August agost!
Canto el mes de l'inici, de l'instant i de la intensitat.
La seva vida, la seva joventut, ¿havien de quedar-se allà, soterrades en el passat? ¿No n'havien de parlar mai més? ¿El passat era passat? ¿Morta? ¿Tot mort per a ella? ¿Viva només per a fer viure els altres? Sí, sí, potser sí que s'hi hauria avingut si, exclosa així de la vida, com a mínim li haguessin permès gaudir en pau de l'espectacle dolç i serè d'aquella petita casa, que semblava construïda damunt el seu sepulcre... Però almenys que en parlessin una mica, que de tant en tant algú se'n compadís, de la seva joventut morta, de la seva vida destruïda! També havia estat un crim destruir-li la vida d'aquesta manera, sense motiu, escapçar-li així la joventut! No n'havien de parlar mai més.
L'exclosa, Luigi Pirandello
Què és més important que començar? Haver començat. Però el fet d'haver començat és, també, haver-se posat un ganivet a la gola. És ambició concretada. Ens passarem tota la vida tractant de deixar de començar, és a dir, de fer... I un cop fet, aleshores, desitjarem tornar no pas al començament, sinó a l'època en què érem a punt de començar. Si tenim el privilegi de descobrir-nos la impotència de determinar ben bé quin és el començament, si partim d'una premissa d'indeterminació, d'una cronologia flotant de la nostra pròpia vida, també tenim l'obligació, nogensmenys, de datar els començaments. Som lliures, de fet, de fer-ho com vulguem, però no pas lliures de no fer-ho.
És estrany, d'altra banda, determinar el grau de llibertat que ens queda un cop li restem les nostres preocupacions a les nostres obligacions. Quantes vegades, aquests darrers mesos, no m’hauré dit a mi mateixa que, en el fons, no passava res! Situada en el fatalisme de la realitat, acabo anant a raure a un optimisme pírric, a una espècie d'existencialisme alegre. Ben mirat, mai res no és tan greu.
I, tanmateix, això de parlar de començaments, especialment si és una excusa per a dilatar el començament, és fer-se trampa. No pas a la vida, en els esdeveniments vitals, em mantinc ferma. Em refereixo, altrament, a les obres, allà on conferim la forma que ens manca en l'existència. Començar una obra, per al cas, és poder marcar aquest principi. Hi ha un dia que t'alces, et dutxes, et vesteixes, t'esmorzes (!), obres un document i... resulta que ja has començat. Hi ha un dia que es neix, també. I, al dia següent, hi tornes: tornes a obrir el document. I tornes a posar-te a escriure! Això és follívol, en el fons. Per què hi tornes? Quan torno als llocs, o, millor dit, quan soc en procés d'estar-hi tornant, sempre em faig aquesta pregunta: per què hi estic tornant? Podria no fer-ho? Podria estar-me'n? I la resposta no és mai clara, no és mai concreta, però sí que té dos trets innegables: la tornada se m'apareix com a una evidència (no podria no tornar), i, a més, fa baixada. És un pendent a favor, és inevitable, és agradablement obvi. No vol dir que sigui inercial. No ho és pas. És que sento, almenys fins a cert punt, la necessitat de deixar-me arrossegar a una òrbita concèntrica, que tendeix a acostar-se al centre de gravetat, regida pel magnetisme d’allò indeturable. Indeturable, merament perquè és moviment i ens atrau... Indeturable, de fet, perquè és únicament fricció?
Bé, la qüestió és que allà on m'emmeni aquesta tornada, allà on em dugui aquesta represa, aquesta vida que conscientment tracto d’embridar, que intento portar pel ronsal ―aquesta vida de la qual faig pàtria i casal, que faig meva en la mesura que no desisteixo de fer-la pròpia, que converteixo en país i que pretenc conèixer tant que m'hi acabi per reconèixer―; sí, vull estar certa que tot allò que faci sabré que ho havia de fer. I ho sabré gràcies a aquestes dues guspires: primer, que allò que estic fent no tan sols és evident ―és a dir, necessari, infatuat, sembrat de destí―, sinó que, a més, fa baixada. Que m’és fàcil, no pas perquè sigui fàcil, sinó perquè hauria estat més difícil, en el fons, d’haver triat altrament. De fet, vull que hagi estat impossible fer-ho d'una altra manera. Així, doncs, si el món són dilemes, binomis, que se m'aboqui sencer al damunt, que crec que, si res sé, és determinar què vull.
꧁꧂
Dit això, ha estat l'estiu d'Agustí Bartra, indiscutiblement: la descoberta d’un Bartra que és, alhora, afermament d'allò que ja cercava, d'antuvi, en la Literatura. Sanciono els meus biaixos, precomprensió compresa. Criatura novembrina ―vibràtil en el perpetu hivern que allotjà la seva sensibilitat vitalíssima, d’extensió gairebé infinita―, Bartra se m'ha presentat, en canvi, com un esclat de llum, àdhuc de reconeixença. La lògica dels solsticis deu ser aquesta mateixa de la poesia. L'ésser de collita, Bartra, s'ha agermanat plenament amb l'estiu en què l'he absorbit, de manera que versos de L'evangeli del vent tals com: Món increat del cant: profunda vall oferta / als lluminosos boscos de gegantins estius. [...] Oh, l'invencible estiu: riquesa de foguera / dalt dels pujols del cor on clamoreja el vent, m'assaonen, em fan metamorfosar, m'entreobren noves espitlleres.
꧁꧂
Ha estat l'estiu de les pedres. L'efecte de la llum sobre la superfície d'una roca submergida, sobretot quan es tracta d'aquella llum emplomada del migdia, que dolleja vessada de crueltat, que s’hi reflecteix com si volgués fer-la esclatar per dins, fa pensar no pas en l'etern i l'incorruptible, en l'estàtic i l'evident, sinó, justament, en la infinita mobilitat, en les incessants anades i tornades de la matèria. Que tot sigui viu, i que fins i tot allò que no respira estigui sotmès al canvi, a la transformació, compon una estranya meravella que cal investigar. Aquesta mena d'exaltacions pseudopanteistes, de romanticisme melindrós, de pa sucat amb oli, només se m’abat quan passo massa temps exposada a la natura, que, primer, em vivifica, però, després, em fa emmalaltir. Vet aquí la dialèctica camp-ciutat, novament... Ho tinc comprovat: un paisatge natural no em suscita un altre rampell que, simplement, constatar-ne la vastitud, la profunditat, la immensitat... I, dit això, poc més: i punt, i prou. Es basta a ella mateixa, la natura; no em necessita, i ja està bé de sentir-se prescindible i ridícula, culpable de tenir un jo i de ser-li fidel.
Potser és aquesta, precisament, la diferència entre un pensament arcaic i un pensament modern: formar part d'una cosmologia tancada, tothora persistent, deu ser, com a mínim, extenuant. Calen vetes d'absurd per a fer significatiu el Sentit, val a dir, la cerca de Sentit. Caldria fer incursions, oscil·lar d'una sensibilitat a l'altra, per tal de mantenir l'equilibri entre sentir-se integrat en el Món i, alhora, lliure per a emmotllar-lo diferentment de com se'ns mostra en primera i última instàncies. Conservació i revolució, nova i vella dialèctica... Soc més lliure que Aquil·les? I menys que Telèmac? No, no he vist L'Odissea, senzillament, he llegit Bartra.
(I sí, soc molt repel·lent, fastigosament repel·lent. Com les serps.)
꧁꧂
En tot cas, aquest estiu ha estat una oportunitat per a tornar a submergir les mans en una correntia fluvial (la fredor de l'aigua és la delícia) i he recordat que sí, que, certament, enyorava de tot cor la força cega de la gravetat. Les rocalles, els còdols, sobresortint-ne, creant humils promontoris, encenent calladament alimares que encara ningú no ha encès, sostenen miratges de repòs. El mormol de l'aigua és una titil·lació de llum reflectida; és el silenci remorós, la veu que ens duu la bona notícia, la certesa, que, si hi ha mort, és perquè la vida ha de recomençar, d'alguna manera. Heus aquí una mena de revelacions que només es dona a l'estiu; sense misticisme ni enterboliments de cap, sense religió ni esoterisme, m'he convençut que la insignificança constatativa dels corrents fluvials és només el testimoni d'aquella veritat que predica que, si bé tot ens ha estat donat, tanmateix, res no és nostre fins que no fem el gest de prendre-ho.
Si no hagués estat per la poesia de Bartra, no me n'hauria adonat, de tot això. Radicalisme mediterrani, extremisme maialista; ingènua llibertat de saber-se ensolcada a la vida... M'he reconciliat amb la música i amb les imatges desvetllades per a encaterinar el món. He retornat a Canetti, he llegit el voraviu de les Campanes, he recuperat el color a la pell, he redescobert Flaubert, he estat honesta amb mi mateixa, m'he emprovat el nimbe de Joana d'Arc (m'escau?). He estat més menuda que mai, he estat més gran que mai, i en la certesa de poder ser les dues alhora, soc més qui he de ser, és a dir, ni l'una ni l'altra, sinó una mena de mig camí de dos temps. L'ús de la metàfora en Proust, vaja, la mecànica del coneixement de la Realitat a través de la paraula.
L'agost només té sentit quan és treball quotidià, joiós; d'aquesta joia, se'n deriva l'exigència.
Mai no soc capaç d'oblidar que el títol original de Veritat i mètode era el que he convertit en una divisa personal: Comprensió i esdeveniment.
 |
| I ahir, dinant en un restaurant de Hudson, vaig veure un quadre que inevitablement em va fer pensar en tu. Per la noia (hi tens un aire?), però també per com quedava a la paret, darrere la làmpada de tons marrons. No ho sé, vaig pensar que, si haguessis sigut al restaurant, l'hauries fotografiat per a la secció de fotos del teu bloc! Oi? |
 |
| Agost. Allegro, tempo di marcia, allegro assai. [Das Jahr, Fanny Mendelssohn, 1841] |
꧁꧂
Hi ha mesos indiscutiblement januístics. Fronteregen, frontissegen: viure'ls és un ritual de pas on esdevenim allò que encara no érem, esdevenim allò que havíem d'arribar a ser. Aquest agost, sense pretendre-ho, he pres consciència de l'endinsament en el Temps. No m'he pogut reconèixer fins que n'he sortit, d'aquesta correntia. La sorpresa ha estat la força accelerada amb què m'empenyia endavant, no pas el fet que ho fes. L'ambivalència de la percepció temporal és, en primera instància, el temor a ser engolits per, justament, aquesta força magmàtica que tot ho arrossega i, per tant, tot ho anivella.
En tot cas, l'agost ha adquirit la bifidesa del gener, esdevingut sobre ell mateix, doblegat en exacta meitat, migpartit com un full. L'inici s'ha acarat amb el final, pregunta i resposta, una resposta correctiva de la pregunta. Això ho sé, i ho sento així, perquè tota aquesta entrada la vaig escriure a principis d'agost, en una traïció subtil, benèvola, de l'esperit del quadern que, alhora, m'ajuda a esclarir alguna cosa sobre el pas del temps. En els dies en què escrivia sobre començaments, rius i aigua, el món el conformaven quietuds abassegadorament lacustres: les circumstàncies m'havien minvat, s'havia aprimat la realitat respecte de la sobreabundància de l'estiu que havia contingut el juliol. Hi havia un cert silenci, estès en tensió de cobriment. Els dies es regolfaven sobre una rutina de treball d'escriptura que, a l'encop, m'abaltia: sí, escrivia i llegia, menjava amb molta i fins massa moderació, em tornava a bullir l'acne i l'insomni, i tot ho embolcallava una sordina atuïda. Se'm feia ensopit fins i tot la meva imaginació. Aquesta ensopidesa, és cert, generava una diferència dins meu, obria una mena de nafra on s'havia de situar, els esdeveniments que vindrien aquests darrers dies d'agost. Feia lloc, amb tanta placidesa, per a la tempesta. La intensitat s'acumula com la sang, al fons del cos i al final del temps.
Així doncs, m'acomiado de la duplicitat de l'agost. Sé que el setembre serà filiforme, però homogeni. No hi haurà rastre d'aquest contrast entre l'inexcés dels primers dies i el vessament dels darrers. Agost, el segon gener de l'any, engendra el setembre, que és el mes de la vida nova per excel·lència. L'estranyesa rau en haver oblidat què volíem dir amb paraules que cop vam escriure sota l'encanteri de creure-les íntimes. Aquest agost, he dit coses tan feixugues i retrospectivament ridícules com: "Ens hem fet grans" o "No escric perquè m'estimin". També he tingut la sort que m'hagin dit coses precioses i certes, sense haver fet gaire per a merèixer-ne la importància o la veritat que contenien..., pel cas, que infravaloro l'abstracció. Adoro la intel·ligència, per bé que en faig una paga molt depauperada: retorno respostes patètiques a llampegades tan significatives com aquestes. Com a descàrrec, ara que ja no puc al·legar la joventut, poso per endavant l'augustal, augural, abismal desorientació de l'agost.
"
Recordo que vaig començar-ne la lectura a la tarda, quan el barracó ja era tancat, i em vaig passar tota la nit llegint fins l'alabada. Era un número d'una revista. Va ser com si noves d'un altre món haguessin arribat volant fins a mi; tota la vida anterior, brillant i lluminosa, era allà al meu davant, i jo mirava d'endevinar segons anava llegint: ¿m'he desenganxat molt d'aquesta vida?, ¿han progressat molt allà, sense mi?, ¿què els inquieta ara, quines qüestions els deuen preocupar?Jo em replantejava cada paraula, llegia entre línies, m'esforçava a trobar sentits ocults, al·lusions al passat; mirava de decobrir les traces de tot allò que abans, en els meus temps, preocupava a la gent, i que amarg que em resultava reconèixer fins a quin punt m'era estranya ara aquesta nova vida i que jo ja no hi pertanyia.
Memòries de la Casa Morta, Dostoievski
Et. 🌕
0 comentaris