Tots dos havien fracassat, el que havia somiat en l'amor i el que havia somiat en el poder. Quina n'era la raó?
―Potser és culpa de la línia recta ―va dir Frédéric.
―Per a tu, podria ser. Jo, al contrari, he pecat per excés de rectitud, sense tenir en compte mil coses secundàries, més fort que tot. Jo tenia massa lògica, i tu massa sentiment.
Després acusaren l'atzar, les circumstàncies, l'època en què havien nascut.
L'educació sentimental, Flaubert
La línia recta i l'ondulació: com més senzill, més evident i, alhora, com més evident, més inexpugnable. Les coses autènticament importants es reconeixen, precisament, perquè la seva depuració, l'operació de solve et coagula amb què esclarim el món i sobre la qual operen les nostres certeses, no ens ajuda a discernir, sinó que ens demostra, justament, la seva irreductibilitat essencial, la seva intimitat impenetrable. D'igual manera que no ens podem engolir el pinyol d'una fruita, d'igual manera que la fruita roman conclusivament atapeïda endins del seu pinyol i només és mengívola la polpa, les coses que ens importen romanen en interioritat silenciosa, fosca i privada.
Per això, aquest fragment de L'educació sentimental, de Flaubert, és final: no només final en la seva col·locació cronològica en l'estructura de la novel·la, sinó pel seu propòsit marcadament corol·lador, terminant, conclusiu. Si sobresurt amb tanta força i reclama tanta atenció, és perquè, alhora, és tan dens que costa parlar-ne. Irradia, a la vegada que guarda, una Veritat, com saba que corre dins de les paraules mateixes. Tanmateix, aquesta Veritat és valuosa en la mesura que no es desclou, ans transparenta. I si és aquesta, precisament, la marca de la Literatura? No pas allò que diuen les paraules, sinó allò que la seva textura cel·lofànica permet intuir, allò que formulen a l'avantsala del concepte, allò que acaramullen, generen i alliberen en la unicitat combinatòria de totes elles i no pas en la formulació precisa de cadascuna?
Què fer, aleshores? Com llegir l'experiència de la nostra vida més enllà de l'aleatorietat de tot el que s'hi esdevé, sense caure en el conjur i els eixarms pseudoreligiosos?
El passat és el terreny de la necessitat i el present, també. I, tanmateix, on podem trobar l’escletxa de llibertat que fa possible aquestes dues necessitats? És al present, badant-lo. La mínima obertura que suposa una llibertat entesa en la justa mesura és, sempre, conjugada en present. Com que el nostre passat, en un moment determinat, fou present, és a dir, que hi mantinguérem una relació tan lliure com la que ens diem que mantenim ara respecte del nostre present, l’evidència és que les accions d’ara tenen el mateix grau de necessitat que, en el fons, mostren les accions anteriors.
Per molt que ens sentim lliures respecte d’allò que fem, per molt que siguem conscients de la plètora de camins que podríem emprendre i no emprenem ―és a dir, conscients que en triem un de concret, del ventall de possibilitats, i que ho fem amb la consciència d’haver pogut triar, perfectament, un altre―, en el fons no som pas lliures. Bé, o ho som tant com ho érem fa cinc, deu, vint anys. El que passa és que l'oblit poleix els cantells de les nostres decisions de manera que la pàtina de lliure albir que les recobreix es desencrosta i, a poc a poc, n'emergeix la necessitat que secretament les ordenava.
El problema del lliure albir i el de la necessitat és, en el fons, la mathesis universalis de la vida, el non plus ultra de la incògnita, el fonamentum inconcussum de tot aquest embolic que, adés ens entreté, adés ens fa patir. És fàcil de resoldre en el fons... Tot és, en el fons, necessitat, però com potenciar, aleshores, la vida, entesa com a possibilitat oberta? La vida, el nom amb el qual anomeno el temps que tenim disponible per a la comprensió, ho esdevé autènticament només en funció de la nostra possibilitat d'esclarir-la. Evidentment, jo escombro cap a casa: és la potència de la Literatura. En tot cas, el problema de quina és la mesura de la nostra llibertat ―si els nostres actes són producte d'aquesta llibertat que percebem íntimament o de la necessitat― és una qüestió que es resol, com totes, d'altra banda, a la pràctica, és a dir, en l'instant en què la situem. Com que l'hem situada, vet aquí!, tenim, ara, un temps. No existim sinó en un temps concret i en un espai concret (i d'aquí la constatació del meu estimat Ricoeur quan parla de «configuracions narratives»). Ja ho diuen bé, ja: que siguem éssers concretament temporals, indestriablement corlligats a la nostra mortalitat, és a dir, a l'efímer de la nostra existència, hauria de treure'ns del cap les falòrnies d'arrel idealista. És greu, però és cert: no tenim temps per a bufar núvols, si som mortals. Partir d'un grau mínim de materialisme, d'un saludable i robust materialisme de base, és condició primera no pas per a la comprensió, però sí, en primera instància, per a no perdre el temps enquimerant-nos.
Així, doncs, es tracta de recordar que, atès que som mortals, la nostra vida és una dialèctica oberta entre la llibertat i la necessitat que guia i ordena els nostres actes, i que el fet que aquesta dialèctica estigui situada en un temps i en un espai determinats força a l'absorció de la llibertat en pro de la necessitat, tot i que, per tal de mantenir la il·lusió en aquesta llibertat intacta, calgui recordar-nos que el present és la nostra capacitat de sostenir l'obertura sense enganxar-nos els dits en la remor letàrgica, ctònica, d’un passat subsumit per la necessitat. Cal vetllar per l'equilibri d'ambdues visions ―sota l’amenaça constant de la fragilitat d'un present que sempre està en risc de ser mal emprat, que podria fer-nos errar, puix que no se'ns assegura la calma d'una elecció correcta, per bé que totes ens ho semblaran d'aquí vint anys―, i, a l'encop, entendre que, si el nostre passat ens sembla escaient i pertinent, ho és, també, perquè no és oblit, sinó la selecció de la memòria que ens fa aconseguir l’alquímia venturosa, afortunada i, sobretot, interessada, de la dialèctica entre necessitat i llibertat que ens va fer-lo agençar de tal manera.
No és una posició fàcil de sostenir. Es tracta de defensar l'emergència del sentit en l’encadenament dels actes que conformen una vida (i qui diu una vida, diu una història, i qui diu una història, diu la Història), sense deixar-nos engalipar i creure que aquesta emergència de sentit és una predestinació a la qual estem engrillonats. No som altra cosa que aquesta dolça dependència, imperceptible a l'hora de viure, però de la qual hem de partir tant sí com no si volem narrar-nos. Es tracta de comprendre que el passat no és pas absorció envers una història de caire bíblic, és a dir, fatalista, sinó una construcció d'estabilitat que ens permet arrelar els fonaments de l'esdeveniment, aturar-los i, en haver-ne aconseguit la immobilitat, conèixer-los. D'alguna manera, anomenem llibertat el desconeixement. És lliure allò que encara ens afecta, allò que encara no ha acabat d'actuar sobre les nostres vides. En el moment en què ens resulta, de recules, plenament necessari, fatídic, en el moment en què ho assumim com a destinació i no pas com a elecció, la força de moviment s'ha acabat. Hem clos el capítol. Allò que ens mou és sempre aquesta falsa consciència de llibertat, a l'espera de l'aquietament que produeix la comprensió. Podríem dir, fins i tot, l'alliberació. La comprensió, doncs, el coneixement, és aquesta estabilització de l'efecte, la conseqüència i la inèrcia de les decisions que prenem a cada instant.
A cada passa, es tracta de bastir el nostre propi imaginari com a envit per a l'avenir. Si perdem l'aposta, no ens hem d'amoïnar: la llei del Temps ens permetrà l’estabilització, la reformulació, que integrarà allò que ara ens desagrada o ens avergonyeix. Envejo l'Etna del 2030, perquè haurà plenament absolt l'Etna del 2026... O, potser, per a més seguretat, la del 2035.
Tot això té a veure amb el fragment que he referenciat de L'educació sentimental, és clar. Tot hi té a veure, en el fons, i això que tracto d'emmotllar aquí també. Ho dic perquè el fet que els dos amics parlin així, amb la pausa nàufraga i òrfena de la maduresa eixamorada en el desencant, és a dir, que els dos considerin que han fracassat però que ambdós n'estiguin traient un balanç amb aquesta calma que exhuma les causes i les refereix, idealment, a suposats impediments que no eren al seu abast, que ambdós es delegin per fer un balanç feliç entre necessitat i voluntat, indica que el relat és emmotllable al fracàs. Aquest és el triomf. No pas el fracàs d'aquests personatges, sinó la consciència de la narració, que sublima la seva inconsciència en favor d'una educació sentimental. Aquest títol ja ens en parla, en el fons, d'aquesta parusia literària. És un tancament de l'experiència en favor d'una obertura narrativa. Ja en parlarem, si de cas.
Sigui com sigui, em prenc la diegesi existencial d'aquests dos homes flaubertians (Bouvard i Pécuchet a l'estil melancòlic) com un puntal per a combatre la feblesa d'ànim. La fortalesa rau en assumir la gran lliçó: existir conseqüentment és poder-se admetre que, si tot ens sembla que havia de ser d'aquesta manera, és només una il·lusió, però que aquesta il·lusió de sentit, que ens fabriquem nosaltres mateixos per pobresa, per experiència limitada, per mortalitat, per finitud històrica, que ens la fabriquem, ras i curt, perquè no som Déu, que aquesta il·lusió de sentit mai no és endebades. I no parlo de ficcions pragmàtiques ni funcionals, de ficcions que ens permeten tirar endavant una mentida. No, això és retornar a la casella de sortida. Parlo de ficcions que ens facin comprendre. Parlo de ficcions que ens retornin les ganes de mossegar la vida, de jugar-hi, de prestar-nos a la delícia que suposa la seva imprevisibilitat. Al capdavall, si ens mantenim en un horitzó de sentit, en una aposta forta, en traurem l'aigua clara. L'haurem filtrada nosaltres? Sí, bé, i què? No era aquest, al capdavall, la missió última, existencial, evident, de qualsevol de nosaltres?
La sort de tota aquesta troca embullada és que només cal reconèixer que, si bé tot acaba parant en necessitat, momentàniament, som radicalment situats en el mínim bri de llibertat que ofrena el Món. I que, al revés, un cop haguem viscut, en la mesura que el passat ens l’oferirà nua, la vida podrà ser compresa.
A aquests dos pols ens encomanem, a cada passa, i la confiança en el sentit fa inversemblant un fracàs mentre hi hagi, de fet, consciència de la necessitat de sostenir-lo.
Et. ☄️
0 comentaris