L'única manera d'acomiadar-se de res, acomiadar-se'n de debò, és fer-ne un balanç... i precisament per això, perquè no puc acomiadar-me del 2024 sense haver-me'n fet una síntesi, encara que sigui mínima, aquí deixo escrites, constatades i signades, algunes de les millors lectures que he fet aquest any. Poso la mà al foc per tots i cadascun d'aquests llibres, però no pas per l'ordre en què els presento. Així doncs, les meves millors lectures del 2024... 

Guerra i pau, Lev Tolstoi. He tingut la meva febrada tolstoiana i ha estat immensament productiva. Me n'he enamorat, me n'he desenamorat i, finalment, l'he aconseguit apreuar en la seva justa mesura. L'enamorament és només el primer pas, suposo... però, quan es tracta de Guerra i pau, quin pas! 

Confessió, Lev Tolstoi. Sabia que aquest llibre m'obsessionaria i, de fet, així ha estat. Potser em conec massa, o potser Tolstoi em coneix massa. Va haver-hi un punt, amb La mort d'Ivan Ilitx, que va començar a ser preocupant. De fet, ara que ho penso, qualsevol dels Tolstoi d'aquest any podria ser-hi, en aquesta llista. 

Moby Dick, Hermann Melville. No n'he tingut prou, de colossalitats, que les havia d'anar a cercar també en l'epopeia de la balena més coneguda. Tinc la impressió que ningú no s'imagina ben bé què és aquest llibre fins que, efectivament, el llegeix... i és que, realment, és inimaginable.  

Ragtime, E.L. Doctorow. Al ritme del mateix ritme de la música rag, ens endinsem en el somni americà que barreja els personatges de ficció amb els de la realitat per a desdibuixar-nos la línia de la versemblança en aquesta Amèrica on tot és enorme i, de pas, possible. 

Stoner, John Williams. L'any que començo la tesi havia de dur-me aquest llibre, com no podia ser d'altra manera. 

El poder i la glòria, Graham Greene. Un dels fils d'aquest any ha estat la mística, és clar. Però no la mística deslligada de la pregunta per la seva mateixa existència. Podeu creure en la pròpia idea de fe? Greene és un autor que pica os, quan parla de la possibilitat de ser millors per fidelitat a un ideal. 

El retorn del soldat, Rebecca West. Un llibre que et deixa sense alè, d'una bellesa que, quan l'acabes, entens que no era sinó crueltat. I, evidentment, no pot parlar d'altra cosa que la memòria. 

La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata. Hi ha una delicadesa perversa en la literatura japonesa que fa que aquests relats tremolin entre les mans.  

Una dona, Sibilla Aleramo. Només se m'acut, per a parlar d'aquest llibre, la idea de força. Una força que t'endú cap endavant i que et fa trencar amb tot i amb tothom per a menar-te fins a la plenitud d'una vida viscuda segons l'anhel propi. Una meravella que m'ha copsat com feia molt que no em passava... 

Només confegint aquesta llista me n'he adonat de la quantitat de llibres que he llegit aquest any, que ha estat especialment fructífer. Me n'he deixat força al calaix, fins al punt que tinc ganes de fer una llista honorífica i tot, però com que això de les llistes és un niu de contaminació (una llista n'engendra una altra, i una altra, i una altra...), crec que faré bé d'aturar-me aquí. Per bé que la idea d'acabament és pura superstició, en el meu cas, poso punt i final simplement per la fatiga d'acumulació que suposa anar enumerant obres bones que m'han passat per les mans... i, també, és clar, per aquestes ganes boges d'anar a trobar-me amb un any per estrenar. 

Molt bon 2025 a tots! 

Etna

Per fi, la tardor 

He escrit aquestes línies un munt de vegades al meu cap, especialment abans d'anar a dormir, ja de nit. He entrellaçat aquestes frases i m'he dit que era una gran manera de començar aquest quadern de tardor per al blog, i, just després, m'he quedat adormida. I així, una vegada i una altra. 

Crec que aquesta tardor, la idea que més m'he repetit ha estat la del "Per fi!". Per fi això, per fi l'altre... Les coses, si bé no es desencadenen, han arribat a aquell punt en què comencen a quallar, a prendre cos. Recordo tot sovint un text on Barthes es demana com dimonis s'arriba a escriure la Recerca i intenta recrear com Proust, tan sols en uns mesos, passa de tenir només esqueixos difuminats a poder posar els fonaments de la seva catedral. Proust passa de Jean Santeuil a la Recerca en un temps molt breu... i la pregunta, és clar, és quina cosa ha canviat de totes, quina ha estat la peça que ha fet que, tot d'una, el món prengui sentit. Com es fa que els ingredients dispersos i diferenciats, de sobte, s'harmonitzin en un conjunt coherent? Com es dreça un monument així? Com arriben a quallar els ingredients? Segurament m'equivoqui en la cronologia, i tampoc no tinc esma de comprovar-la perquè, en el fons, m'agradaria no saber que estic equivocada, però prefereixo, per un avés poètic, pensar que a Proust, les coses li van encaixar una tardor. La Recerca va començar a dreçar-se en el seu cap, fins a sortir-ne ja armada, just en aquest moment de repòs de l'estiu, en aquests dies de concentració abans de l'eixutesa que sempre duu l'hivern. 

Crec que la tardor té aquesta màgia de dur els vectors d'una vida ben ordenada a certa culminació, a certa catarsi en tots els aspectes, encara que sigui provisional. A la tardor, les coses que s'han posat en marxa arriben a bon port, o reben senyals d'un far. Amb això ni estic comparant el que tinc entre mans a la Recerca ni, tampoc, estic dient que hagi arribat al cim de la meva vida... només faltaria. El que estic dient, en canvi, és que noto com les coses es van desencadenant, a poc a poc, i allò que fins ara era només treball, queda il·luminat per aquests nous sentits que l'esforç no li podia donar, però sí el seu reconeixement. Són petites coses, però prou importants perquè, en conjunt, em facin estimar d'aquesta manera la tardor. Per això, darrerament, tot han estat petites exclamacions d'aquest "Per fi!". No es pot demanar res més: mai no ho he demanat, però sempre ho he desitjat. Crec que és una errada demanar allò que desitgem de debò, però aquesta ja és tota una altra història. 

La gavina, de Txékhov, al Teatre Lliure

Una vetllada al teatre és la manera més fàcil d'enganyar-te amb les pròpies emocions. Perquè, evidentment, no hi ha res tan enganyós com l'emoció. Emocionar-se pot ser una manera de comprendre, però mai no ens deixa satisfets, perquè sempre ens remet a nosaltres mateixos. I què som nosaltres? Res, només un punt neuràlgic, una acumulació de contradiccions que, suposadament, es reuneixen i es troben, però que són inconfessadament incompletes i incapaces d'admetre com d'incompatible és, en el fons, la seva mescla. 

Així, m'agrada una obra perquè n'he sortit emocionada? Si m'ha emocionat, aleshores, és que és bona? Aquesta connexió empàtica moltes vegades em sembla una trampa, però, atès que la sento, no puc acabar de condemnar-la. És fàcil fer vibrar les cordes quan es parla de records, de joventut i de somnis. És previsible acabar emocionat, i, en el meu cas, no deixa de ser un pèl frustrant pel que fa a les meves aspiracions de clarividència. No podem donar per bona una cosa només perquè ens arriba... però fins a quin punt resisteixen els nostres dics aquesta concepció? Seguim essent els darrers romàntics? 

Potser allò que necessitem no són formes noves, sinó realment continguts nous, idees noves, pensaments altres. I no diferents, sinó, simplement, valents. 

Miscel·lània, com sempre 

Quines altres coses m'han passat aquesta tardor? N'assajaré una col·lecció dispersa. 

He estat pensant sovint, novament, en el foc i la seva relació amb la literatura: és una imatge que m'obsessiona profundament. 

He començat a pensar en la tesi, amb milers de plans possibles i amb possibles realitzacions que m'il·lusionen. Encastello idees i, tot seguit, se m'ensorren. Crec que tinc un punt massa d'entusiasme, però m'agrada sentir-me capaç i, alhora, una mica rosegada per la incertesa. És tonificant. A resultes d'aquest nucli que tot ho mastega, el concepte d'experiència ha esdevingut magnètic i no puc mantenir una conversa normal en què, si algú parla de tenir una experiència, no sembli jo una monomaníaca. Deformació professional, em puc excusar. Tothom és força comprensiu o indiferent, no vull saber quina de les dues, quan se li explica que n'estàs fent una tesi sobre la qüestió... 

També he recuperat la tradició de la meva madeleine proustiana, és a dir, el ninot de mantega i xocolata del forn del carrer Xuclà. 

He recuperat el seny després de la meva època arrauxada en què Tolstoi m'havia segrestat les lectures. Aquest any he llegit gairebé tot Tolstoi... curiosament, no me n'havia afartat fins que ell mateix no ho ha esguerrat. Com els millors, només ell és prou bo com per a fer-se la guitza. Bé, quan dic "tot Tolstoi", evidentment, peco d'exageració, ja em disculpareu, però sí que m'hi he endinsat ben profundament. Ha estat, tanmateix, només quan he arribat a la seva darrera obra, Resurrecció, que he entès com un gran escriptor, un dels millors (jo també crec que abans de Proust, l'únic que s'hi acompara és Tolstoi), pot arribar a quedar constret pels seus furors religiosos i morals. 

Altres idees, vejam... Una amiga m'ha dit, a propòsit de La gavina, que no suporta veure morir personatges innocents, que li sembla una crueltat que només nosaltres, els occidentals, podem creure normal. Això m'ha fet pensar que, potser, no som del tot conscients què implica no pas morir, sinó el fet mateix de representar una mort. És absolutament espaordidor. 

He tingut una castanyada preciosa que m'ha ratificat el que intento dir aquí, amb massa paraules i molt carregosament, d'una forma molt més senzilla: que la tardor és la millor època de l'any de lluny. 

Enyoro anar a exposicions, fa molt que no hi vaig a cap. Hi posaré remei, espero, aviat. 

He tornat a casa i, per primera vegada, m'he sentit gran de debò, és a dir, he dormit en el meu llit d'adolescència i he sentit una estranyesa absoluta, propera a l'amnèsia, de la noia que era als dinou anys. Ni tan sols sé com es diu, aquella que en tenia dinou, ara. Tot i que no he crescut físicament, i de fet, segurament gens d'ençà dels dinou, he tingut la sensació que el llit m'havia quedat, de debò, encongit. 

Segueixo amb la meva tongada d'exploracions de la ciutat en funció dels tiramisús sense poder-me aturar: en descobreixo de molts i de molt millors que l'anterior sempre. Sembla que hi tinc un talent que em condemna, en aquest aspecte. 

La terra sempre ha estat una manera de parlar de país. De fet, abans que hi hagués cap país, de primer hi havia terra. És ben natural per tant, que, per tal que hi hagi cap mena país, primer calgui situar-lo en una terra. Les fronteres no són sinó l'evidència d'això. Podríem parlar d'un procés singular pel qual els països arrelen en una terra concreta i, allà, creixen. Quin és el fruit d'aquesta floració del país, nodrit de la seva terra, sinó la llengua? La llengua no és sinó la part més llampant, més dolça, més flairosa i atraient de cada país, el fruit de la seva terra. En aquesta novel·la, tota l'estructura està pensada per a remetre'ns a la vida vegetal com a gran explicació dels moviments humans o, com a mínim, com a paral·lelisme útil per a esclarir les nostres motivacions. L'equivalent de la sang és, efectivament, la saba. Com podríem veure una flor sense pensar la seva bellesa referint-la a l'humana? No hi ha res més culturalment connotat que la rosa, deia Guillén. 

Els capítols d'aquesta novel·la alternen molt hàbilment aquests dos mons: l'humà i el vegetal, però sense fer-los entrar en diàleg. Discorren ambdós paral·lelament i els seus punts de contacte, els seus trenatges, no són mai fruit d'una entesa, sinó d'una necessitat. El món de les flors, que se'ns ofereix en descripcions molt poètiques de diversos exemplars confegits segons els trets de personatges femenins diversos, és un món allunyat de la misèria que retraten els altres capítols, que no són sinó la narració de les desventures d'un jove soldat atrapat en una guerra perduda. Les descripcions de les flors, per bé que sempre es facin sota la mirada androcèntrica que hi endevina dones i anècdotes, són, més aviat, una fugida de la realitat. La natura esdevé un lloc neutre i fins i tot passiu, una mena d'oasi, on la guerra que s'està esdevenint i que també la destrueix, en el fons, no hi fa res. No hi ha res que pugui destruir la floració: una flor, i tant, però la capacitat de florir de la planta roman intocada. És curiós perquè les flors, en aquesta novel·la, s'associen a la cultura (el binomi opositiu de cultura i natura queda, d'alguna manera, dislocat, en tant que les flors són, efectivament, la cultura). Tot allò bo i bonic que encara queda en el nostre interior a pesar del conflicte troba un refugi i un bàlsam en la bellesa indiferent de les flors, en la possibilitat que ofereixen a la fantasia del protagonista. Aquestes flors són la cultura del seu país, un país que és mort però que mai no desapareixerà. Sempre queda l'oportunitat de renéixer si hi ha una terra que aculli les arrels de la planta. Així doncs, allà on vagi el protagonista en el seu exili, trobarà les mateixes flors que ell veia al seu país. La llengua és mòbil i, per tant, també ho és el país, una d'aquelles nacions oprimides que corren el risc de morir sense desaparèixer, de desaparèixer sense morir. 

Pel protagonista, aquestes flors no són sinó un element altament erotitzat. En una mena de trasllat afectiu que, en el fons, no té res de subtil, les flors ajuden el protagonista a canalitzar la seva frustració més gran: el fet d'haver de morir enmig d'una guerra essent verge. El sexe, per tant, quedarà altament relligat en les flors i les diferents fesomies que li ofereixen a la seva imaginació voluptuosa. La natura és el lloc no només de la cultura, sinó de l'esperança que comporta aquesta cultura: la d'una vida plena pel protagonista, és a dir, una vida que li hagi fet conèixer el sexe. La mort, a l'altra banda, és a dir, la de la guerra, l'espera amb tota la seva duresa. I és per això que allò que oposa el protagonista a aquesta mort no és tant el sexe com a tal, sinó el desig d'intimitat. Hi ha una timidesa bategant i devota en la seva manera d'aproximar-se a les dones que és fruit d'una tendresa primerenca única. El desig del noi és adolescent, urgent i desesperat, però no és un desig que es pugui sadollar en el coit, sinó només en la delicada intimitat que comporta l'amor. Allò que l'obsessiona no és pas el sexe, sinó fer l'amor, és a dir, la intimitat que, en els moments més feliços, se'ns bada com, precisament, una flor oberta.

No es pot parlar d'una guerra sense parlar d'odi. L'odi és una cosa, diuen, que només és capaç de sentir un jove. Els vells senten altres coses, potser enveja, qui sap, però mai odi. Tal vegada és que estan massa cansats per a l'odi. En tot cas, el nostre protagonista no lluita ni per l'honor ni per ser un heroi... Lluita perquè odia. Aquest odi el deshumanitza, és cert, però alhora li dona, paradoxalment, l'esperança de fer mal als seus enemics, és a dir, aquells que estan anihilant el seu poble. El seu poble desapareix sota la crueltat de l'enemic i el protagonista no pot sinó reaccionar amb aquesta fúria cega que el fa trobar-se tantes vegades frec a frec amb la mort.

Aquest odi obliga el jove, així com els seus companys, a estar sempre en una posició de resistència. No tenen la llibertat d'escollir quina és la seva vida, perquè han nascut en un país oprimit i, per tant, els toca lluitar fins al final. Però la pregunta real que dona el punt més interessant a la novel·la és la que li fa el seu mestre: llibertat per a què? Llibertat per a viure una vida com qualsevol altra? El lloc on neixem escull la nostra mort. No és millor, si es neix en un país ocupat, donar la vida per aquesta lluita que no pas balafiar-la...? Al meu parer, aquest és el punt més punyent de la novel·la. Sense parlar-nos d'herois, ens demana què és allò que estem fent nosaltres ara i aquí: estem, de debò, triant? I si ho fem, ho fem conscients de la lluita que s'està lliurant? No hi ha un punt extremadament egoista en la llibertat en situacions com aquesta...?

Un darrer apunt que m'agradaria fer sobre la novel·la és que l'autor s'inspirà en el Caucas i el conflicte de Txetxènia per tal de perfilar l'atmosfera, però alhora hi ha traces evidents que el conflicte retratat és doble. És impossible llegir aquest llibre sense pensar en els tornaveus d'Occitània i, de retop, de Catalunya. Entenc que és per la branca de l'abeurament amb Txetxènia que arriba a l'argument tot l'assumpte del fanatisme religiós i els conflictes d'una societat, concretament, islàmica (el rigorós control dels sacerdots, els atemptats suïcides amb joves i nens, la idea dels màrtirs i d'un Paradís ple de recompenses, les lapidacions de dones adúlteres, la situació tan greu d'opressió de la dona, etc). Al meu parer, aquest element islàmic, combinat amb la topografia occitana i mediterrània, fa que la novel·la redueixi un impacte encara més gran al qual, de ben segur, podria aspirar per qualitat d'escriptura, per gosadia i per força de proposta, si deixés el vector occità i mediterrani més marcat i, en canvi, diluís l'element al·lògen. Traslladar una guerra a una altra i superposar-les, pensar-les conjuntament, empeltar... Igual que les plantes, vaja. La novel·la, sense barrejar-hi aquests elements estranyadors per estrangers, podria haver jugat del tot amb els elements propis del seu país. Menys pinzellades alienes, en el fons, haurien ajudat a no donar per feta aquesta distància que el lector sent amb el caos bèl·lic. La pregunta real és: per què no? Per què no podria ser el nostre cas, aquest? Trobo que el llibre repujaria si hi hagués una atmosfera plenament, absolutament occitana, mediterrània. Només així se'ns podria fer veure que el fet que no hi hagi trets ara no vol dir que un conflicte similar no s'estigui esdevenint també aquí, en el fons, i que el fet que s'esdevingués tant de temps enrere no implica que no se'n notin, encara, els tornaveus. La novel·la hauria d'eliminar la distància, no donar-nos refugi. En aquest cas, Sang i saba segueix essent efectiva, impactant i memorable, però ho hauria estat encara més, penso, si s'hagués emprat aquí la proximitat de debò, és a dir, cenyint-se a la topografia occitana i l'ambientació mediterrània que ens caracteritzen, fins i tot fent-la flotar en l'atemporalitat i la vaguetat de coordenades en què es proposa de mantenir-se la novel·la, sense fer gaire explícita la situació particular, jugant a estrènyer i afluixar els referents. Per què s'opta per aquest element d'entrecreuament de croades? La croada contra Occitània hi és, és clar, però l'element de distància que implica el món cultural de Txetxènia fa que no sigui del tot nostra, aquesta primera aproximació al conflicte. 

Hi entren dos elements, en una possible explicació de l'elecció d'aquesta distància: un és, efectivament, la llibertat mateixa de l'autor, de poder situar aquest conflicte allà on li plagui, d'entroncar-los tal com l'abelleixi. És clar que sí: la novel·la funciona fins i tot així, també. L'altra, és clar, és el fet que, així com en la vida, la literatura no pot obviar el dolor: perquè si, d'una banda, aquest element de llunyania és un element que distancia d'una realitat que colpeix i és punyent, alhora, és, qui sap, prou necessari per tal de parlar d'una situació que, altrament, es fa insuportable quan cal viure a pròpia pell. Pot una guerra diferent dir-nos alguna cosa de la violència concreta que patim? Sí, és clar i, de fet, pot ajudar-nos fins i tot a esclarir-la. Potser es tracta d'apuntar a una universalitat dels conflictes... una universalitat que, alhora, retorna a la nostra problemàtica concreta. 

Sang i saba és molt bona novel·la, vull deixar-ho consignat, però ho és, precisament, perquè ens planteja una pregunta oberta sobre quina és la matriu, la possibilitat i la missió de qualsevol novel·la en la mesura que està situada en un temps, en un context i en unes coordenades determinades. L'enclavament contextual de la novel·la sempre ha d'implicar un arrelament que li permeti créixer cap endalt. En aquest cas, Sang i saba ho aconsegueix, és clar, perquè parla de temes tan humanament compartits com la mateixa sang i la mateixa saba, però alhora ens deixa al llindar de la pregunta: què podríem fer, ara i aquí? Què implica, ara i aquí, aquesta sang i aquesta saba? 

Sempre, és clar, emperò, quan hom és novel·lista, queda l'escrúpol sanitós de plantejar-se preguntes justes i injustes amb un objecte. Fins a quin punt imaginar si una novel·la no hauria pogut ser escrita diferentment del que realment ho està no és, en el fons, projectar una novel·la pròpia que parteixi de la lectura feta, radicalment pròpia, també...? I aquí rau, fet i fet, la productivitat per a l'escriptura de tota lectura. Potser la manera de saber si una obra paga la pena és deixar constància de les espurnes que desvetlla en el nostre pensament sempre obert respecte del món que ens retornen aquelles pàgines.

🌋 Alguns apunts de lectura sobre CONVERSA A SICÍLIA, d'Elio Vittorini 🌋

L'omnipresència del RETORN és la necessitat del RENAIXEMENT

Això em fa retornar (!) a la idea de pelegrinatge, tan dúctil quan es tracta de parlar de literatura de viatges. El viatge, tot sovint, no és sinó la densitat interna de l'obra: el nostre viatge tot llegint-la. El nucli irradiant de sentit d'aquesta obra no comença sinó quan s'ha acomplert el trasllat físic, material, que fa anar el protagonista fins a la Sícilia de la seva infantesa: el retorn emocional, d'alguna manera, només pot començar quan s'ha exhaurit el retorn físic. Cada vegada que llegeixo fent esment de l'encreuament entre viatge i espiritualitat, més me n'adono que la majoria de viatges, els més trascendentals si més no, s'esdevenen segons les formes del pelegrinatge: la remuntada d'un riu, d'uns orígens, a la recerca d'una resposta. Els millors llibres d'aquesta mena de literatura són els que sotsobren la línia de l'esdeveniment a la d'aquestes turbulències anímiques, humanes (sense tampoc menystenir la trama, com passa en Moby Dick). Què poden ser sinó aquests furors abstractes? 

Feia temps que durava i anava amb el cap cot. Veia declaracions estridents als diaris, i acotava el cap; veia uns quants amics, [...] i m’estava amb ells sense dir paraula, i acotava el cap. […] Mentrestant plovia i passaven els dies, els mesos, i jo tenia les sabates foradades, amb l’aigua que m’entrava a les sabates i no hi havia res més que això: pluja, carnatge en les declaracions del diaris, i aigua en les meves sabates foradades, amics muts, la vida en mi mateix com un son sord, i desesperança, calma.

No és també semblant a aquell novembre humit d'Ismael a Moby Dick? 

Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent... aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. 

*** El paral·lelisme entre ambdues obres obeeix merament a una afinitat electiva personal, un entroncament afectiu: no estic apuntant vers cap interpretació obscura que tregui a la llum alguna semblança sorprenent. 

La COMUNIÓ entre el PASSAT i el PRESENT i la la REALITAT i el SÍMBOL 

No hi ha obra que sigui bona que pugui fer-se sense deixar el seu rastre d'ambigüitat. I no és que una obra hagi de ser inintel·ligible per a ser una bona obra, sinó que totes les bones obres, lluny d'un hermetisme volenterós, allò que fan és romandre en l'oscil·lació, sempre pendents d'una resolució final, esteses en una indeterminació que no és confusió, sinó només un dolç allargassament del plaer d'indecisió. La culminació sempre ha estat postposada. 

És el cas de Conversa a Sicília, que confia no només en la fina línia que separa el passat del present per a dur el lector fins aquest llindar gris, sinó també en aquella que separa la realitat del símbol. La realitat pot esdevenir símbol i el símbol no existiria si no fos real. Allò que la majoria de gent ignora, emperò, és que la realitat del símbol no és una esfera purament simbòlica: el símbol existeix en la mateixa dimensió que el món que l'ha fet possible de pensar, d'igual manera que el passat no és evanescent, no és caprici ni un relativisme, sinó que té la mateixa consistència rica i sòlida d'allò que ens sembla més actual. Els personatges en aquesta novel·la ballen, també, en aquest moviment pendular: seria injust dir que uns són símbols i els altres són reals, car tota realitat està jaspiada de símbol, així com no hi ha un símbol que surti indeme del fet d'existir entre un món de carn i os. No hi ha pas somni, no hi ha pas onirisme: hi ha aquest somni enclavat en un món concret, hi ha aquest onirisme comprès en una circumstància particular. 

La bellesa és un element distorsionador en aquest sentit. Tot sovint, quan trobem bellesa en algun lloc, tendim a deslocalitzar el fragment, sobrepujant-lo, creient-lo d'una naturalesa altra que no sigui aquesta barreja entre abstracció i materialitat. Però no és així: la bellesa no és pas quelcom apriorístic, sinó un resultat d'aquesta pertinença compartida a les dues esferes. En aquest sentit, si l'escena del diàleg amb el germà mort al cementiri és d'una gran bellesa, no és pas perquè sigui un fragment esqueixat del conjunt, una al·lucinació o quelcom similar, sinó perquè és la manera com la poesia es fa dins de la prosa, hi madura com si fos el pinyol que primer cal solidificar per a donar un centre a la polpa de la fruita... Aquest petit esqueix d'irrealitat, aquesta unça d'impossibilitat encabida en l'estretor de la realitat, que és unívoca però sobre la qual conservem el dret dels possibles i les hipòtesis, és tan real com la vida mateixa de Silvestro, el nostre protagonista. No hi ha món que no estigui estriat d'aquests moments d'intermitència del versemblant: és en aquestes escletxes on madura, foscament i amb paciència, la bellesa de la literatura. 

El MAL del MÓN és MEU: la nostra RESPONSABILITAT respecte del DOLOR 

Les obres tenen arrels en el món que les ha fet néixer. Això no les limita pel que fa a la seva possibilitat d'expansió a la crescuda, és a dir, de desplegar les seves branques cel enllà (qui sap quines alçades pot la força intrínseca de cadascuna assolir!). Això no obstant, sí que les fa, inevitablement, filles d'un temps i retraçables a aquests orígens. Allò que ens digui aquesta informació subterrània és tan vàlid/invàlid com pot ser la informació que ens donen les arrels respecte de les branques d'un arbre (és a dir, que no és determinant, però sí originària). En aquest cas, Conversa a Sicília no deixa enrere les circumstàncies tan fosques en què fou gestada: en aquest diàleg entre ment i vida que ha d'aspirar a ser la literatura, el llibre de Vittorini és un discurs que es (i ens) demana quina és la porció de mal que hem fet al món i com hem de restablir aquest equilibri sempre esquinçat que tampoc no podem descartar que s'hagi anat en orris per alguna acció nostra. 

És tan senzill creure que res del que passa no és responsabilitat nostra i que, per tant, allò de dolent i cruel ens és, en el fons, aliè! Però com tot allò senzill, també és limitat i li manca la dimensionalitat que té tot allò fèrtil. Per a Vittorini, la vertadera valentia és prendre a càrrec un món tan fet malbé com, per exemple, el que li tocà viure a ell (recordem: la Itàlia de la darreria de la dècada dels 30). La culpa, per tant, és sempre nostra: a cada instant, nostra i mai més nostra que quan no ho és. L'esperança que hem de tenir és sentir-nos-en prou culpables com perquè ens esdevingui insuportable i, en aquest instant de sofriment íntim, començar a actuar: el ressorgiment de la fe en la nostra capacitat de guarir el món en el moment que guarim els altres. El món està ofès i cal dur el pit obert per tal que tots aquests destrets ens colpegin, un a un, amb tota la seva capacitat per a enfonsar-se i esberlar-nos. L'atrocitat, entesa com a redempció, ens dona la possibilitat d'entendre el dolor dels altres i ser conseqüents, és a dir, acabar estimant-nos. No n'hi ha d'altra: ens calen altres manaments. 

Etna 🌋

Tanmateix, la dona de la fonda afirma que "en aquesta casa no s'hi fa cap maldat!". Quan pensem que el món de les belles adormides està separat de la maldat mitjançant la impotència, segurament ens ve a la ment, ni que sigui de forma vaga, en quin tipus de maldat deu estar pensant el senyor Kawabata. Una maldat amb prou vitalitat com per estimar massa l'objecte, tant com per destruir-lo i matar-lo; una altra manera d'explicar, en definitiva, allò que és completament humà.

Yukio Mishima, Comentari a La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Què ens diu Kawabata aquí del mal? La pregunta, si fos aquesta, no seria de tot encertada. Més aviat, cal demanar-nos el motiu pel qual l'autor tria, d'entre totes les faules possibles per a parlar del mal, una que es centra en el desig impossible dels vells vers la joventut d'unes noies indefenses (que es col·loquen en aquesta posició d'estar a la mercè de la mirada dels ancians). Una de les màgies d'aquesta història és que, si bé sense negligir la delicadesa (una delicadesa que arriba a quotes màximes, una delicadesa gelada), l'autor mai no oblida de fer palesa la crueltat de la situació i dels propis personatges (caldria estudiar fins a quin grau la delicadesa és un camí de la crueltat) i, dins d'aquesta crueltat general, com el pinyol enverinat d'una fruita, sempre acabem trobant-nos la precisió: la precisió del diagnòstic, la certesa del resultat. Allò que és inquietant, aquest tel d'ambiguitat mòrbida, aquesta oscil·lació moral entre el bé i el mal que permet a aquesta petita obra tentinejar en l'equilibri precari d'allò que, sense ser condemnable, no serà mai confessat sense vergonya, la vertadera ambivalència morbosa és el plantejament d'una situació tan desagradable que no té mecanismes de resoldre's mai de forma satisfactòria. El mal està fet no pas pels personatges, sinó per aquesta situació en què es mouen els personatges: aquest desig indecent de joventut per part dels vells que els duu a dormir amb noies joves és només el correlat de quelcom encara més pervers, que és la seva incapacitat de fer-los mal. Aquests homes grans no són vils perquè no ho vulguin, sinó perquè, simplement, no poden: la impotència és el gran fre de la maldat. No n'hi ha d'altre, en el fons: si no fossin prou vells, aquestes noies no en sortirien ben parades. I, alhora, paradoxalment, si no fossin tots impotents, tampoc no tindrien el desig de dormir-hi a la vora. Hi ha, en el fons, un toc recargoladament infantil en tot aquest plantejament. Hi sura la melangia com un estadi embrionàri, com la condició originària a la qual tots acabem tornant. La memòria d'abans de néixer és la mateixa, al capdavall, que la que tindrem quan morim. Entre aquestes dues foscors, la joventut com un anestesiant que aquells que l'han perduda oloren, palpen, però mai no prenen. I no ho fan perquè és precisament la manca de joventut que els ho impedeix. En tota literatura, sempre hi acabem trobant l'escolim mític, que no deixa de ser la gran melangia de la literatura.

꧁꧂

La tensió superficial 

Quan ha plogut aquest febrer, he vist l'aigua sobreeixint de les llambordes d'una avinguda quan les anava trepitjant una a una, com si el carrer estigués estès sobre un riu, un corrent fluid en fos la columna vertebral, i jo, en aplicar-hi una lleugera pressió, l'únic que fes és fer-ne emergir allò que, en el continu de la tensió superfícial, roman equilibrat. 

Em costa no redactar aquesta entrada en forma d'aforismes en comptes de filar frases amb un sentit dreturer i plenament direccional i responsable. No sé quin n'és el motiu: normalment, soc contrària als aforismes i a tot allò que impliqui brevetat, no tant perquè consideri que l'extensió és un mèrit per ell mateix, sinó per una qüestió de probabilitats, perquè allà on la superfície és més vasta, allà on es deixa espai per tal que es regalin els efectes, allà és un el millor dels gasos pot arribar fins als punts més remots, allà és on els sons poden fer ple fins en els redols més amagats. Com més espai, més fàcil estendre tot el potencial que hi ha. Els aforismes, igual que la mètrica en la poesia, em semblen no pas necessàriament limitants, però sí limitats i, per tant, m'intranquil·litzen. Hi ha cap motiu per a estalviar espai, línes, paràgrafs...? La concisió sí que pot ser una habilitat (mai no un talent: com a màxim, un enginy), però, sobretot, és un envaganyament i un ai al cor de trobar-se sempre en aquest perímetre que s'ha dibuixat. Però jo no sé on em durà la meva pregunta, jo no sé fins quina indrets tindrà a bé de llançar-me la meva propera frase ni tampoc quines alçades o quines longituds em farà recórrer un pensament a l'encalç d'un final capaç d'embolcallar sencerament allò que volia expressar. I si no ho sé, com he de sumar a aquesta angoixa per acabar dient, l'angoixa per si em farà traspassar una línia de més o de menys? La brevetat és encisadora com una pampalluga, però tan fàcilment cau en la flaccidesa i tant més sovint és un símptoma de desencant que prefereixo desentendre'm i deixar-me conquerir per la vigoria de l'encadenament, fins i tot l'encavallament. El nervi sempre és preferible, perquè sempre estem a temps de rebaixar-lo. És per aquest motiu que ens dirigim a la poesia quan volem recordar coses que ja sabíem i, tot altrament, a la prosa quan volem conèixer aquelles que no. I, malgrat tot, com deia al principi, aquest febrer em costa escriure frases ben fermades, subjectades entre elles. Sento que els nòduls que les unien, els nusos que les enllacaven, han anat cedint i ara, fluixos, els desnaturalitza aquesta inacostumada manca de tibor. Vull tornar a pensar simfònicament, no pas en melodies sumàries. Aquest febrer ha estat lacònic, molt desconcertant i, alhora, suggestiu. No hi ha estranyesa que no dugui, afortunadament, una espurna d'atractiu, un atractiu que no és sinó la certesa retrospectiva d'haver passat per una experiència. 

꧁꧂

Què t'empatolles? 

Fa molt de temps que ningú no em diu: "Què t'empatolles?". Ho enyoro i, per això, cada cop més, m'empatollo amb més vehemència, només per veure si aconsegueixo arrencar aquesta expressió d'algú i, de retop, rescatar-la d'algun pou d'oblit on cauen tota aquesta mena d'exclamacions tan boniques com aquesta. 

No cal oblidar que l'únic motiu pel qual podem conèixer les intencions d'algú és perquè, d'alguna manera, han aconseguit dur-les a terme, clarejar-les en les seves accions. Tot allò que hem fet en un moment determinat duu una vida independent de nosaltres i, de vegades, quan se'ns en retornen els efectes, els reconeixem vagament, llunyedans però encara marcats per aquell no-sé-què nostre que qualsevol acció que ens surt de dins porta imprès. El tornaveu de qui èrem en el moment de fer allò també ens retorna: és aterridor, fa venir calfreds veure que qui crèiem mort encara perviu en les reaccions en cadena que endegà quan encara era viu... Tan aterridor com alçar la vista al cel i pensar que la llum que ens arriba és, també, d'estrelles ja fredes. Cap altra solitud que adonar-nos que, en el passat, mai no ens reconeixerem: la nostra identitat viu en aquesta desfiguració constant. 

꧁꧂

Crònica d'escassetats

Aquest febrer, he llegit (sobre) Moby Dick, Contra Saint-Beuve, el primer volum de Guerra i Pau (ara tot just n'ataco el segon) i La casa de les belles adormides. He vist la pel·lícula Fallen leaves. He estat cercant per terra i mar El poder i la glòria en català i ara, per fi, he fet la troballa de País de neu. Llegiré, abans que no comenci la primavera i si les circumstàncies no em fan hostatge i em tasconen el temps, Ragtime. També, tal vegada per l'estiu, quelcom de Balzac i Verdaguer (també Donne?). Són petites dèries que m'agafen, em tenallen de sobte i no me les puc espolsar del cap. Espero no somniar cap llibre properament, o hauré d'engrossir una llista que es confegeix a cops sobtats de timó (els dos tipus de timó que existeixen me'ls va ensenyar Moby Dick, en el qual no puc deixar de pensar-hi). 

Variacions sobre el moviment: algunes manfestacions de la nimfa

 Etna 🧿