Quadern / octubre

Aquest mes he llegit poc. Des de setembre llegeixo molt poc. Quan comença el curs sempre em passa, però segueix fent-me ràbia: com més literatura estudio, menys en llegeixo. Potser ni tan sols arriba a ser paradoxal: potser precisament quant més l'estudiï, més insensible m'hi tornaré. Es pot arribar a saber tant d'alguna cosa que se n'esgoti la fascinació? (i quines conseqüències se'n deriven, especialment si parlem de persones i de persones que s'estimen). Nogensmenys, encara em falta per arribar al problema: segueixen captivant-me els salts acrobàtics, les lúcides entelèquies dels crítics. Provaré d'odiar la literatura, potser així em serà més fàcil estudiar-la. 

Fa temps que vaig escriure un relat d'una vintena de pàgines del qual n'estic prou orgullosa. Ara, el vaig polint com una artesana. L'he anat rellegint, fent i desfent, durant tot l'octubre, com si s'hagués d'impregnar de la transparència de les hores. Vull fer una feina preciosista amb les paraules, vull trobar l'exactitud que s'amaga al fons de la pàgina. Com Flaubert, però no feia falta dir-ho: tot és sempre com Flaubert. He descobert que autoficció és una paraula buida, que la literatura de viatges m'agrada cada cop més; he trobat refugi en la precarietat de la ficció. També, com que a classe hem estat llegint Homer, ara veig el mar vinós i les naus còncaves (mai havia entès realment la diferència entre còncau i convex). Sovint penso quin seria el meu epítet, el de les persones que conec. Els hi adjudico secretament un i, per a mi, els canto amb els seus noms èpics.  

Vaig anar a veure El quadern daurat al Lliure i en vaig quedar meravellada (no confessaré que aquesta entrada s'anomena quadern per aquest motiu). Fou un espectacle d'esfondrament: en la llum de diferents colors, una capa de l'Anna Wulf es desprenia amb tot el seu pes... T'aixafava, però et deixaves aixafar, com si hi hagués alguna veritat en la dissolució d'aquella dona de quaranta anys, de la seva por al caos, de la seva escriptura fragmentària i visceral. En les seves paraules, una mica de les que a mi m'agradaria escriure, aquelles que penso i quan les dic, m'abdiquen. I quan acabà, estava agraïda d'haver tornat al teatre malgrat tot, i aplaudia i aplaudia... Aplaudia, he dit, mentre pensava en la història de l'aplaudiment, en l'antropologia del gest. La història de les mirades, la història dels gests. També he acabat una llibreta i n'he començada una altra, però sense donar-li cap sentit religiós de resurrecció, tan sols com el que és: una llibreta. Matèria entre les dents: una llibreta que es pot embrutar, que es pot cremar. No es té mai cap seguretat amb les llibretes. No se'ls pot adjudicar cap metafísica: són només llibretes. I novembre, diuen alguns... Novembre, dic jo, sempre.