat d'una primera vegada... A mesura que em faig gran, prenc consciència del sagrat plaer que suposa estrenar una circumstància. Plaer rar, preciós, joiós, de sortir del record, de la rutina i de l'abaltiment de la semblança, de retrobar la infantesa no pas reviscuda, sinó, merament, viscuda. Endinsada en la pell d'una nena que veu les coses per primera vegada, el juny ha estat, per tant, un mes de prerrogativa d'infant: una miríada de troballes, i la il·lusió emocionada de ser enfront d'alguna cosa que abans no havies tingut mai davant per davant.

Això és un miracle. M'agraden els miracles, entesos així. No podem basar una fe en un miracle si no volem que se'ns tergiversi en superstició. Els miracles, afirma el Gran Inquisidor, són per als febles. Però, i si els miracles són, també, certa... com dir-ho? Gratuïtat de la fe? Una mena de producció estètica de la fe, una mena d'expressió de l'art en el terreny existencial. La realitat es pensa artísticament ella mateixa quan es descobreix capaç de miracles, d'actes, de sorpreses. Forces que emergeixen, latències que supuren, inesperats giratombs que aflaqueixen el dominant i proposen un paisatge tot altre... Això és, en el meu cap, el veritable sentit d'un miracle.

Dic això de les primeres vegades perquè aquest juny la pregunta ha estat la de Nova York, és clar. No en voldria parlar a bastament, però cal fer-ho, i només fins a cert punt... Així que ho faré en l'indispensable. Nova York és, en una enumeració ràpida, enfarfegada de comes sense arribar mai a la profunditat de la subordinació. És exactament allò que ella mateixa creu que és: l'epicentre del món sencer tal com el coneixem, l'eix vertebrador d'aquesta lògica que el regeix i el significant buit a partir del qual tota la resta pren un sentit relacional. Un cop tens entranyada aquesta construcció, plenament humana, es fa evident que no tenim res a fer, sinó foc nou. És inversemblant adonar-se que aquella aclaparadora munió de carrers és resultat de la brunzent impaciència d'una acumulació que compleix un parell de segles a tot estirar. Un món on tot és tan gran no pot conservar cap idea de mesura i, per tant, ha de viure segons una noció deformada de Virtut. Talment, el conjunt de la humanitat para en anades i tornades d'avingudes sense entrada ni sortida. Com hi hem anat a raure, si no hi havia llindar...? L'imperi dels signes, qualificà Roland Barthes el Japó. I bé, Nova York també seria un altre imperi dels signes. En el fons, no tinc res a dir-ne: no és el meu cosmos, hi he arribat com a convidada i n'he pres cordialment un comiat que em serva una represa futura, amable i, evidentment, sense compromís. Estrangera al Paradís ―tot sovint amb aquella mena d'estranyesa respecte d’un medi vagament zoològic, on tot són capses vidrades i superfícies reflectants, on la calor és tan xafogosa perquè rebota sobre els materials ideats per les persones i muntats per les màquines―, s’hi adverteix la qualitat vehicular de l’engranatge que et fa anar a parar a les direccions obligades com si tot estigués destinat a esdevenir una altra cosa encara en procés. I, és clar, aquest procés es percep com un procés progressiu, com un procés ascendent i accelerat, perquè si s'imaginés altrament, seria l'equivalent a destruir-se com a somni. Així mateix es nota l'omnipresència d'una mirada que no és pas la pròpia. I no parlo aquí d'una perspectiva de context ni d'una visió de tradició; tampoc, de la contemplació d'una continuïtat històrica, sinó de la mirada produïda, que demana ser consumida tant com consumeix ella mateixa. Parlo d’una mirada afamada, carnívora, que pot dur tan lluny i insensatament la seva gana que un dia acabi autofagocitant-se. I parlo de la pregunta a la qual ens condueix: una mirada tal, que es devora a ella mateixa, no seria la condemna mitològica d'un món que s'agrada massa a ell mateix?

Sobre Els germans Karamàzov

Primeres vegades: estimar de tot cor Dostoievski. Fins ara, el tolerava, somriure i polidesa, però sense efusivitat. Ser afable és acceptar la presència de l'altre, i prou. És clar que en cap moment la meva desaprensió no es traduïa en desapreuament. Però l'afinitat no hi era i, per tant, no hi havia calidesa en l'encaixada puntual. Les abraçades protocol·làries són ben tristes, per bé que suportar aquesta tristesa fent-la passar per indiferència forma part del pacte “civilitzador”. Distància sí, indiferència... mai. Bé, tot això és passat, ara. Quina felicitat, oi?, no ser ja aquell que érem! He canviat arran d'Els germans Karamàzov. (Uau)

Els germans Karamàzov parla no pas sobre pares, sinó sobre fills. Només així té sentit l'escena final. La meva dissort ha estat topar-me, en el fons, amb algú que pensa com jo, és a dir, veure reflectides les meves idees en un discurs que recorre de cap a peus el llibre. Corro el perill d'embogir, perquè és quelcom que he vist, també, en À la recherche du temps perdu, quelcom que ara em permet aproximar-me, d’una altra manera, a l'afinitat explícita de Proust amb l'obra de Dostoievski. I això em fa témer que les meves intuïcions siguin correctes. Témer, sí, perquè, si no hi ha res més terriblement emocionant que una hipòtesi verificada, tampoc trobarem res que pugui arribar a inquietar-nos més. Sigui com vulgui, aquesta novel·la tracta dels fills. El tema principal, se'ns podria objectar, és el parricidi, però és ingenu creure que el parricidi explica res sobre el pare: el protagonista d'un parricidi és sempre el fill, perquè és ell qui dona un sentit sagrat, per dir-ho així, al que altrament seria un crim comú, un mer assassinat. Si hi ha trencament del sagrat, en un parricidi, és perquè qui s'alça no és pas el pare, ans l’evident és la situació del pare mentre que la ruptura la introdueix el moviment del fill, que és qui es desplaça allà on ho prohibeix el cànon social, qui imagina i actua segons unes premisses insostenibles en el marc de la comunitat. Per això, el parricidi formula, d’antuvi, una pregunta al fill i no pas al pare. Quina importància hi tenen els pares? La mateixa que els pugui donar la possibilitat/impossibilitat de ser assassinats pels fills. Els pares víctimes de parricidi ho són, en definitiva, únicament en aquesta mesura, sols a través d’aquesta obertura, d’haver estat assassinats pels seus fills. I, entre els germans, allò que hi ha és l'aliança sagrada d'aquest parricidi. (No hi ha res que uneixi més que un crim..., llevat del desig d'un crim.)

Bé, en general, es podria dir que res no uneix més que el desig... Però deixem-ho estar, de moment.

Parlo de fills, i ho faig com a revelació arran del darrer capítol del llibre que, com totes les obres de Dostoievski, és irregular (res, per exemple, de la polidesa, tensa però endreçada, de l'estructura tolstoiana, on tot cau en un pes calculat i pertinent que sembla ensabatar el caràcter rus dins de la contenció admirable i admirada del seu puny narratiu), però, en aquest cas, aquesta deformació de la trama no deriva en cap lectura escarpada, com m'havia succeït en altres ocasions, sinó que aboca a les disquisicions de forma natural. En primer lloc, cal dir que la novel·la és d'una fluïdesa que ens fa ensumar, si no dictaminar directament, l'obra mestra ―en aquest sentit només s’escau parlar de Crim i càstig en la mesura que ens emmena vers Els germans Karamàzov. Bé, el cas és que, com dèiem, a Els germans Karamàzov, allò que autènticament li interessa a Dostoievski ―tal com demostra que l'obra es clogui amb l'enterrament de l'Iliuxa― és parlar del fills. Més en concret, l’enterrament de l'Iliuxa és paradigmàtic del doble discurs que articula Dostoisevki com a persona i Dostoievski com a escriptor, és a dir, el de la voluntat conscient i el de l'escriptura, respectivament. No, no vull dir que el discurs de l'escriptura sigui inconscient. No és això. Allò que dic, solament, és que l'escriptura, si és bona, es manté lleial a una veritat que no és pas la del dogma o la de l'axioma, sinó la de l'experiència. Hem tocat os, emperò; reculem un pèl. Ho posarem així, ras i curt: l'escriptura és tensió o no és. Tensió entre dos pols, voltatge simbòlic, tensió entre allò que es diu i allò que es fa. Columna vertebral de coherència que cal treure a la llum, però que mai ens és donada immediatament. Si no hi ha aquesta tibantor entre una explicitació i una textura no pas contrària, però sí complementària en un sentit invers, l'escriptura es perd en el monòleg estèril que estableix amb ella mateixa. No emociona, no parla: es dilueix en la flonjor evident de l'esperable. El cas de Dostoeivski és il·luminadorament diferent, puix que la seva prosa, mestrívola, ens fa no tan sols reconèixer-lo, ans també vinclar-nos-hi i emmirallar-nos-hi. Escriu per tal de posar en boca de l'Alioixa un discurs redemptor sobre la mort. Però el taüt de l'Iliuxa crema. I una inapel·lable lamentació flameja en boca del pare d’Iliuxa:

¿Sabeu. Karamàzov? Tinc una gran pena; per ressuscitar-lo daria tot el que hi ha al món.

És a dir, que sí, que tots ens trobarem al cel, segons l'Alioixa i la seva virtut cenobial, però el pare ho donaria tot per retornar el seu fill. Tot el que hi ha al món. I què hi ha al món? Doncs, al món, hi ha tot, i ell ho donaria tot. És absolutament esgarrifador. La feixuguesa aquí de la paraula tot sembla infinita. És el combat autèntic d'una vida que no es pot deixar escapar fins i tot si hom té la promesa de la resurrecció. Ens en recordarem, sí, però no volem recordar-nos-en: volem ressuscitar-lo. I, malgrat tot, l’Alioixa té raó: Fills meus, estimats amics, ¡no us faci por la vida! ¡La vida és bonica quan fas una cosa bona i justa!

Bona i justa: heus aquí l'essencial. La pregunta, ara, és quina cosa és prou bona i prou justa perquè sigui tan bonica. No en tinc la resposta, encara, però sé que la reconeixeré perquè serà tan bella, tan senzilla i tan evident com la mateixa pregunta.

Et. 🏙

Si no sabéssim com s'acaba la història perquè ja es va narrar a si mateixa en el seu temps i no tinguéssim la seguretat que això és només una recreació festiva i una repetició, una mena de teatre de temple...

(Thomas Mann, Josep i els seus germans III)

Començar a escriure, enfilar paraules, demana sempre un punt de bogeria. No hi ha res al món que exigeixi una història, en el fons. És un deliri posar-se a explicar-ne cap. Deliri! Atura't, instant!, exclama Faust. Etimològicament, és a dir, si enfilem la via, un pèl previsible, del sediment lingüístic, podríem dir que deliri ve de sortir del solc. És l'antònim perfecte d'una paraula que m'encisa: ensolcar. Així doncs, delirar, és a dir, començar a parlar, és sortir del camí fressat, del dreturer vial la passa eixida. L'inici de qualsevol història és incertesa, voràgine que corre el risc de deflagrar a cada instant. La primera passa d'un nen, vaja. A terra, tombat, tan fàcilment tombat...! Certament, fa feredat, pensar tot text així, com aquest nen petit que no sap caminar, que n'està aprenent a força de topar nas a nas amb el terra. Una primera paraula és força i fragilitat alhora: dibuixa el perímetre, el cèrcol de la història, però serà capaç d'engendrar-la? Les primeres paraules que s'escriuen, que es diuen, necessiten paciència, caritat, complicitat, però sigui com sigui, fan basarda, igualment, perquè la paciència, la caritat i la complicitat s'exhaureixen tan ràpidament! Idealment, tot inici és progressiu, ascendent i descendent ensems: a mesura que avança, tanca la seva proposta, la xucla vers un centre de Significat, la fa concèntrica. En retrospectiva, tot ha de quedar cobert de Sentit. Vet aquí la legitimitat. Una bona història és capaç de fer que un inici rocambolesc ens sembli, de sobte, lògic. Una història legitima l'estranyesa del seu inici. Que el nen sigui capaç de córrer, quan té cinc anys, fa perdonable que s'empatollés quan tot just començava. Una història fa esborradissa l'arbitrarietat de la seva incipiència. Esdevé indiscutible allò que, en l'emergència, era discutible.

Per això, ens agrada tant el moment en què trobem el títol d'un llibre dins del llibre mateix. La primera vegada que s'esmenta el nom de Moby Dick, per exemple! És un instant de replegament reflexiu. La història mateixa ens ofereix la pròpia justificació.

꧁꧂

Llegir mena vers l'enyor. Les paraules ens condemnen a llegir-les quan, en el fons, només les voldríem sentir. Talment, cada cop que llegim, la petja de la distància regolfada dona a la lectura una pàtina melangiosa o, si més no, l'altura de la consciència d'aquesta distància. I si bé la distància potser no és definitiva, potser no és Distància, si bé la distància és on neix la interpretació, si bé, podem dir, fins i tot, que és necessària, no deixa de ser això: distància, és a dir, incapacitat, impossibilitat, de ser-hi present. I això, es miri com es vulgui, és un principi de mort, un petit hàbit de mort. Una mala passada, vaja. La penyora d'aquest encastellament de les distàncies són les paraules; els mots que aspiren, eixelebradament, ignorants del seu impoder, a defensar el perímetre de l'absència. De vegades, si són paraules prou inspirades (però ho han de ser molt per a poder-ho ser suficientment), poden encomanar-nos la seva mania i ens fan tornar-nos-hi. Convoquen una resposta, ens enteranyinen. Tanmateix, la tragèdia és aquesta: només la resposta és present. La pregunta, la placenta, l'espurna... Perdudes i, cada cop, amb cada nou començament, amb cada nova paraula que sumem a la foscor, ens abismem al Buit.

Això darrer, fins a cert punt, és una esmena de tota la Literatura. Dic que fem Literatura perquè la Vida no és prou, perquè no és suficient, perquè se'ns escapa, perquè no hi és. Fem Literatura perquè la Vida és meh, i tot meh engendra el seu bla-bla-bla. Molt beckettià. I, tanmateix, en realitat, al meu parer, succeeix al revés. Que, si hi ha tant bla-bla-bla, és perquè el meh és una errada de percepció.

꧁꧂

Fins a quin punt les paradoxes il·luminen o obscureixen? De la contradicció neix la Veritat o només una aparença de Veritat? És la Veritat l'efecte especial de les paraules? És el llenguatge cosmètic respecte del pensament?

De les imatges, ens n'agraden l'efecte que convoquen, és a dir, el seu efectisme, els seus efectes especials (sentit estricte). Funcionen també així, les paraules? I les persones?

Quants sinònims té la paraula sempre?

No té res a veure, però darrerament penso excessivament en el número tres.

Allà on s'encén un foc, s'acaba demanant un desig.

Aquest vint-i-cinc de maig, he acabat la llibreta que vaig començar, precisament, el nou de març. Tota una vida continguda... Tota la vida, de fet.

꧁꧂

On seré? Seré Lluny, quan es publiqui això. Tot escrit, com tota imatge, és pòstum i, alhora, dir que un escrit o una imatge són pòstums és rebaixar-se a constatar l'evident, a enunciar un principi sense voler fer cap pas més. He parlat mai de la meva fascinació pels fills pòstums? Bé, un altre dia.

Dit això, aquest blog sencer és una envescada colossal. És la matriu de la Mel, del meu enllepissament. Aquest blog és una constant, tortuosa, represa de mi mateixa, torterols de dèries sempre recomençades. Em fa parlar per a sentir-me, és un soliloqui paroxismal, el monòleg d'un exegeta i la companyia que un monjo troba en el silenci que li retorna, dins del cos, la pròpia sang. Per això cada entrada que faig, cada quadern on m'aboco sense acabar d'explicitar-me, reforça les meves pàl·lides invocacions de sentit, per això refaig, com si fos un hàbit, cada mes, consuetudinari rampell, les filagarses del relat de mi mateixa. Cada mes, cada quadern, recomença la història i pujo l'aposta: que si inicis, que si finals, que si significats i sentits...

Sempre la mateixa cançó! Cal cantar-la una vegada i una altra?

(T. Mann, Josep i els seus germans IV)

De debò no soc capaç de dir res més? Ho perdo tot en jugades massa conservadores, que és la manera més humiliant de perdre per a un ludòpata. L'únic que darrerament m'ha conhortat, i sols fins a cert punt!, és que aquesta monomania meva és, també, la de Thomas Mann amb el seu narrador. És això el que m'enduc de la seva tetralogia: que no és tan malaltís com hom podria pensar obsessionar-se pels vincles de la vida amb la narració. O, en tot cas, és menys estrany del que sembla.

꧁꧂

Perdre i guanyar, em van dir arran de l'Amèlia i el seu rusc psicodèlicament amorós, és un lèxic inadequat per a parlar de gent que s'estima. I bé, qui estima? Jo no he dit que ningú estimi, en aquesta novel·la, i tampoc enlloc. Qui perdria els seus trumfos admetent que estima? Novament, perdre. Caic com el nen del principi, caic en el meu inici. Hi ha amor sense culpabilitat, és a dir, sense confrontació amb nosaltres mateixos? Hi ha coneixement merament expansiu, i prou? Què és també expansiu? Ah, sí, les explosions.

Tot això emmena a una sola pregunta: existeix una tendresa que sigui victoriosa? I si existeix, per què quan batega dins el pit ho fa trista i, tan sovint, sola?

Soc aquí.

Et. 🌍