Millors del 2021
Aquest 2021 ha estat un any ben exigent i intens però amb satisfaccions. Tendeixo a ser optimista en els balanços i les panoràmiques, però 2021 m'ha dut molta escriptura (ah, que feliç!), la revista la Mangrana, el Lectures en Ruta 2021, el Terra de Ningú de la Biblioteca de Lleida, algunes entrevistes... En tinc bons motius! També m'he esforçat per a ocupar-me més del blog: les temporades amb més temps, n'he intentat fer el meu calaix de sastre particular, amb el quadern (abril, juny, els mesos d'estiu) i l'actualització del fotodiari.
Per això, per acabar d'acomiadar com pertoca aquest 2021, que ha trepitjat amb tanta força, faig ja la tradicional llista dels millors del 2021, ben arranjada i parcel·lada. He decidit incloure un apartat de no-ficció i m'he permès allargar-me pel que fa les pel·lícules, desglossar-les en documentals o sèries... En fi, ben branquívol, tot plegat.
Prosa (ficció) 🏹
A l'ombra de les noies en flor I, Marcel Proust. Ai las, Marcel! Ningú pot batre'l! Malgrat que sé que m'agradarà, sempre aconsegueix que m'acabi sorprenent de com m'acaba agradant.
L'innocent, Gabrielle d'Annunzio. Un llibre corprenedor, d'una sensibilitat i d'una cruor esplèndies... El joc amb els colors, llur simbologia i l'angoixa de la situació són descrites exquisidament. Tota una lliçó de com filar una novel·la. Ah, i l'autor és un d'aquells que té una història... particular.
Thomas l'Obscur, Maurice Blanchot. Un d'aquells llibres dels quals no se'n sap dir res, un cop es tanca. Hi vas rumiant i no en treus l'entrellat, perquè quan més el penses, menys el pots explicar... I tot això, evidentment, en el millor dels sentits.
Crim i càstig, Fiodor Dostoievski. Totes les novel·les podrien titular-se Crim i càstig, certament. No totes poden ser com Crim i càstig (ni totes les traduccions com la d'Andreu Nin!), però bé, es ben pot entendre.
Carrer Marsala, Miquel Bauçà. Un cas semblant al de la novel·la de Blanchot. Breu i d'una intensitat que et desnorta. No sabria què dir-ne... només sé que paga la pena.
No ficció (assaig) 🔮
Tal qual, Paul Valéry. No podia encapçalar aquesta secció amb cap altre. Un d'aquells llibres que són com una cambra on passejar-s'hi, anar obrint finestres i deixant-hi penetrar la vida...
Rainer i Lou (correspondència entre Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé). Una de les troballes que més m'enorgulleix! Escoltar les seves veus és com fer d'espieta d'una conversa que només tens permís per a escoltar perquè és d'una intel·ligència i d'una sensibilitat que, d'alguna manera, la fa necessària.
El arte de la novela, Milan Kundera. No sé a qui li donaran el Nobel el 2022, però, després d'escoltar-lo enraonar sobre novel·la, passat i existència, que Kundera no el tingui em sembla inquietant.
Delirio y destino, María Zambrano. Suposo que, a aquestes alçades, María Zambrano em podria parlar de qualsevol cosa i jo només assentiria, totalment convençuda d'allò que m'està dient, a pesar que no sàpigues exactament de què dimonis està parlant.
Errata, George Steiner. No sé com entrellaça les seves explicacions aquest home, que sempre n'acabo encisada i, malgrat que preocupada pel món, molt feliç de ser-hi. Un d'aquells tarannàs d'una humanitat càlida, pregona i lúcida que es troba a faltar.
Poesia 👒
Elegies de Duino, Rainer Maria Rilke. El meu regal de Sant Jordi d'aquest any. I quin regal! Per a cloure l'any, he decidit rellegir-lo i cada cop en descobreixo una profunditat diferent. Rainer és un altre valor segur.
Diario de un poeta recién casado, Juan Ramon Jiménez. Casar-se? Ves... Casar-se per a escriure'n un poemari com aquest? Ho puc arribar a entendre.
Poemas de la consumación, Vicente Aleixandre. Es tracta de sobreviure les poesies d'Aleixandre, no pas de llegir-les.
El iris salvaje, Louise Glück. Glück és un paraula que em persegueix... La poesia de Louise Glück, a qui vaig descobrir gràcies al seu Nobel (no me n'avergonyeixo pas!) també persegueix, però d'una altra manera menys anecdòtica.
La voz a ti debida, Pedro Salinas. Potser arribà en el moment precís, però un dels records que m'enduré d'aquest any és haver omplert de la veu de Salinas els meus capvespres estivals. És el poeta de la llum total i jo, com bona enamorada de la llum, no puc fer més que meravellar-me'n a cada esclat!
El cementiri marí, Paul Valéry. Un any ben valerià... I, tanmateix, tinc la tranquil·litat que no cal que em justifiqui si parlem de Valéry: en sobren els motius.
Pel·lícules 🎬
Amour fou, Jessica Hausner. Una pel·lícula dolça i inquietant, d'una delicadesa superba que, alhora, desmunta els mites des de dins. Basada en la història del poeta romàntic Kleist, està tan ben feta que té quelcom de bellesa matemàtica.
Oh Boy, Jan Ole Gerster. Vint-i-quatre hores en blanc i negre submergits en la vida d'un jove berlinès (bé, dic un jove, vull dir, en realitat, Tom Schilling). És una mena de nouvelle vague derrotada però amb un alè més vital i lúcid. Magnífica.
Columbus, Kogonada. Arquitectura moderna de rerefons de dues crisis vitals. Tens la sensació d'estar veient projectada filosofia, filosofia expressada en la contenció i el control dels alts edificis de rectes i vidres.
1945, Ferec Török. Hi ha quelcom en el cinema hongarès, preneu-me la paraula. És un enfocament sensible i intel·ligent al tema de l'Holocaust que, nogensmenys, el trascendeix per a arribar a parlar de la por que tenim dels altres.
Une femme marriée, Jean-Luc Godard. Godard sempre està bé, però no sé què em passà amb aquesta en concret que en vaig quedar corpresa. Potser la lectura final? No ho sé, però té quelcom màgic que feia temps que no trobava en les altres pel·lícules de Godard.
Free range, Veiko Ounpuu. Amb un toc kafkià, una altra reinvenció de la nouvelle vague, però aquest cop en una versió més surrealista d'Estònia.
On està la casa del meu amic?, Abbas Kiarostami. He vist pel·lícules entendridores, però normalment són pel·lícules que saben que ho són i el fet que et burxin per a buscar-t'ho els resta... Però aquesta és diferent: és una pel·lícula plena de tendresa que sembla que no se n'adoni. No necessita quasi res per a fer-se absolutament inoblidable.
Sèries 🐚
This Country, Daisy May i Charlie Cooper. Divertidíssima, d'un humor absurd i alhora hilarant. T'acabes fent amb uns personatges sense solta ni volta que, tanmateix, et guanyen el cor en aquesta minisèrie pseudo-documental.
The virtues, Shane Meadows. Tot un encert en la tria del tema i de la forma de tractar-lo. Et fa reflexionar, i no t'ho posa gens fàcil.
Secrets d'un matrimoni, Ingmar Bergman. Bé, no és cap secret que Bergman és també dels meus valors segurs. Aquesta minisèrie és una fotografia exacta de la intimitat i els seus diàlegs són fabulosos. T'ajuda a pensar les grans preguntes resseguint-les a través dels petits misteris quotidians... Al·lucinant.
Documentals 🗝
La Commune, Peter Watkins. Un documental innovador que proposa una trencadora manera d'explicar-te els fets de 1871 a París sense perdre una unça d'humanitat o de rigor.
Of fathers and sons, Talal Derki. Hi ha coses de les quals no en sabem prou com per a parlar-ne: per això Derki visqué dos anys amb una família yihadista centrant la seva mirada en la mainada...
21 x New York, Piotr Stasik. Quan se'm promet un metro, m'hi interesso. Quan se'm promet un documental sobre el metro de Nova York, m'hi poso. I quan el documental a sobre té aquest deix existencialista... bé, ja ho tindríem.
Chris the Swiss, Anja Kofmel. Amb ressonàncies de Persèpolis, de Marjane Satrapi, aquest documental investiga a través d'una intel·ligent combinació d'imatges, testimonis i animació la història d'un periodista durant la Guerra dels Balcans.
Bé, si ens han ensenyat res aquests darrers temps és a no desitjar mai bon any o, com a mínim, a rebaixar les expectatives quan parlem de "bo". Així, ras i curt, em limito a desitjar-vos el 2022! 🌟🕊🐙
Etna
0 comentaris