La mort de Virgili, Hermann Broch. Oh, Broch no podia no ser-hi! Tal vegada no ha estat la millor (què vol dir això, en tot cas?), però sí que hi ha un motiu pel qual l'he volguda posar la primera i és que ha estat la novel·la que més m'ha fascinat en molt de temps, l'obra que més m'ha xuclat i m'ha retingut dins de la realitat que proposa i totes les idees que escampa. No hauria de poder-se escriure un llibre com aquest: que existeixi només podia ser resultat d'un colossal talent col·locat estratègicament en un moment molt determinat. I existeix!

Mestres antics, Thomas Bernhard. Si de res no sabien més els mestres antics que del sofriment, tal vegada ningú no en sap més de parlar-ne, d'ells i de la seva idea de patiment, que Thomas Bernhard. En aquest monòleg omniabraçador i gairebé totipotent capta d'una sola pinzellada tota la terribilitat i el clarobscur en què submergeix el dol. És un esquinç existencial.

Thérèse Desqueyroux, François Mauriac. Una madame Bovary que té menys romanços, menys bemolls i tant o més motius per a dur a certa culminació la seva síndrome de bovarista (més perillosa, més punxeguda, menys fàcil de compadir i, per tant, més divertida). Sorprèn a mesura que vas avançant i, quan menys t'ho esperes, una mera novel·la ha esdevingut quelcom una mica més important: et deixa una petja persistent a la memòria i la Thérèse, per la seva força, pren el seu lloc dins de la galeria de protagonistes femenines memorables. 

El plaer, Gabriele d'Annunzio. Promet allò que regala des de la primera pàgina: un plaer purament sensorial, confiat en l'efluvi i l'arabesc d'estil i de pensament, absolutament decadentista i buit de realitat, el tornaveu de la ranera d'una aristocràcia que ha de deixar d'existir d'una vegada per totes (evidentment, Proust, retrospectivament, m'hi ressonava per tot arreu). I, tanmateix, quan sembla que només serà això, és a dir, una història sobre les desventures d'un jove dandi condemnat per la seva bellesa, de sobte, pren un gir gairebé transcendental i incorpora en el seu joc de miralls els patimets d'una ànima, ara sí, viva.

La cosina Rachel, Daphne du Maurier. Una història hipnotitzant en tots els nivells que et va tenallant amb el seu poder d'evocació i la seva oscil·lació entre la veritat, l'engany i la sospita. L'obsessió que va emanant dels petits detalls, la seducció d'un personatge principal que ens fa seus des de la primera aparició i el paisatge intrigant i alhora dolçament embruixador en què se'ns va submergint fan d'aquesta novel·la un dels grans descobriments d'aquest 2023 (i d'aquesta autora, de retop, un dels grans descobriments).

L'última temptació de Crist, Nikos Kazantzakis. Una demostració de talent en estat pur, transparent, que s'exerceix com un torcebraç fins que acaba deixant el lector en un punt zero on tot és possible. No té cap retirada a res que hagi llegit abans, i segurament no en trobaré res similar després. El final és probablement un dels finals més resplendents, vigorosos i humans que mai no hagi trobat, d'aquells que segellen tota novel·la extraordinària amb un colofó que ja, definitivament, la deixa encimbellada. 

Les afinitats electives, Johann W. Goethe. A l'abril, vaig somniar amb aquest llibre abans de llegir-lo i, després de fer-ho, encara hi vaig tornar a somniar. Suposo que és un senyal irrefutable de la fermesa d'una novel·la aparentment tan senzilla, i, alhora, tan geomètrica i tan capicuada, tan màgica d'una manera tan calculada.

La mort de Danton, Georg Büchner. Una obra de teatre plena de capes darrere de la qual no es vol amagar una altra manera de comprendre la història, una altra filosofia de la història, o, com a mínim, una manera diferent d'escenificar-la.

La novel·la de Genji, el príncep resplendent, Murasaki Shikibu. De la primera de les autores (la Murasaki), passant per la corretja dels segles fins arribar al millor dels autors (en Proust) i tot per anar a petar entre les meves mans, en una escena sobre el dolor, el mar i els records que sempre recordaré.

La remor de les onades, Yukio Mishima. Ja se sap què passa quan es parla del mar: que mai no queda en pensaments en singular sobre el mar. I així, després de l'escena del mar a Genji, havia de venir la remor de les onades. Una mena de novel·la hel·lenística en un petit poble de pescadors de perles del Japó de principis de segle.

El testament, R.M. Rilke. No hi ha festa si no està en Rainer! En aquest cas, amb la seva darrera obra, que no ho és tant com més aviat un confegit de fragments en què intenta explicar què pretenia de fer amb la seva poesia, la seva vida i en què ha fallat. Una reflexió que s'acosta a la confessió.

L'home dalt del pont, Günther Anders. He de ser sincera: el vaig llegir molt conscient d'allò que m'esperava i sense gaire expectativa. I per bé que sí que ho vaig trobar, fou d'una manera que em va sorprendre tant que encara em fa pensar-hi, de tant en tant. Té quelcom que t'hi deixa clavat.

Pensaments, Blaise Pacal. Tanta gravetat, tanta gràcia, i tan poc Pascal! És aquí on hi ha la vertadera gràcia i la vertadera gravetat. Il·luminador i tan apassionat com apassionant... Per quan tindrem, finalment, l'embranzida d'estratègia editorial per a posar-lo de moda?

Aquestes han estat (algunes) de les millors lectures d'aquest 2023 tan intens, tan diferent i tan important. Ha estat un any decisiu en molts aspectes. Fer aquesta mena de llistes és una mica un mal de cap, sobretot pels llibres que et cal deixar fora, però aquests dies d'acabaments i inicis, especialment després d'aquest 2023, són ideals per a fer la vista enrere i acabar de pair allò més representatiu... I jo mai no m'he pogut resistir a aquesta fal·lera de simbologia, dates assenyalades i fites anuals. El 2024 me'l plantejo, a nivell de lectures, un pèl més reposat, dens i profund, una carrera de fons amb alguns llibres que ja fa temps que tinc plantejats com a pendents però que mai no he pogut encabir... Com totes les desiderates durant èpoques que propicien les bones intencions i les millores nobles, segurament acabi en un calaix, però bé, sempre és qüestió de proposar-s'ho. 

En tot cas, mai no hi ha res de més emocionant que la mateixa idea de futur i, per tant, ara mateix, aquests dies d'espera i tranquil·litat, res més divertit que fer llistes, imaginar-se escenaris i reflexionar sobre tot allò que ens pot, ens ha de dur i, de ben segur, farem que ens porti, el 2024.

Etna 

He decidit fer una mica de calaix de sastre d'algunes de les lectures que m'han acompanyat aquest estiu: un balanç, una recapitulació (fer aquesta mena de coses té un regust amarg, com si estiguessis acceptant una derrota). Malgrat que, ara que es comenta, sí que és cert que l'estiu ha passat com un sospir, el meu ha estat un de particularment feliç. 

Aquest estiu ha estat la meva època de La Recherche. Malgrat que el pla incial era seguir només amb Un amor d'en Swann, en l'edició de Viena i la traducció de Josep Maria Pinto (no hi ha altra traducció que aquella on trobes bemol·litzar) i deixar la continuació pel proper estiu, me'l vaig acabar molt d'hora, al juny, i aviat vaig caure en la temptació d'allargar la meva incursió, a veure si encara podia encabir en l'estiu un altre Proust... Així doncs, al juliol vaig fer-me amb el primer volum de A l'ombra de les noies en flor i, sense haver-ho previst, me'l vaig acabar mentre encara era de vacances. En captivà tant que, al dia següent, quan encara tenia enganxada la sensació de no haver aterrat del tot, ja era en plena excursió per l'Eixample cercant-ne la segona part... Clar i català: una febre. De Proust en Proust: un per a cada mes de l'estiu! No hi ha hagut pas altra cosa que m'hagi fet més feliç aquestes tardes de xafogor que la veu minuciosa del seu narrador atent, delectada en l'esclat de les flors i en les onades de Balbec, encuriosida pels laberints de la percepció humana, perduda el record, entretzada en el retorn... No en vull parlar més, de debò: no en puc parlar més, perquè seria fer-ho ansiosament, amb matusseria nerviosa... Necessito temps! Previsiblement, Proust me'n demana força: per a llegir-lo, per a pair-lo i per a refer-me'n. De moment, aquest idil·li queda només esbossat.

Les troballes d'aquest any han estat, sens dubte, en el terreny de la narrativa catalana. El carrer estret ha estat una revelació de la precisió, de la justesa, amb què hom pot escriure: sembla que les sensacions, els detalls i els tarannàs siguin quelcom desdibuixat fins que Josep Pla els troba la combinació exacta de nom i adjectiu... No és que els concreti, és que els fa existir! Els omple de contingut, de realitat, perquè els ha donat, primer, la forma que necessitaven. L'observació de les mundanitats és la d'un ull clínic, adesiara un pèl punyent, però amb la distància necessària per a no fer-ne sang. Pla és un univers de llunyanies que fascina. La creació d'Eva i altres contes, de Josep Carner, em recorda (encara que en un esfera ben diferent) aquest rigor estilístic de l'escriptura Pla. Els relats de Carner (si era príncep dels poetes, en la prosa li'n podem dir regent?) sempre són d'una cura extraordinària, d'una encisadora lleugeresa argumental que amaga una teixit formal mestrívol, un tapís lingüístic riquíssim... El seu és un català tan soberg, tan ben trobat, que et fa tremolar (de paraules com folgança, no en surts!). 

Canviem d'aiguavés! Carrer Marsala, de Miquel Bauçà, ha estat inesperat i brillant en el seu caos. Complicat d'explicar, tan estrany de concebre que sembla impossible que hagi estat escrit. És un llibre foll, destarotador, embolicador i embolicat, que només pots gaudir quan deixes de creure-te'l, car et demana allò que, ben sovint, és el més complicat de donar: la renúncia total al control que, sense poder evitar-ho, el lector sempre intenta exercir sobre el text (cal que el lector es resigni a l'evidència: aquest text no se'l podrà fer seu). Una peripència literària, una terra sense llei... Però si parlem de Mallorca, també em cal esmentar Sebastià Perelló i La mar rodona, una novel·la agosarada per la seva densitat: l'exigència literària, en aquests temps, és una proesa. Nogensmenys, té les seves zones encoixinades, els seus punts sensibles on s'acarona el lector amb un llenguatge cuidadíssim, unes imatges precioses i penetrants. Com les bones novel·les, si demana és perquè dona. Escriure sense condescendències: aquesta també ha estat una de les lliçons d'aquest estiu. 

I en darrer lloc, una mica de poesia. No ha estat l'empatx a què estava acostumada durant els estius (culpem-ne Proust, evidentment!), però sí que m'he endinsat en terrenys nous. I això sempre duu bons fruits... El cementiri marí, de Paul Valéry, ha estat recurrent, un fil que he anat tibant ara i adés. L'he llegit i rellegit, començat i recomençat com la seva mar. Me n'he escoltat conferències, l'he intentant analitzar... L'he volgut comprendre i, malgrat que segueix obert (dolorosament obert encara, malgrat les meves temptatives; afortunadament obert), crec que he arribat a desxifrar-ne quelcom. Una unça, que ja és força... o, com a mínim, l'he sentit, per uns instants, abastable. L'altre gran poemari de l'estiu ha estat La voz a ti debida, de Pedro Salinas. Tal vegada era que m'arribava en bon moment, o tal vegada era que feia temps que necessitava un platònic de raça que em parlés en vers, però m'hi he rendit. La lluminositat joiosa que desprèn, el control de les paraules per a què diguin l'excés sense fer-se carregoses, al contrari, excavant-les endins, fent-les perdre volum, essencialitzant-les, gasificant-les... La tendresa que irradien els versos, l'equilibri que s'aconsegueix sense minvar l'intensitat i sense embafar... Qui sap si l'amor existia abans o se'l va inventar Salinas! 

Ah, i per acabar, deixo una sèrie de fotos curioses de la meva aventura per Alemanya! I amb aquest improvisat abocador d'anècdotes visuals, acomiadaré aquest estiu i aquest quadern. 

La Jorge Semprún-Platz!

Una sèrie de desafortunades imatges pertanyents a la saga

Infructuosos intents d'una estudiant de literatura per entrar a les diverses cases de Goethe, 

tancades perquè era dilluns.