Quadern / març

QUADERN de MARÇ 

Profunditat i fugida

Darrerament, veig les coses. És ben possible que abans també les veiés, però només d'ençà un temps em veig veure-les, val a dir, que sé que les estic veient, faig cabal de la meva pròpia mirada –i això em fa veure-les no pas amb més nitidesa, però sí amb més profunditat. Profunditat és una paraula que em sento capaç d'aplicar arreu, fins al punt que m'he de posar un aturador de tant en tant i recordar-me que hi ha certes coses que o bé no poden ser profundes (les tardes) o bé ja està bé que no ho siguin (l'enuig). Però és d'aquells mots que posaria, que repartiria a balquena, que m'ennuvola el criteri de justesa (enganyant-me una mica a mi mateixa, tot de sobte em sembla profund, igual que a vegades, fascinant o trist). Profunditat m'agrada tant com fugida: tot allò relacionat amb la fugida em ressona ple de possibilitats. Punts de fuga: els busco no només en els quadres, sinó en les persones, en els textos, en les idees. Fer escàpol: se m'apareix com quelcom que només es pot fer molt lleugerament, lliscant i gairebé imperceptiblement. 

Cavil·lacions d'una marcel·lista  

Vull pensar que març no és massa tard per començar amb la vertadera feina, i amb la idea de vertadera feina m’estic referint a la feina que hom estima, a les passions que esdevenen tasques i que ens requereixen amb el zel dels deures imposats (el meu oci i el meu negoci s'agermanen de formes molt amables i, alhora, penso, perilloses). Una d’aquestes passions en les quals espero no fer tard (ni tampoc arribar massa puntual) és la lectura de la A la recerca del temps perdut, de Proust. A mesura que vaig avançant-la, no sabria destriar de les meves motivacions el desig de la necessitat o de l'obligació: és una fascinació que neix del desig de quedar fascinada, una necessitat que fa frontera amb una obligació nascuda del pur desig i una obligació que, encara que no és ni de bon tros moral ni l'estic ressentint, em fa sentir a vegades atrapada. Barthes (em) parla molt, darrerament, del desig: el goig de l'escriptura, el desig del text... Però el desig, li dic, juga un paper molt mudable i sap estrafer moltes altres veus (la de l'obligació, per exemple). És en aquestes indefinicions, en aquests límits esborradissos entre les dues cares de la A la recerca del temps perdut, el seu millor i el seu pitjor, que anem contrabalançant-nos, jo i el meu desig, jo malfiant-me d'ell i ell malfiant-se de mi. 

Somniar en cavalls  

Fa temps vaig somniar una escena d’Anna Karènina, lectura que tinc interrompuda precisament per la de Proust. I és una llàstima (no del tot, perquè estic segura que tard o d'hora la reprendré), car era un llibre que m'estava enartant (en la traducció d'Andreu Nin, és clar!). És una escena a la qual retorno mesos després d’haver-la llegit... La de la cursa de cavalls, quan Vronski cau en plena carrera i Anna s'espaordeix, i el seu patiment pel comte revela als ulls de tots la passió que ambdós, fins aleshores, mantenien encoberta. De sempre m'han agradat els cavalls (em captiva seu tarannà nerviós i la seva impetuositat, els seus ulls grans, foscos i oberts, el seu trot ferm, els seus encabritaments). Altres escenes també m'han quedat gravades (la del ball on Vronski queda captivat d'Anna, la dels daus de fusta de Levin i Kitty...), però per algun motiu és aquesta la més memorable. 

Adesiara, em pregunto des d'on la veig: soc Anna, oblidada de la presència del seu marit, pensant que Vronski està malferit, engegant al botavant tothom perquè no poden entendre que estimo aquest home que potser és mort? Soc Vronski disparant-li al cap a la seva euga, sacrificant el seu enèsim caprici perquè és incapaç d'evitar que la seva humiliació esdevingui odi i que l'odi premi el gallet (aquell odi vesànic de la gent rica, bella i triomfadora quan, de sobte, se n'adona que no pot guanyar-ho tot)? Soc Karènin, el marit flegmàtic i condescendent que després de comprendre allò que ja de sempre ha sabut (que Anna no l’estima) comença a intranquil·litzar-lo la idea de la passió de la seva esposa, i no pas pas per gelosia, sinó pel seu potencial destructiu? O soc l'euga, engendrada, criada i entrenada per a córrer, ara estesa a la sorra de l'hipòdrom, una sorra que escalfo amb la sang de la meva pota trencada, planyent-me i somicant, però encara amb esma de girar els ulls al meu genet per a rebre amatent la mà familiar quan encara penso que l'allarga per a consolar-me, per a acaronar-me la crinera?

El cor té raons que la raó no comprèn

(no, no he llegit Pascal... encara) 

Penso, ingènuament, que si aconsegueixo aturar les coses que m’embadaleixen, desaccelerar-les, aconseguiré també rebaixar aquest embadaliment i aleshores, tindré prou calma per a entendre els motius pels quals allò em fascina. Talment com si estudiant el cos de la persona que estimem poguéssim arribar a entendre les causes del nostre afecte ―ah, i  per què no?, per què les coses haurien de ser invisibles?, per què no hauríem de poder-ho llegir tot, per què no hauria de quedar tot escrit?

És prehistòric per a mi, quelcom que em passa des que vaig prendre consciència que sentia predilecció per certes coses: em sento en l’obligació mortal/moral d’explicar-me, d’intentar desxifrar-me totes les meves inclinacions emocionals, afectives, estètiques. No puc acceptar que estimo res si no hi trobo proves comprovables que em diguin que, efectivament, allò és digne d’estima i que els meus sentiments no només existeixen, sinó que tenen raó de ser ―tal vegada per això els crec veritables o, si més no, legítims. No sé si n’és l’activitat normal i l’exercici sa d’una intel·ligència desperta (em vull intel·ligent, em vull desperta) o un excés d’autocontrol que, amb una pàtina de racionalisme, emmascara certa ansietat (pel fet de no poder acceptar que el que m’agrada, m’agrada tant sí com no, m’agrada perquè m’agrada i res més). 

Leonardo Cremonini 

Oberon, Titania and Puck

William Blake