Per fi llegeixo! I no pas qualsevol cosa: llegeixo el que he de llegir, val a dir, allò que no podria no llegir. Quina sensació més afortunada, i quina raresa tornar-la a sentir després de tant de temps llegint llibres que, ves, podria no haver llegit. Es tracta, és clar, d'un home mort. De fet, són diversos homes morts: en Josep, en Jaacob i, en general, el Thomas Mann. En el cas de Josep i de Jaacob, el fet que siguin morts és essencial, i no només perquè nodreixi la meva facècia de dir que llegeixo homes morts, que només fa gràcia un cop es diu i no s'hi torna, i no pas com estic fent ara, sinó perquè, si no fossin morts, aquesta obra de Mann no hauria pogut començar a ser escrita. No se li hauria posat una primera paraula, no existiria. Què vol dir que no existiria? Aquesta és una pregunta radical perquè, per a ser sincers, per a mi, fa uns mesos, aquesta obra no existia, i la meva vida, si fa no fa, era la mateixa. M'omplien altres ressonàncies que jo creia igualment importants, no tenia un terme comparatiu que em fes sentir empetitida per la meva limitació de referències. I, en canvi, ara, el món s'ha farcit de noves capes, puc aprofundir en els punts cecs que, abans, precisament per ser punts cecs, em semblaven prescindibles.
Recordo molt bé la sensació de descobrir la història de Bizanci per primera vegada. De sobte, el món se'm va fer rodó. Allò que jo sabia que havia passat en un lloc concret 'se m'apareixia contrabalançat, de sobte, per tot allò que jo no sabia que havia passat en un altre, però que afermava més el sentit que ja coneixia. No és tracta de saber per allunyar-se de qui som, sinó d'aprendre per a refer-nos amb més fermesa. És a dir, que jo podria haver viscut perfectament sense haver llegit Josep i els seus germans. Al capdavall, comptat i debatut, hauria estat una vida tan feliç com la que tindré havent-los llegit (o no, però ves). Però és que no es tracta d'anar passant, oi? No, no es tracta de fer-s'ho passador. Ni tampoc difícil, per descomptat, però sí emocionant, com a mínim. Es tracta d'obrir-se, de fer possible l'impensable, de cartografiar els redols desconeguts. Així, doncs, que aquesta obra existeixi no és essencial, en absolut, però, un cop ha estat escrita, un cop l'he llegida, no em puc enganyar: aleshores, i només en retrospectiva, perquè només en la Retrospectiva hi ha Veritat, aleshores, esdevé necessària.
Retorn a l'obra, després de la divagació (necessària?). Què vol dir ser mort? Vol dir ser plural, és a dir, ser col·lectiu novament, ser intercanviable, però no pas entès com a pèrdua. Vol dir tornar-se a integrar al gran ferment d'un imaginari mític on tot pot ressorgir, on tot ressorgeix. Significa, de fet, retornar en petits llampecs, en petites partícules, a la vida, però sense poder-ne fer esment ni remarca. Un cop sigui morta, naixerà algú que tindrà els meus ulls, però jo no ho sabré (i ell, o ella, tampoc). I què importa? Jo tinc les ulls d'algú que no conec, que no puc imaginar. És cert, i serà cert, però no ho sabrem, Heus aquí què vol dir ser morta: no poder-se assabentar de la continuïtat, no poder-la narrar, no poder-li aventurar un sentit. L'obra de Mann poua la seva força, precisament, d'aquest primer vincle, d'aquest arrelament de principi, de l'indiferenciat que pressuposa qualsevol paisatge mític. Nogensmenys, la seva força originaria no només rau aquí, sinó que es poua, també, i sobretot, de la mecànica d'entrellaçament que li permet construir uns episodis que, en comptes del pensament lògic, s'ordenen amb el pensament màgic, volàtil i inconsistent de la incertesa. Envers la realitat, la relació més equívoca resulta ser, també, la més primitiva.
Però si l'obra de Mann és quelcom més que això (l'escreix: miracle de resignificació) és justament perquè introdueix una fibril·lació en l'esquema. Podríem haver romàs en el desert, podríem haver romàs en el mite, podríem haver romàs en la inexistència. Què va passar? Bé, que vam néixer, és a dir, que vam dir jo. Vam emergir a la superfície de la consciència, i aquest esdeveniment ho canvià tot: ho dotà tot d'una possibilitat essencial, la de la diferència. Néixer és això: introduir una diferència allà on hi havia semblança. Josep no és pas Jacoob, justament perquè Josep no s'engrillona a l'estereotip, perquè introdueix la variable respecte l'arquetip dels patriarques. Talment, allò que en el primer volum de la tetralogia es llegeix com a etern retorn, és a dir, com a motlles que encarcaren una relació viva amb la realitat, allò que en el primer volum ens remet a un pensament cíclic, circular, babilònic, oriental, egipcià, en el segon volum comença a esdevenir lineal, narratiu, inèdit, inaudit, hebreu. Josep és únic, diferent, particular. És un individu. I inevitabelment, l'evidència com l'aigua que saltironeja per la seva pròpia llera, la concepció d'un Déu únic, d'una història narrativa... i tantes altres coses que no fa falta retraçar ara.
Parlar està molt bé, però només impressiona la primera vegada.
꧁꧂
La felicitat queda enterrada en el temps en què l'hem viscuda, és a dir, queda engolida pel passat que esdevé l'instant en què fou nostra i, aleshores, per tant, és una felicitat, per força, recordada. I, tanmateix, no és el passat allò que m'enquimera, sinó sempre el futur. És una malaltia, que es declina en angoixa, que es manifesta en ansietat i que, sobretot, em produeix estats delirants d'il·lusió i impaciència entreteixides. No podria viure d'una altra manera, emperò. Hi ha altres maneres de viure, sí, però no em fan el pes. Si la promesa es juga al futur, per què m'hauria d'interessar cap altre lloc? Per què hauria d'encallar-me en les promeses que no es compliren quan puc procurar complir les que faig ara? Fatalisme prometeic, futurisme vitalista, declinacions espúries i un pèl esbojarrades d'un replantejament més general: en faré (escric això i encara no, però...) vint-i-cinc.
"Cal pensar tant les coses, Etna?", em van dir una dia. "Cal donar-hi tantes voltes? I responc que no, que no cal, que, en el sentit estricte de la paraula, no és necessari.
Abril, és a dir, Aniversari. Vint-i-cinc, els meus vint-i-cinc, però, molt més important que això, suposa meditacions boiroses sobre què comporta aquesta xifra. Vivifiquem-la. Investiguem la qüestió amb el rigor de la ficció. Com ens ho farem només amb la intuïció? Senzillament, com ho feien els grecs: la convertirem en una tragèdia, és a dir, escenificarem la qüestió dramàticament. Així, amb una partició, farem menys amenaçador el guarisme dels vint-i-cinc. Divideix i venceràs, diu la saviesa popular... Uneix i governaràs, respondrà Goethe. Fes-ne vint-i-cinc i alterna les dues estratègies, afirmo jo. En tot cas, ens enfrontem al vint-i-cinc, a un enemic. Per tant, dividim sense contemplacions. I ara, un cop dividit, amb què ens trobem? Ara, ens trobem amb dos enemics, tot dos, això sí, de la nostra alçada: són el vint, d'una banda, i el cinc, de l'altra. El miracle no pas de la multiplicació, sinó de la divisió.
Imaginar-se una vida de vint-i-cinc anys aclapara, però imaginar-se una vida de cinc anys i una de vint és inofensiu i alliçonador alhora. Encarem el cinc amb el vint. Com actuaria un cinc davant d'un vint? Sense paraules, és clar, perquè recordem que estem tractant amb la matèria primera d'uns números, i tot aquest paràgraf és una personificació fantasiosa absurda... però si el surrealisme es permetia de vivificar coses més innòcues i sense tanta excusa, per què m'hauria jo d'avergonyir de la narrativització d'uns números que, ara sí, ja em pertanyen?
(Qüestió a banda: ens pertany, l'edat? La tenim..., l'assolim..., la patim...?)
Bé, reprenem el recitatiu: acarem els dos actors. El vint i el cinc s'esguarden, cavil·losos. Què és el més curiós? Ara ho he entès, ara ho he vist! El més curiós és que el vint és molt més dolç, fins i tot més innocent, que no pas el cinc. El vint és un pèl més ensonyat i desclòs que no pas el cinc. El cinc és agosarat, té quelcom d'irreductible i un pèl cruel; el vint, en canvi, fàcilment es descompon, es bada, tremola sota la possibilitat de tot allò que conté. És fràgil com la vellesa; el cinc, en canvi, és inflexible com la joventut. El cinc, més petit, però molt més aferrissat: pur. El vint és la perifèria mollar que embolcalla, el conglomerat de fragments, la pluralitat... El vint és, com qui diu, el mite, el marciment, la dispersió... la mort. El pinyol essencial és el cinc: el cinc és individual, és el jo. I d'aquí l'ordre correcte en què es diu la xifra, en la nostra llengua: vint-i-cinc, no pas com ho fan d'altres (impugnació)... Perquè el vint és l'alè, la bafarada, el cosmos, l'obertura, i el cinc és l'essencial, l'indòmit, l'indivisible i la clau de volta. Si remuntem el vint, retornem al cinc.
Així sí que es fa fàcil complir vint-i-cinc anys. Així es fa, fins i tot, agradable adonar-se que no és pas el quart de segle com a fórmula canònica amb què et felicita la gent enginyosa i de bona voluntat en la unitat d'una edat. No és pas un vint-i-cinc que es digui sencer en un cop de veu, sinó dues síl·labes que, per bé que consecutives, haurien de poder-se superposar. Del desert del vint, s'alça el cinc. L'Etna de cinc anys en sabia més que l'Etna de vint; l'Etna dels vint-i-cinc les tessel·la.
Calia escriure tot això per a dir que complir-ne vint-i-cinc no és ni la meitat de complicat, repugnant i horrible que, per exemple, complir-ne catorze? La resposta és que no pertocava abans de fer-ho, però ara que està fet, ens adonem que era necessari. Imprescindible, com qui diu. Del pensament, no hi ha marxa enrere. Ens en podríem estar, és clar, però si hi caiem, ja hi som emmanillats. En tot cas, del dia que en vaig fer catorze ni me'n recordo, però sé que ho devia passar malament. És normal: qui vol tenir catorze, dotze, setze anys? Què duen, aquestes edats, sinó una impaciència dislocada, el patolleig d'un poltre...? I, en canvi, qui no en voldria tenir vint-i-cinc quan es tendeix ja cap a la reunificació del cinc i del vint? Ah, és fantàstic fer-se gran, deixar d'estar-se a l'espera d'alguna cosa que no tens a l'abast, aproximar-se a la forma definitiva, ensumar aquesta completesa, flairar-la encara que sigui de lluny... Això és sempre un motiu de satisfacció.
Satisfacció, he dit; sí, no pas felicitat. I, en canvi, he parlat, al principi, de tristesa: la contraposició dels antònims és imperfecta, però vertadera. Aquesta és una altra cabòria.
Què m'han ensenyat els vint-i-cinc? Que l'enyor és, també, una ficció.
꧁꧂
Per cloure aquest espasmòdic, patològic, invertebrat quadern d'abril, miríada d'insubstancialitats:
I. Algunes entrades d'aquest blog podrien emprar-se com a prova en un judici.
II. Algunes frases que m'han dit abans dels vint-i-cinc, i que m'han fet riure i/o esparverar-me:
II.I. "Un mirall com una catedral"
II.II. "La joventut no és una malaltia, la malaltia autèntica és estar enfadats"
II.III. "Què és el teu blog, sinó un assassinat?"
II.IV. "Duc dos taxis en un sol dia"
III. Primer cafè gelat de la temporada: casella ratllada.
IV. Amb això he rigut a cor què vols.
Et. 💥
0 comentaris