Abril ho té tot: té la primavera i té la llum. Aquest abril he pensat en Worpswede i en el rèquiem que escrigué Rilke per la Paula Modernsohn-Becker. Però, si he de ser sincera, allò que més he fet ha estat buscar en els seus quadres un senyal que presagiés la seva mort. He observat els colors que hi vibren com si en comptes de pinzellades fossin esquinços; m'hi he quedat badant, intentant trobar un indici en aquests rostres de la mort de la Paula als trenta-un anys.
Els seus vermells no ho són per voluntat pròpia: no són vitals, només intensos. Sembla que els obliguessin a fer-se els forts. Hi ha moltes menes de calidesa i no totes són agradables: unes són alegres, però d'altres són una fugida. No és càlid allò que evita el fred, només allò que l'inclou fins ofegar-lo. Quan veig aquesta dona amb els braços plens del seu fill, hi veig dol: mira el seu nen com si no sabés estimar-lo. Estimar bé és cosa de pràctica, demana una certa intuïció que es concreta cerebralment. L'amor ben fet té quelcom de racional, d'obvi i de lògic. Això he pensat aquest abril: per a estimar bé, cal excloure, adesiara, l'opinió del cor en allò que més l'afecta. Les roselles de darrere s'alcen per sobre de la mare i el nen: els diuen els protegiran, però quina guàrdia és aquest vermell sense esma? Quina membrana poden formar aquests pètals? No són més segurs que les paraules.
Moltes de les figures femenines de Paula Modernsohn-Becker tenen aquest nimbe de melangia digerida que es vesteix de colors vius, com si fos una tristesa duta al revés, que quasi s'ostenta, com si aquesta nostàlgia les fes orgulloses. Som tristes, diuen, però no importa. Ens salven les nostres distàncies.
No deixo de veure en aquests ulls un cert presagi d'allò que li havia de passar a l'artista. I sé que no està bé: no és ni cert (què n'havia de saber ella, quan els pintava?) ni tampoc just (en parlaria de la mateixa manera si no en conegués la història?). Nogensmenys, no ho puc evitar: hi ha alguna cosa tan inquietant en les morts de la gent jove que necessiten de la profecia per a tranquil·litzar-nos, per a dir-nos que ho podrien haver sabut si haguessin afinat més els ulls. Preferim creure'ns insuficients per a llegir el futur abans que dir-nos que, tal vegada, no està escrit. No, no puc veure els quadres de la Paula nets de la seva història: seria massa dolorós admetre que no hi ha res que ens faci sospitar que morirem joves. No puc evitar pensar-me en la Paula: jo també podria morir als trenta-un anys sense haver realment escrit. Podria donar-ne la culpa al romanticisme i a la seva mitologia d'artistes maleïts o a la enutjosa tendència a projectar-nos en les desgràcies que se'ns assemblen. Però allò que de debò m'agrada és escriure pensant en la Paula, pensant que en qualsevol moment jo podria no poder escriure, que l'escriptura és sempre provisional i precària, fràgil com els pètals d’una rosella, que només escriuen els vius. Que pintar, pensar i estimar són coses arrelades als ulls, a les mans i als pulmons. Que hi som perquè pesem, perquè ocupem un espai. Que el cor no és paraula monosil·làbica ni pigment vermell, sinó múscul, sang i una mica de ràbia. Que la vida és aquesta inèrcia boja, ferotge, que ens duu de batec en batec. I que la joventut també té els seus deures envers la vellesa que l'espera.
Parlo de la Paula i parlo del rèquiem que li escrigué Rilke (Rèquiem per a una amiga), és clar. I, si parlo de Rilke, he de parlar de la seva poesia plena d’àngels i divinitat però sense Déu, de la seva lluita per a estimar lluny d'allò humà i fal·lible, de la seva mort cosida a mida de la seva vida. Però seria parlar-ne massa. Si segueixo parlant de la Paula, podria acabar en la reinterpretació d'Adrienne Rich en el seu poema-carta entre la Paula i la Clara, poema precís com un estilet però que no em deixa bon gust, que admiro perquè és la Rich i em costa dir-li que no a la Rich, però que no m'acaba de convèncer. Parlar de la Paula és parlar de Worpswede i de la seva colònia d'artistes. És parlar de la dona i l’estranyesa de la maternitat, preguntar-se fins a quin punt se sobreviu a una maternitat, fins a quin punt cada criatura demana la mort de la seva mare. I és parlar també de les morts dels joves, de l'obra inacabada en el més pur i elevat sentit romàntic, però també de l’obra inacabada en el més baix i terrible sentit material: l’obra d’algú que ja no hi és.Parlar de la Paula és parlar de la tristesa de les roselles, del gebre de les mirades que no et busquen. Però si es vol parlar de la Paula, si realment es vol dir quelcom d'ella, tal vegada hauríem de dir que cal viure sempre, viure desesperada i absolutament, viure sabent que la mort hi és... I que això ens ompli de fam, ànsia i anhel per a pintar, escriure i estimar.
Etna
el 19 d’abril de 2021 en vaig fer 20
0 comentaris