Sense la temptació de reproduir cap tòpica d'arrels clàssiques sobre el pas del temps a mode de matussera introducció a una entrada destinada a fer un balanç que, si bé segueix la pauta convencional del final d'any, no deixa de ser necessària per tal de posar una mica d'ordre als pensaments i a les lectures; sense cap pretensió d'ordenar segons llurs mèrits les obres que han marcat el meu any, amb el convenciment (ingenu?) que, assolit un cert nivell, totes les grans obres són igualment grans o, com a mínim, que un cop esclatada aquella guspira de reconeixement de la bona literatura, ja és sobrer l'intent de determinar el grau el grau de participació en aquesta grandesa; sense cap més dilació anestesiant ni una sola digressió teòrica força estalviable i un pèl (només un pèl) pedant però que, ja em perdonareu, m'ajuda a agafar certa embranzida per al salt de valoracions que he de dur a terme, heus aquí algunes de les obres amb què he navegat aquest procel·lós 2022... 

🧣

El temps retrobat, Marcel Proust. Després d'una primera lectura al novembre i d'una relectura al desembre, segueixo sense saber què fer després de la Recerca. Si la Rercerca no pagués ja la pena de llegir abans d'aquest final, només amb aquest darrer volum ja estaria tot justificat. Alguna m'empescaré a partir d'ara, és clar, però de tant en tant, em retorna un fragment qualsevol de la Recerca i m'omple de nostàlgia i felicitat. El marcel·lisme és radical o no ho és. 

Al far, Virginia Woolf. Una altra mena de viatge... També a través dels anys, de la pèrdua i les absències, també a través del mateix art, la visió de l'artista i el somni expresiu del material, a la recerca dels matisos més subtils de la de l'experiència humana, feixada en l'esperança i la desil·lusió... Els paral·lelismes entre Proust i Woolf, emperò, els deixem per un altre moment. Al far és una Woolf en estat de gràcia (i això ja és molt dir quan estem parlant de... vaja, de la mateixa Viriginia Woolf). 

El llibre de l'hospitalitat, Edmond Jabès. Cada any llegeixo un llibre estrany i fascinant (matís: fascinant en la seva estranyesa) que, en una fixació progressiva, amb una infiltració pacient, em fa anar-hi desembocant adesiara i amb el qual acabo capficant-me. Estic intentant trobar-ne els motius i, de moment, he aconseguit identificar dos patrons que es repeteixen: autors francesos i publicats per Flâneur. Cap queixa: més que protegir-me'n o intentar-me'n allunyar, em sento tan satisfeta com si hagués trobat una fórmula d'alquimista.  

L'erotisme, Georges Bataille. La possibilitat humana, afirma Bataille, depèn del moment en què, pres d'un vertigen insuperable, un ésser es força a dir no. L'angoixa com a luxe de la condició humana, la transgressió i el ritual com a modes de transcendir un ésser només qüestionat en els moments de dissolució i violència... L'erotisme és un fascinant viatge miscel·lànic pels continents de l'antropologia, la poesia i la filosofia. 

El discurs del mètode, René Descartes. Aquí hi vaig arribar des de les Confessions d'Agustí a través de Zambrano i només puc dir que en vaig quedar impressionada. No només sé ara perfectament com funciona un cor, sinó que, des del punt de vista literari, el trobo fecund d'analitzar com una escriptura confessional. 

Poesies, Màrius Torres. Tu, que sempre m'aculls / amb una mirada tan alta, / digues: ¿de quin color són els teus ulls, / Mahalta? Si qualsevol amic dels trobadors és el meu amic i qualsevol amic dels àngels, també (i el de Rilke), aleshores és fàcil de concloure que Màrius Torres i jo som allò que se'n diu dos bons amics. 

De profundis, Oscar Wilde. Em vaig passar les dues primeres setmanes d'agost rellegint només aquest llibre i el vaig trobar superb, colpidor i d'una noblesa i honestedat aclaparadora. Vaja, no és que la sinceritat sigui un valor per se, però, ben impresa, quina força i quina serenor li sap donar a les obres que ja són bones. 

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf. Aquelles obres que es trenen màgicament (també inquietantment, però en aquest cas venç, afortunadament, la màgia) amb un moment vital concret són les millors, car a una experiència literària cal sumar-hi una experiència en el sentit més comú del terme (si és que tota experiència literària no és també una experiència com a tal, però bé, aparquem les disquisicions). 

Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, Simone Weil.  Com que La gravetat i la gràcia fou una troballa tan fulgurant (encara n'estic sota l'influx i dubto que em marxi aviat l'embruix), vaig decidir continuar a peu ferm pel cantó de la Simone i he acabat llegint-ne reculls com aquest. D'ella, sempre em costa saber-ne què dir: em deixa amb una sensació de totalitat i d'inacabament a l'encop que costa de definir. De tan pura, inquietant, foramón. Llegir-la és excitant, molt estimulant per la quantitat de buits que deixa i has d'anar-li encalçant, i retrobar la seva dolcesa, la seva fe reconfortant, sempre és un plaer. 

  🦉

Un 2022 de metamorfosi, experiència i relligament. Amb les arrels més enfondades i fermes que mai, acomiado aquest 2022 polièdric, inesperat i, tanmateix, ben màgic. Que el 2023 sigui allò que vulgui (jo seguiré sent, també, allò que m'abelleixi). 

Bon any per a tots! 

🎆

Etna 💥 

Soc un assassí sanguinari del temps, i el mataria ara i aquí. 

Però la serp és essencial.  

Charles Lamb

Ja és octubre 

Ja és octubre, em digué un amic mentre érem asseguts al banc d'un jardí –això del jardí no és cap metàfora. Ja és octubre, vaig repetir-li –els migdies em desinspiren. Era com si haguéssim invocat alguna cosa d'estranya entre nosaltres –l'existència havia quedat de sobte aïllada, destacada, d'una manera un punt dolorosa, com si el temps, en comptes d'una laminació, fos una fiblada– i particularment inquietant –essent que els dos som éssers finits, aquell  «Ja és octubre» ens ho feia encara més palès. Aleshores, això vol dir que fins fa poc era setembre –vaig dir-me per a mi mateixa– i vaig començar a encadenar els mesos a reculons, entonant-los al ritme d'alguna cançó infantil, saltant per sobre dels dies i d'allò que m'havien dut com si jugués a la xarranca: setembre, agost, juliol, juny... No eren idees gens ressenyables, però en la seva evidència, en la claredat amb què se'm presentaven, trobava una mica de pau. M'unien a la resta de persones, aquestes idees intrascendents pensades en to baix i desmenjat. No em vaig dir (ni li vaig dir) res més en particular sobre el fet que sí, efectivament, que ja era octubre –el segon volum d'El temps retrobat  dormia a la meva motxilla i dur-lo amb mi era un comentari més que eloqüent sobre el tema. 

Inacabament

He pensat que, si l'obra de Proust em segueix acompanyant com ja sembla que no deixarà de fer –persistència, inacabament: la duració, fràgil certesa de la identitat–, un dia la descripció que fa de la mort de la seva àvia em resultarà propera, una mica més familiar que quan la vaig llegir per primer cop. Fàcilment adoptarà, aleshores, el to d'una amenaça, la llum d'una premonició encara més personal, més particularment adreçada a mi. Aquells passatges en què m'he reconegut en aquesta primera lectura deixaran de ser miralls i d'altres, que ara he passat per sobre i que m'han resultat aliens per aquest moment vital, que he contemplat com una turista, amb la tranquil·litat de no pertànyer, començaran a parlar-me d'una manera més propera i més inquietant. El temps m'haurà passat també per a mi, no només per a en Marcel. Tindré el meu temps perdut propi, tindré (espero) el meu propi temps retrobat. Espero, aleshores, seguir sentit la vida encara molt apassionadament, encesa i important, encara carregada de possibilitats –espero sentir-la, encara, com un ham clavada al sostre de la boca. 

(Sé que és una reflexió una mica fosca, però cal prendre-ho només com un raonable, noble i mínim gest de desesperació, sense més importància –la melangia no deixa de tenir un toc excèntric.) 

Al far i El temps retrobat

Llegeixo Al far, de Virginia Woolf i, en paral·lel, el segon volum d’El temps retrobat –no en recordo l’autor*. Quina prosa, la de la Woolf! N'agafo un capítol i en surto balba, oblidada de qui he estat durant aquells temps suspès de lectura i aprofundiment en la realitat. Perquè ho sento així, com una mena de classe magistral en què el món, majestuós, desplega tots els seus brancatges, un per un i amb una parsimònia que és només consciència de la seva meravella –una bellesa que es mostra molt a poc a poc, que es desclou suaument i sense pressa, una bellesa que es regala perquè se sap bella. 

Quina felicitat, en paral·lel, recordar com era la veu del Marcel –i quina tristesa més colossal, també, pensar que serà el darrer volum de la meva (primera) Recerca! Ambdues obres, curiosament, se’m trenen en una afinitat còmplice, en la seva mateixa fixació amb els anys i la memòria. Sense arribar a confondre’s, es van fent les mateixes preguntes i per bé que les seves respostes no són pas les mateixes, sí que les trobo màgicament complementàries. És una coincidència volguda, estar-les llegint en paral·lel –no tant una casualitat, sinó una oportuna compenetració de diversos feixos de temps. 

*He invertit l'ordre a gratcient, perquè no es digui que la meva fixació amb La Recerca m'impedeix certes deferències –molt merescudes en el cas de Woolf– vers altres obres. 

 Lyubov

També penso, fent extensiva (encara) la duració i la persistència marcel·lista en altres universos –potser és aquest el seu llegat en mi–, en Anna Karènina i la dualitat amorosa que hi presenta Tolstoi: un amor arborat, inflamat i roig (Anna-Vronski) i un altre de pacífic, pacient i daurat (Levin-Kitty). Sé de quin bàndol està Tolstoi, per bé que jo encara no tinc tan clar on em posicionaria: han de ser els amors vermells o daurats? Són els meus dos colors preferits, no podria triar –la meva resposta va oscil·lant, encara temptejant, esbossant, assajant. Lyubov, que és com es diu amor en rus... He deixat de poder pensar en l'amor sense que fer una aturada en Anna Karènina, i no perquè sigui aquest el seu únic tema ni esgoti amb aquesta paraula totes les potencialitats d'una obra tan espectacular, però sí perquè, d'alguna manera, l'amor és la columna vertebral que articula no només Anna Karènina, sinó tota la cosmovisió de Tolstoi. M'agrada pensar aquest autor imponent guiat per una cosa tan abstracta, etèria i indefinida com l'amor –tan tramposa, també. Gosaria dir que Tolstoi era un home profundament enamorat –dir de què és una aposta més arriscada, però si hagués de fer-ho, seria pel sentit. Tolstoi està corprès per la possibilitat que la vida tingui sentit i a mi, d'alguna manera, aquesta idea també em fa el pes. 

Fauvisme 

Recordo haver vist aquest quadre de Miquel Villà i Bassols en una exposició, fa temps (quan dic temps vull dir fa uns mesos, però amb aquestes sensibilitats a flors de pell, millor no entrar-hi). No vaig fer-hi especial esment aleshores, però recentment el vaig retrobar no sé encara per quins viaranys i es convertí, de sobte, en un quadre important, és a dir, en un quadre a considerar. Vaig sentir que jo també havia vist cels així, exactament d'aquests colors i amb aquests remolins, en algun lloc. Van dir-me que era una pintura fauvista –no he aconseguit encara creure-m'ho.

El Jungly és una de les meves magdalenes (sentit marcel·lista del terme), sí. 

Ah, i estic en una missió importatíssima d'anar refinant el meu gust pel que fa al cafè... M'ajuden bones (males) influències. 

Wild Nights –Wild Nights!

Were I with thee

Wild Nights should be

Our luxury!

Futile—the Winds—

To a heart in port—

Done with the Compass—

Done with the Chart!

Rowing in Eden—

Ah, the Sea!

Might I but moor—Tonight—

In Thee!

Emily Dickinson

Resulta que sí, que al final era cert allò que em van dir en aquell jardí i que sí, que ja era octubre. Per les forces majors de la lògica, ara deu ser veritat, encara que no m'ho hagi dit ningú ni hagi tornat a aquell jardí, que ja és novembre. 

P.D. És l'aniversari de la primera entrada del quadern, l'octubre del 2020... rellegint-la, només puc treure'n la raonable conclusió que estic encara més carregada de romanços que no pas fa dos anys. No hi ha manera, tu. 

Etna 🧣

Si mai hagués estat el tipus de persona que escriu diaris, hagués estat aquesta la meva temporada  d'escriure'n un de ben llarg i particularment insofrible. Com qualsevol persona que alguna vegada ha sentit l'escriptura com una peça important de la seva vida, vaig provar de mantenir un dietari durant un temps (començà essent la proposta d'un professor en una classe i acabà com un deure que observava per fidelitat a l'Etna que havia començat a escriure'l i, així, de retop, em vaig adonar que faig masses coses per aquella Etna que ha estat i em reca més de fer-les per l'Etna que he de ser). D'alguna manera, en la cadena de miracles, vaig aconseguir mantenir-m'hi en una estricta perseverança durant un any i escaig: vaig omplir dues llibretes senceres. A partir d'un punt indeterminat, emperò, vaig deixar d'escriure-hi de bursada i no vaig plantejar-me'n mai el motiu —ja n'hi ha prou, d'arqueologies psicològiques. Adesiara, rellegeixo aquelles entrades i no puc evitar un calfred profund. Potser em jutjo massa severament, però les trobo francament tremebundes —si hagués de morir demà, les cremaria aquesta tarda. Em costa distingir fins i tot a mi quina és la part teatral de tot plegat, quina d'aquelles expressions escrivia per la gratuïtat de la literatura, i quina és la de debò. Això em duu a uns estrats més foscos, que són els de creure que tal vegada totes les Etnes només han sentit en la mesura que han aconseguit encabir els seus afectes endins les paraules —però estem d'acord, oi?, prou amb les arqueologies psicològiques! Mai no han estat els meus trencaclosques, els de la sinceritat, i d'ençà el darrer accés de melangia i autocompassió que em feu repassar aquelles pàgines de gargots, els vaig encofurnar en un calaix i allà segueixen. M'agradaria pensar que estan agafant floridura i que, quan els torni a obrir, hi haurà taques que faran il·legibles els passatges més insuportables, com una mena de censura natural/moral d'aquesta xaroneria superba i empipadora dels divuit anys que s'ha de passar com un xarampió. 

Això, per tant, no és pas cap diari, encara que si ho fos, el titularia (ja n'hi ha prou, de diaris que es titulen Diari) amb quelcom similar a: 

Una temporada al marbre, una altra al vidre: dues a l'infern. 

Per primer cop, menjo tomàquets. Mai no m'havien agradat, però l'altre dia els vaig tastar sense fer cap ganyota i vaig haver-me de reconèixer que no eren tan terribles com els recordava. D'aquí a admetre, sempre a contracor, car és desmentir una Etna que estava convençuda d'aquesta opinió, que m'agraden hi ha un pas molt perillós que estic intentant no donar —quina ensulsiada de la imatge, de la mitologia, que tinc de mi mateixa si em descobrís menjant tomàquets de grat!  

Llegeixo la poesia i la correspondència de Màrius Torres amb una fal·lera inaudita (Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre, / les paraules que he après amb la carn d'aquest món...). En certes coses em fa venir al cap una mica Rilke: temptejo les semblances entre llurs àngels i morts petites, i aquesta beatitud dels poetes tocats per la gràcia d'un món més alt. Nogensmenys, no descarto que allò que en el fons passa és que tot em fa pensar en Rilke. 

M'amoïna una mica no haver vist anunciar enlloc el segon volum d'El temps retrobat en la traducció de Josep M. Pinto. Per tant, tècnicament, encara no estic salvada: podria quedar-me a un sol llibre de no poder completar la Recerca. Només li faltaria això, a aquesta apocalipsi. Tanmateix, aquesta és l'altra: ja m'està bé, en el fons, que no l'anunciïn, perquè m'espaordeix pensar que ben aviat l'hauré acabada... No sé com enfrontar-m'hi, a aquest final (només hi haurà un primer cop!). És a dir, que mentre que no l'anunciïn, puc no assabentar-me'n, desentendre'm de prendre'n comiat. 

Estic obrint-me pas entre les pàgines d'El Canvi, de Miquel Bauçà (aquest predicador de l'Eixample que d'ençà Carrer Marsala, em té fascinada). El vaig alleugerint (és només una manera de parlar que, malauradament, traeix ambdues obres) amb El fons de la qüestió, de Graham Greene (i quin tros de llibre i d'autor, també...). Novament sancionada per la biblioteca, castigada pels poders burocràtics del préstec i del retorn, he perfeccionat la tècnica de fer cafè sense arribar al punt de fer-lo bullir i redescobreixo entre les prestatgeries de la biblioteca familiar alguns llibres de quan la meva mare era jove que sempre he volgut llegir —m'agrada, encara que també m'inquieta, pensar en la coincidència d'anhels entre aquella noia que era ella i aquesta noia que soc jo. 

Anna Karènina em segueix corprenent a estones (estones en què penso que prendre la decisió de llegir-me'l sencer és de les millors coses que he fet darrerament)... Avanço més lentament amb la La tempesta, de Shakespeare. Sovintejo de bell nou fragments de La gravetat i la gràcia, deixant-me seduir pel desconcert i l'admiració que em generen alguns (en parlaré al proper número de Mangrana, que sortirà ja al setembre!). Empatitzo emocionalment (?) amb Kant (no sé si això d'empatitzar amb un filòsof és un pecat o què, però és que Kant em pot). He llegit De profundis, d'Oscar Wilde, entreseguit d'El discurs del mètode, i no és la meva intenció alarmar ningú, però és que la meva vida ha pres un giratomb: ja no soc la que era. 

Aquest agost escric molt, escric amb ànsies revifades i sang a mig camí d'una renovació. No sé què fer de tot l'embalum que m'ha dut aquest estiu: adesiara, en un exercici una mica desagradable, el descarrego per un moment damunt de la taula, paro tota la vaixella d'idees i me la miro de lluny, amb una exterioritat i una equidistància només possibles perquè són temporals. Malgrat tot, m'arrapo a la meva columna vertebral, que no és altra que aquesta escriptura entranyada, aquest broll creatiu i inquiet. És dels pocs miralls on encara em reconec: m'hi fermo (hi quedo fermament fermada). 

—Parla com si la seva trajectòria ja fos compacta i acabada, com si ara estigués en una altra fase de fer noves coses o de no fer-ne més.
—Exactament. Ara em trobo en una fase on veig el passat com una cosa realment acabada. No me n'acuso, no tinc remordiments, ni tampoc luctacions, ni tampoc m’exalta repassar... tendeixo a oblidar-lo, a oblidar i tira endavant.

(fragment d'una entrevista de Pep Blay a Miquel Bauçà, 

"Fins i tot l'absurd és banal", 18 d'abril de 1992) 

Aquesta noia, en el meu cap, té alguna relació amb la Simone Weil. La bestiola que em feu companyia a primers d'agost... suposo que, d'alguna manera, també. 

Parlo de coses, però vull dir: la brevetat –que desordena el cor–, la duració –que descomposa–, 

la verticalitat –que promet significat–. Parlo de coratge –que arrela en la soledat–, 

de còlera –que és basarda estrangera–, de memòria –que ficciona–.  

El setembre és només una visió llunyedana que, darrerament, somnio molt sovint. 

Sota el vel fosc les mans em prenia...

“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”

-És que a glops d’una aspriva tristesa

jo vaig embriagar l’estimat.

Com podria oblidar-ho? Sortia

trontollant, amb els llavis guerxats

pel dolor. Vaig baixar al seu darrere

i, volant, vaig atènyer el portal.

Panteixant vaig cridar: “Era broma

el que he dit: si te’n vas, moriré”.

Somrigué amb una calma terrible

i em digué: “No t’exposis al vent”.

(Anna Akhmàtova, versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova) 

(estic carregada d'històries) 

Etna ✴️

L'alegria de les serps

La ciutat sempre m'ha semblat extremadament seriosa, segurament perquè és un lloc de robustesa, persistent i ferm: totes les coses en una ciutat, tots els éssers metropolitans, estan subjectades al terra amb més decisió i voluntat, molt més aferrissadament, que no pas en els pobles. Afortunadament, hi ha algunes esquerdes en aquesta rigorositat monolítica: el fum que exhala un cafè encara calent, un cop de vent, impacient i eriçat, que serpenteja entre els volums d'edificis, persones i objectes, tots ells gràvids en la seva formalitat. Però fins i tot aquestes coses que flueixen, que es mouen i escapen de l’estaticitat, semblen només mòbils en tant que el seu encarcarament és d'una naturalesa diferent, com si la lleugeresa amb què la seva matèria es relliga en comparació a la dels carreus dels edificis dreçats i elegants, com si la seva llibertat fossin només una excepció —ben conscient d'ésser això: un miracle. Tot a les ciutats respecta la rigidesa de la verticalitat: les fluïditats, els fenòmens aquàtics, van a poc a poc essent exporgats i expulsats, obliterats... Les poques coses que corren, que encara conserven certa disbauxa en el moviment, les poques coses que fan escàpol, que encara no han estat preses, que escapen un cop i un altre de l'estàtua de pedra, estan constantment amenaçades: les penso com a serps —l'alegria, l'afirmació poderosa de serpentejar— lliscant damunt d'una pedra llisa —la duresa melangiosa de l'eternitat. 

Per què m'agrada el Quattrocento? Una temptativa

Al meu parer, el Quattrocento té quelcom de bellesa en estat d’innocència —i no és gens fàcil trobar una bellesa que no se sàpiga bella i, per tant, que no contingui ni una unça de mala fe. Penso en una Etna que hagués de triar un període de la història de l'art per a viure-hi i crec que escolliria el Quattrocento, i no perquè els altres no em semblin interessants —un dels meus problemes segueix essent, precisament, el de creure-ho tot extremadament interessant, el de saber-ho tot tan apassionant que arribo a sentir la meva fascinació com a un deure monacal que m'exigiria un estudi infinit i extenuant dels mínims detalls, d'on amb sort n'acabaria només podent extreure una admiració privada i inenarrable... Aquestes enfebrades d'esteta són quelcom que jo anomeno vintecentto i que és només la fal·lera de tenir moltes vides per a passar-me’n cada una en una època de l’art diferent, replegada, gairebé protegida, en les petitíssimes ambivalències d’un sol estil, i potser ni tan sols arribant a abraçar un estil, sinó un mínim esqueix d'aquesta paraula monumental i imponent (seriosa) que és «estil». 

Però és només en el Quattrocento que hi trobo la barreja perfecta de dolcesa i determinació, una flonjor que no acabava d’estovar-se (com si el primer desmai, el primer afalac de la vista, fos només un primer estadi i, per tant, encara convençut de la seva puresa moral, diguem-ne així, del seu rebuig a qualsevol unça d'ostentació). El Quattrocento és una manyaga de criatura a l’ull; una manyaga que, per bé que es tradueix en certa innocència inesborrable, aferma amb més convenciment el seu propòsit d’estimar. També té quelcom de melòdic (m'agrada dir el nom Piero de la Francesca) i alhora de majestuós (el mateix em succeeix amb el nom Masaccio). I amb tots els rostres que m'agraden d'altres quadres d'altres èpoques, tots aquells rostres que no són del Quattrocento, faig una mica de trampa i els rastrejo una filiació —m'ho explico com una neotènia en pintura: els rostres conserven aquesta candidesa gairebé metafísica que només el Quattrocento feu coincidir amb el seu temps. 

Descobriment de l'estiu francès segons Pierre Bonnard

Els colors tenen una alegria declarada i canicular que fa pensar en la de Leonardo Cremonini. La sensació, aquesta serenor esllanguida que duu la calor, té alguna cosa de particularment francesa. 

Rellotge floral de Carolus Linnaeus 

La conclusió òbvia del meu recent enlluernament per aquestes conclusions botàniques de Carolus Linnaeus (si ho puc dir en llatí, ho faré) és que hauria de plantar un jardí amb aquestes flors i llegir-hi allà, en la seva obertura i el seu tancament, en llur parsimoniosa cursa de relleus on la llum va saltironejant d'una corol·la a l'altra, l'hora. Que hauria de deixar passar els dies, filtrant-los a través de les flors. Però no puc ni vull fer-ho: no només per les indefugibles connotacions rodoredianes que comportaria, sinó perquè sospito que les plantes m'acabarien odiant, que s'aniria bastint una subtil malfiança entre elles i jo, i que aviat es tancarien i s'obririen contranaturalment, només per a fer-me la guitza.

Teoria dels colors, les làmines comentades, Goethe 

Veure Goethe enutjat amb Newton per culpa dels prismes i dels efectes que produeixen en la refracció de la llum paga la pena de ser llegit. També el fet que fos durant el seu viatge a Itàlia que se sentís empès a investigar els colors en el sentit més estricte de la paraula, en el més inexorable, més compromès i més exhaustiu (més científic: prenc la paraula científic en el sentit falaguer del terme, val a dir, pensant la ciència com un apassionament tan viu, tan exaltant i tan implicat, tan profund i desafiant vers la pròpia realitat que esventra que en el seu últim grau deixi com caprici i arravatament les inspiracions artístiques) crec que reforça el meu delit pel Quattrocento. 

D'altra banda, dec estar embogint, però cada cop que em quedava ullpresa per una d'aquestes làmines que acompanyen l'edició, em revenien al magí algunes obres del De Stijil i també una mica d'allò que vaig veure de la Bauhaus a Weimar... No deu ser pas una casualitat que tant Goethe com la Bauhaus hi estiguessin establerts, en aquest poble tan encisador com mal connectat ferroviàriament. Què n'hagués pensat, de la Bauhaus, Goethe? Segur que s'hi hagués vist com un dels inspiradors (ho fou?).  

Aquestes eren algunes de les definicions que feia Goethe dels diversos colors: 

Vermell. L'efecte d'aquest color és tan peculiar com la seva naturalesa. Es transmet una impressió de gravetat i dignitat, i al mateix temps de gràcia i d'atractiu. El primer, en el seu estat obscur i profund, l’últim, en la seva llum atenuada. 

Blau. Hom pot dir que el blau té un principi d'obscuritat en ell. Aquest color té un efecte peculiar i gairebé indescriptible en l'ull. En la seva puresa més alta és, per així dir-ho, una negació estimulant. El seu aspecte és, per tant, una espècie de contradicció entre l'excitació i el repòs. 

Violeta. El violeta és el color de la maduresa i l'experiència. En un matís clar, expressa profunditat, misticisme, misteri, melangia, és el color de la intuïció i la màgia; en la seva tonalitat porpra, és símbol de reialesa, sumptuositat i dignitat. 

Groc. És el color més proper a la llum. En la seva puresa més alta que sempre duu amb ell la naturalesa de brillantor, té un caràcter suau, emocionantment serè. D'altra banda, és molt susceptible a la contaminació, produeix un efecte molt desagradable i negatiu en tacar-se. 

 Miscel·lània de contingències 

I. He començat la segona part de les cartes entre Rilke i Lou Andreas Salomé. Després d'haver llegit les Elegies de Duino (a les quals, és clar, hi hauré de tornar tard o d'hora), llegir les cartes és com retrobar-ne un eco. Ah, i això també fa que sovint pensi en els focs de la nit genovesa (li podem dir així?) de Nietzsche.

II. Estic una mica (massa) posada amb Spinoza i la seva Ètica. Té quelcom que em sembla tendre (he descobert que la tendresa és un altre dels meus vèrtex sensibles): veig les coses i de seguida se m'apareix, com una flama que les drecés, el seu conat. Això també em duu, encara que per viaranys ja una mica més obacs, al desig. He desitjat —quina cosa més estranya, al capdavall.

III. He descobert la paraula no-res-menys. Tot nogensmenys necessita el seu no-res-menys.

 21 parells de paraules que, per algun motiu*, m’agraden 

*segurament només per caprici

I. efervescència i entronitzar 

II. xuclamel i xifratge 

III. terrós i tensió 

IV. flamíger i furiós 

V. latència i liminar 

VI. tendresa i tirànic  

VII. esberlar i elucidar  

VIII. circumval·lació i cirerer 

IX. crepitar i crebantar 

X. gravidesa i gormand 

XI. fluïdificar i fermesa 

XII. el·lipsi i elit 

XIII. fal·lera i fal·lòrnia 

XIV. acarnissament i asprivesa 

XV. taumaturgia i temptejar 

XVI. omnipotència i omniabraçador 

XVII. romancejar i roureda 

XVIII. entreseguir i entrebatre's

XIX. fadar i furetejar 

XX. do i desprendre  

XXI. renaixement i retorn 

QUADERN de MARÇ 

Profunditat i fugida

Darrerament, veig les coses. És ben possible que abans també les veiés, però només d'ençà un temps em veig veure-les, val a dir, que sé que les estic veient, faig cabal de la meva pròpia mirada –i això em fa veure-les no pas amb més nitidesa, però sí amb més profunditat. Profunditat és una paraula que em sento capaç d'aplicar arreu, fins al punt que m'he de posar un aturador de tant en tant i recordar-me que hi ha certes coses que o bé no poden ser profundes (les tardes) o bé ja està bé que no ho siguin (l'enuig). Però és d'aquells mots que posaria, que repartiria a balquena, que m'ennuvola el criteri de justesa (enganyant-me una mica a mi mateixa, tot de sobte em sembla profund, igual que a vegades, fascinant o trist). Profunditat m'agrada tant com fugida: tot allò relacionat amb la fugida em ressona ple de possibilitats. Punts de fuga: els busco no només en els quadres, sinó en les persones, en els textos, en les idees. Fer escàpol: se m'apareix com quelcom que només es pot fer molt lleugerament, lliscant i gairebé imperceptiblement. 

Cavil·lacions d'una marcel·lista  

Vull pensar que març no és massa tard per començar amb la vertadera feina, i amb la idea de vertadera feina m’estic referint a la feina que hom estima, a les passions que esdevenen tasques i que ens requereixen amb el zel dels deures imposats (el meu oci i el meu negoci s'agermanen de formes molt amables i, alhora, penso, perilloses). Una d’aquestes passions en les quals espero no fer tard (ni tampoc arribar massa puntual) és la lectura de la A la recerca del temps perdut, de Proust. A mesura que vaig avançant-la, no sabria destriar de les meves motivacions el desig de la necessitat o de l'obligació: és una fascinació que neix del desig de quedar fascinada, una necessitat que fa frontera amb una obligació nascuda del pur desig i una obligació que, encara que no és ni de bon tros moral ni l'estic ressentint, em fa sentir a vegades atrapada. Barthes (em) parla molt, darrerament, del desig: el goig de l'escriptura, el desig del text... Però el desig, li dic, juga un paper molt mudable i sap estrafer moltes altres veus (la de l'obligació, per exemple). És en aquestes indefinicions, en aquests límits esborradissos entre les dues cares de la A la recerca del temps perdut, el seu millor i el seu pitjor, que anem contrabalançant-nos, jo i el meu desig, jo malfiant-me d'ell i ell malfiant-se de mi. 

Somniar en cavalls  

Fa temps vaig somniar una escena d’Anna Karènina, lectura que tinc interrompuda precisament per la de Proust. I és una llàstima (no del tot, perquè estic segura que tard o d'hora la reprendré), car era un llibre que m'estava enartant (en la traducció d'Andreu Nin, és clar!). És una escena a la qual retorno mesos després d’haver-la llegit... La de la cursa de cavalls, quan Vronski cau en plena carrera i Anna s'espaordeix, i el seu patiment pel comte revela als ulls de tots la passió que ambdós, fins aleshores, mantenien encoberta. De sempre m'han agradat els cavalls (em captiva seu tarannà nerviós i la seva impetuositat, els seus ulls grans, foscos i oberts, el seu trot ferm, els seus encabritaments). Altres escenes també m'han quedat gravades (la del ball on Vronski queda captivat d'Anna, la dels daus de fusta de Levin i Kitty...), però per algun motiu és aquesta la més memorable. 

Adesiara, em pregunto des d'on la veig: soc Anna, oblidada de la presència del seu marit, pensant que Vronski està malferit, engegant al botavant tothom perquè no poden entendre que estimo aquest home que potser és mort? Soc Vronski disparant-li al cap a la seva euga, sacrificant el seu enèsim caprici perquè és incapaç d'evitar que la seva humiliació esdevingui odi i que l'odi premi el gallet (aquell odi vesànic de la gent rica, bella i triomfadora quan, de sobte, se n'adona que no pot guanyar-ho tot)? Soc Karènin, el marit flegmàtic i condescendent que després de comprendre allò que ja de sempre ha sabut (que Anna no l’estima) comença a intranquil·litzar-lo la idea de la passió de la seva esposa, i no pas pas per gelosia, sinó pel seu potencial destructiu? O soc l'euga, engendrada, criada i entrenada per a córrer, ara estesa a la sorra de l'hipòdrom, una sorra que escalfo amb la sang de la meva pota trencada, planyent-me i somicant, però encara amb esma de girar els ulls al meu genet per a rebre amatent la mà familiar quan encara penso que l'allarga per a consolar-me, per a acaronar-me la crinera?

El cor té raons que la raó no comprèn

(no, no he llegit Pascal... encara) 

Penso, ingènuament, que si aconsegueixo aturar les coses que m’embadaleixen, desaccelerar-les, aconseguiré també rebaixar aquest embadaliment i aleshores, tindré prou calma per a entendre els motius pels quals allò em fascina. Talment com si estudiant el cos de la persona que estimem poguéssim arribar a entendre les causes del nostre afecte ―ah, i  per què no?, per què les coses haurien de ser invisibles?, per què no hauríem de poder-ho llegir tot, per què no hauria de quedar tot escrit?

És prehistòric per a mi, quelcom que em passa des que vaig prendre consciència que sentia predilecció per certes coses: em sento en l’obligació mortal/moral d’explicar-me, d’intentar desxifrar-me totes les meves inclinacions emocionals, afectives, estètiques. No puc acceptar que estimo res si no hi trobo proves comprovables que em diguin que, efectivament, allò és digne d’estima i que els meus sentiments no només existeixen, sinó que tenen raó de ser ―tal vegada per això els crec veritables o, si més no, legítims. No sé si n’és l’activitat normal i l’exercici sa d’una intel·ligència desperta (em vull intel·ligent, em vull desperta) o un excés d’autocontrol que, amb una pàtina de racionalisme, emmascara certa ansietat (pel fet de no poder acceptar que el que m’agrada, m’agrada tant sí com no, m’agrada perquè m’agrada i res més). 

Leonardo Cremonini 

Oberon, Titania and Puck

William Blake