Etna Miró

Per fi, la tardor

He escrit aquestes línies un munt de vegades al meu cap, especialment abans d'anar a dormir, ja de nit. He entrellaçat aquestes frases i m'he dit que era una gran manera de començar aquest quadern de tardor per al blog, i, just després, m'he quedat adormida. I així, una vegada i una altra.

Crec que aquesta tardor, la idea que més m'he repetit ha estat la del "Per fi!". Per fi això, per fi l'altre... Les coses, si bé no es desencadenen, han arribat a aquell punt en què comencen a quallar, a prendre cos. Recordo tot sovint un text on Barthes es demana com dimonis s'arriba a escriure la Recerca i intenta recrear com Proust, tan sols en uns mesos, passa de tenir només esqueixos difuminats a poder posar els fonaments de la seva catedral. Proust passa de Jean Santeuil a la Recerca en un temps molt breu... i la pregunta, és clar, és quina cosa ha canviat de totes, quina ha estat la peça que ha fet que, tot d'una, el món prengui sentit. Com es fa que els ingredients dispersos i diferenciats, de sobte, s'harmonitzin en un conjunt coherent? Com es dreça un monument així? Com arriben a quallar els ingredients? Segurament m'equivoqui en la cronologia, i tampoc no tinc esma de comprovar-la perquè, en el fons, m'agradaria no saber que estic equivocada, però prefereixo, per un avés poètic, pensar que a Proust, les coses li van encaixar una tardor. La Recerca va començar a dreçar-se en el seu cap, fins a sortir-ne ja armada, just en aquest moment de repòs de l'estiu, en aquests dies de concentració abans de l'eixutesa que sempre duu l'hivern.

Crec que la tardor té aquesta màgia de dur els vectors d'una vida ben ordenada a certa culminació, a certa catarsi en tots els aspectes, encara que sigui provisional. A la tardor, les coses que s'han posat en marxa arriben a bon port, o reben senyals d'un far. Amb això ni estic comparant el que tinc entre mans a la Recerca ni, tampoc, estic dient que hagi arribat al cim de la meva vida... només faltaria. El que estic dient, en canvi, és que noto com les coses es van desencadenant, a poc a poc, i allò que fins ara era només treball, queda il·luminat per aquests nous sentits que l'esforç no li podia donar, però sí el seu reconeixement. Són petites coses, però prou importants perquè, en conjunt, em facin estimar d'aquesta manera la tardor. Per això, darrerament, tot han estat petites exclamacions d'aquest "Per fi!". No es pot demanar res més: mai no ho he demanat, però sempre ho he desitjat. Crec que és una errada demanar allò que desitgem de debò, però aquesta ja és tota una altra història.

He descobert, també aquesta tardor, les orquídies i les magnòlies, tan exuberants, tan protagonistes i misterioses, de Martin Johnson Heade, i n'he quedat embadalida. La seva precisió, tan madura, tan magnètica, és irresistible, trobo. Aquest és el meu fons de pantalla des de les acaballes de setembre.

La gavina, de Txékhov, al Teatre Lliure

Una vetllada al teatre és la manera més fàcil d'enganyar-te amb les pròpies emocions. Perquè, evidentment, no hi ha res tan enganyós com l'emoció. Emocionar-se pot ser una manera de comprendre, però mai no ens deixa satisfets, perquè sempre ens remet a nosaltres mateixos. I què som nosaltres? Res, només un punt neuràlgic, una acumulació de contradiccions que, suposadament, es reuneixen i es troben, però que són inconfessadament incompletes i incapaces d'admetre com d'incompatible és, en el fons, la seva mescla.

Així, m'agrada una obra perquè n'he sortit emocionada? Si m'ha emocionat, aleshores, és que és bona? Aquesta connexió empàtica moltes vegades em sembla una trampa, però, atès que la sento, no puc acabar de condemnar-la. És fàcil fer vibrar les cordes quan es parla de records, de joventut i de somnis. És previsible acabar emocionat, i, en el meu cas, no deixa de ser un pèl frustrant pel que fa a les meves aspiracions de clarividència. No podem donar per bona una cosa només perquè ens arriba... però fins a quin punt resisteixen els nostres dics aquesta concepció? Seguim essent els darrers romàntics?

Potser allò que necessitem no són formes noves, sinó realment continguts nous, idees noves, pensaments altres. I no diferents, sinó, simplement, valents.

Miscel·lània, com sempre

Quines altres coses m'han passat aquesta tardor? N'assajaré una col·lecció dispersa.

He estat pensant sovint, novament, en el foc i la seva relació amb la literatura: és una imatge que m'obsessiona profundament.

He començat a pensar en la tesi, amb milers de plans possibles i amb possibles realitzacions que m'il·lusionen. Encastello idees i, tot seguit, se m'ensorren. Crec que tinc un punt massa d'entusiasme, però m'agrada sentir-me capaç i, alhora, una mica rosegada per la incertesa. És tonificant. A resultes d'aquest nucli que tot ho mastega, el concepte d'experiència ha esdevingut magnètic i no puc mantenir una conversa normal en què, si algú parla de tenir una experiència, no sembli jo una monomaníaca. Deformació professional, em puc excusar. Tothom és força comprensiu o indiferent, no vull saber quina de les dues, quan se li explica que n'estàs fent una tesi sobre la qüestió...

També he recuperat la tradició de la meva madeleine proustiana, és a dir, el ninot de mantega i xocolata del forn del carrer Xuclà.

He recuperat el seny després de la meva època arrauxada en què Tolstoi m'havia segrestat les lectures. Aquest any he llegit gairebé tot Tolstoi... curiosament, no me n'havia afartat fins que ell mateix no ho ha esguerrat. Com els millors, només ell és prou bo com per a fer-se la guitza. Bé, quan dic "tot Tolstoi", evidentment, peco d'exageració, ja em disculpareu, però sí que m'hi he endinsat ben profundament. Ha estat, tanmateix, només quan he arribat a la seva darrera obra, Resurrecció, que he entès com un gran escriptor, un dels millors (jo també crec que abans de Proust, l'únic que s'hi acompara és Tolstoi), pot arribar a quedar constret pels seus furors religiosos i morals.

Altres idees, vejam... Una amiga m'ha dit, a propòsit de La gavina, que no suporta veure morir personatges innocents, que li sembla una crueltat que només nosaltres, els occidentals, podem creure normal. Això m'ha fet pensar que, potser, no som del tot conscients què implica no pas morir, sinó el fet mateix de representar una mort. És absolutament espaordidor.

He tingut una castanyada preciosa que m'ha ratificat el que intento dir aquí, amb massa paraules i molt carregosament, d'una forma molt més senzilla: que la tardor és la millor època de l'any de lluny.

Enyoro anar a exposicions, fa molt que no hi vaig a cap. Hi posaré remei, espero, aviat.

He tornat a casa i, per primera vegada, m'he sentit gran de debò, és a dir, he dormit en el meu llit d'adolescència i he sentit una estranyesa absoluta, propera a l'amnèsia, de la noia que era als dinou anys. Ni tan sols sé com es diu, aquella que en tenia dinou, ara. Tot i que no he crescut físicament, i de fet, segurament gens d'ençà dels dinou, he tingut la sensació que el llit m'havia quedat, de debò, encongit.

Segueixo amb la meva tongada d'exploracions de la ciutat en funció dels tiramisús sense poder-me aturar: en descobreixo de molts i de molt millors que l'anterior sempre. Sembla que hi tinc un talent que em condemna, en aquest aspecte.

Lectures, ara sí

He llegit molt, com sempre, tot i que una mica erràticament i, he de confessar, sense grans apassionaments, només gaudis puntuals. Tal vegada, això es deu al fet que he estat escrivint, en canvi, i molt. Escriure fa que somniï coses estrambòtiques i em remou records que ni tan sols sabia que tenia... i tot això sense donar via lliure a cap psicologisme impertinent. Es tracta de ser escrupolosament higiènic en les separacions.

Tot i que, com ha quedat ben palès, la tardor em té corpresa, i no renunciaré a aquesta passió que, jo crec, és corresposta, tinc ganes d'un hivern ben llarg i quiet... perquè és el presagi de l'altre moment àlgid de l'any: la primavera.

Etna 🧸

El ventre de l'agost

Ha estat un agost autèntic: un mes sense altra perspectiva que la successió dels dies. L'agost és l'equivalent d'aquella frase que demana: "Quan perds el poder i segueixes vivint, en què et converteixes?" És a dir, quan perdem de vista la multtiud de tasques a completar amb què ens anestesia la rutina tot proporcionant-nos la sensació d'estar vivint en una progressió, en què ens convertim? Aquesta és la qüestió que ens planteja l'agost i sovint ho fa amb la calma i la displicència d'algú que ens incomoda però per al qual el nostre malestar no significa res. És el nostre problema, l'agost. Enguany, l'he encarat el millor que he pogut, és a dir, he escrit, és clar, però, també i sobretot, he llegit. Feia temps que no m'abocava a llegir així, amb aquesta pau que em permet explorar llibres que mai no hauria agafat si no fos per l'ensopiment. Aquesta mena d'experiència de lectura té quelcom d'adolescent, d'aquella època en què t'ho empassaves tot amb una diligència i un entusiasme infatigables. No existien estius més feliços que els avorrits, quan tots els llibres de la prestatgeria, fins i tot els més anodins, eren una possibilitat. La llibertat d'encara no tenir un criteri prou sòlid, la meravella d'estar formant, encara, un gust...

En tot cas, els rumors són certs: he llegit molt aquest agost. Han estat lectures molt diverses, una mica insospitades, potser fins i tot algunes que no fan gaire per a mi, però fetes amb l'avidesa de, precisament, tenir prou temps, per una vegada!, per a deixar de ser jo. Quantes vegades temporades com aquesta, de tranquil·litat, en què sembla que el món s'hagi despreocupat gairebé totalment de nosaltres, ens salven d'allò que ens esforcem a acomplir? Agostos com aquest no són una renúncia a la determinació, sinó una treva. El ventre de l'agost és aquesta treva. Ens desempallega de la il·lusió que som importants per a algunes persones. Ens obliga a entendre que, probablement, no hi ha cap diferència entre existir i no existir. Una petita mort, breu però viscuda intensament, just abans de renéixer, al setembre. L'agost és arribar a aquell punt de l'any en què ens fem conscients del fet esgarrifós que estem sols i que no podem ser sinó allò que som un cop tothom ha marxat a viure les seves vides, aquelles que no ens inclouen.

Aquesta existència en aquest buit és molt beneficiosa en el fons. Ens ajuda a entendre les proporcions correctes d'allò que realment ens afecta i allò que no ho fa. És el nostre mes de repòs i relaxació, un afluixament que es paga amb lucidesa. Què em parla i què no ho fa? L'agost és un moment perfecte per a discernir l'essencial de l'accidental. Tanmateix, no ha de dur-nos desesperança, això de descobrir-nos tan petits. Aquest replegament vers les nostres arrels ens permet comprendre-ho tot com un organisme viu. Tot està unit per un nexe sòlid i comú, i les articulacions, flexibles i sanes, l'ondulen i ens fan arribar més lluny, precisament perquè en formem part. No podem ser extirpats de la vida, en realitat, sinó que ens hi hem entrellaçat de la mateixa manera que estem units al nostre cos. De què serviria aquesta consciència d'unitat i de pertinença si, adesiara, no arribés l'agost per donar-li una batzegada?

Tolstoi i el seu cel

Entre d'altres, he estat llegint Tolstoi i, en particular, el seu What is art?, que és un petit assaig que escrigué a les acaballes de la seva vida intentant definir què era l'art. Com tot en Tolstoi, l'art no és sinó allò essencialment sant. No m'acaba de convèncer, per motius evidents, el rigorisme moral de Tolstoi, a qui qualsevol autor li sembla poc menys que un paràsit decrèpit en relació a la connexió espiritual directa de l'art religiós medieval. I, no obstant això, hi ha quelcom de real en la seva exigència de valor, és a dir, d'experiència viscuda i compresa a través del treball artístic, que m'atreu i, fins i tot, podria dir que hi combrego. La seva manera d'entendre l'art és estretíssima i, al meu parer, tacada d'una borina romantitzadora que eleva l'art popular com si fos un remei contra el refinament i, per tant, contra la decadència dels nostres temps (com si, d'altra banda, aquestes divisions tinguessin cap sentit, a aquestes alçades). El seu cel, com el de tots els místics, està buit i és inhòspit. Però no deixa de ser cert el seu cru diagnòstic: l'art que ell viu (i no parlem ja de l'actual!) és fet per a la decoració banal, per al pur i intrascendent plaer estètic, i, per tant, no és sinó una font de perversió de la nostra possibilitat d'expressar-nos en el punt més alt de l'existència i compartir-lo. L'entreteniment ens aïlla, perquè sanciona la nostra soledat donant-li una falsa aparença festiva. La fermesa amb què Tolstoi expressa tot aquest entramat és un dels motius, i no segurament el menor, pel qual ens fascina. M'agradaria aprofundir en les seves darreres obres, de ben segur.

La intimitat dels millors

També he estat aprofundint en l'Eneida, de Virgili, l'August, de John Williams i La revolució romana, de Ronald Syme, amb la intenció d'anar bastint idees al voltant de Hermann Broch i la seva obra La mort de Virgili. I no m'he oblidat pas de Nikos Kazantzakis, un altre dels meus centres de gravetat, darrerament, i tot just a les acaballes d'agost he enllestit la lectura de les seves Ànimes trencades, que escrigué a París als vint-i-quatre anys. Hi ha quelcom de sacríleg en llegir l'obra d'un autor tan important quan l'escrigué pels volts de la teva edat: és com si miressis per un espiell i tinguessis, de sobte, la visió de la intimitat d'algú que admires. Tots som, emperò, humans: fins i tot l'autor de L'última temptació de Crist passà una època de trobar-se profundament sol, trist i perdut a París entre les idees nietzscheanes. Aquesta humanitat tan propera que he sentit en llegir-lo encara de tan jove i immadur, tan lluny encara del seu cim literari, tanmateix, ha fet que la seva grandesa no em resulti sinó més admirable.

També he dedicat un parell de dies a En els espadats de marbre, d'Ernest Jünger, una obra que et deixa molt descol·locat i que, tanmateix, et força a acabar-la per la intensitat d'un llenguatge elevat fins a un grau de preciosisme extrem, una mica poc germànic i, alhora, del tot germànic. No sé ben bé com explicar-ho... El cas és que Jünger aposta per un manierisme absolut que esclata en una mena de novel·la de suposició, una distopia reflexiva que frega la fantasia, però mai no acaba de sortir del seu marc d'irrealitat, el que ella mateixa ha dibuixat. En aquest sentit, el títol complex perfectament la funció de donar la impressió correcta sobre llibre, tant de la trama com de l'estil. És una obra brillant i pura com el marbre, i alhora perillós i amenaçador com si els blocs es drecessin en, precisament, un espadat.

La terra sempre ha estat una manera de parlar de país. De fet, abans que hi hagués cap país, de primer hi havia terra. És ben natural per tant, que, per tal que hi hagi cap mena país, primer calgui situar-lo en una terra. Les fronteres no són sinó l'evidència d'això. Podríem parlar d'un procés singular pel qual els països arrelen en una terra concreta i, allà, creixen. Quin és el fruit d'aquesta floració del país, nodrit de la seva terra, sinó la llengua? La llengua no és sinó la part més llampant, més dolça, més flairosa i atraient de cada país, el fruit de la seva terra. En aquesta novel·la, tota l'estructura està pensada per a remetre'ns a la vida vegetal com a gran explicació dels moviments humans o, com a mínim, com a paral·lelisme útil per a esclarir les nostres motivacions. L'equivalent de la sang és, efectivament, la saba. Com podríem veure una flor sense pensar la seva bellesa referint-la a l'humana? No hi ha res més culturalment connotat que la rosa, deia Guillén.

Els capítols d'aquesta novel·la alternen molt hàbilment aquests dos mons: l'humà i el vegetal, però sense fer-los entrar en diàleg. Discorren ambdós paral·lelament i els seus punts de contacte, els seus trenatges, no són mai fruit d'una entesa, sinó d'una necessitat. El món de les flors, que se'ns ofereix en descripcions molt poètiques de diversos exemplars confegits segons els trets de personatges femenins diversos, és un món allunyat de la misèria que retraten els altres capítols, que no són sinó la narració de les desventures d'un jove soldat atrapat en una guerra perduda. Les descripcions de les flors, per bé que sempre es facin sota la mirada androcèntrica que hi endevina dones i anècdotes, són, més aviat, una fugida de la realitat. La natura esdevé un lloc neutre i fins i tot passiu, una mena d'oasi, on la guerra que s'està esdevenint i que també la destrueix, en el fons, no hi fa res. No hi ha res que pugui destruir la floració: una flor, i tant, però la capacitat de florir de la planta roman intocada. És curiós perquè les flors, en aquesta novel·la, s'associen a la cultura (el binomi opositiu de cultura i natura queda, d'alguna manera, dislocat, en tant que les flors són, efectivament, la cultura). Tot allò bo i bonic que encara queda en el nostre interior a pesar del conflicte troba un refugi i un bàlsam en la bellesa indiferent de les flors, en la possibilitat que ofereixen a la fantasia del protagonista. Aquestes flors són la cultura del seu país, un país que és mort però que mai no desapareixerà. Sempre queda l'oportunitat de renéixer si hi ha una terra que aculli les arrels de la planta. Així doncs, allà on vagi el protagonista en el seu exili, trobarà les mateixes flors que ell veia al seu país. La llengua és mòbil i, per tant, també ho és el país, una d'aquelles nacions oprimides que corren el risc de morir sense desaparèixer, de desaparèixer sense morir.

Pel protagonista, aquestes flors no són sinó un element altament erotitzat. En una mena de trasllat afectiu que, en el fons, no té res de subtil, les flors ajuden el protagonista a canalitzar la seva frustració més gran: el fet d'haver de morir enmig d'una guerra essent verge. El sexe, per tant, quedarà altament relligat en les flors i les diferents fesomies que li ofereixen a la seva imaginació voluptuosa. La natura és el lloc no només de la cultura, sinó de l'esperança que comporta aquesta cultura: la d'una vida plena pel protagonista, és a dir, una vida que li hagi fet conèixer el sexe. La mort, a l'altra banda, és a dir, la de la guerra, l'espera amb tota la seva duresa. I és per això que allò que oposa el protagonista a aquesta mort no és tant el sexe com a tal, sinó el desig d'intimitat. Hi ha una timidesa bategant i devota en la seva manera d'aproximar-se a les dones que és fruit d'una tendresa primerenca única. El desig del noi és adolescent, urgent i desesperat, però no és un desig que es pugui sadollar en el coit, sinó només en la delicada intimitat que comporta l'amor. Allò que l'obsessiona no és pas el sexe, sinó fer l'amor, és a dir, la intimitat que, en els moments més feliços, se'ns bada com, precisament, una flor oberta.

No es pot parlar d'una guerra sense parlar d'odi. L'odi és una cosa, diuen, que només és capaç de sentir un jove. Els vells senten altres coses, potser enveja, qui sap, però mai odi. Tal vegada és que estan massa cansats per a l'odi. En tot cas, el nostre protagonista no lluita ni per l'honor ni per ser un heroi... Lluita perquè odia. Aquest odi el deshumanitza, és cert, però alhora li dona, paradoxalment, l'esperança de fer mal als seus enemics, és a dir, aquells que estan anihilant el seu poble. El seu poble desapareix sota la crueltat de l'enemic i el protagonista no pot sinó reaccionar amb aquesta fúria cega que el fa trobar-se tantes vegades frec a frec amb la mort.

Aquest odi obliga el jove, així com els seus companys, a estar sempre en una posició de resistència. No tenen la llibertat d'escollir quina és la seva vida, perquè han nascut en un país oprimit i, per tant, els toca lluitar fins al final. Però la pregunta real que dona el punt més interessant a la novel·la és la que li fa el seu mestre: llibertat per a què? Llibertat per a viure una vida com qualsevol altra? El lloc on neixem escull la nostra mort. No és millor, si es neix en un país ocupat, donar la vida per aquesta lluita que no pas balafiar-la...? Al meu parer, aquest és el punt més punyent de la novel·la. Sense parlar-nos d'herois, ens demana què és allò que estem fent nosaltres ara i aquí: estem, de debò, triant? I si ho fem, ho fem conscients de la lluita que s'està lliurant? No hi ha un punt extremadament egoista en la llibertat en situacions com aquesta...?

Un darrer apunt que m'agradaria fer sobre la novel·la és que l'autor s'inspirà en el Caucas i el conflicte de Txetxènia per tal de perfilar l'atmosfera, però alhora hi ha traces evidents que el conflicte retratat és doble. És impossible llegir aquest llibre sense pensar en els tornaveus d'Occitània i, de retop, de Catalunya. Entenc que és per la branca de l'abeurament amb Txetxènia que arriba a l'argument tot l'assumpte del fanatisme religiós i els conflictes d'una societat, concretament, islàmica (el rigorós control dels sacerdots, els atemptats suïcides amb joves i nens, la idea dels màrtirs i d'un Paradís ple de recompenses, les lapidacions de dones adúlteres, la situació tan greu d'opressió de la dona, etc). Al meu parer, aquest element islàmic, combinat amb la topografia occitana i mediterrània, allunya la novel·la d'un impacte encara més gran al qual, de ben segur, podria aspirar per qualitat. L'autor afirma que ha volgut traslladar una guerra a una altra i, aleshores, superposar-les. Entenc que la intenció de l'autor sigui aquesta, pel que sembla, però traslladar no és superposar, sinó que és empeltar. Igual que les plantes, vaja. La novel·la hagués estat encara més incisiva sobre la situació del nostre present si, en comptes de barrejar-hi elements estranyadors per estrangers, hagués jugat del tot amb els elements propis del seu país. Introduint aquestes pinzellades alienes a la nostra cultura, en el fons, s'està oferint al lector una distància salvadora amb tot aquest caos bèl·lic. La pregunta real és: per què no? Per què no podria ser el nostre cas, aquest? Coses així, és a dir, una guerra i la destrucció del poble que la lluita només passen en llocs determinats, oi? La resposta és que hauria de donar el llibre és que no, i, per tal de respondre d'aquesta manera, l'atmosfera hauria de ser absolutament occitana, mediterrània, Només així se'ns podria fer veure que el fet que no hi hagi trets ara no vol dir que un conflicte similar no s'estigui esdevenint també aquí. La distopia, fet i fet, hauria d'eliminar la distància tranquil·litzadora i no donar-nos refugi en una alteritat llunyedana. En aquest cas, tinc la sensació que el vector de Txetxènia serveix com a punt de fuga. La distopia ha de fer que sigui el nostre món el que s'enfonsi, no pas el dels altres. Si s'hagués emprat aquí la distopia de debò, és a dir, cenyint-se a la topografia occitana i l'ambientació mediterrània, la novel·la hagués tingut una profunditat encara més ben aconseguida en el terreny del comentari polític del nostre present.

[HAS DE FER UNA ALTRA VIDA]

El retorn abans de l'estiu

Se suposa que juny és el mes en què tot comença, i amb tot vull dir l'estiu. Allò que acaba al juny és allò que fou posat en marxa a la tardor i, per tant, ja és hora que toqui el dos: ja ha acomplert la seva comesa i ara és època de nous inicis. Sempre he entès juny com a una mirada oberta al futur, com a una esperança optimista en latència, com a una sobregenerositat respecte dels límits del possible. Però juny guarda una particularitat respecte, posem, gener: juny és el mes no només dels inicis, sinó també dels retorns. I aquesta consciència de represa diferencial és del tot revitalitzadora. No són retorns decoratius, superficials, sinó cabdals: són retorns que hem de decidir si volem o no, que hem de descartar o conservar... Retorns que ens obliguen a prendre decisions. Aquests retorns són fruit de la relació que estableix el temps amb ell mateix, una relació de naturalesa circular. Aquesta vocació que té la vida per a correspondre's a ella mateixa, per a trobar certa coherència interna, és del tot entendridora. Juny és, per tant, un mes per resucitar, replantejar-se, refer i recosir. Entre allò prescit i allò predestinat, sempre juny com el lapse de temps en què s'han de prendre les decisions oportunes. Té aquest tarannà comparatístic, per dir-ho d'alguna manera, potencialment sagrat.

Retorn a Broch

No és pas menys important ni significatiu, d'entre tots aquests retorns de caràcter molt divers, el que m'ha menat de nou fins a La mort de Virgili, de Hermann Broch. Com si no n'hagués parlat a bastament: de fet, com si no n'hagués ni començat a articular mitja paraula, una i altra vegada em demana de rellegir-lo. És especialment la quarta part en què m'hi quedo concentrada, el capítol més inintel·ligible de tots. Llegida en veu alta, les paraules prenen el seu pes real: comencen a significar de forma expansiva, sòlida i intensa. És en aquest esclat en què agafen tota la seva brillantor, que esdevenen rutilants com estrelles solitàries.

Lectures de juny

Aquest juny, he llegit molt: m'he enamorat de Ragtime, d'E.L Doctorow, he retornat a La perla, d'Steinbeck, així com a Res de nou al front de l'oest, de Remarque, ensolcada per la descoberta de la brutor cruenta de Guerra, de Céline. També m'ha corprès l'angoixa de Desconhort, de Ramon Llull. He fet un tast de literatura contemporània, per tal que no es digui pas que hi soc al·lèrgica: Matar el nervi, d'Anna Pazos, i també Lapvona, d'Ottessa Moshfegh. D'entre tots, si em demanen què recordo, puc respondre que encara penso en l'acceleració de Ragtime i en les declamacions de Desconhort.

Tanmateix, ha estat, d'entre tots, el breu i esplèndid El retorn del soldat, de Rebecca West el relat que més m'ha absorbit, que més m'ha hipnotitzat, que m'ha deixat una petja més profunda. Sense parlar de la bellesa de la ploma de West, que és d'un barroquisme modernista del tot extraordinari, en una traducció de Francesc Parcerisas que li fa honor del tot, la història és la de d'una tria complicada: entre una vida somniada, retornada, possible novament, i una altra infeliç però que enfronta amb enteresa la veritat. Tot això, és clar, encapsulat en un únic batec de cor: tan sols fan falta unes pàgines per a revelar la petitesa de la felicitat, la seva misèria i, fins i tot, l'egoisme que pot arribar a comportar. L'obra de West no és còmoda: ens planteja que, a la vida, la felicitat no ha de ser la més gran aspiració. La nostra possibilitat més alta, que no deixa de ser la nostra responsabilitat, és estar a l'alçada del repte.

Aquesta imatge també és un retorn, tal vegada l'únic retorn que compta: la Juliana Morell gran, enfrontada, contrastiva, respecte la Juliana Morell nena, que l'observa. Potser ens cal pensar la nostra vida així: com els nostres dos jo observant-se fit a fit, separats per una distància que els impedeix de dir-se res, però vigilants l'un de l'altre, vetllant-se.

🌋 Alguns apunts de lectura sobre CONVERSA A SICÍLIA, d'Elio Vittorini 🌋

L'omnipresència del RETORN és la necessitat del RENAIXEMENT

Això em fa retornar (!) a la idea de pelegrinatge, tan dúctil quan es tracta de parlar de literatura de viatges. El viatge, tot sovint, no és sinó la densitat interna de l'obra: el nostre viatge tot llegint-la. El nucli irradiant de sentit d'aquesta obra no comença sinó quan s'ha acomplert el trasllat físic, material, que fa anar el protagonista fins a la Sícilia de la seva infantesa: el retorn emocional, d'alguna manera, només pot començar quan s'ha exhaurit el retorn físic. Cada vegada que llegeixo fent esment de l'encreuament entre viatge i espiritualitat, més me n'adono que la majoria de viatges, els més trascendentals si més no, s'esdevenen segons les formes del pelegrinatge: la remuntada d'un riu, d'uns orígens, a la recerca d'una resposta. Els millors llibres d'aquesta mena de literatura són els que sotsobren la línia de l'esdeveniment a la d'aquestes turbulències anímiques, humanes (sense tampoc menystenir la trama, com passa en Moby Dick). Què poden ser sinó aquests furors abstractes?

Feia temps que durava i anava amb el cap cot. Veia declaracions estridents als diaris, i acotava el cap; veia uns quants amics, [...] i m’estava amb ells sense dir paraula, i acotava el cap. […] Mentrestant plovia i passaven els dies, els mesos, i jo tenia les sabates foradades, amb l’aigua que m’entrava a les sabates i no hi havia res més que això: pluja, carnatge en les declaracions del diaris, i aigua en les meves sabates foradades, amics muts, la vida en mi mateix com un son sord, i desesperança, calma.

No és també semblant a aquell novembre humit d'Ismael a Moby Dick?

Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit i rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m'afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialment cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ben ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent... aleshores m'adono que és ben hora d'anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala.

*** El paral·lelisme entre ambdues obres obeeix merament a una afinitat electiva personal, un entroncament afectiu: no estic apuntant vers cap interpretació obscura que tregui a la llum alguna semblança sorprenent.

La COMUNIÓ entre el PASSAT i el PRESENT i la la REALITAT i el SÍMBOL

No hi ha obra que sigui bona que pugui fer-se sense deixar el seu rastre d'ambigüitat. I no és que una obra hagi de ser inintel·ligible per a ser una bona obra, sinó que totes les bones obres, lluny d'un hermetisme volenterós, allò que fan és romandre en l'oscil·lació, sempre pendents d'una resolució final, esteses en una indeterminació que no és confusió, sinó només un dolç allargassament del plaer d'indecisió. La culminació sempre ha estat postposada.

És el cas de Conversa a Sicília, que confia no només en la fina línia que separa el passat del present per a dur el lector fins aquest llindar gris, sinó també en aquella que separa la realitat del símbol. La realitat pot esdevenir símbol i el símbol no existiria si no fos real. Allò que la majoria de gent ignora, emperò, és que la realitat del símbol no és una esfera purament simbòlica: el símbol existeix en la mateixa dimensió que el món que l'ha fet possible de pensar, d'igual manera que el passat no és evanescent, no és caprici ni un relativisme, sinó que té la mateixa consistència rica i sòlida d'allò que ens sembla més actual. Els personatges en aquesta novel·la ballen, també, en aquest moviment pendular: seria injust dir que uns són símbols i els altres són reals, car tota realitat està jaspiada de símbol, així com no hi ha un símbol que surti indeme del fet d'existir entre un món de carn i os. No hi ha pas somni, no hi ha pas onirisme: hi ha aquest somni enclavat en un món concret, hi ha aquest onirisme comprès en una circumstància particular.

La bellesa és un element distorsionador en aquest sentit. Tot sovint, quan trobem bellesa en algun lloc, tendim a deslocalitzar el fragment, sobrepujant-lo, creient-lo d'una naturalesa altra que no sigui aquesta barreja entre abstracció i materialitat. Però no és així: la bellesa no és pas quelcom apriorístic, sinó un resultat d'aquesta pertinença compartida a les dues esferes. En aquest sentit, si l'escena del diàleg amb el germà mort al cementiri és d'una gran bellesa, no és pas perquè sigui un fragment esqueixat del conjunt, una al·lucinació o quelcom similar, sinó perquè és la manera com la poesia es fa dins de la prosa, hi madura com si fos el pinyol que primer cal solidificar per a donar un centre a la polpa de la fruita... Aquest petit esqueix d'irrealitat, aquesta unça d'impossibilitat encabida en l'estretor de la realitat, que és unívoca però sobre la qual conservem el dret dels possibles i les hipòtesis, és tan real com la vida mateixa de Silvestro, el nostre protagonista. No hi ha món que no estigui estriat d'aquests moments d'intermitència del versemblant: és en aquestes escletxes on madura, foscament i amb paciència, la bellesa de la literatura.

El MAL del MÓN és MEU: la nostra RESPONSABILITAT respecte del DOLOR

Les obres tenen arrels en el món que les ha fet néixer. Això no les limita pel que fa a la seva possibilitat d'expansió a la crescuda, és a dir, de desplegar les seves branques cel enllà (qui sap quines alçades pot la força intrínseca de cadascuna assolir!). Això no obstant, sí que les fa, inevitablement, filles d'un temps i retraçables a aquests orígens. Allò que ens digui aquesta informació subterrània és tan vàlid/invàlid com pot ser la informació que ens donen les arrels respecte de les branques d'un arbre (és a dir, que no és determinant, però sí originària). En aquest cas, Conversa a Sicília no deixa enrere les circumstàncies tan fosques en què fou gestada: en aquest diàleg entre ment i vida que ha d'aspirar a ser la literatura, el llibre de Vittorini és un discurs que es (i ens) demana quina és la porció de mal que hem fet al món i com hem de restablir aquest equilibri sempre esquinçat que tampoc no podem descartar que s'hagi anat en orris per alguna acció nostra.

És tan senzill creure que res del que passa no és responsabilitat nostra i que, per tant, allò de dolent i cruel ens és, en el fons, aliè! Però com tot allò senzill, també és limitat i li manca la dimensionalitat que té tot allò fèrtil. Per a Vittorini, la vertadera valentia és prendre a càrrec un món tan fet malbé com, per exemple, el que li tocà viure a ell (recordem: la Itàlia de la darreria de la dècada dels 30). La culpa, per tant, és sempre nostra: a cada instant, nostra i mai més nostra que quan no ho és. L'esperança que hem de tenir és sentir-nos-en prou culpables com perquè ens esdevingui insuportable i, en aquest instant de sofriment íntim, començar a actuar: el ressorgiment de la fe en la nostra capacitat de guarir el món en el moment que guarim els altres. El món està ofès i cal dur el pit obert per tal que tots aquests destrets ens colpegin, un a un, amb tota la seva capacitat per a enfonsar-se i esberlar-nos. L'atrocitat, entesa com a redempció, ens dona la possibilitat d'entendre el dolor dels altres i ser conseqüents, és a dir, acabar estimant-nos. No n'hi ha d'altra: ens calen altres manaments.

Etna 🌋

La figura de l'abril

L'abril, com sempre em passa, se m'acaba dividint en dues meitats: la de l'abans del dinou i la de després del dinou (19A, 19D). En aquest cas, els vint-i-tres, més que no pas una partició, hi han fet de plec i les dues parts, acarades en el doblec, s'han reflectit l'una en l'altra, revelant-se mútuament (allò que Auerbach en diria, si és que n'hagués dit res, una figura). Tot, darrerament, se m'apareix segons aquesta relació de figura: ha deixat d'existir la metàfora, l'al·legoria, no puc evitar de conceptualitzar-ho tot segons la figura, la seva finesa de tacte, la seva complicitat amb certa dialèctica de reciprocitat, la seva vocació pel rigor històric i, alhora, la seva fortalesa i força d'arrelament en una realitat que no és ni menystinguda ni sobredimensionada, sinó només presa com a punt de partida per a l'indeterminat. Fins i tot, d'alguna manera, les històries d'amor, com a mínim les felices, són el resultat de pensar-se un mateix dins de la dinàmica de la figura.

Els miralls deformadors

Aquest abril ha estat ple de miralls, però no de reflexos, sinó només de deformacions. Crec que es menysté l'utilitat, i fins i tot la necessitat, de les deformacions, que extreuen, amb una grotesca sobredimensió, tot allò que, tard o d'hora, haurem d'enfrontar i, per tant, ens preparen per a la topada amb el més excessiu de nosaltres. Mentre els nostres vicis se'ns apareguin com a proporcionals a les nostres virtuts, mai no considerarem necessari remeiar-los: només gràcies al fet que hi ha miralls que no són ben bé miralls, sinó que ens desenganyen de cert ideal d'un retorn imparcialitat i objectiu, miralls deformadors, podem arribar a entendre com de greu és allò que se'ns assenyala, exageradament però amb punteria, per a, precisament, corregir-ho abans que esdevingui un problema. D'aquesta manera, el meu abril ha estat ple de binomis, dualitats i binomis, fruit de miralls que estrafan: l'anguniosa catàbasi als inferns de la Natalie Portman a Cigne negre per tal de trobar-hi una perfecció que només arriba acceptant el pitjor de nosaltres, la història de la bessona d'Ixtar explicada per Roberto Calasso a La tauleta dels destins, el desolat, apàtic i estèril assedegament d'un coneixement entès com a una fugida del William Stoner a Stoner, de John Williams, la pulsió frustrada ja d'antuvi, és a dir, en l'estatge primer de l'esperança, de realitzar una acció per part de l'Ulrich de Robert Musil, la imaginació ingènua amb què els estruscos mimetitzaven el millor del seu món quan havien de construir el seu Més Enllà (la mort: simplement, un simposi etern)...

Tots aquests elements, aquest abril, m'han arribat sota el signe de l'exageració, d'aquesta deformació que, tanmateix, diu quelcom sobre nosaltres i s'assembla a una advertència. Perquè tota deformació és un avís que arriba a temps: és només l'especulació amb la pitjor de les possibilitats. Si no hi poses remei, aquest esguerrament, que ara és només una suposició, una desagradable i extravagant inversemblança, arribarà a materialitzar-se. En tots aquests elements que els atzars i les forces m'han fet a mans, ulls i cap aquest abril, hi he descobert alguna cosa de mi (alguna cosa bona, alguna cosa dolenta: en tot cas, sempre, tot meu). I així, he entès més de les meves angoixes i conviccions: d'alguna manera, a través de tots aquests fantasmes, de totes aquestes hipòtesis de dobles, he pogut anar una mica més enllà de la unitat, descobrir el sentit (que, com tothom sabrà, només començà en la diferència). Diguem-ho així: he desempatat la meva edat. He buidat el meu mirall d'una igualtat: ara, el reflex em torna deformació, és a dir, una no semblança amb mi mateixa on sí que, per fi, puc llegir sentit. Ara, en comptes d'un 2-2, un vint-i-dos, una iteració inerta, tinc quelcom més valuós: un 2-3. He superat, finalment, la dècada en la qual estic emmarcada: he deixat enrere el doble, la seva sinistra semblança, per tal de trencar per la meitat la identitat, aquesta igualació banal del rostre amb allò que li retorna el mirall. He trobat una diferència amb mi mateixa, amb la meva edat: he trobat un doble dins meu, un estrany que m'acompanya i sempre serà amb mi, que m'observa i que em retorna la meva imatge en totes les seves deformacions. Ara, per tant, finalment, ara sí que puc dir quelcom més enllà del mínim.

Aquest jardí pintat a les parets de la vila de Lívia també és un mirall...?

Uns llençols amb ballarins etruscos

Aquesta pintura, el detall d'un fresc d'una tomba etrusca, era la decoració dels llençols del llit de l'habitació de convidats de la casa de la meva infantesa. Quan era menuda, algunes nits d'estiu, m'agradava traslladar-m'hi, una mica per accident (l'emprava per a llegir i, d'alguna manera, me les enginyava per a quedar-m'hi fins tard, ja adormida, quan els meus pares preferien que m'hi quedés que no pas despertar-me). No sé per què m'agradava tant aquella habitació: no tenia res d'especial, ben al contrari, era escarida i nua, sense la infinitud d'entreteniments que sí que tenia la meva pròpia cambra. Però era l'atracció dels llençols que m'hi feia estirar al llit: de sempre m'havien encuriosit les sanefes de colors terrosos, blancs bruts i marrons benèvols, que emmarcaven la figura dinàmica, celebratòria i feliç d'aquests dos ballarins. Aquella composició, repetitiva, ressonava en mi amb la seducció d'un univers un pèl exòtic, no massa com perquè resultés llunyà, però sí suficientment com perquè atregués sense estar del tot a l'abast. Què devien representar aquells ballarins? Recordo preguntar-ho als meus pares, però la resposta, difuminada com tantes d'altres, no em va quedar a la memòria. No havia de saber que eren un detall d'una paret d'una tomba etrusca fins el dia que en vaig fer vint-i-tres, quan ho reconegués a Tarquinia, darrere de la vidriera que els mantenia a una temperatura estable, en aquell hermetisme silenciós de tota resta esmorteïda, com si guardés el seu secret en aquesta preservació ambiental. La imatge dels dos ballarins m'havia destacat de seguida. Era el mormol d'una calidesa familiar, la de l'època més estranya, indòmita, desagradable i alhora misteriosa i fascinant de la vida: la de la infantesa. Sabien ells, els ballarins que m'havien vetllat de petita, que m'havien cobert, que m'havien protegit...? I, en el fons, em vaig dir aleshores, què importava que ho sabessin o no: som nosaltres que en sabem més que ells, que són morts. No ballen: només estan congelats en l'ambre d'una imatge, d'un símbol. El ball no vol dir res per a ells: són. morts. Nosaltres, els vius, sempre en sabem més només pel fet que som vius: no pas millor, tampoc, però sí més. Tenim més força i més possibilitats: tot és nostre, perquè tot és una herència que hem de gaudir, engrossir i, al nostre torn, llegar. Aquest vitalisme ferotge és, de ben segur, irrespectuós, però ens desperta, ens electritza i ens omple d'una joia última, capital, definitiva, que cap altra certesa no ens pot proporcionar: la certesa que aquest és el nostre temps.

Jetzt komme, Feuer!

Ara sí, primavera.

Etna 🌹

Tot és do, tot recompensa

i l'extrema coneixença

per qui en sap trobar el camí;

a l'alba de la naixença

tu i jo hi voldríem morir.

J.V. Foix

El brollador d'aigua

Darrerament, he estat pensant molt en l'aigua: se m'ha aparegut diverses vegades, en peces irreals i, alhora, en plena existència. Si l'aigua té quelcom és, precisament, aquesta capacitat de transitar del somni a la realitat i de traslladar, amb ella, petits encenalls del lloc d'on ens ha arribat: ens duu onirisme si ens la trobem en la vida; ens duu certesa si ens la somniem. No necessàriament associo l'aigua amb la mort (l'estancament, la podridura), però sí que ho veig: aquesta fluïdesa té quelcom d'extremadament trampós. Tanta sinuositat no és per amagar alguna cosa?, t'acabes demanant. També puc, emperò, pensar en l'aigua com en la vida. Perfectíssimament la veig com un brollador no tant de vitalitat o intensitat (això més aviat és el foc), sinó com una espècie de mirall de les anades i tornades, del flux de pensaments que sobreeixeix i desborda. La manera com funcionen les idees, les seves interrelacions, adés turmentades, adés amoroses, els seus estirabots i, sobretot, la delicadesa amb què es fusionen, s'empenten, es sobreposen i se sotmeten, però mai sense deixar de fluir, és la manera de l'aigua.

La promesa del març

El març és un mes interessant no pas per ell mateix, sinó per aquest més enllà al qual ens apunta astutament, gairebé com si ens donés una pista en el joc del temps. Comença a haver-hi certa llum, certa esperança de primavera, i nosaltres ho notem: no podem desfer-nos de la sensació que quelcom grandiós ens ha d'arribar. Hi ha certa inquietud alegre al març que es va badant a poc a poc: allò que ens ha de portar no es consolida com a promesa, però sí que té tota la forma de l'esperança. La idea de promesa com a tal ha estat injustament poc pensada, penso, i el març és el millor mes per a entendre la promesa amb tota la seva càrrega, tota la seva importància: el març és mes de la promesa, és a dir, de la paraula, en el sentit que ens promet una cosa que no ens pot descloure, quelcom que encara no ens pot donar, que no ens pot demostrar que arribarà perquè, en el fons, tampoc no depèn d'ell que ens arribi o no, però que tot ell, com a mes, està destinat a fer-nos intuir. I aquesta promesa, què és? És el mes de la impaciència, també, el març: el mes de l'anticipació, de l'expectativa, d'un gairebé que s'allargassa durant trenta-un dies. Gairebé què, exactament, ens demanem? Sembla que cada any, per algun conjur, ho hem oblidat. Gairebé, i aquest és el secret del març, gairebé abril.

I com més engrescada estava ella, més remordiments tenia ell per no viure la seva relació amb la mateixa intensitat. Dit d'altra manera, es quedava plantat observant la seva pròpia soledat, incapaç de comprendre com la Komako es podia donar tota ella sense rebre res a canvi. En el fons del seu cor, la vida de la Komako era com el soroll de la neu que s'anava acumulant, com una mena d'eco que rebrotava en unes parets buides. Aquella actitud tan egoista no podia pas durar per sempre.

País de Neu, Yasunari Kuwabata

El futur com una constel·lació

Hi ha temporades en què, en tot moment que faig quelcom, tinc la consciència encastada com un tret al cap que podria no estar fent-ho o estar fent-ho d'una altra manera ben diferent i que, per tant, tinc llibertat de fer-ho altrament mentre no ho estigui fent, perquè en el moment de posar-me a fer-ho, de començar a fer-ho, he perdut aquesta llibertat i ja no podré deixar de fer-ho d'aquesta manera en concret en què ho acabaré fent. I com que no sé mai quan començo realment a fer les coses, quin és l'origen d'allò que ara mateix estic fent, fins a on puc remuntar la cadena d'engranatges causa-conseqüència que em duen, iremeiablement, fins aquest punt en què, efectivament, estic fent allò d'aquella manera determinada i no puc fer-la d'una altra perquè ja l'estic realitzant així, aleshores trec la conclusió (una conclusió que de vegades em fa entristir, però tot sovint em consola) que no podria fer res d'una manera que no fos aquesta en què ho estic fent ara per ara. Com d'esplèndid és que, en tots els contrabalançaents entre llibertat i necessitat, la llibertat no estigui sinó delimitada pels marcs de la necessitat?

Això, de retruc, em fa pensar en totes aquelles coses que no em podré estalviar, que fins i tot si ara les conegués, no podria evitar que s'esdevinguessin: aquelles coses que he de recórrer. M'emociona saber que existeixen, encara irreals, però tempativament reunides en una constel·lació de possibilitats: com la formació d'una tempesta, que s'inicia en la ingenuïtat primera d'anar congriant els núvols. Aquesta és la meva idea de futur, la meva precària idea de predestinació i el meu marge de creença en els d'oracles.

El deute

Cada cop que tanco un llibre, sento que comença una època (serà tan llarga com millor m'hagi semblat el llibre) en què intentaré equilibrar, integrar i negociar amb el deute que irremediablement hi he contret. Em produeix incertesa saber que ara soc jo qui té la paraula: que en el moment en què l'autor ha decidit posar el punt i final, és a dir, el moment en què ha deixat que el món torni a penetrar, a existir, a tenir consistència, aleshores he de triar jo com viure amb el seu llegat, el de l'obra. Quins efectes tindrà en mi? Com es farà notar aquesta presència nova, inquietant? Com viuré a partir d'ara per tal de viure segons allò que he llegit, en tant que allò que he llegit em demana que hi visqui en concordància? Quins elements n'espurnejaran, sense voler, el record d'una escena i en quines situacions recordaré tal personatge o tal frase? He de parlar, per exemple, de Guerra i pau: m'és peremptori poder expressar-ne quelcom a propòsit d'aquesta lectura. He de sobreposar-me a la idea de buidor que vaig sentir quan vaig tombar la darrera pàgina i he d'aconseguir que tingui una forma definida en mi i en la manera com visc la meva vida. He de ser material conductor d'aquesta experiència de lectura: no pot quedar boiriosa, esperant l'esmús del pas del temps, l'abaltiment del record. Ha de reactualitzar-se, prendre a cada instant i activar-se: quedar incorporada, acompanyar-me per sempre més... Aquest és el deute que ens deixen les grans obres.

Lectures (com sempre)

Recapitulem. Vaig acabar, el dia 19 (!) de març, Guerra i pau (encara tenia pendent el segon volum) i estic convençuda que l'escriptura de Tolstoi és una mena de cúpula màgica capaç de contenir sencera la vida que hi formigueja a sota, en totes les seves formes i peculiaritats. També he llegit País de neu, de Kuwabata (vent, neu, fred, blanc, silenci). He tingut temps per encabir una mica de Thoreau: Caminar, que és el primer que en llegeixo, i ara només tinc ganes de trobar un bosc prou profund per a poder-hi respirar amb el rostre girat cap a l'oest, és a dir, cap al futur (feliç aquell que no dedica ni un segon de pensament al temps passat). Reprenc, a més, la meva fixació per Graham Greene, i ara estic enmig d'El poder i la glòria.

Aviat, molt aviat, abril!

Etna

Tanmateix, la dona de la fonda afirma que "en aquesta casa no s'hi fa cap maldat!". Quan pensem que el món de les belles adormides està separat de la maldat mitjançant la impotència, segurament ens ve a la ment, ni que sigui de forma vaga, en quin tipus de maldat deu estar pensant el senyor Kawabata. Una maldat amb prou vitalitat com per estimar massa l'objecte, tant com per destruir-lo i matar-lo; una altra manera d'explicar, en definitiva, allò que és completament humà.

Yukio Mishima, Comentari a La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Què ens diu Kawabata aquí del mal? La pregunta, si fos aquesta, no seria de tot encertada. Més aviat, cal demanar-nos el motiu pel qual l'autor tria, d'entre totes les faules possibles per a parlar del mal, una que es centra en el desig impossible dels vells vers la joventut d'unes noies indefenses (que es col·loquen en aquesta posició d'estar a la mercè de la mirada dels ancians). Una de les màgies d'aquesta història és que, si bé sense negligir la delicadesa (una delicadesa que arriba a quotes màximes, una delicadesa gelada), l'autor mai no oblida de fer palesa la crueltat de la situació i dels propis personatges (caldria estudiar fins a quin grau la delicadesa és un camí de la crueltat) i, dins d'aquesta crueltat general, com el pinyol enverinat d'una fruita, sempre acabem trobant-nos la precisió: la precisió del diagnòstic, la certesa del resultat. Allò que és inquietant, aquest tel d'ambiguitat mòrbida, aquesta oscil·lació moral entre el bé i el mal que permet a aquesta petita obra tentinejar en l'equilibri precari d'allò que, sense ser condemnable, no serà mai confessat sense vergonya, la vertadera ambivalència morbosa és el plantejament d'una situació tan desagradable que no té mecanismes de resoldre's mai de forma satisfactòria. El mal està fet no pas pels personatges, sinó per aquesta situació en què es mouen els personatges: aquest desig indecent de joventut per part dels vells que els duu a dormir amb noies joves és només el correlat de quelcom encara més pervers, que és la seva incapacitat de fer-los mal. Aquests homes grans no són vils perquè no ho vulguin, sinó perquè, simplement, no poden: la impotència és el gran fre de la maldat. No n'hi ha d'altre, en el fons: si no fossin prou vells, aquestes noies no en sortirien ben parades. I, alhora, paradoxalment, si no fossin tots impotents, tampoc no tindrien el desig de dormir-hi a la vora. Hi ha, en el fons, un toc recargoladament infantil en tot aquest plantejament. Hi sura la melangia com un estadi embrionàri, com la condició originària a la qual tots acabem tornant. La memòria d'abans de néixer és la mateixa, al capdavall, que la que tindrem quan morim. Entre aquestes dues foscors, la joventut com un anestesiant que aquells que l'han perduda oloren, palpen, però mai no prenen. I no ho fan perquè és precisament la manca de joventut que els ho impedeix. En tota literatura, sempre hi acabem trobant l'escolim mític, que no deixa de ser la gran melangia de la literatura.

꧁꧂

La tensió superficial

Quan ha plogut aquest febrer, he vist l'aigua sobreeixint de les llambordes d'una avinguda quan les anava trepitjant una a una, com si el carrer estigués estès sobre un riu, un corrent fluid en fos la columna vertebral, i jo, en aplicar-hi una lleugera pressió, l'únic que fes és fer-ne emergir allò que, en el continu de la tensió superfícial, roman equilibrat.

Em costa no redactar aquesta entrada en forma d'aforismes en comptes de filar frases amb un sentit dreturer i plenament direccional i responsable. No sé quin n'és el motiu: normalment, soc contrària als aforismes i a tot allò que impliqui brevetat, no tant perquè consideri que l'extensió és un mèrit per ell mateix, sinó per una qüestió de probabilitats, perquè allà on la superfície és més vasta, allà on es deixa espai per tal que es regalin els efectes, allà és un el millor dels gasos pot arribar fins als punts més remots, allà és on els sons poden fer ple fins en els redols més amagats. Com més espai, més fàcil estendre tot el potencial que hi ha. Els aforismes, igual que la mètrica en la poesia, em semblen no pas necessàriament limitants, però sí limitats i, per tant, m'intranquil·litzen. Hi ha cap motiu per a estalviar espai, línes, paràgrafs...? La concisió sí que pot ser una habilitat (mai no un talent: com a màxim, un enginy), però, sobretot, és un envaganyament i un ai al cor de trobar-se sempre en aquest perímetre que s'ha dibuixat. Però jo no sé on em durà la meva pregunta, jo no sé fins quina indrets tindrà a bé de llançar-me la meva propera frase ni tampoc quines alçades o quines longituds em farà recórrer un pensament a l'encalç d'un final capaç d'embolcallar sencerament allò que volia expressar. I si no ho sé, com he de sumar a aquesta angoixa per acabar dient, l'angoixa per si em farà traspassar una línia de més o de menys? La brevetat és encisadora com una pampalluga, però tan fàcilment cau en la flaccidesa i tant més sovint és un símptoma de desencant que prefereixo desentendre'm i deixar-me conquerir per la vigoria de l'encadenament, fins i tot l'encavallament. El nervi sempre és preferible, perquè sempre estem a temps de rebaixar-lo. És per aquest motiu que ens dirigim a la poesia quan volem recordar coses que ja sabíem i, tot altrament, a la prosa quan volem conèixer aquelles que no. I, malgrat tot, com deia al principi, aquest febrer em costa escriure frases ben fermades, subjectades entre elles. Sento que els nòduls que les unien, els nusos que les enllacaven, han anat cedint i ara, fluixos, els desnaturalitza aquesta inacostumada manca de tibor. Vull tornar a pensar simfònicament, no pas en melodies sumàries. Aquest febrer ha estat lacònic, molt desconcertant i, alhora, suggestiu. No hi ha estranyesa que no dugui, afortunadament, una espurna d'atractiu, un atractiu que no és sinó la certesa retrospectiva d'haver passat per una experiència.

꧁꧂

Què t'empatolles?

Fa molt de temps que ningú no em diu: "Què t'empatolles?". Ho enyoro i, per això, cada cop més, m'empatollo amb més vehemència, només per veure si aconsegueixo arrencar aquesta expressió d'algú i, de retop, rescatar-la d'algun pou d'oblit on cauen tota aquesta mena d'exclamacions tan boniques com aquesta.

No cal oblidar que l'únic motiu pel qual podem conèixer les intencions d'algú és perquè, d'alguna manera, han aconseguit dur-les a terme, clarejar-les en les seves accions. Tot allò que hem fet en un moment determinat duu una vida independent de nosaltres i, de vegades, quan se'ns en retornen els efectes, els reconeixem vagament, llunyedans però encara marcats per aquell no-sé-què nostre que qualsevol acció que ens surt de dins porta imprès. El tornaveu de qui èrem en el moment de fer allò també ens retorna: és aterridor, fa venir calfreds veure que qui crèiem mort encara perviu en les reaccions en cadena que endegà quan encara era viu... Tan aterridor com alçar la vista al cel i pensar que la llum que ens arriba és, també, d'estrelles ja fredes. Cap altra solitud que adonar-nos que, en el passat, mai no ens reconeixerem: la nostra identitat viu en aquesta desfiguració constant.

꧁꧂

Crònica d'escassetats

Aquest febrer, he llegit (sobre) Moby Dick, Contra Saint-Beuve, el primer volum de Guerra i Pau (ara tot just n'ataco el segon) i La casa de les belles adormides. He vist la pel·lícula Fallen leaves. He estat cercant per terra i mar El poder i la glòria en català i ara, per fi, he fet la troballa de País de neu. Llegiré, abans que no comenci la primavera i si les circumstàncies no em fan hostatge i em tasconen el temps, Ragtime. També, tal vegada per l'estiu, quelcom de Balzac i Verdaguer (també Donne?). Són petites dèries que m'agafen, em tenallen de sobte i no me les puc espolsar del cap. Espero no somniar cap llibre properament, o hauré d'engrossir una llista que es confegeix a cops sobtats de timó (els dos tipus de timó que existeixen me'ls va ensenyar Moby Dick, en el qual no puc deixar de pensar-hi).

Variacions sobre el moviment: algunes manfestacions de la nimfa

Prendre comiat del febrer

Escric això ja entrat el 29 de febrer. Benvingut sigui aquest dia que no tornarà, com cap dels altres. Benvingut, penso, tot allò que no ha de tornar, tot allò que ens marxa i ens abandona, les nostres pèrdues, perquè són elles que ens duran els nostres enyors i les seves fertilitats imaginatives. És estrany, però em sento especialment feliç aquest 29 de febrer, i no per res en concret, no per cap intensitat puntual, en tant que els pics només em fan posar trista, perquè decauen... No, és més aviat la continuitat: em fa feliç la certesa que tot avança com aquestes còpores de marbre de les nimfes i deeses posseïdes pel moviment, abrandades contra la seva túnica, desafiants del vent i foses amb l'element més salvatge del destí. És aquesta sensació, hauria de matisar, no pas de felicitat, però sí de determinació, d'ensolcament i perseverança. La tinc poc sovint, però quan m'apareix, em recomforta com si no en necessités cap altra. No tornaran ni els 29 ni els 28 de febrer, no tornarà cap febrer com aquest i no tornarà cap de totes aquestes nimfes que vaig veure amb els meus ulls i que s'han escapat de la meva retina i volen ara ja massa lluny, llançades cap aquest futur on no hi tenim entrada franca nosaltres en tant que no estem fets de marbre ni de pedra. I el millor sentiment de tots és que, davant de la certesa que és veritat, que mai més no tornaran, soc capaç de dir: "Tant millor que no ho facin: que es quedin en la seva eternitat".

Etna 🧿

La bellesa es comporta com la llum. Cercar l'aliment en la llum és viure.

꧁꧂

La vida es fa complicada (i, per tant, la sensació de viure queda acomplida del tot) en el mateix moment en què te n'adones que, a partir d'un moment determinat, et tocarà viure amb una consciència fixa, inamovible i ben precisa d'un fet (de qualsevol). És a dir, que per sempre hauràs de fer-te càrrec d'allò que vas triar en un instant donat i que no hi ha res que puguis fer per a tornar-hi i canviar-ho. Que el voluntarisme no és res, sinó el gran fracàs de la consciència i que l'única manera de perdonar és oblidar, però no oblidar el mal, sinó oblidar-ho tot (la felicitat inclosa). A vegades, tinc la sensació que l'adultesa és fer esment d'aquesta inexorabilitat amb què recordem el passat: quan retorna, l'escolim és sempre entranyablement flàccid, profundament estrany i, en tot cas, sempre desagradable per la vaga curiositat que, inevitablement, desvetlla. Per què ens suscita curiositat fins i tot allò que no volem veure retornat?

No hi ha res a fer contra la nostra pròpia història (la pitjor de totes: allò que no hi és però segueix actuant), que acostuma a ser el nostre principal enemic. No fem altra cosa que caminar sobre dels cementiris que la nostra felicitat passada ha anat preparant allà on crèiem que establiríem una sola direcció d'afecte, un sol pensament únic, impertorbable. L'única resistència que podem posar-hi és la resignificació: tornar per a fer-ho tot de nou, i fer-ho millor. Sí, és una resistència absolutament dèbil, absolutament risible, però l'única, perquè neix també de l'únic consol: que cap significat no pot perdurar i que establir-lo és tan fàcil com fàcil és trobar-ne un altre. Si la vida és pagar a cada moment les responsabilitats acumulades de tantes decisions anteriors (i ningú no carregarà aquest feix per ningú: tots duem el nostre, que seria confessable, però que sempre romandrà secret per por de trair-nos), tenim la compensació, tramposa, però vital, de la resignificació: a cop de caminar per aquests cementiris, a cop de refer llocs i noms, paraules i imatges, anem adonant-nos-en que la nostra no és sinó una constant tasca d'anar reexplicant-nos la nostra història, anar-nos-la fent cada cop més comprensible (comprensible, és a dir, escaient amb el nostre present). He mastegat moltes històries antigues, aquest gener, i l'únic que n'he tret ha estat la indissolubilitat i la incontestabilitat del moment present. Qui guanya és sempre el present: té la força de la ferocitat de la materialitat, l'autoritat de la presència i la definició nítida de no ser entotsolament sinó realitat.

꧁꧂

No podem tenir món i alhora ser-ne lliures, suposo.

A vegades m'agradaria que la història tingués la qualitat ferèstega de la natura: la natura se'ns distancia fins a fer-se'ns estranya, aliena a la nostra condició. A mi la natura no em pot importar en el sentit humà del terme: els meus encontorns mai no es barregen amb mi, els puc distingir de la meva figura per bé que m'hi relacioni, perquè no és aquesta relació que em determina. La història, tot altrament, mai no és res que no sigui, d'alguna manera, també propi. Sempre ens importa: mai no ens és estranya, mai no ens en podem deslliurar.

Ha estat un gener ple de sentits (la direcció del pensament). Moby Dick, de Hermann Melville, la meva gran lectura del mes, és una lectura hàptica: la vas recorrent i els ulls no es fan topadisses paraules, sinó els renossos d'un seguit d'il·luminacions. Tota la novel·la està profundament centrada en la donació, l'escamoteig i l'atribució de sentit i, sobretot, la resignificació dels símbols i dels averanys. És una novel·la obsessionada amb la doble naturalesa dels símbols, les prefiguracions i la relació del destí amb totes aquestes manifestacios, greus i profundes; mai no esotèriques, però sí màgiques. Ismael, el narrador, viu submergit en el panteix delirant de la grandesa que li suggereixen els elements que l'envolten: la immensitat del mar, la de la balena i la de la voluntat d'un capità, Ahab, que ni coneix aturador ni li fretura agafall. Tots aquests vectors oculten els seus petits i poderosos déus, que atreuen fins al pou de la fatalitat la ment plàstica, feta per a testimoniar aquesta grandesa, d'Ismael. Hi ha una saviesa que és dolor, però hi ha un dolor que és follia. Al mar, reverbera només allò que duem dins, allò que ens hem endut des de la terra, sigui fe o descreença: al mar, estem sols amb la nostra religió. El mar és tot silenci, però, per a les persones que els escau, mai no és solitud.

El mar i el cel: la relació és evident. L'analogia es teixeix sola: el cel és allò que el mar és, per bé que més clar, gairebé més sincer i bondadós. En canvi, a les entranyes del mar, s'hi amaga l'obaguesa no només de l'inconegut, sinó del fosc, de l'ombra, de la terbolesa de les aigües. Només el mar xucla: són. dues profunditats de signes oposats. La simple política de prudència que hom adopta, vorejant la estupidesa, en la vida quotidiana, mai no pot resistir la poderosa embestida de la visió del mar i del cel ensems encavallats, els seus caps de finitud encolant dues infinituds germanes. Immens, remot, infinit: tots aquests adjectius són, d'alguna manera, aquàtics.

Moby Dick no és un llibre, és una declaració de fascinació, una investigació en forma de ficció, sobre el funcionament del poder i els seus efectes, enlluernadors i cruels: el poder d'un mateix sobre el seu testimoni i, per tant, sobre el seu relat i el seu cant (aquest és l'estatge més primerenc i més metaliterari a l'encop), però així mateix el poder d'un home respecte de la seva ambició, obsessió i monomania, i també el poder captivador que exerceix la follia aliena en aquells que obeeixen. Perquè sí, Ahab és capità, però capità és perquè el reconeixen com a tal o perquè mai ningú no arriba a disputar-li la pleroma ni l'autoritat. Ahab és el Cèsar de l'oceà i la seva neurosi és prou astuta com per a aconseguir esdevenir la de tots els mariners. El seu destí sempre ha estat el del fracàs: Moby Dick no és capturable, ni tan sols existeix. Existeix una balena blanca, però el déu que hi projecta cada ment no és sinó això: una ombra, un fum i una divinitat escrita sobre les onades (Here lies One Whose Name was Writ in Water). I els noms escrits sobre el mar, ja se sap que fan retxes a l'aigua.

꧁꧂

No he parlat de mi: mai, afortunadament, mai no parlo de mi. Quatre coses, tan sols: I) soc plenista, no pas vacuista. II) Soc ofita. III) M'agradaria viure podent mantenir en tots els climes la mateixa temperatura del cos, que és la manera metafòrica de dir que allò que m'agradaria mantenir és la serenor del pensament en totes les circumstàncies (mai no tenir la febre de les idees, que és l'encaboriament) IV) Precisament perquè no sé res, sempre em pot passar de tot.

꧁꧂

Toca entonar un comiat per al gener. A aquestes alçades, tant me fa si és digne o les presses el fan matusser: remarques a part, la cosa és que, afortunadament, aquest gener i totes les seves dèries que m'han fet niu al front marxen ben lluny, eixalades, derrotades i pansides.

Etna 🐳

La mort de Virgili, Hermann Broch. Oh, Broch no podia no ser-hi! Tal vegada no ha estat la millor (què vol dir això, en tot cas?), però sí que hi ha un motiu pel qual l'he volguda posar la primera i és que ha estat la novel·la que més m'ha fascinat en molt de temps, l'obra que més m'ha xuclat i m'ha retingut dins de la realitat que proposa i totes les idees que escampa. No hauria de poder-se escriure un llibre com aquest: que existeixi només podia ser resultat d'un colossal talent col·locat estratègicament en un moment molt determinat. I existeix!

Mestres antics, Thomas Bernhard. Si de res no sabien més els mestres antics que del sofriment, tal vegada ningú no en sap més de parlar-ne, d'ells i de la seva idea de patiment, que Thomas Bernhard. En aquest monòleg omniabraçador i gairebé totipotent capta d'una sola pinzellada tota la terribilitat i el clarobscur en què submergeix el dol. És un esquinç existencial.

Thérèse Desqueyroux, François Mauriac. Una madame Bovary que té menys romanços, menys bemolls i tant o més motius per a dur a certa culminació la seva síndrome de bovarista (més perillosa, més punxeguda, menys fàcil de compadir i, per tant, més divertida). Sorprèn a mesura que vas avançant i, quan menys t'ho esperes, una mera novel·la ha esdevingut quelcom una mica més important: et deixa una petja persistent a la memòria i la Thérèse, per la seva força, pren el seu lloc dins de la galeria de protagonistes femenines memorables.

El plaer, Gabriele d'Annunzio. Promet allò que regala des de la primera pàgina: un plaer purament sensorial, confiat en l'efluvi i l'arabesc d'estil i de pensament, absolutament decadentista i buit de realitat, el tornaveu de la ranera d'una aristocràcia que ha de deixar d'existir d'una vegada per totes (evidentment, Proust, retrospectivament, m'hi ressonava per tot arreu). I, tanmateix, quan sembla que només serà això, és a dir, una història sobre les desventures d'un jove dandi condemnat per la seva bellesa, de sobte, pren un gir gairebé transcendental i incorpora en el seu joc de miralls els patimets d'una ànima, ara sí, viva.

La cosina Rachel, Daphne du Maurier. Una història hipnotitzant en tots els nivells que et va tenallant amb el seu poder d'evocació i la seva oscil·lació entre la veritat, l'engany i la sospita. L'obsessió que va emanant dels petits detalls, la seducció d'un personatge principal que ens fa seus des de la primera aparició i el paisatge intrigant i alhora dolçament embruixador en què se'ns va submergint fan d'aquesta novel·la un dels grans descobriments d'aquest 2023 (i d'aquesta autora, de retop, un dels grans descobriments).

L'última temptació de Crist, Nikos Kazantzakis. Una demostració de talent en estat pur, transparent, que s'exerceix com un torcebraç fins que acaba deixant el lector en un punt zero on tot és possible. No té cap retirada a res que hagi llegit abans, i segurament no en trobaré res similar després. El final és probablement un dels finals més resplendents, vigorosos i humans que mai no hagi trobat, d'aquells que segellen tota novel·la extraordinària amb un colofó que ja, definitivament, la deixa encimbellada.

Les afinitats electives, Johann W. Goethe. A l'abril, vaig somniar amb aquest llibre abans de llegir-lo i, després de fer-ho, encara hi vaig tornar a somniar. Suposo que és un senyal irrefutable de la fermesa d'una novel·la aparentment tan senzilla, i, alhora, tan geomètrica i tan capicuada, tan màgica d'una manera tan calculada.

La mort de Danton, Georg Büchner. Una obra de teatre plena de capes darrere de la qual no es vol amagar una altra manera de comprendre la història, una altra filosofia de la història, o, com a mínim, una manera diferent d'escenificar-la.

La novel·la de Genji, el príncep resplendent, Murasaki Shikibu. De la primera de les autores (la Murasaki), passant per la corretja dels segles fins arribar al millor dels autors (en Proust) i tot per anar a petar entre les meves mans, en una escena sobre el dolor, el mar i els records que sempre recordaré.

La remor de les onades, Yukio Mishima. Ja se sap què passa quan es parla del mar: que mai no queda en pensaments en singular sobre el mar. I així, després de l'escena del mar a Genji, havia de venir la remor de les onades. Una mena de novel·la hel·lenística en un petit poble de pescadors de perles del Japó de principis de segle.

El testament, R.M. Rilke. No hi ha festa si no està en Rainer! En aquest cas, amb la seva darrera obra, que no ho és tant com més aviat un confegit de fragments en què intenta explicar què pretenia de fer amb la seva poesia, la seva vida i en què ha fallat. Una reflexió que s'acosta a la confessió.

L'home dalt del pont, Günther Anders. He de ser sincera: el vaig llegir molt conscient d'allò que m'esperava i sense gaire expectativa. I per bé que sí que ho vaig trobar, fou d'una manera que em va sorprendre tant que encara em fa pensar-hi, de tant en tant. Té quelcom que t'hi deixa clavat.

Pensaments, Blaise Pacal. Tanta gravetat, tanta gràcia, i tan poc Pascal! És aquí on hi ha la vertadera gràcia i la vertadera gravetat. Il·luminador i tan apassionat com apassionant... Per quan tindrem, finalment, l'embranzida d'estratègia editorial per a posar-lo de moda?

Aquestes han estat (algunes) de les millors lectures d'aquest 2023 tan intens, tan diferent i tan important. Ha estat un any decisiu en molts aspectes. Fer aquesta mena de llistes és una mica un mal de cap, sobretot pels llibres que et cal deixar fora, però aquests dies d'acabaments i inicis, especialment després d'aquest 2023, són ideals per a fer la vista enrere i acabar de pair allò més representatiu... I jo mai no m'he pogut resistir a aquesta fal·lera de simbologia, dates assenyalades i fites anuals. El 2024 me'l plantejo, a nivell de lectures, un pèl més reposat, dens i profund, una carrera de fons amb alguns llibres que ja fa temps que tinc plantejats com a pendents però que mai no he pogut encabir... Com totes les desiderates durant èpoques que propicien les bones intencions i les millores nobles, segurament acabi en un calaix, però bé, sempre és qüestió de proposar-s'ho.

En tot cas, mai no hi ha res de més emocionant que la mateixa idea de futur i, per tant, ara mateix, aquests dies d'espera i tranquil·litat, res més divertit que fer llistes, imaginar-se escenaris i reflexionar sobre tot allò que ens pot, ens ha de dur i, de ben segur, farem que ens porti, el 2024.

Etna