Quadern /octubre

Quina tortura haver de ser cada cop que trobes algú, tu mateix, haver-te de representar novament essent aquell que els altres et recorden d'ençà l'últim cop que els vas aparèixer, talment com si t'haguessin deixat sobre la tauleta de nit amb un punt i tinguessis l'obligació de, una vegada reprenen la lectura, continuar dient allò que deies abans. Als llibres, a la lletra fixada, els resulta fàcil la represa, però a mi, que soc viva, m'inquieta haver-me de condensar en aquesta imatge que havia projectat, que no recordava haver projectat, però que ara recau sobre mi, amb la responsabilitat de perpetuar-la. Aquesta continuïtat dins de l'expectativa, aquesta eterna exigència de renovació de la identitat manifestada per tal de dur-la més enllà, en una progressió ascendent, a vegades em cansa una mica, però alhora, fora d'això, no crec que hi hagi res de real. Penso que tots duem endins una petita variabilitat, una mena de freqüència d'ona que va alterant-se depenent de la temperatura, del color, de l'ambient... Vull dir, que tinc fantasies escapistes, com tothom, que somnio en la fugida com qualsevol altra persona, però després es fa sentir una veu interior que introdueix, en el cansament i l'afartament existencial, una nota de freda relativització, i llavors me n'adono que sí, que hi ha moltes coses que no he escollit de les quals me'n voldria deslliurar, però que, d'altra banda, si soc com soc, és perquè, en bona mesura, també ho he triat. I que no es tracta de resignar-se a ser qui som, sinó d'entendre que, si som així, és perquè hem continuat escollint aquesta opció. Una, dues, tres vegades... Hem tombat pels camins que ens hi duien, hi hem aterrat amb la consciència plena que havia de ser així... O, com a mínim, aquesta fantasia retrospectiva ens alleugereix. 

No vull fugir, perquè la resposta autèntica és demanar-me abans: a on aniré? Què faré? Quina altra cosa puc fer que no sigui això que estic fent ara? I si ho faig, de fet, és perquè, per a mi, té sentit fer-ho. 

Sé que no vivim en el millor dels mons possibles simplement perquè porten una setmana fent obres al pis de baix. 

He llegit molt poc aquest octubre i, per primera vegada en molt de temps, he llegit malament. Cada vegada que em toca endinsar-me en la literatura contemporània, me'n ressento d'una manera o altra i em costa de reprendre el ritme de les meves lectures altres, les de plaer, les siderals, les allunyades. Crec que ho somatitzo a través de la queixa, també, com diria una amiga meva. En canvi, he anat molt al teatre, he comprat entrades com a una salvatge i amb molta previsió, és a dir, ja de cara al gener i al febrer, cosa que m'ha permès posar-me a totes a primera fila, com a l'alumna més aplicada o l'apuntador més previngut. M'agrada estar a primera fila, perquè m'arriba l'obra sense distància, i els actors se'm fan humans d'una forma directa, però confusa; conflictiva, però emocionant. L'altre dia, per al cas, era tan a tocar dels actors que m'arribava l'olor de tabac que feia un d'ells. El personatge no fumava; ell sí. Em va agradar, perquè em va fer estrany el moment, em retornà al marc de l'escenificació, i me'l va fer veure com a un ritual. Allò que estava passant t en aquella sala era encara més misteriós, més esotèric, més màgic, en el moment en què vaig saber que aquell actor, aquell personatge, era algú amb una entitat pròpia més enllà de l'escenari. Semblarà pueril i un pèl afectat, però vaig percebre, de sobte, que els actors no eren sinó gent normal fent veure que eren una altra persona, parlant en plena possessió d'un altre. Al col·loqui postfunció, tot se'm va fer encara més complex i intricat. Em seguia arribant l'olor de tabac d'aquell mateix noi mentre s'estenia sobre la novel·la en què estava basada l'obra. Vaja, que era algú que, abans de la representació, havia sortit a fumar una cigarreta; algú que havia fet veure que, ups!, havia esdevingut un altre; algú que havia rigut i plorat en funció d'una identitat que no existia. Algú que, en acabat, tornaria a casa i es fumaria una altra cigarreta... No em vaig sentir enganyada, emperò, sinó que em va meravellar aquella coexistència de l'olor de tabac i un fingiment de personalitat.

No dic res que no s'hagi dit ja, res que no sigui similar al fet, per exemple, que fa un any em vaig allisar els cabells per tercera (!) vegada a la meva vida i, quan em vaig veure reflectida al mirall del lavabo, se'm van fondre els ploms. Som qui som, excepte quan deixem de ser-ho, i mai no és greu. Juguem a no ser qui som, ens desfoga una estona, però sempre tornem a nosaltres. D'altra banda, aquesta sensació que vaig tenir amb el teatre és una intuïció una mica carca, similar a les sospites que devia tenir Plató quan malfiava dels poetes, i tota la pesca. 

M'he avançat tant a les castanyes com he allargat la temporada de figues, de manera que he aconseguit, en una sola setmana, menjar-ne de les dues. Si algú té dubtes encara si la tardor és o no la millor temporada, només cal que vegi que, de fet, ens dona els millors fruits. 

Jo envio correus i dic, amb una nostàlgia que no és meva, sinó d'una Etna que encara no existeix, 

no ha arribat, per la qual soc massa jove encara, un pèl ingènua: 

"algun dia, tot això et recordarà a mi"