Què he de dir-ne, d'un juny que començava sense haver-se espolsat el maig? He acabat segon de carrera (l'equador, diuen les males llengües), una llibreta (ja en duc dues d'ençà el gener) i he descobert la nit genovesa de Valéry (el cor consisteix a dependre). No se li pot demanar molta més cosa a un juny.
Vaig veure Une femme marriée el dia abans del meu examen de cinema i vaig concloure que Godard era una espècie d'al·lienígena que no deixa mai de furgar entre els engranatges de la meravella fílmica. À bout de souffle és divertida i fulgurant, Le mépris encara té quelcom de màgic entre aquells colors tan llampants, però Une femme marriée es va fent al ritme de la vida corrent sense renunciar a captar-ne la bellesa, convençuda que n'ha d'haver-hi. Vivre sa vie és més desangelada, al meu parer. Une femme marriée triomfa sense proposar-s'ho allà on Vivre sa vie tan sols ho fa veure.
Entre le chagrin et le néant, je choisis le chagrin... Et toi, tu choisirais quoi?
Le chagrin, c'est idiot. Je choisis le néant. C'est pas mieux, mais le chagrin, c'est un compromis.
(À bout de souffle)
També aquells dies foren els de Thomas l'Obscur, de Maurice Blanchot, de qui aprofito per a declarar-me'n oficialment corpresa. No n'he pogut entendre massa, però és d'aquella mena d'admiracions tan folgades que abracen allò diàfan i allò xifrat: és precisament en el llindar on Blanchot em tiba la pell per a treure'm de mi mateixa on m'acaba guanyant. Em demana que renunciï a certes comoditats per a entrar en la seva prosa de diamant: ho faig de grat. La textura mallarmeliana bombolleja arreu Thomas l'Obscur: el llegeixes amb la seguretat que devien tenir els antics quan en el corrent d'un riu hi veien el rostre d'una divinitat. És un hermetisme que s'ha obert a la pell tan sols una esquerda de la mida justa per a fascinar-te: t'hi enxarxes irremeiablement... Entens prou per a comprendre que tota la resta et fugirà i en comptes de ser frustració, esdevé arravatament. Així acaba l'obscuritat d'aquest llibre, amb aquest esclat mineral:
Thomas va mirar també aquella onada d'imatges grolleres; després, quan va arribar el seu torn, s'hi va llançar, però tristament, desesperadament, com si la vergonya hagués començat per a ell.
Aquests darrers dies també m'han dut La Regenta: novel·la emmetzinada, que, en lloc de paraules, té estilets que van separant amb precisió admirable els sentiments dels personatges. És un llibre que amenaça sense mai acabar de desfermar-se: sempre es queda en latència, en una ascensió sense pausa vers un cim que s'advera tràgic i acaba essent-ho tant o més que no pas hom s'esperava en la mesura que no sols és trist, sinó també ordinari i provincià. Val a dir, Vetusta no és prou heroica ni tan sols per a fer digna una tragèdia. És d'aquelles novel·les d'on en surts enlluernat: els salts d'aigua se t'imposen i la teva única opció és rendir-te a la seva força sense badar boca. No te'n queda, de llibertat, per a dir que si t'ha agradat o no: novel·la incontestable, total, afirmació rotunda.
Ha estat el juny d'Esperando Godot al Goya, el juny de Gabriele d'Annunzio (L'innocent caurà a la llista de millors lectures de l'any, hi estic ressignada; El poeta y el espía no a la de millors pel·lícules, però és força interessant i està ben filada), el juny de The Virtues o el de El gran disseny, d'Stephen Hawking i Leonard Mlodinow (l'ordre del cosmos em fa venir mal de cap). El juny de l'expressió ser dur de boca, del mot adiar, dels versos de Vicente Aleixandre o de retrobar-me amb Proust (Marcel, tot ho fas bé). El juny de l'encís per l'art romànic (lleons rampants com el de la imatge), de llegir Lou Andreas Salomé més enllà de Rilke i Nietzsche (És possible) i de fascinar-me, inesperadament, per Teoría de la expresión poética, del Carlos Bousoño (a aquest pas, corro el risc d'acabar l'any i que hagi estat una de les meves millors lectures...).
Un juny que encara conserva el regust a maig, un maig que encara duia quelcom d'abril... I així, si no m'aturés el present o altres imperatius, podria anar remuntant pacientment la genealogia dels meus descobriments estivals fins a exhaurir els mesos, els anys... Tal vegada, semblo un pèl altiva si dic que em sento capaç de xuclar-li totes les unitats al temps i que encara em quedaria corda per a seguir desfilant-lo... Però també m'agradaria pensar que també semblo (un pèl) agosarada.
0 comentaris