Gener, el mes bifront: el mes que mira enrere i endavant. Gener, el mes que ofereix dos rostres i sosté dos temps, l'assemblatge de dues vides. Potser tots els mesos podrien ser, d'alguna manera, com el gener, car en tots hi ha quelcom d'harmonització, d'equilibri, entre aquells jo que marxen i aquells que venen (i alguns que retornen).
Aquest gener ha estat important: he sabut que allò que havia de fer aquest any era acabar de llegir-me la Recherche completa. Nec mora nec requies: simplement, anar fent a poc a poc, volum a volum, enfilant pàgina a pàgina... Celebrar d'una manera particular i pròpia, ben meva, el centenari de l'acabament de l'obra Proust. Ho tinc tot ben pensat i estic delerosa d'anar veient com vaig avançant! Sé que, d'aquest any de concentració total en la Recherche, en treuré quelcom importantíssim. Amb aquesta idea al magí, he acabat ja la primera part de El cantó de Guermantes i ara en començo la segona. Imagino que estrenaré el meu febrer amb algun viatge a l'Ona a la recerca dels següents volums... Si bé m'ho plantejo com un repte, i m'emociona el punt de desafiament que em presenta, també és cert que és una mena de repòs mental no haver de pensar quin llibre trio, si és una bona elecció o no, si estic perdent el temps (el gran pànic!)... Estalviar-me aquesta angoixa tèrbola que a vegades em pren quan no sé ben bé per quin llibre decantar-me perquè tots m'abelleixen de forma ben semblant. Sense vacil·lacions! M'he compromès amb Proust i avall que fa baixada.
Adesiara, he estat fullejant les reflexions de Simone Weil a La gravetat i la gràcia, i n'estic admiradíssima. M'encanta sentir la profunditat de la seva mirada... Una profunditat idealista, sí, però d'una sensibilitat i d'una perspicàcia especials. Aquest nimbe de mística moderna amb què s'embolcallen les seves paraules em té encisada.
Després de l'escruiximent dels exàmens, vaig poder passar uns dies per Tolosa, ben intensos i plens de significat (un xip-xap de símbols i senyals! D'aquells viatges que cal llegir...). Les veus dels trobadors, que m'han estat acompanyant amb particular vivesa aquests darrers mesos, s'han encarnat en quelcom més real, molt més present, quan els he pogut situar al bell mig del seu Paratge. Vers per a restaurar Paratge!
Ah! I també ha sortit ja publicat el segon número de la revista Mangrana, on vaig escriure sobre Dostoeivski i els seus renaixements (por, dolor i llum!) arran d'una visita a l'exposició que en feren a la Casa Rússia. Crim i càstig va ser l'eix al voltant del qual anava jo fent voltes els darrers mesos de l'any passat... Malgrat que hagi descobert involuntàriament i una mica al meu pesar que soc d'ànima tolstoiana més que no pas dostoiveskiana (tertium non datur!), la manera en què Dostoievski s'aproxima a la llum des de les tenebres i, especialment, la manera com aquesta llum, malgrat ser divina, pura i alleugeridora, embasardeix més que no pas calma, em fa ballar el cap.
 |
| El sostre de la catedral d'Albi... Allà, per fi vaig entendre el motiu de l'atemoriment de Mallarmé per l'atzur Puix que els comiats no són el meu fort, per tancar aquesta entrada del quadern, deixo aquí uns llenços de Hilma af Klint, una de les meves darreres troballes... una altra mística (aparellada amb la lectura de Weil és tot un encert) que, entre espiritisme i teosofia, arribà a ser la pionera de la pintura abstracta (només allò metafísic roman... allò metafísic: l'art). Hi ha quelcom en la precisió gairebé matemàtica amb què ordena el cosmos, la minuciosa codificació de totes les forces i energies estranyes i transcendents que percebia sota la textura de les aparences, que em té sotsobrada. Algunes pintures em recorden la sopa primitiva dels orígens de tot plegat. D'altres, simplement, m'assosseguen sense cap altre motiu. |
0 comentaris