Guardo tantes coses... I després, què? Guardo tiquets, imprimeixo fotografies i ho enganxo tot a llibretes que també guardo. Són coses que evidentment, no cal guardar, perquè ningú no hi tornarà. No expliquen res, perquè no hi ha nexe que les faci parlar. Cal dir que cada cop en guardo menys, però no em resisteixo a deixar-ho de fer. Suposo que la idea que deixin d'importar tan ràpidament, que immediatament passin a no ser res, em molesta. Hi oposo una resistència cada cop més mandrosa, però que neix ben autèntica. Han passat de ser records a ser mers amulets, objectes dels quals no em puc desprendre per una creença, una mica esotèrica, en alguna mena de pervivència. Pensament màgic, transcendència forçada. Però aquesta pervivència mai no és en abstracte, sempre és feixuga i concreta per a algú. Se la troba algú, vaja. La persona que ha de buidar un pis i, de sobte, es troba amb caixes i caixes d'aquesta acumulació que només tenia el propòsit de no oblidar. I bé, no ho hem oblidat: tenim les fotografies, però, i què? Què ens importen? A vegades, tinc ganes de cremar totes aquestes llibretes. Són només la marca d'una espera... esperen la meva mort, que és el punt exacte en què esdevindran insubstancials. No és que pugui deixar d'acumular, però sí que crec que podria destruir allò que he acumulat, i penso que ho faria de bon grat. Una alliberació de la meva història, la meva pròpia traça, del passat que creiem que ens marca, i només ho fa en la mesura que li ho hem permès nosaltres i els nostres escrúpols. Sigui quin sigui el relat que expliquen, no compta per a res.
Potser és que setembre és una època d'aniversaris i, per tant, d'acumulació suposadament feliç, suposadament alegre, i per això em venen aquestes idees de reversió d'aquesta mateixa felicitat. O potser és, senzillament, que en els moments en què les coses s'acompleixen, tot es desinfla i es fa, paradoxalment, més irreal.
Mentre escric això, tinc tot de gafets negres per a recollir-me els cabells estesos sobre la taula. Me'ls he tret i els he deixat allà, simplement, desordenats. Pura acumulació, també. Una exemplificació banalíssima, però real. On anirà a parar tot allò que un dia ens sostenia els cabells?
꧁꧂
Sempre he partit d'una confiança amb el món essencial, d'una mena de pacte tàcit entre les meves esperances i les meves possibilitats, d'una correspondència entre les intencions, l'esforç i els resultats. I fins ara, tot i que n'obtenia recompenses, no eren mai aquella que jo volia més, aquella per la qual em delia. Eren, per dir-ho així, premis provisionals, accèssits de la cosa autèntica, real, incontestable, de la perla central. I vet aquí que ara, tanmateix, ara que es fa de debò, ara que s'està esdevenint, tinc la recargolada sensació que tot era més còmode quan aquest aspecte de la meva vida em decebia, és a dir, quan tenia motius de queixa. Quan era a la perifèria, quan era incompresa, em podia lamentar. Des del fracàs, era fàcil perdonar-se la covardia. A veure, no és que hagi deixat d'estar a la perifèria, no és que hagi deixat de ser incompresa, però el fet que les coses per fi s'esdevinguin, que arribi el meu fogueig, em fa venir vertigen, perquè no tinc excusa. Ja no n'hi ha, d'excusa. Ara depèn de mi. És la sensació d'haver entès que ara va de debò, que ara surto allà on jo creia que havia de ser-hi. Sortir a la palestra, sí, aquesta és la sensació exacta. Per a demostrar... el què? Qui sap si hi ha ningú mirant-te... Però, tot i així, per a demostrar-te que has fet bé de sortir-hi.
Estic parlant de la vida adulta: ja no hi ha excusa, ara tot depèn de mi. Tinc llibertat, i això és terrible. Parlo de ser gran, d'haver-me fet gran, però també d'altres coses que només poden arribar quan ja et sents gran.
Le monde est une question ironique: et toi que fais-tu?
Haver-se fet gran: quina cosa més estranya. Només es pot percebre retrospectivament. És una mena de sensació negativa que tan sols es percep a través de la pèrdua. Però també conté una altra cosa: és l'esperança d'un segon naixement. Conté l'espera, la possibilitat, de restaurar certa innocència des del coneixement, des de la saviesa. Suposo que per això la gent té fills: per a restaurar allò que han perdut fent-se grans. En aquest cas, si això no em fa falta a mi, és perquè en criatures d'una naturalesa diferent per acomplir aquesta perspectiva de reconciliació, de retorn al pacte original, a la nova innocència.
Som opacitat vers nosaltres mateixos, només el passat és capaç de fer-nos parlar. La nostra història és desconeixement fins que l'hem viscuda. Aquesta és el gran drama de tot.
La represa significativa.... Prou! M'aturo.
A partir d'ara, pensar més ja no serveix de res.
꧁꧂
Sempre hem de saber quan aturar-nos. És una virtut deixar de ser carregós. Recordo haver començat a escriure aquest quadern a l'octubre, a la tardor. La fundació d'una tradició sempre es mitifica, oi? Bé, aquest és el mite del quadern. I ara que ens endinsem en aquest nou començament, evoco els antics, com si m'haguessin d'inspirar aquests nous que se'm plantegen. Recordo que vaig anar a veure una escenificació d'El quadern daurat, de Doris Lessing, al Teatre Lliure. Hi anava sola i era l'octubre just després de la pandèmia, aquell any zero de fundació de maduresa. La mascareta m'agradava, perquè feia cabana amb l'alè i mantenia la temperatura del cos. Segur que duia coll alt, per bé que no hi posaria la mà al foc. Vaig plorar d'emoció al final de l'obra, em vaig alçar per aplaudir. I aplaudint dempeus, em vaig adonar que no plorava pel que havia vist sobre l'escenari, que, d'altra banda, m'havia encantat, però que aquell no era el motiu.... Plorava perquè estava agraïda de ser viva, de ser allà i de ser capaç d'emocionar-me encara, de sentir-me porosa a aquell doll d'experiència que m'arribava en forma de paraules, a aquell sentit il·limitat que rebia com a una pregària que transformava alhora que la repetia. Vaig pensar, aleshores, "I bé, a qui li explico? A qui li explico que això m'ha transformat?".
La resposta és un tornaveu allargat que encara ressona en aquestes línies.
0 comentaris