Quadern / gener

La bellesa es comporta com la llum. Cercar l'aliment en la llum és viure. 

꧁꧂

La vida es fa complicada (i, per tant, la sensació de viure queda acomplida del tot) en el mateix moment en què te n'adones que, a partir d'un moment determinat, et tocarà viure amb una consciència fixa, inamovible i ben precisa d'un fet (de qualsevol). És a dir, que per sempre hauràs de fer-te càrrec d'allò que vas triar en un instant donat i que no hi ha res que puguis fer per a tornar-hi i canviar-ho. Que el voluntarisme no és res, sinó el gran fracàs de la consciència i que l'única manera de perdonar és oblidar, però no oblidar el mal, sinó oblidar-ho tot (la felicitat inclosa). A vegades, tinc la sensació que l'adultesa és fer esment d'aquesta inexorabilitat amb què recordem el passat: quan retorna, l'escolim és sempre entranyablement flàccid, profundament estrany i, en tot cas, sempre desagradable per la vaga curiositat que, inevitablement, desvetlla. Per què ens suscita curiositat fins i tot allò que no volem veure retornat? 

No hi ha res a fer contra la nostra pròpia història (la pitjor de totes: allò que no hi és però segueix actuant), que acostuma a ser el nostre principal enemic. No fem altra cosa que caminar sobre dels cementiris que la nostra felicitat passada ha anat preparant allà on crèiem que establiríem una sola direcció d'afecte, un sol pensament únic, impertorbable. L'única resistència que podem posar-hi és la resignificació: tornar per a fer-ho tot de nou, i fer-ho millor. Sí, és una resistència absolutament dèbil, absolutament risible, però l'única, perquè neix també de l'únic consol: que cap significat no pot perdurar i que establir-lo és tan fàcil com fàcil és trobar-ne un altre. Si la vida és pagar a cada moment les responsabilitats acumulades de tantes decisions anteriors (i ningú no carregarà aquest feix per ningú: tots duem el nostre, que seria confessable, però que sempre romandrà secret per por de trair-nos), tenim la compensació, tramposa, però vital, de la resignificació: a cop de caminar per aquests cementiris, a cop de refer llocs i noms, paraules i imatges, anem adonant-nos-en que la nostra no és sinó una constant tasca d'anar reexplicant-nos la nostra història, anar-nos-la fent cada cop més comprensible (comprensible, és a dir, escaient amb el nostre present). He mastegat moltes històries antigues, aquest gener, i l'únic que n'he tret ha estat la indissolubilitat i la incontestabilitat del moment present. Qui guanya és sempre el present: té la força de la ferocitat de la materialitat, l'autoritat de la presència i la definició nítida de no ser entotsolament sinó realitat.

꧁꧂

No podem tenir món i alhora ser-ne lliures, suposo. 

 
 
A vegades m'agradaria que la història tingués la qualitat ferèstega de la natura: la natura se'ns distancia fins a fer-se'ns estranya, aliena a la nostra condició. A mi la natura no em pot importar en el sentit humà del terme: els meus encontorns mai no es barregen amb mi, els puc distingir de la meva figura per bé que m'hi relacioni, perquè no és aquesta relació que em determina. La història, tot altrament, mai no és res que no sigui, d'alguna manera, també propi. Sempre ens importa: mai no ens és estranya, mai no ens en podem deslliurar.
 

Ha estat un gener ple de sentits (la direcció del pensament). Moby Dick, de Hermann Melville, la meva gran lectura del mes, és una lectura hàptica: la vas recorrent i els ulls no es fan topadisses paraules, sinó els renossos d'un seguit d'il·luminacions. Tota la novel·la està profundament centrada en la donació, l'escamoteig i l'atribució de sentit i, sobretot, la resignificació dels símbols i dels averanys. És una novel·la obsessionada amb la doble naturalesa dels símbols, les prefiguracions i la relació del destí amb totes aquestes manifestacios, greus i profundes; mai no esotèriques, però sí màgiques. Ismael, el narrador, viu submergit en el panteix delirant de la grandesa que li suggereixen els elements que l'envolten: la immensitat del mar, la de la balena i la de la voluntat d'un capità, Ahab, que ni coneix aturador ni li fretura agafall. Tots aquests vectors oculten els seus petits i poderosos déus, que atreuen fins al pou de la fatalitat la ment plàstica, feta per a testimoniar aquesta grandesa, d'Ismael. Hi ha una saviesa que és dolor, però hi ha un dolor que és follia. Al mar, reverbera només allò que duem dins, allò que ens hem endut des de la terra, sigui fe o descreença: al mar, estem sols amb la nostra religió. El mar és tot silenci, però, per a les persones que els escau, mai no és solitud. 

El mar i el cel: la relació és evident. L'analogia es teixeix sola: el cel és allò que el mar és, per bé que més clar, gairebé més sincer i bondadós. En canvi, a les entranyes del mar, s'hi amaga l'obaguesa no només de l'inconegut, sinó del fosc, de l'ombra, de la terbolesa de les aigües. Només el mar xucla: són. dues profunditats de signes oposats. La simple política de prudència que hom adopta, vorejant la estupidesa, en la vida quotidiana, mai no pot resistir la poderosa embestida de la visió del mar i del cel ensems encavallats, els seus caps de finitud encolant dues infinituds germanes. Immens, remot, infinit: tots aquests adjectius són, d'alguna manera, aquàtics.
 

Moby Dick no és un llibre, és una declaració de fascinació, una investigació en forma de ficció, sobre el funcionament del poder i els seus efectes, enlluernadors i cruels: el poder d'un mateix sobre el seu testimoni i, per tant, sobre el seu relat i el seu cant (aquest és l'estatge més primerenc i més metaliterari a l'encop), però així mateix el poder d'un home respecte de la seva ambició, obsessió i monomania, i també el poder captivador que exerceix la follia aliena en aquells que obeeixen. Perquè sí, Ahab és capità, però capità és perquè el reconeixen com a tal o perquè mai ningú no arriba a disputar-li la pleroma ni l'autoritat. Ahab és el Cèsar de l'oceà i la seva neurosi és prou astuta com per a aconseguir esdevenir la de tots els mariners. El seu destí sempre ha estat el del fracàs: Moby Dick no és capturable, ni tan sols existeix. Existeix una balena blanca, però el déu que hi projecta cada ment no és sinó això: una ombra, un fum i una divinitat escrita sobre les onades (Here lies One Whose Name was Writ in Water). I els noms escrits sobre el mar, ja se sap que fan retxes a l'aigua. 

꧁꧂

No he parlat de mi: mai, afortunadament, mai no parlo de mi. Quatre coses, tan sols: I) soc plenista, no pas vacuista. II) Soc ofita. III) M'agradaria viure podent mantenir en tots els climes la mateixa temperatura del cos, que és la manera metafòrica de dir que allò que m'agradaria mantenir és la serenor del pensament en totes les circumstàncies (mai no tenir la febre de les idees, que és l'encaboriament) IV) Precisament perquè no sé res, sempre em pot passar de tot.  

 ꧁꧂

Toca entonar un comiat per al gener. A aquestes alçades, tant me fa si és digne o les presses el fan matusser: remarques a part, la cosa és que, afortunadament, aquest gener i totes les seves dèries que m'han fet niu al front marxen ben lluny, eixalades, derrotades i pansides.


Etna 🐳

0 comentaris