Etna Miró

Tots dos havien fracassat, el que havia somiat en l'amor i el que havia somiat en el poder. Quina n'era la raó?

―Potser és culpa de la línia recta ―va dir Frédéric.

―Per a tu, podria ser. Jo, al contrari, he pecat per excés de rectitud, sense tenir en compte mil coses secundàries, més fort que tot. Jo tenia massa lògica, i tu massa sentiment.

Després acusaren l'atzar, les circumstàncies, l'època en què havien nascut.

L'educació sentimental, Flaubert

La línia recta i l'ondulació: com més senzill, més evident i, alhora, com més evident, més inexpugnable. Les coses autènticament importants es reconeixen, precisament, perquè la seva depuració, l'operació de solve et coagula amb què esclarim el món i sobre la qual operen les nostres certeses, no ens ajuda a discernir, sinó que ens demostra, justament, la seva irreductibilitat essencial, la seva intimitat impenetrable. D'igual manera que no ens podem engolir el pinyol d'una fruita, d'igual manera que la fruita roman conclusivament atapeïda endins del seu pinyol i només és mengívola la polpa, les coses que ens importen romanen en interioritat silenciosa, fosca i privada.

Per això, aquest fragment de L'educació sentimental, de Flaubert, és final: no només final en la seva col·locació cronològica en l'estructura de la novel·la, sinó pel seu propòsit marcadament corol·lador, terminant, conclusiu. Si sobresurt amb tanta força i reclama tanta atenció, és perquè, alhora, és tan dens que costa parlar-ne. Irradia, a la vegada que guarda, una Veritat, com saba que corre dins de les paraules mateixes. Tanmateix, aquesta Veritat és valuosa en la mesura que no es desclou, ans transparenta. I si és aquesta, precisament, la marca de la Literatura? No pas allò que diuen les paraules, sinó allò que la seva textura cel·lofànica permet intuir, allò que formulen a l'avantsala del concepte, allò que acaramullen, generen i alliberen en la unicitat combinatòria de totes elles i no pas en la formulació precisa de cadascuna?

Què fer, aleshores? Com llegir l'experiència de la nostra vida més enllà de l'aleatorietat de tot el que s'hi esdevé, sense caure en el conjur i els eixarms pseudoreligiosos?

El passat és el terreny de la necessitat i el present, també. I, tanmateix, on podem trobar l’escletxa de llibertat que fa possible aquestes dues necessitats? És al present, badant-lo. La mínima obertura que suposa una llibertat entesa en la justa mesura és, sempre, conjugada en present. Com que el nostre passat, en un moment determinat, fou present, és a dir, que hi mantinguérem una relació tan lliure com la que ens diem que mantenim ara respecte del nostre present, l’evidència és que les accions d’ara tenen el mateix grau de necessitat que, en el fons, mostren les accions anteriors.

Per molt que ens sentim lliures respecte d’allò que fem, per molt que siguem conscients de la plètora de camins que podríem emprendre i no emprenem ―és a dir, conscients que en triem un de concret, del ventall de possibilitats, i que ho fem amb la consciència d’haver pogut triar, perfectament, un altre―, en el fons no som pas lliures. Bé, o ho som tant com ho érem fa cinc, deu, vint anys. El que passa és que l'oblit poleix els cantells de les nostres decisions de manera que la pàtina de lliure albir que les recobreix es desencrosta i, a poc a poc, n'emergeix la necessitat que secretament les ordenava.

El problema del lliure albir i el de la necessitat és, en el fons, la mathesis universalis de la vida, el non plus ultra de la incògnita, el fonamentum inconcussum de tot aquest embolic que, adés ens entreté, adés ens fa patir. És fàcil de resoldre en el fons... Tot és, en el fons, necessitat, però com potenciar, aleshores, la vida, entesa com a possibilitat oberta? La vida, el nom amb el qual anomeno el temps que tenim disponible per a la comprensió, ho esdevé autènticament només en funció de la nostra possibilitat d'esclarir-la. Evidentment, jo escombro cap a casa: és la potència de la Literatura. En tot cas, el problema de quina és la mesura de la nostra llibertat ―si els nostres actes són producte d'aquesta llibertat que percebem íntimament o de la necessitat― és una qüestió que es resol, com totes, d'altra banda, a la pràctica, és a dir, en l'instant en què la situem. Com que l'hem situada, vet aquí!, tenim, ara, un temps. No existim sinó en un temps concret i en un espai concret (i d'aquí la constatació del meu estimat Ricoeur quan parla de «configuracions narratives»). Ja ho diuen bé, ja: que siguem éssers concretament temporals, indestriablement corlligats a la nostra mortalitat, és a dir, a l'efímer de la nostra existència, hauria de treure'ns del cap les falòrnies d'arrel idealista. És greu, però és cert: no tenim temps per a bufar núvols, si som mortals. Partir d'un grau mínim de materialisme, d'un saludable i robust materialisme de base, és condició primera no pas per a la comprensió, però sí, en primera instància, per a no perdre el temps enquimerant-nos.

Així, doncs, es tracta de recordar que, atès que som mortals, la nostra vida és una dialèctica oberta entre la llibertat i la necessitat que guia i ordena els nostres actes, i que el fet que aquesta dialèctica estigui situada en un temps i en un espai determinats força a l'absorció de la llibertat en pro de la necessitat, tot i que, per tal de mantenir la il·lusió en aquesta llibertat intacta, calgui recordar-nos que el present és la nostra capacitat de sostenir l'obertura sense enganxar-nos els dits en la remor letàrgica, ctònica, d’un passat subsumit per la necessitat. Cal vetllar per l'equilibri d'ambdues visions ―sota l’amenaça constant de la fragilitat d'un present que sempre està en risc de ser mal emprat, que podria fer-nos errar, puix que no se'ns assegura la calma d'una elecció correcta, per bé que totes ens ho semblaran d'aquí vint anys―, i, a l'encop, entendre que, si el nostre passat ens sembla escaient i pertinent, ho és, també, perquè no és oblit, sinó la selecció de la memòria que ens fa aconseguir l’alquímia venturosa, afortunada i, sobretot, interessada, de la dialèctica entre necessitat i llibertat que ens va fer-lo agençar de tal manera.

No és una posició fàcil de sostenir. Es tracta de defensar l'emergència del sentit en l’encadenament dels actes que conformen una vida (i qui diu una vida, diu una història, i qui diu una història, diu la Història), sense deixar-nos engalipar i creure que aquesta emergència de sentit és una predestinació a la qual estem engrillonats. No som altra cosa que aquesta dolça dependència, imperceptible a l'hora de viure, però de la qual hem de partir tant sí com no si volem narrar-nos. Es tracta de comprendre que el passat no és pas absorció envers una història de caire bíblic, és a dir, fatalista, sinó una construcció d'estabilitat que ens permet arrelar els fonaments de l'esdeveniment, aturar-los i, en haver-ne aconseguit la immobilitat, conèixer-los. D'alguna manera, anomenem llibertat el desconeixement. És lliure allò que encara ens afecta, allò que encara no ha acabat d'actuar sobre les nostres vides. En el moment en què ens resulta, de recules, plenament necessari, fatídic, en el moment en què ho assumim com a destinació i no pas com a elecció, la força de moviment s'ha acabat. Hem clos el capítol. Allò que ens mou és sempre aquesta falsa consciència de llibertat, a l'espera de l'aquietament que produeix la comprensió. Podríem dir, fins i tot, l'alliberació. La comprensió, doncs, el coneixement, és aquesta estabilització de l'efecte, la conseqüència i la inèrcia de les decisions que prenem a cada instant.

A cada passa, es tracta de bastir el nostre propi imaginari com a envit per a l'avenir. Si perdem l'aposta, no ens hem d'amoïnar: la llei del Temps ens permetrà l’estabilització, la reformulació, que integrarà allò que ara ens desagrada o ens avergonyeix. Envejo l'Etna del 2030, perquè haurà plenament absolt l'Etna del 2026... O, potser, per a més seguretat, la del 2035.

Tot això té a veure amb el fragment que he referenciat de L'educació sentimental, és clar. Tot hi té a veure, en el fons, i això que tracto d'emmotllar aquí també. Ho dic perquè el fet que els dos amics parlin així, amb la pausa nàufraga i òrfena de la maduresa eixamorada en el desencant, és a dir, que els dos considerin que han fracassat però que ambdós n'estiguin traient un balanç amb aquesta calma que exhuma les causes i les refereix, idealment, a suposats impediments que no eren al seu abast, que ambdós es delegin per fer un balanç feliç entre necessitat i voluntat, indica que el relat és emmotllable al fracàs. Aquest és el triomf. No pas el fracàs d'aquests personatges, sinó la consciència de la narració, que sublima la seva inconsciència en favor d'una educació sentimental. Aquest títol ja ens en parla, en el fons, d'aquesta parusia literària. És un tancament de l'experiència en favor d'una obertura narrativa. Ja en parlarem, si de cas.

Sigui com sigui, em prenc la diegesi existencial d'aquests dos homes flaubertians (Bouvard i Pécuchet a l'estil melancòlic) com un puntal per a combatre la feblesa d'ànim. La fortalesa rau en assumir la gran lliçó: existir conseqüentment és poder-se admetre que, si tot ens sembla que havia de ser d'aquesta manera, és només una il·lusió, però que aquesta il·lusió de sentit, que ens fabriquem nosaltres mateixos per pobresa, per experiència limitada, per mortalitat, per finitud històrica, que ens la fabriquem, ras i curt, perquè no som Déu, que aquesta il·lusió de sentit mai no és endebades. I no parlo de ficcions pragmàtiques ni funcionals, de ficcions que ens permeten tirar endavant una mentida. No, això és retornar a la casella de sortida. Parlo de ficcions que ens facin comprendre. Parlo de ficcions que ens retornin les ganes de mossegar la vida, de jugar-hi, de prestar-nos a la delícia que suposa la seva imprevisibilitat. Al capdavall, si ens mantenim en un horitzó de sentit, en una aposta forta, en traurem l'aigua clara. L'haurem filtrada nosaltres? Sí, bé, i què? No era aquest, al capdavall, la missió última, existencial, evident, de qualsevol de nosaltres?

La sort de tota aquesta troca embullada és que només cal reconèixer que, si bé tot acaba parant en necessitat, momentàniament, som radicalment situats en el mínim bri de llibertat que ofrena el Món. I que, al revés, un cop haguem viscut, en la mesura que el passat ens l’oferirà nua, la vida podrà ser compresa.

A aquests dos pols ens encomanem, a cada passa, i la confiança en el sentit fa inversemblant un fracàs mentre hi hagi, de fet, consciència de la necessitat de sostenir-lo.

La versio apòcrifa de Jake Wood Evans sobre L'educació sentimental.

L'educació, d'una banda, i el sentiment... en el fons, de la mateixa.

Et. ☄️

Del solstici ençà, ens és permès de tancar els capítols amb certa lírica celeste, i no pas celestial. Per a dir-ho sense asprivesa, l'emergència controlada dels miracles astronòmics, la lluïssor i l’evanescència del sagrat, declinat en arcaisme mític, ens fa més portadora la mancança de mística en l'immediat. Aquest juny, he descobert força coses. Són coses de mi o són coses del món? Potser el juny és per a formular preguntes i el juliol és per a trobar les respostes. Tinc el convenciment que els mesos s'articulen en diàleg, que el binomi juny-juliol equival a la biunivocitat plantejament-desenvolupament. El juny m'ha parlat del món; el juliol, suposo, em parlarà de mi en relació amb aquest món. Fer una diferència en aquesta díade és, en el fons, formalista. No hi ha juny ni juliol, puix que, tant juny com juliol, tant objecte com subjecte, tant pregunta com resposta s'encaminen envers la unicitat. El desig sempre és de la reunificació: arreu on miro veig que les particions són cruels i que, en última instància, cal deixar-ho aquí, cal renunciar-hi. Cal deixar de cavar, d'enfonsar la ganiveta de la reflexió, cal posar aturador a les disquisicions abans que desbarrin i esdevinguin brostam filosòfic.

Primeres vegades junials

Insisteixo: al juny he descobert moltes coses. Quan dic que he descobert, si us plau, mal interpreteu-me: ho dic en el sentit més rigorós del terme, és a dir, el més pragmàtic. He vist coses per primera vegada... Ni m'he retrobat, però, res que ja no conegués ni he vist el món sota una llum diferent, sinó que he tingut una primera topada. Aquest juny, primeres vegades, primeres vegades junials... És un privilegi, oi?, conservar la potencialitat d'una primera vegada... A mesura que em faig gran, prenc consciència del sagrat plaer que suposa estrenar una circumstància. Plaer rar, preciós, joiós, de sortir del record, de la rutina i de l'abaltiment de la semblança, de retrobar la infantesa no pas reviscuda, sinó, merament, viscuda. Endinsada en la pell d'una nena que veu les coses per primera vegada, el juny ha estat, per tant, un mes de prerrogativa d'infant: una miríada de troballes, i la il·lusió emocionada de ser enfront d'alguna cosa que abans no havies tingut mai davant per davant.

Això és un miracle. M'agraden els miracles, entesos així. No podem basar una fe en un miracle si no volem que se'ns tergiversi en superstició. Els miracles, afirma el Gran Inquisidor, són per als febles. Però, i si els miracles són, també, certa... com dir-ho? Gratuïtat de la fe? Una mena de producció estètica de la fe, una mena d'expressió de l'art en el terreny existencial. La realitat es pensa artísticament ella mateixa quan es descobreix capaç de miracles, d'actes, de sorpreses. Forces que emergeixen, latències que supuren, inesperats giratombs que aflaqueixen el dominant i proposen un paisatge tot altre... Això és, en el meu cap, el veritable sentit d'un miracle.

Dic això de les primeres vegades perquè aquest juny la pregunta ha estat la de Nova York, és clar. No en voldria parlar a bastament, però cal fer-ho, i només fins a cert punt... Així que ho faré en l'indispensable. Nova York és, en una enumeració ràpida, enfarfegada de comes sense arribar mai a la profunditat de la subordinació. És exactament allò que ella mateixa creu que és: l'epicentre del món sencer tal com el coneixem, l'eix vertebrador d'aquesta lògica que el regeix i el significant buit a partir del qual tota la resta pren un sentit relacional. Un cop tens entranyada aquesta construcció, plenament humana, es fa evident que no tenim res a fer, sinó foc nou. És inversemblant adonar-se que aquella aclaparadora munió de carrers és resultat de la brunzent impaciència d'una acumulació que compleix un parell de segles a tot estirar. Un món on tot és tan gran no pot conservar cap idea de mesura i, per tant, ha de viure segons una noció deformada de Virtut. Talment, el conjunt de la humanitat para en anades i tornades d'avingudes sense entrada ni sortida. Com hi hem anat a raure, si no hi havia llindar...? L'imperi dels signes, qualificà Roland Barthes el Japó. I bé, Nova York també seria un altre imperi dels signes. En el fons, no tinc res a dir-ne: no és el meu cosmos, hi he arribat com a convidada i n'he pres cordialment un comiat que em serva una represa futura, amable i, evidentment, sense compromís. Estrangera al Paradís ―tot sovint amb aquella mena d'estranyesa respecte d’un medi vagament zoològic, on tot són capses vidrades i superfícies reflectants, on la calor és tan xafogosa perquè rebota sobre els materials ideats per les persones i muntats per les màquines―, s’hi adverteix la qualitat vehicular de l’engranatge que et fa anar a parar a les direccions obligades com si tot estigués destinat a esdevenir una altra cosa encara en procés. I, és clar, aquest procés es percep com un procés progressiu, com un procés ascendent i accelerat, perquè si s'imaginés altrament, seria l'equivalent a destruir-se com a somni. Així mateix es nota l'omnipresència d'una mirada que no és pas la pròpia. I no parlo aquí d'una perspectiva de context ni d'una visió de tradició; tampoc, de la contemplació d'una continuïtat històrica, sinó de la mirada produïda, que demana ser consumida tant com consumeix ella mateixa. Parlo d’una mirada afamada, carnívora, que pot dur tan lluny i insensatament la seva gana que un dia acabi autofagocitant-se. I parlo de la pregunta a la qual ens condueix: una mirada tal, que es devora a ella mateixa, no seria la condemna mitològica d'un món que s'agrada massa a ell mateix?

Sobre Els germans Karamàzov

Primeres vegades: estimar de tot cor Dostoievski. Fins ara, el tolerava, somriure i polidesa, però sense efusivitat. Ser afable és acceptar la presència de l'altre, i prou. És clar que en cap moment la meva desaprensió no es traduïa en desapreuament. Però l'afinitat no hi era i, per tant, no hi havia calidesa en l'encaixada puntual. Les abraçades protocol·làries són ben tristes, per bé que suportar aquesta tristesa fent-la passar per indiferència forma part del pacte “civilitzador”. Distància sí, indiferència... mai. Bé, tot això és passat, ara. Quina felicitat, oi?, no ser ja aquell que érem! He canviat arran d'Els germans Karamàzov. (Uau)

Els germans Karamàzov parla no pas sobre pares, sinó sobre fills. Només així té sentit l'escena final. La meva dissort ha estat topar-me, en el fons, amb algú que pensa com jo, és a dir, veure reflectides les meves idees en un discurs que recorre de cap a peus el llibre. Corro el perill d'embogir, perquè és quelcom que he vist, també, en À la recherche du temps perdu, quelcom que ara em permet aproximar-me, d’una altra manera, a l'afinitat explícita de Proust amb l'obra de Dostoievski. I això em fa témer que les meves intuïcions siguin correctes. Témer, sí, perquè, si no hi ha res més terriblement emocionant que una hipòtesi verificada, tampoc trobarem res que pugui arribar a inquietar-nos més. Sigui com vulgui, aquesta novel·la tracta dels fills. El tema principal, se'ns podria objectar, és el parricidi, però és ingenu creure que el parricidi explica res sobre el pare: el protagonista d'un parricidi és sempre el fill, perquè és ell qui dona un sentit sagrat, per dir-ho així, al que altrament seria un crim comú, un mer assassinat. Si hi ha trencament del sagrat, en un parricidi, és perquè qui s'alça no és pas el pare, ans l’evident és la situació del pare mentre que la ruptura la introdueix el moviment del fill, que és qui es desplaça allà on ho prohibeix el cànon social, qui imagina i actua segons unes premisses insostenibles en el marc de la comunitat. Per això, el parricidi formula, d’antuvi, una pregunta al fill i no pas al pare. Quina importància hi tenen els pares? La mateixa que els pugui donar la possibilitat/impossibilitat de ser assassinats pels fills. Els pares víctimes de parricidi ho són, en definitiva, únicament en aquesta mesura, sols a través d’aquesta obertura, d’haver estat assassinats pels seus fills. I, entre els germans, allò que hi ha és l'aliança sagrada d'aquest parricidi. (No hi ha res que uneixi més que un crim..., llevat del desig d'un crim.)

Bé, en general, es podria dir que res no uneix més que el desig... Però deixem-ho estar, de moment.

Parlo de fills, i ho faig com a revelació arran del darrer capítol del llibre que, com totes les obres de Dostoievski, és irregular (res, per exemple, de la polidesa, tensa però endreçada, de l'estructura tolstoiana, on tot cau en un pes calculat i pertinent que sembla ensabatar el caràcter rus dins de la contenció admirable i admirada del seu puny narratiu), però, en aquest cas, aquesta deformació de la trama no deriva en cap lectura escarpada, com m'havia succeït en altres ocasions, sinó que aboca a les disquisicions de forma natural. En primer lloc, cal dir que la novel·la és d'una fluïdesa que ens fa ensumar, si no dictaminar directament, l'obra mestra ―en aquest sentit només s’escau parlar de Crim i càstig en la mesura que ens emmena vers Els germans Karamàzov. Bé, el cas és que, com dèiem, a Els germans Karamàzov, allò que autènticament li interessa a Dostoievski ―tal com demostra que l'obra es clogui amb l'enterrament de l'Iliuxa― és parlar del fills. Més en concret, l’enterrament de l'Iliuxa és paradigmàtic del doble discurs que articula Dostoisevki com a persona i Dostoievski com a escriptor, és a dir, el de la voluntat conscient i el de l'escriptura, respectivament. No, no vull dir que el discurs de l'escriptura sigui inconscient. No és això. Allò que dic, solament, és que l'escriptura, si és bona, es manté lleial a una veritat que no és pas la del dogma o la de l'axioma, sinó la de l'experiència. Hem tocat os, emperò; reculem un pèl. Ho posarem així, ras i curt: l'escriptura és tensió o no és. Tensió entre dos pols, voltatge simbòlic, tensió entre allò que es diu i allò que es fa. Columna vertebral de coherència que cal treure a la llum, però que mai ens és donada immediatament. Si no hi ha aquesta tibantor entre una explicitació i una textura no pas contrària, però sí complementària en un sentit invers, l'escriptura es perd en el monòleg estèril que estableix amb ella mateixa. No emociona, no parla: es dilueix en la flonjor evident de l'esperable. El cas de Dostoeivski és il·luminadorament diferent, puix que la seva prosa, mestrívola, ens fa no tan sols reconèixer-lo, ans també vinclar-nos-hi i emmirallar-nos-hi. Escriu per tal de posar en boca de l'Alioixa un discurs redemptor sobre la mort. Però el taüt de l'Iliuxa crema. I una inapel·lable lamentació flameja en boca del pare d’Iliuxa:

¿Sabeu. Karamàzov? Tinc una gran pena; per ressuscitar-lo daria tot el que hi ha al món.

És a dir, que sí, que tots ens trobarem al cel, segons l'Alioixa i la seva virtut cenobial, però el pare ho donaria tot per retornar el seu fill. Tot el que hi ha al món. I què hi ha al món? Doncs, al món, hi ha tot, i ell ho donaria tot. És absolutament esgarrifador. La feixuguesa aquí de la paraula tot sembla infinita. És el combat autèntic d'una vida que no es pot deixar escapar fins i tot si hom té la promesa de la resurrecció. Ens en recordarem, sí, però no volem recordar-nos-en: volem ressuscitar-lo. I, malgrat tot, l’Alioixa té raó: Fills meus, estimats amics, ¡no us faci por la vida! ¡La vida és bonica quan fas una cosa bona i justa!

Bona i justa: heus aquí l'essencial. La pregunta, ara, és quina cosa és prou bona i prou justa perquè sigui tan bonica. No en tinc la resposta, encara, però sé que la reconeixeré perquè serà tan bella, tan senzilla i tan evident com la mateixa pregunta.

Et. 🏙

Si no sabéssim com s'acaba la història perquè ja es va narrar a si mateixa en el seu temps i no tinguéssim la seguretat que això és només una recreació festiva i una repetició, una mena de teatre de temple...

(Thomas Mann, Josep i els seus germans III)

Començar a escriure, enfilar paraules, demana sempre un punt de bogeria. No hi ha res al món que exigeixi una història, en el fons. És un deliri posar-se a explicar-ne cap. Deliri! Atura't, instant!, exclama Faust. Etimològicament, és a dir, si enfilem la via, un pèl previsible, del sediment lingüístic, podríem dir que deliri ve de sortir del solc. És l'antònim perfecte d'una paraula que m'encisa: ensolcar. Així doncs, delirar, és a dir, començar a parlar, és sortir del camí fressat, del dreturer vial la passa eixida. L'inici de qualsevol història és incertesa, voràgine que corre el risc de deflagrar a cada instant. La primera passa d'un nen, vaja. A terra, tombat, tan fàcilment tombat...! Certament, fa feredat, pensar tot text així, com aquest nen petit que no sap caminar, que n'està aprenent a força de topar nas a nas amb el terra. Una primera paraula és força i fragilitat alhora: dibuixa el perímetre, el cèrcol de la història, però serà capaç d'engendrar-la? Les primeres paraules que s'escriuen, que es diuen, necessiten paciència, caritat, complicitat, però sigui com sigui, fan basarda, igualment, perquè la paciència, la caritat i la complicitat s'exhaureixen tan ràpidament! Idealment, tot inici és progressiu, ascendent i descendent ensems: a mesura que avança, tanca la seva proposta, la xucla vers un centre de Significat, la fa concèntrica. En retrospectiva, tot ha de quedar cobert de Sentit. Vet aquí la legitimitat. Una bona història és capaç de fer que un inici rocambolesc ens sembli, de sobte, lògic. Una història legitima l'estranyesa del seu inici. Que el nen sigui capaç de córrer, quan té cinc anys, fa perdonable que s'empatollés quan tot just començava. Una història fa esborradissa l'arbitrarietat de la seva incipiència. Esdevé indiscutible allò que, en l'emergència, era discutible.

Per això, ens agrada tant el moment en què trobem el títol d'un llibre dins del llibre mateix. La primera vegada que s'esmenta el nom de Moby Dick, per exemple! És un instant de replegament reflexiu. La història mateixa ens ofereix la pròpia justificació.

꧁꧂

Llegir mena vers l'enyor. Les paraules ens condemnen a llegir-les quan, en el fons, només les voldríem sentir. Talment, cada cop que llegim, la petja de la distància regolfada dona a la lectura una pàtina melangiosa o, si més no, l'altura de la consciència d'aquesta distància. I si bé la distància potser no és definitiva, potser no és Distància, si bé la distància és on neix la interpretació, si bé, podem dir, fins i tot, que és necessària, no deixa de ser això: distància, és a dir, incapacitat, impossibilitat, de ser-hi present. I això, es miri com es vulgui, és un principi de mort, un petit hàbit de mort. Una mala passada, vaja. La penyora d'aquest encastellament de les distàncies són les paraules; els mots que aspiren, eixelebradament, ignorants del seu impoder, a defensar el perímetre de l'absència. De vegades, si són paraules prou inspirades (però ho han de ser molt per a poder-ho ser suficientment), poden encomanar-nos la seva mania i ens fan tornar-nos-hi. Convoquen una resposta, ens enteranyinen. Tanmateix, la tragèdia és aquesta: només la resposta és present. La pregunta, la placenta, l'espurna... Perdudes i, cada cop, amb cada nou començament, amb cada nova paraula que sumem a la foscor, ens abismem al Buit.

Això darrer, fins a cert punt, és una esmena de tota la Literatura. Dic que fem Literatura perquè la Vida no és prou, perquè no és suficient, perquè se'ns escapa, perquè no hi és. Fem Literatura perquè la Vida és meh, i tot meh engendra el seu bla-bla-bla. Molt beckettià. I, tanmateix, en realitat, al meu parer, succeeix al revés. Que, si hi ha tant bla-bla-bla, és perquè el meh és una errada de percepció.

꧁꧂

Fins a quin punt les paradoxes il·luminen o obscureixen? De la contradicció neix la Veritat o només una aparença de Veritat? És la Veritat l'efecte especial de les paraules? És el llenguatge cosmètic respecte del pensament?

De les imatges, ens n'agraden l'efecte que convoquen, és a dir, el seu efectisme, els seus efectes especials (sentit estricte). Funcionen també així, les paraules? I les persones?

Quants sinònims té la paraula sempre?

No té res a veure, però darrerament penso excessivament en el número tres.

Allà on s'encén un foc, s'acaba demanant un desig.

Aquest vint-i-cinc de maig, he acabat la llibreta que vaig començar, precisament, el nou de març. Tota una vida continguda... Tota la vida, de fet.

꧁꧂

On seré? Seré Lluny, quan es publiqui això. Tot escrit, com tota imatge, és pòstum i, alhora, dir que un escrit o una imatge són pòstums és rebaixar-se a constatar l'evident, a enunciar un principi sense voler fer cap pas més. He parlat mai de la meva fascinació pels fills pòstums? Bé, un altre dia.

Dit això, aquest blog sencer és una envescada colossal. És la matriu de la Mel, del meu enllepissament. Aquest blog és una constant, tortuosa, represa de mi mateixa, torterols de dèries sempre recomençades. Em fa parlar per a sentir-me, és un soliloqui paroxismal, el monòleg d'un exegeta i la companyia que un monjo troba en el silenci que li retorna, dins del cos, la pròpia sang. Per això cada entrada que faig, cada quadern on m'aboco sense acabar d'explicitar-me, reforça les meves pàl·lides invocacions de sentit, per això refaig, com si fos un hàbit, cada mes, consuetudinari rampell, les filagarses del relat de mi mateixa. Cada mes, cada quadern, recomença la història i pujo l'aposta: que si inicis, que si finals, que si significats i sentits...

Sempre la mateixa cançó! Cal cantar-la una vegada i una altra?

(T. Mann, Josep i els seus germans IV)

De debò no soc capaç de dir res més? Ho perdo tot en jugades massa conservadores, que és la manera més humiliant de perdre per a un ludòpata. L'únic que darrerament m'ha conhortat, i sols fins a cert punt!, és que aquesta monomania meva és, també, la de Thomas Mann amb el seu narrador. És això el que m'enduc de la seva tetralogia: que no és tan malaltís com hom podria pensar obsessionar-se pels vincles de la vida amb la narració. O, en tot cas, és menys estrany del que sembla.

꧁꧂

Perdre i guanyar, em van dir arran de l'Amèlia i el seu rusc psicodèlicament amorós, és un lèxic inadequat per a parlar de gent que s'estima. I bé, qui estima? Jo no he dit que ningú estimi, en aquesta novel·la, i tampoc enlloc. Qui perdria els seus trumfos admetent que estima? Novament, perdre. Caic com el nen del principi, caic en el meu inici. Hi ha amor sense culpabilitat, és a dir, sense confrontació amb nosaltres mateixos? Hi ha coneixement merament expansiu, i prou? Què és també expansiu? Ah, sí, les explosions.

Tot això emmena a una sola pregunta: existeix una tendresa que sigui victoriosa? I si existeix, per què quan batega dins el pit ho fa trista i, tan sovint, sola?

Soc aquí.

Et. 🌍

Per fi llegeixo! I no pas qualsevol cosa: llegeixo el que he de llegir, val a dir, allò que no podria no llegir. Quina sensació més afortunada, i quina raresa tornar-la a sentir després de tant de temps llegint llibres que, ves, podria no haver llegit. Es tracta, és clar, d'un home mort. De fet, són diversos homes morts: en Josep, en Jaacob i, en general, el Thomas Mann. En el cas de Josep i de Jaacob, el fet que siguin morts és essencial, i no només perquè nodreixi la meva facècia de dir que llegeixo homes morts, que només fa gràcia un cop es diu i no s'hi torna, i no pas com estic fent ara, sinó perquè, si no fossin morts, aquesta obra de Mann no hauria pogut començar a ser escrita. No se li hauria posat una primera paraula, no existiria. Què vol dir que no existiria? Aquesta és una pregunta radical perquè, per a ser sincers, per a mi, fa uns mesos, aquesta obra no existia, i la meva vida, si fa no fa, era la mateixa. M'omplien altres ressonàncies que jo creia igualment importants, no tenia un terme comparatiu que em fes sentir empetitida per la meva limitació de referències. I, en canvi, ara, el món s'ha farcit de noves capes, puc aprofundir en els punts cecs que, abans, precisament per ser punts cecs, em semblaven prescindibles.

Recordo molt bé la sensació de descobrir la història de Bizanci per primera vegada. De sobte, el món se'm va fer rodó. Allò que jo sabia que havia passat en un lloc concret 'se m'apareixia contrabalançat, de sobte, per tot allò que jo no sabia que havia passat en un altre, però que afermava més el sentit que ja coneixia. No és tracta de saber per allunyar-se de qui som, sinó d'aprendre per a refer-nos amb més fermesa. És a dir, que jo podria haver viscut perfectament sense haver llegit Josep i els seus germans. Al capdavall, comptat i debatut, hauria estat una vida tan feliç com la que tindré havent-los llegit (o no, però ves). Però és que no es tracta d'anar passant, oi? No, no es tracta de fer-s'ho passador. Ni tampoc difícil, per descomptat, però sí emocionant, com a mínim. Es tracta d'obrir-se, de fer possible l'impensable, de cartografiar els redols desconeguts. Així, doncs, que aquesta obra existeixi no és essencial, en absolut, però, un cop ha estat escrita, un cop l'he llegida, no em puc enganyar: aleshores, i només en retrospectiva, perquè només en la Retrospectiva hi ha Veritat, aleshores, esdevé necessària.

Retorn a l'obra, després de la divagació (necessària?). Què vol dir ser mort? Vol dir ser plural, és a dir, ser col·lectiu novament, ser intercanviable, però no pas entès com a pèrdua. Vol dir tornar-se a integrar al gran ferment d'un imaginari mític on tot pot ressorgir, on tot ressorgeix. Significa, de fet, retornar en petits llampecs, en petites partícules, a la vida, però sense poder-ne fer esment ni remarca. Un cop sigui morta, naixerà algú que tindrà els meus ulls, però jo no ho sabré (i ell, o ella, tampoc). I què importa? Jo tinc les ulls d'algú que no conec, que no puc imaginar. És cert, i serà cert, però no ho sabrem, Heus aquí què vol dir ser morta: no poder-se assabentar de la continuïtat, no poder-la narrar, no poder-li aventurar un sentit. L'obra de Mann poua la seva força, precisament, d'aquest primer vincle, d'aquest arrelament de principi, de l'indiferenciat que pressuposa qualsevol paisatge mític. Nogensmenys, la seva força originaria no només rau aquí, sinó que es poua, també, i sobretot, de la mecànica d'entrellaçament que li permet construir uns episodis que, en comptes del pensament lògic, s'ordenen amb el pensament màgic, volàtil i inconsistent de la incertesa. Envers la realitat, la relació més equívoca resulta ser, també, la més primitiva.

Però si l'obra de Mann és quelcom més que això (l'escreix: miracle de resignificació) és justament perquè introdueix una fibril·lació en l'esquema. Podríem haver romàs en el desert, podríem haver romàs en el mite, podríem haver romàs en la inexistència. Què va passar? Bé, que vam néixer, és a dir, que vam dir jo. Vam emergir a la superfície de la consciència, i aquest esdeveniment ho canvià tot: ho dotà tot d'una possibilitat essencial, la de la diferència. Néixer és això: introduir una diferència allà on hi havia semblança. Josep no és pas Jacoob, justament perquè Josep no s'engrillona a l'estereotip, perquè introdueix la variable respecte l'arquetip dels patriarques. Talment, allò que en el primer volum de la tetralogia es llegeix com a etern retorn, és a dir, com a motlles que encarcaren una relació viva amb la realitat, allò que en el primer volum ens remet a un pensament cíclic, circular, babilònic, oriental, egipcià, en el segon volum comença a esdevenir lineal, narratiu, inèdit, inaudit, hebreu. Josep és únic, diferent, particular. És un individu. I inevitabelment, l'evidència com l'aigua que saltironeja per la seva pròpia llera, la concepció d'un Déu únic, d'una història narrativa... i tantes altres coses que no fa falta retraçar ara.

Parlar està molt bé, però només impressiona la primera vegada.

꧁꧂

La felicitat queda enterrada en el temps en què l'hem viscuda, és a dir, queda engolida pel passat que esdevé l'instant en què fou nostra i, aleshores, per tant, és una felicitat, per força, recordada. I, tanmateix, no és el passat allò que m'enquimera, sinó sempre el futur. És una malaltia, que es declina en angoixa, que es manifesta en ansietat i que, sobretot, em produeix estats delirants d'il·lusió i impaciència entreteixides. No podria viure d'una altra manera, emperò. Hi ha altres maneres de viure, sí, però no em fan el pes. Si la promesa es juga al futur, per què m'hauria d'interessar cap altre lloc? Per què hauria d'encallar-me en les promeses que no es compliren quan puc procurar complir les que faig ara? Fatalisme prometeic, futurisme vitalista, declinacions espúries i un pèl esbojarrades d'un replantejament més general: en faré (escric això i encara no, però...) vint-i-cinc.

"Cal pensar tant les coses, Etna?", em van dir una dia. "Cal donar-hi tantes voltes? I responc que no, que no cal, que, en el sentit estricte de la paraula, no és necessari.

Abril, és a dir, Aniversari. Vint-i-cinc, els meus vint-i-cinc, però, molt més important que això, suposa meditacions boiroses sobre què comporta aquesta xifra. Vivifiquem-la. Investiguem la qüestió amb el rigor de la ficció. Com ens ho farem només amb la intuïció? Senzillament, com ho feien els grecs: la convertirem en una tragèdia, és a dir, escenificarem la qüestió dramàticament. Així, amb una partició, farem menys amenaçador el guarisme dels vint-i-cinc. Divideix i venceràs, diu la saviesa popular... Uneix i governaràs, respondrà Goethe. Fes-ne vint-i-cinc i alterna les dues estratègies, afirmo jo. En tot cas, ens enfrontem al vint-i-cinc, a un enemic. Per tant, dividim sense contemplacions. I ara, un cop dividit, amb què ens trobem? Ara, ens trobem amb dos enemics, tot dos, això sí, de la nostra alçada: són el vint, d'una banda, i el cinc, de l'altra. El miracle no pas de la multiplicació, sinó de la divisió.

Imaginar-se una vida de vint-i-cinc anys aclapara, però imaginar-se una vida de cinc anys i una de vint és inofensiu i alliçonador alhora. Encarem el cinc amb el vint. Com actuaria un cinc davant d'un vint? Sense paraules, és clar, perquè recordem que estem tractant amb la matèria primera d'uns números, i tot aquest paràgraf és una personificació fantasiosa absurda... però si el surrealisme es permetia de vivificar coses més innòcues i sense tanta excusa, per què m'hauria jo d'avergonyir de la narrativització d'uns números que, ara sí, ja em pertanyen?

(Qüestió a banda: ens pertany, l'edat? La tenim..., l'assolim..., la patim...?)

Bé, reprenem el recitatiu: acarem els dos actors. El vint i el cinc s'esguarden, cavil·losos. Què és el més curiós? Ara ho he entès, ara ho he vist! El més curiós és que el vint és molt més dolç, fins i tot més innocent, que no pas el cinc. El vint és un pèl més ensonyat i desclòs que no pas el cinc. El cinc és agosarat, té quelcom d'irreductible i un pèl cruel; el vint, en canvi, fàcilment es descompon, es bada, tremola sota la possibilitat de tot allò que conté. És fràgil com la vellesa; el cinc, en canvi, és inflexible com la joventut. El cinc, més petit, però molt més aferrissat: pur. El vint és la perifèria mollar que embolcalla, el conglomerat de fragments, la pluralitat... El vint és, com qui diu, el mite, el marciment, la dispersió... la mort. El pinyol essencial és el cinc: el cinc és individual, és el jo. I d'aquí l'ordre correcte en què es diu la xifra, en la nostra llengua: vint-i-cinc, no pas com ho fan d'altres (impugnació)... Perquè el vint és l'alè, la bafarada, el cosmos, l'obertura, i el cinc és l'essencial, l'indòmit, l'indivisible i la clau de volta. Si remuntem el vint, retornem al cinc.

Així sí que es fa fàcil complir vint-i-cinc anys. Així es fa, fins i tot, agradable adonar-se que no és pas el quart de segle com a fórmula canònica amb què et felicita la gent enginyosa i de bona voluntat en la unitat d'una edat. No és pas un vint-i-cinc que es digui sencer en un cop de veu, sinó dues síl·labes que, per bé que consecutives, haurien de poder-se superposar. Del desert del vint, s'alça el cinc. L'Etna de cinc anys en sabia més que l'Etna de vint; l'Etna dels vint-i-cinc les tessel·la.

Calia escriure tot això per a dir que complir-ne vint-i-cinc no és ni la meitat de complicat, repugnant i horrible que, per exemple, complir-ne catorze? La resposta és que no pertocava abans de fer-ho, però ara que està fet, ens adonem que era necessari. Imprescindible, com qui diu. Del pensament, no hi ha marxa enrere. Ens en podríem estar, és clar, però si hi caiem, ja hi som emmanillats. En tot cas, del dia que en vaig fer catorze ni me'n recordo, però sé que ho devia passar malament. És normal: qui vol tenir catorze, dotze, setze anys? Què duen, aquestes edats, sinó una impaciència dislocada, el patolleig d'un poltre...? I, en canvi, qui no en voldria tenir vint-i-cinc quan es tendeix ja cap a la reunificació del cinc i del vint? Ah, és fantàstic fer-se gran, deixar d'estar-se a l'espera d'alguna cosa que no tens a l'abast, aproximar-se a la forma definitiva, ensumar aquesta completesa, flairar-la encara que sigui de lluny... Això és sempre un motiu de satisfacció.

Satisfacció, he dit; sí, no pas felicitat. I, en canvi, he parlat, al principi, de tristesa: la contraposició dels antònims és imperfecta, però vertadera. Aquesta és una altra cabòria.

Què m'han ensenyat els vint-i-cinc? Que l'enyor és, també, una ficció.

꧁꧂

Per cloure aquest espasmòdic, patològic, invertebrat quadern d'abril, miríada d'insubstancialitats:

I. Algunes entrades d'aquest blog podrien emprar-se com a prova en un judici.

II. Algunes frases que m'han dit abans dels vint-i-cinc, i que m'han fet riure i/o esparverar-me:

II.I. "Un mirall com una catedral"
II.II. "La joventut no és una malaltia, la malaltia autèntica és estar enfadats"
II.III. "Què és el teu blog, sinó un assassinat?"
II.IV. "Duc dos taxis en un sol dia"

III. Primer cafè gelat de la temporada: casella ratllada.

IV. Amb això he rigut a cor què vols.

Et. 💥

Ja ets aquí, m'has trobat enmig de la penombra com jo et vaig trobar després d'un viatge de més de disset dies, i et vas separar de les ovelles i vas dir: "Ves per on, un foraster!". En aquell moment ens vam triar mútuament entre tots els altres i jo he servit set anys per tu i ja tenim el temps als nostres peus. Té, cérvola meva, colometa meva, aquí tens la flor! No la veus i no la trobes, per això et guio la mà cap a la branqueta, perquè l'agafis, i te la dono: ja som una sola cosa. Però la teva mà me la quedo, de tant que l'estimo, com estimo el teu canell, tan familiar, i que reconeixo amb alegria entre la foscor, i per a mi la teva mà és com tu mateixa i com el teu cos sencer; i el teu cos és una garba de blat guarnida amb una garlanda de roses. [...] i quan penso que ets Raquel, amb qui he estat sovint però mai d'aquesta manera, i que he esperat i m'ha esperat i ara també m'espera, a mi i a la meva tendresa, s'apodera de mi un entusiasme més fort que jo mateix, fins al punt de subjugar-me.

La meva llibreta, que es tanca amb una banda magnètica, ha sobreeixit de la pròpia capacitat. No sé com, ben bé, però un estudi físic en detall demostraria que, quan escrivim en un paper, si hi fem prou pressió, l'engruixim. Només aquesta pot ser l'explicació del fet que la meva llibreta, que tancava perfectament, ara, després de tot just tres mesos (la meva neurosi en té la data exacta d'inici, un moment... Ahà!, el 23 de desembre de 2025), ja no tanqui. La banda va baldera i balla pengim-penjam. Fa una mica de pena i tot, però s'ha convertit en una llibreta insuficient. La forma ha esdevingut incapaç de retenir el contingut, un contingut que, sense ser res de l'altre món, ha vençut el seu embolcall. És una distinció fal·laç i una metàfora molt fàtua, però, d'ençà que m'hi he fixat, no puc deixar de veure-ho. No puc obrir la llibreta sense jugar amb la banda metàl·lica, que cau sense esma, com una filagarsa de les cobertes, com un braç amputat. Em desdiria de la imatge, però la sensació és ben bé aquesta.

Què vol dir que una llibreta, on hi aboco les petges d'uns dies que passarien encara que no els marqués enlloc (el mutisme del Temps), ja no tanqui? Un monjo medieval, per exemple, probablement em diria que això és perquè hi he escrit alguna cosa que no pertoca, perquè alguna de les paraules que hi he abocat, algun record que hi he enclotat han empipat Déu, que té una responsabilitat directa sobre si la meva llibreta tanca o no. I Déu ha decidit que el càstig sigui aquest, que la llibreta no tanqui. Quina decisió més ponderada! Cal admirar la justesa del càlcul... Un psicoanalista, en canvi, m'asseguraria que la llibreta no tanca perquè allò que hi he enterrat (no parlaria d'escriptura, sinó d'enterrament) surt a la superfície, flota per la pàgina, no està prou mastegat. Per això les pàgines esdevenen tan dobles i no puc tancar la llibreta, perquè el que hi he escrit no és el que hi havia d'escriure, perquè no està prou integrat, prou redimit, prou mastegat. És una barrabassada veure punts de contacte entre un monjo i un psicoanalista? Potser, ben mirat, és normal certa afinitat, en la mesura que Déu = Pare, Càstig = Enterrar...? Bla-bla-bla...

L'important de la història no és la interpretació que en pugui fer ara, així, a posteriori i a mà alçada, sinó la conclusió, tràgicament pragmàtica, a la qual em permet arribar: com que la llibreta no tanca, en comptes de forçar com a balda la banda magnètica, l'empro com a punt. És a dir, no hi ha res tan fet malbé que no pugui ser útil en algun punt de la seva decadència. Aquesta saviesa d'anar per casa es distingeix de la resta de modalitats de saviesa perquè per la guspira de vida que conserva.

꧁꧂

Aquestes línies les vaig escriure a principis de març, quan encara no existia l'Etna que ara sí que existeix i que, tanmateix, deixarà d'existir... quan? Ara? Fa una línia existia i ara ja no? Sí, però prou de jugar amb les paradoxes temporals i els enigmes sobre l'evanescència del present, són una manera massa efectiva, és a dir, fins a cert punt falsària, d'afonar el Misteri. El Misteri és més que la instantaneïtat, no hi rau; hi ha deixat l'empremta, i prou.

Han passat moltes coses, d'ençà d'aquesta constatació sobre la llibreta i la banda metàl·lica. Una d'elles és que he acabat la llibreta en qüestió (el 9 de març de 2026) i la més cabdal, presumiblement, que fa poc que foren els idus de març. Per què m'agrada tant celebrar aquesta efemèride? Per què l'he celebrada sempre? I, sobretot, què vol dir celebrar-la? A hores d'ara, després dels segles que han transcorregut, no és ni tan sols una commemoració, sinó que ja ha esdevingut un joc de gramàtics, de nostàlgics, d'enderiats. Aquest gener, vaig llegir Els idus de març, de Thornton Wilder, un llibre extraordinari que fogueja el lector gradualment però sense aturador, i allibera una intensitat covada però letal, que es desbrida tan bon punt el lector comprèn quin és el to de cada personatge i aprèn a diferenciar les cartes segons aquest to particular, personal. És la mena de llibres que m'encisen: dels que confien la seva força a les veus, a la Veu. De tots els cràters que em va obrir, aquest quinze de març me n'ha retornat un de concret. Es tracta d'una reflexió en una carta de Juli Cèsar, l'home i el déu alhora, a un confident, l'única persona que pot escoltar-lo sense emprar aquesta confiança per a fer-li mal. En un moment donat, aquest Cèsar que Wilder construeix com un home temperat, d'una profunditat filosòfica inaudita, com un home vagament resignat a les passions que li imposa el seu destí, escindit entre la seva voluntat de conèixer i la seva necessitat d'actuar, i obscurit pel deure d'acomplir-se en el fat que la seva corona implícita li imposa; ras i curt, desdoblat entre Cèsar i Iulius, en aquests instants de veritat interior en què Cèsar es permet la confessió al seu interlocutor, explica que, tot sovint, s'imagina la persona que el matarà, el seu assassí. Fantasieja sobre la imatge del magnicida, sí, però, sobretot, sobre les seves motivacions. allò que més li agradaria a Cèsar, allò que el sadollaria, no seria pas salvar-se del seu assassinat, perquè escapar d'aquest esdeveniment suposaria renunciar a la grandesa que confereix un magnicidi, com a colofó ideal d'una fama heroica, eterna, sinó que el seu assassí el matés pels motius correctes. El Cèsar de Wilder somnia en la puresa de la motivació del seu assassí, en la pertinença del seu odi, en la destil·lació de les causes. És un Cèsar idealista, en el fons, un Cèsar capaç de racionalitzar el magnicidi com a, simplement, un magnicidi! Que mati Cèsar, no Iulius... No és meravellós? Enmig de les meditacions sobre el seu magnicidi, l'únic que demana és que qui li enfonsi la vint-i-tresena ganivetada (un ganivet s'enfonsa de debò...?) és que ho faci perquè li importa Roma, perquè defensa la República, perquè creu en la Virtut... i no pas perquè li tingui enveja, perquè el vulgui substituir o perquè l'enrabiï la seva existència, ja divinitzada, ja inesborrable. Que el mati, és clar, i que ho faci aviat, que ho faci assenyaladament, però que no sigui per ell. Que el seu magnicidi sigui, autènticament, un acte polític, impecablement polític, i que no l'embrutin els efluvis d'un possible crim passional, que es preservi, sobretot, la dignitat del gest, perquè en aquesta dignitat es funda el mite de la història dels idus de març... Una reflexió que em va electritzar i que, com un tornaveu, em ressonà en la lectura de Les mains sales, de Sartre. La puresa d'una causa en idea, qui la podria conservar un cop aterrada en els actes...? Però ho deixaré aquí, no és pas qüestió de cridar el mal temps.

꧁꧂

Amb la mòrbida curiositat de descobrir qui era jo, un exercici gens recomanable que només em permeto en aquest llindar d'abans dels vint-i-cinc, gràcies a la meticulositat del Jordi, he recuperat unes pàgines que vaig escriure quan tenia... què? Dinou anys? Què hi fa?... Unes pàgines on parlava de... l'escriptura. Terrible, terrible! Les vaig obrir amb distància de seguretat, amb la cremallera de la granota protectora de la radioactivitat pujada fins a la punta del nas. I, sobrevolant les banalitats que hi havia escrites, he trobat algunes frases que m'han fet somriure, per motius diversos. Tot citant aquella que no es creia ser citada mai, m'he trobat llegint que "la vida és un embolic, una feinada, una bogeria" o que "un dia, ens llevarem i no recordarem si vam ser feliços". Però, què dimonis li passava, a aquesta?, m'exclamo. I per què, malgrat tot, havia de tenir, si més no, un polsim de raó? Es tractava només d'un coneixement oracular, d'una aplicació entenimentada de les lliçons de les lectures fetes, que ja li havien dut notícies dels desenganys i desil·lusions que vindrien, inevitablement...? Era (tremolo només d'imaginar-m'ho, crec que és la hipòtesi que més desarma) una incipient experiència que ja li començava a germinar cor endins, que l'esperava enfora...? Potser la irradiació d'un precoç i intermitent poder d'endevinadora? O, simplement, la casualitat, l'atzar, una banalitat d'encreuaments? Quina de totes les coses que jo encara no havia viscut em podia fer concloure, tan aviat, tan immerescudament, que la vida era una feinada? I per què ara, que he tingut tractes més estrets amb aquesta realitat que llavors prejutjava tan alegrement, puc assegurar que sí, que, de fet, la vida és un bon embolic? I també això de bogeria, és clar, que en té molt, i en el sentit més ensopit del terme: de confusió, i prou. Quina agudesa més inútil! No m'agrada donar-li la raó a la setciències aquella, però el cas és que la tenia i el pitjor és que m'ensumo que li hauria plagut molt que jo, ara, la hi reconegués. S'ho hauria pres com una victòria. Sort que aquella remota Etna no en sap res, de mi, ni d'aquest quadern de març del 2026, ni del fet que ara, i només fugisserament, i en secret, li he saludat aquesta intuïció.

I, tanmateix, el més divertit de l'arqueologia d'aquell text, lligall de frases entusiasmades, flamarades de voluntat i molt poc més, és aquesta sentència amb què m'he topat: "si la vida és una equació, l'escriptura és l'únic valor que la resol". Això, cal subratllar-ho, està escrit abans que jo no llegís Proust. Abans! És a dir, l'única conclusió lògica, evident i tot: jo he inventat Proust. Que Proust m'ha copiat, que soc víctima d'un gravíssim plagi invers. Alerta! Jo partia d'una hipòtesi (que la incògnita de l'escriptura, bla-bla-bla) i Proust me l'ha corroborada, és a dir, que m'he fornit el referent que m'esqueia a aquesta primera temptativa. He subscrit els meus prejudicis. Quina barbàrie d'afirmació!, estic convençuda que algun dia em trairà, que algun dia me la retrauran, però tant em fa. No serveixen per a això, les paraules? Per a fer-te'n apòstata?

Tot i així, he de dir que els anys sí que m'han polit en una cosa (si no, ja seria massa). Ara, no sostindria pas que l'escriptura resol res, que és capaç de trobar la incògnita de la vida. Quina desmesura més petulant, quina ambició més irreflexiva... És una errada de joventut, optimisme intrèpid, una alienació momentània... La derivació d'una fe primerenca, innocent, en les matemàtiques. Perquè el cas és que suposa una equivocació sideral creure que hi ha res que resolgui res; de fet, diria que la gran tragèdia és que les equivalències exactes no existeixen, ni tampoc els sinònims totals. És un excés natural, d'altra banda, dels que es cometen sols, si parteixes d'una matriu tan falsa com la de plantejar el món com una equació. És tendre, emperò, oi?, aquest punt de partida arrelat a la racionalitat. Una premissa desencertada, reomplida d'obstinació i de, pressumiblement, bona fe. Amb el temps, n'he anat descobrint la inadequació, però procuro seguir-hi adherida, com a ideal per a tendir-hi. És això, encara, ingenuïtat? És encara una altra capa d'innocència de la qual me'n deslliuraran els vint-i-cinc, els vint-i-nou, els quaranta-vuit? Qui sap..., però i si, en el fons, sí que és una equació la vida? I si l'únic que passa és que és una equació infinitament rica i plena de variables, amb uns valors que pampalluguen, iridiscents i indomables, en un perpetu tremolor vital, dinamisme d'una represa contínua... Però, i si els poguéssim aturar, un sol instant? Entendríem que formen part del mateix? I si ens adonéssim, aleshores, que la vida, tot i ser múltiple, no és sinó Una? Que tot allò que se'ns apareix com a irracional i diferent ens remet, en el fons, a una mateixa gènesi? És aquesta, com deia, una nova, una última, innocència o, tot altrament, una nova, una primera, intuïció autèntica...?

꧁꧂

"A partir d'ara, hauràs de cavil·lar tu sol i esbrinar qui és Déu sense Raquel."

Del primer volum de Josep i els seus germans, Thomas Mann

Et. 🍯

Es diu que les abelles tenen llenguatge i és cert que tenen un tipus de llenguatge, és a dir, que són capaces de transmetre informació. I, tanmateix, al seu llenguatge, li manca una cosa fonamental: la descripció.

Si Amèlia pogués parlar, estaria salvada, com totes les dames decimonòniques, de les quals ha heretat el ram de camèlies i els romanços, però sense aigua al gerro de les flors ni justificació moral rere els seus enganys. La seva incapacitat de descriure aquest conflicte és un catàstrofe per a la seva sensibilitat. Li'n dirà, com a solució de mínims, "crisi existencial". I bé, què és una "crisi existencial" per a algú com l'Amèlia? Un centre buit i vegetal al voltant del qual orbitar, l'enèsima estilització de la seva fatuïtat. L'Amèlia i el seu món decoren una natura morta, on un idealisme inguarible és condició d'aparença i, alhora, de condemna per a seguir perpetuant la façana. La realitat és sempre una altra cosa i la veritat, fins i tot, una de diferent. I precisament, el que m'interessava quan vaig escriure aquesta novel·la, era el fossat entre la vida i la codificació cultural d'aquesta vida mateixa. D'aquesta escriptura, ja en farà ben bé dos anys (!). Buscava la fricció entre un món que és d'una manera concreta i que, en canvi, es proposa a ell mateix sota els cànons d'una fantasia d'arrel cultural. I, per a fer-ho, vaig emmotllar una protagonista persistentment enquimerada, una mena de Madame Bovary escarafallosa, un Quixot estovat, llegit sense tragèdia. A mesura que l'Amèlia de les Camèlies naixia, floria amb ella el seu món. El duia cosit a la costella, i em resultava un paisatge ben familiar. Només em va caldre posar atenció.

Amèlia de les Camèlies és la distinció entre els carnívors i els herbívors, entre l'aparença i l'autenticitat, entre la comicitat i la crueltat. És la distància irrevocable i íntima que fa irreconciliables l'Amèlia i l'Amèlia de les Camèlies.

En aquesta novel·la, zumzegen les abelles, però allò que s'hi retrata és el món sobre el qual s'alça i decau el rusc, un univers on la cultura és tan fràgil que esdevé una disfressa de les insuficiències. Un ambient on les referències culturals es branden sense aprofundir-les, on els autors es llegeixen carrinclonament perquè és la lectura que comporta capital social, on la profunditat esdevé l'enèsim joc de miralls, on parla el personatge i no pas la persona, on convenç el discurs i no pas la paraula. Es tracta d'un món literari en essència, en el sentit que és altament convencional i codificat. I, en aquest context, la cultura és més material que mai: és una moneda de canvi de valor arriscadament volàtil, és un constant bescanvi simbòlic de divises entre l'expectativa i la possibilitat. És moda, producte i prestigi. La cultura, reduïda a un rusc on les cel·les buides són un espai a ocupar, per a exercir una influència de baixa volada, per a disputar una centralitat de curt horitzó. La cultura com a crèdit, com a perspectiva d'ascens social, com a escala per a prosperar. Vet aquí unes altres il·lusions perdudes, sempre recomençades per a l'Amèlia.

Per tots aquests motius, i potser algun d'altre més espuri, Amèlies de les Camèlies és, en primer lloc i essencialment, només una sàtira. La sàtira, és clar, d'un ambient determinat, però també una paròdia: la de la idea de trama. La gràcia de tot plegat és que l'Amèlia no té conflicte, sinó un cap bufat de romanços, una joventut vessada de frivolitat. Entremig d'aquest teatre, d'aquest llarg espectacle, potser aflora un bri de veritat. Emperò, tot seguit, com si fos retràctil, el besllum de veritat retorna a les entranyes del llibre, com si no hagués emergit mai. No deixa traça; la veritat no és estilitzable. Quan el món és buit, sembla ple; quan la paraula és interessada, sona sincera; quan el gest és grotesc, tot esdevé inecessari.

Benvinguts al món de l'Amèlia de les Camèlies.

Una natura morta de Rachel Ruysch (1741)

Això és de Lucien Rubempré, al seu cèlebre llibre Les margarides.

I això és Amèlia de les Camèlies (2026), publicat per Cap de Brot,

que serà a les llibreries el dia 2 de març.

Per què m'agraden els llibres...? Perquè s'acaben. Un llibre és de les poques coses, ben mirat, que s'acaba tot dibuixant una simetria ideal, perversament ideal, amb la mateixa vida de qui l'acaba. Tot allò artificial, allò pròpiament modern, està fet per a reomplir-se, és una safata: són les notícies. La seva essència no és la temporalitat com a possibilitat de perdurar, sinó, precisament, la seva instantaneïtat. En ordre descendent: els diaris, les revistes, els tuits, tot això és només una estructura que, cada cert període, torna a ser nova. No coneix el final, no el concep. El diari és una graella on les paraules es van substituint les unes per les altres, sense cap objectiu que no sigui esperar, al seu torn, ser també substituïdes, on van passant, una rere l'altra. L'acumulació és silenci, excés. El que vull dir és que avui passa una cosa i, en uns dies, en passarà una altra, però el diari és el mateix, i les lliçons que n'haguem pogut treure no sedimenten sinó en les consciències, però les consciències són massa acostumades al reompliment i són, per tant, igualment reomplides. Un i un altre... Cíclic, recurrent. La sensació és la de ser un jonqui que està fal·laçment convençut que a una dosi la seguirà una altra, perquè no pot ser d'una altra manera, perquè no concep l'absència de dosi, i així infinitament fins... fins a un final que mai no està previst. La vida l'han estructurada com a un cercle, com una falsa infinitud. I, en canvi, quan llegim un llibre, no hi ha res d'això. Al contrari, allà ho tenim molt clar: plantejament-nus-desenllaç. Et proporciona la marca física, clara, del teu progrés vers el final. Saps que et queden cent, vint-i-cinc, nou pàgines i que, un cop enllestit, res d'allò ja no tornarà. Aquest personatge ha mort: no tornarà... Ni tan sols retornarà el moment de la seva mort. Ja l'has llegida, aquesta història, ja ha passat. El buit potencial permet que la cronologia tingui un sentit i la consecució dels esdeveniments es fa indispensable per tal de prosseguir la narració. La trama ens projecta una continuitat, una continuitat que mai no ens menteix: mena fins a la mort. S'acaba el llibre. Punt final. L'hem de tancar. Sí, podem tirar enrere, és clar, perquè som omnipotents respecte d'un lligall de pàgines escrites, però ja sabem com acaba (la paranoia de l'espòiler). És una retrospectiva tacada de final. Perquè és el final el que dona un sentit, el que impedeix que la nostra experiència torni a ser la mateixa. Un llibre ens ensenya a tenir cura dels nostres ritmes, de la nostra forma d'engolir-nos la informació: "això no vull que acabi, aniré més a poc a poc", "això és insuportable, em saltaré unes pàgines". Prenem consciència de la temporalitat, que és precisaent l'element que fa de la vida un procés irrepetible, amb les seves frenades i les seves acceleracions com a textura indestriable de la nostra vivència immediata. A diferència del Twitter o d'una revista, ni la vida ni el llibre no són reomplibles. Si demà hi torno, no hi ha hagut canvi, sinó espera. Si aquesta escena no la vull llegir, he de prendre la decisió de saltar-me-la o empassar-me-la, però l'escena romandrà allà. Al dia següent, no l'hauran esborrada per una altra que potser se'm faci més passadora (o potser menys i tot). (D'aquí, també, la fascinació per les històries d'amor).

Ara bé, tot això per dir què, exactament...? Ah sí, que m'encanta la ficció, i no només perquè en gaudeixo com una criatura amb sabates noves, sinó perquè m'ensenya a viure, m'imposa una certa ètica del temps i m'assenyala què puc fer i què puc esperar. Montaigne ho hauria formulat amb més ínfules: què m'és lícit esperar? No, no, espera, que aquest era Kant. Tant fa, les ínfules hi són (les meves o les dels filòsofs...?). La ficció, escrivia abans que apareguessin aquests senyors, fa palpable la vida, me l'estén davant dels ulls, me la retorna amb una textura determinada, variable però perserverant, i la jutjo en funció del tacte que m'ofereix cada llibre que llegeixo. La vida, si llegeixes Moby Dick, la ressegueixes i és èpica i enlluernadora, com l'organzí; si llegeixes Madame Bovary, suau, tràgica i mínima com el setí; si llegeixes Monsieur Teste, cerebral i estriada, com la pana. Tots aquests títols comencen amb M. En podria pensar més? Fem-ne la prova, vejam: Manon Lescaut (que repel·lent). Macbeth. Middlemarch. Metamorfosis i Metamorfosi (carambola). Medea. Mandràgora (punt qualitatiu, si us plau). Mansfield Park. Maria Antonieta. Molta, molta guerra (no era així?). Mirall trencat (aquesta sí, apa). Suposo que depèn molt de si prenem el títol en versió original o segons la traducció, que pot afavorir o perjudicar. Pel cas, en anglès i en francès hi ha molta M (Mr, Mrs. Monsieur, Madame i... Mademoiselle), però en català, bé... També canvia molt si ho fem amb personatges, perquè me n'adono que surten molts noms propis. Anàlisi apassionant, Etna... Val més que l'escapcis amb aquest comentari sardònicament autorreflexiu.

Coses que he llegit aquest gener: he rellegit (!) El món d'ahir, és a dir, el món d'avui. No soc, normalment, una persona de fer relectures, però n'he gaudit, especialment, d'aquesta en concret. Això ha fet que, imprevistament, hagi pres a càrrec també la lectura de Tres relats de passió, del mateix autor. Resultat? M'hi he enderiat. No recordava com de bon escriptor arriba a ser Stefan Zweig quan no es preocupa de... bé, deixem-ho aquí, de moment. Malgrat que el meu estimat Broch li tingués tírria, així com Musil i tota la rècula, i fins i tot jo li'n puc tenir per algunes coses que n'he llegit que m'han semblat xarones, aquests tres relats m'han renovellat la fe en un Zweig que surt del seu propi personatge per a explorar, precisament, què hi ha al límit d'aquesta construcció i com de fràgil és aquest món que abandera. Pel cas, Amok és inaudit, frega la perfecció (si no fos per les primeres pàgines que, com sempre, cauen en el tòpic de la conversa confessional, que tant em molesta).. Però allò que se'n diu el ventre, la tralla, és plaent en la mesura que és tens, cruel i autèntic, que ho posa tot dempeus i tot ho remou, que desordena del tot els conceptes de Bé, del Mal, de la Compassió... Ah, sacsejada del benestar burgès en un ambient colonial, quin lloc comú més ben quadrat en aquest relat. Els altres dos relats, més que agradar-me, m'han interessat, però és innegable que tenen passatges d'una força corprenedora. M'ha quedat un gener ben zwegià, que és una associació que trobo ben escaient.

Penso, de debò, que la millor història mai pensada (que no pas mai escrita) és El Comte de Montecristo.

Aquest gener he decidit titular els dies i n'hi ha alguns que podrien composar una bona bibliografia: la serenor, l'elasticitat, l'hospitalitat, l'eufòria, l'or, la represa, la teoria, els ocells...

🌫

Aquestes línies són escrites a principis de gener; aquestes d'ara, a les acaballes. La conclusió, com sempre, és que gener és el pitjor mes de l'any i que, malgrat que algú podria pensar que tot ha canviat, res no ho ha fet essencialment: el món segueix ferm sota els meus peus, el gust del cafè és exactament el mateix i s'ha acabat... Potser és una errada començar l'any el gener, que té més càrrega de final que no pas d'inici. Les coses tenen una importància sempre relativa, en funció de la nostra força i de l'equilibri que aconsegueixi negociar amb el món i les circumstàncies. Reprenc d'una manera desagradablement pedant, una frase pròpia: som opacitat respecte a nosaltres mateixos. I, sovint, m'he de recordar que, per a bé o per a malament, les decisions prenc a cada instant són les meves.

El caprici dels noms...

Et. 🦅