Quadern / gener

Per què m'agraden els llibres...? Perquè s'acaben. Un llibre és de les poques coses, ben mirat, que s'acaba tot dibuixant una simetria ideal, perversament ideal, amb la mateixa vida de qui l'acaba. Tot allò artificial, allò pròpiament modern, està fet per a reomplir-se, és una safata: són les notícies. La seva essència no és la temporalitat com a possibilitat de perdurar, sinó, precisament, la seva instantaneïtat. En ordre descendent: els diaris, les revistes, els tuits, tot això és només una estructura que, cada cert període, torna a ser nova. No coneix el final, no el concep. El diari és una graella on les paraules es van substituint les unes per les altres, sense cap objectiu que no sigui esperar, al seu torn, ser també substituïdes, on van passant, una rere l'altra. L'acumulació és silenci, excés. El que vull dir és que avui passa una cosa i, en uns dies, en passarà una altra, però el diari és el mateix, i les lliçons que n'haguem pogut treure no sedimenten sinó en les consciències, però les consciències són massa acostumades al reompliment i són, per tant, igualment reomplides. Un i un altre... Cíclic, recurrent. La sensació és la de ser un jonqui que està fal·laçment convençut que a una dosi la seguirà una altra, perquè no pot ser d'una altra manera, perquè no concep l'absència de dosi, i així infinitament fins... fins a un final que mai no està previst. La vida l'han estructurada com a un cercle, com una falsa infinitud. I, en canvi, quan llegim un llibre, no hi ha res d'això. Al contrari, allà ho tenim molt clar: plantejament-nus-desenllaç. Et proporciona la marca física, clara, del teu progrés vers el final. Saps que et queden cent, vint-i-cinc, nou pàgines i que, un cop enllestit, res d'allò ja no tornarà. Aquest personatge ha mort: no tornarà... Ni tan sols retornarà el moment de la seva mort. Ja l'has llegida, aquesta història, ja ha passat. El buit potencial permet que la cronologia tingui un sentit i la consecució dels esdeveniments es fa indispensable per tal de prosseguir la narració. La trama ens projecta una continuitat, una continuitat que mai no ens menteix: mena fins a la mort. S'acaba el llibre. Punt final. L'hem de tancar. Sí, podem tirar enrere, és clar, perquè som omnipotents respecte d'un lligall de pàgines escrites, però ja sabem com acaba (la paranoia de l'espòiler). És una retrospectiva tacada de final. Perquè és el final el que dona un sentit, el que impedeix que la nostra experiència torni a ser la mateixa. Un llibre ens ensenya a tenir cura dels nostres ritmes, de la nostra forma d'engolir-nos la informació: "això no vull que acabi, aniré més a poc a poc", "això és insuportable, em saltaré unes pàgines". Prenem consciència de la temporalitat, que és precisaent l'element que fa de la vida un procés irrepetible, amb les seves frenades i les seves acceleracions com a textura indestriable de la nostra vivència immediata. A diferència del Twitter o d'una revista, ni la vida ni el llibre no són reomplibles. Si demà hi torno, no hi ha hagut canvi, sinó espera. Si aquesta escena no la vull llegir, he de prendre la decisió de saltar-me-la o empassar-me-la, però l'escena romandrà allà. Al dia següent, no l'hauran esborrada per una altra que potser se'm faci més passadora (o potser menys i tot). (D'aquí, també, la fascinació per les històries d'amor). 

Ara bé, tot això per dir què, exactament...? Ah sí, que m'encanta la ficció, i no només perquè en gaudeixo com una criatura amb sabates noves, sinó perquè m'ensenya a viure, m'imposa una certa ètica del temps i m'assenyala què puc fer i què puc esperar. Montaigne ho hauria formulat amb més ínfules: què m'és lícit esperar? No, no, espera, que aquest era Kant. Tant fa, les ínfules hi són (les meves o les dels filòsofs...?). La ficció, escrivia abans que apareguessin aquests senyors, fa palpable la vida, me l'estén davant dels ulls, me la retorna amb una textura determinada, variable però perserverant, i la jutjo en funció del tacte que m'ofereix cada llibre que llegeixo. La vida, si llegeixes Moby Dick, la ressegueixes i és èpica i enlluernadora, com l'organzí; si llegeixes Madame Bovary, suau, tràgica i mínima com el setí; si llegeixes Monsieur Teste, cerebral i estriada, com la pana. Tots aquests títols comencen amb M. En podria pensar més? Fem-ne la prova, vejam: Manon Lescaut (que repel·lent). Macbeth. Middlemarch. Metamorfosis i Metamorfosi (carambola). Medea. Mandràgora (punt qualitatiu, si us plau). Mansfield Park. Maria Antonieta. Molta, molta guerra (no era així?). Mirall trencat (aquesta sí, apa). Suposo que depèn molt de si prenem el títol en versió original o segons la traducció, que pot afavorir o perjudicar. Pel cas, en anglès i en francès hi ha molta M (Mr, Mrs. Monsieur, Madame i... Mademoiselle), però en català, bé... També canvia molt si ho fem amb personatges, perquè me n'adono que surten molts noms propis. Anàlisi apassionant, Etna... Val més que l'escapcis amb aquest comentari sardònicament autorreflexiu. 

Coses que he llegit aquest gener: he rellegit (!) El món d'ahir, és a dir, el món d'avui. No soc, normalment, una persona de fer relectures, però n'he gaudit, especialment, d'aquesta en concret. Això ha fet que, imprevistament, hagi pres a càrrec també la lectura de Tres relats de passió, del mateix autor. Resultat? M'hi he enderiat. No recordava com de bon escriptor arriba a ser Stefan Zweig quan no es preocupa de... bé, deixem-ho aquí, de moment. Malgrat que el meu estimat Broch li tingués tírria, així com Musil i tota la rècula, i fins i tot jo li'n puc tenir per algunes coses que n'he llegit que m'han semblat xarones, aquests tres relats m'han renovellat la fe en un Zweig que surt del seu propi personatge per a explorar, precisament, què hi ha al límit d'aquesta construcció i com de fràgil és aquest món que abandera. Pel cas, Amok és inaudit, frega la perfecció (si no fos per les primeres pàgines que, com sempre, cauen en el tòpic de la conversa confessional, que tant em molesta).. Però allò que se'n diu el ventre, la tralla, és plaent en la mesura que és tens, cruel i autèntic, que ho posa tot dempeus i tot ho remou, que desordena del tot els conceptes de Bé, del Mal, de la Compassió... Ah, sacsejada del benestar burgès en un ambient colonial, quin lloc comú més ben quadrat en aquest relat. Els altres dos relats, més que agradar-me, m'han interessat, però és innegable que tenen passatges d'una força corprenedora. M'ha quedat un gener ben zwegià, que és una associació que trobo ben escaient. 

Penso, de debò, que la millor història mai pensada (que no pas mai escrita) és El Comte de Montecristo. 

Aquest gener he decidit titular els dies i n'hi ha alguns que podrien composar una bona bibliografia: la serenor, l'elasticitat, l'hospitalitat, l'eufòria, l'or, la represa, la teoria, els ocells...

🌫

Aquestes línies són escrites a principis de gener; aquestes d'ara, a les acaballes. La conclusió, com sempre, és que gener és el pitjor mes de l'any i que, malgrat que algú podria pensar que tot ha canviat, res no ho ha fet essencialment: el món segueix ferm sota els meus peus, el gust del cafè és exactament el mateix i s'ha acabat... Potser és una errada començar l'any el gener, que té més càrrega de final que no pas d'inici. Les coses tenen una importància sempre relativa, en funció de la nostra força i de l'equilibri que aconsegueixi negociar amb el món i les circumstàncies. Reprenc d'una manera desagradablement pedant, una frase pròpia: som opacitat respecte a nosaltres mateixos. I, sovint, m'he de recordar que, per a bé o per a malament, les decisions prenc a cada instant són les meves. 


El caprici dels noms...

Et. 🦅

0 comentaris