He decidit fer una mica de calaix de sastre d'algunes de les lectures que m'han acompanyat aquest estiu: un balanç, una recapitulació (fer aquesta mena de coses té un regust amarg, com si estiguessis acceptant una derrota). Malgrat que, ara que es comenta, sí que és cert que l'estiu ha passat com un sospir, el meu ha estat un de particularment feliç.
Aquest estiu ha estat la meva època de La Recherche. Malgrat que el pla incial era seguir només amb Un amor d'en Swann, en l'edició de Viena i la traducció de Josep Maria Pinto (no hi ha altra traducció que aquella on trobes bemol·litzar) i deixar la continuació pel proper estiu, me'l vaig acabar molt d'hora, al juny, i aviat vaig caure en la temptació d'allargar la meva incursió, a veure si encara podia encabir en l'estiu un altre Proust... Així doncs, al juliol vaig fer-me amb el primer volum de A l'ombra de les noies en flor i, sense haver-ho previst, me'l vaig acabar mentre encara era de vacances. En captivà tant que, al dia següent, quan encara tenia enganxada la sensació de no haver aterrat del tot, ja era en plena excursió per l'Eixample cercant-ne la segona part... Clar i català: una febre. De Proust en Proust: un per a cada mes de l'estiu! No hi ha hagut pas altra cosa que m'hagi fet més feliç aquestes tardes de xafogor que la veu minuciosa del seu narrador atent, delectada en l'esclat de les flors i en les onades de Balbec, encuriosida pels laberints de la percepció humana, perduda el record, entretzada en el retorn... No en vull parlar més, de debò: no en puc parlar més, perquè seria fer-ho ansiosament, amb matusseria nerviosa... Necessito temps! Previsiblement, Proust me'n demana força: per a llegir-lo, per a pair-lo i per a refer-me'n. De moment, aquest idil·li queda només esbossat.
Les troballes d'aquest any han estat, sens dubte, en el terreny de la narrativa catalana. El carrer estret ha estat una revelació de la precisió, de la justesa, amb què hom pot escriure: sembla que les sensacions, els detalls i els tarannàs siguin quelcom desdibuixat fins que Josep Pla els troba la combinació exacta de nom i adjectiu... No és que els concreti, és que els fa existir! Els omple de contingut, de realitat, perquè els ha donat, primer, la forma que necessitaven. L'observació de les mundanitats és la d'un ull clínic, adesiara un pèl punyent, però amb la distància necessària per a no fer-ne sang. Pla és un univers de llunyanies que fascina. La creació d'Eva i altres contes, de Josep Carner, em recorda (encara que en un esfera ben diferent) aquest rigor estilístic de l'escriptura Pla. Els relats de Carner (si era príncep dels poetes, en la prosa li'n podem dir regent?) sempre són d'una cura extraordinària, d'una encisadora lleugeresa argumental que amaga una teixit formal mestrívol, un tapís lingüístic riquíssim... El seu és un català tan soberg, tan ben trobat, que et fa tremolar (de paraules com folgança, no en surts!).
Canviem d'aiguavés! Carrer Marsala, de Miquel Bauçà, ha estat inesperat i brillant en el seu caos. Complicat d'explicar, tan estrany de concebre que sembla impossible que hagi estat escrit. És un llibre foll, destarotador, embolicador i embolicat, que només pots gaudir quan deixes de creure-te'l, car et demana allò que, ben sovint, és el més complicat de donar: la renúncia total al control que, sense poder evitar-ho, el lector sempre intenta exercir sobre el text (cal que el lector es resigni a l'evidència: aquest text no se'l podrà fer seu). Una peripència literària, una terra sense llei... Però si parlem de Mallorca, també em cal esmentar Sebastià Perelló i La mar rodona, una novel·la agosarada per la seva densitat: l'exigència literària, en aquests temps, és una proesa. Nogensmenys, té les seves zones encoixinades, els seus punts sensibles on s'acarona el lector amb un llenguatge cuidadíssim, unes imatges precioses i penetrants. Com les bones novel·les, si demana és perquè dona. Escriure sense condescendències: aquesta també ha estat una de les lliçons d'aquest estiu.
I en darrer lloc, una mica de poesia. No ha estat l'empatx a què estava acostumada durant els estius (culpem-ne Proust, evidentment!), però sí que m'he endinsat en terrenys nous. I això sempre duu bons fruits... El cementiri marí, de Paul Valéry, ha estat recurrent, un fil que he anat tibant ara i adés. L'he llegit i rellegit, començat i recomençat com la seva mar. Me n'he escoltat conferències, l'he intentant analitzar... L'he volgut comprendre i, malgrat que segueix obert (dolorosament obert encara, malgrat les meves temptatives; afortunadament obert), crec que he arribat a desxifrar-ne quelcom. Una unça, que ja és força... o, com a mínim, l'he sentit, per uns instants, abastable. L'altre gran poemari de l'estiu ha estat La voz a ti debida, de Pedro Salinas. Tal vegada era que m'arribava en bon moment, o tal vegada era que feia temps que necessitava un platònic de raça que em parlés en vers, però m'hi he rendit. La lluminositat joiosa que desprèn, el control de les paraules per a què diguin l'excés sense fer-se carregoses, al contrari, excavant-les endins, fent-les perdre volum, essencialitzant-les, gasificant-les... La tendresa que irradien els versos, l'equilibri que s'aconsegueix sense minvar l'intensitat i sense embafar... Qui sap si l'amor existia abans o se'l va inventar Salinas!
Ah, i per acabar, deixo una sèrie de fotos curioses de la meva aventura per Alemanya! I amb aquest improvisat abocador d'anècdotes visuals, acomiadaré aquest estiu i aquest quadern.
  |
La Jorge Semprún-Platz!   |
0 comentaris