L'alegria de les serps
La ciutat sempre m'ha semblat extremadament seriosa, segurament perquè és un lloc de robustesa, persistent i ferm: totes les coses en una ciutat, tots els éssers metropolitans, estan subjectades al terra amb més decisió i voluntat, molt més aferrissadament, que no pas en els pobles. Afortunadament, hi ha algunes esquerdes en aquesta rigorositat monolítica: el fum que exhala un cafè encara calent, un cop de vent, impacient i eriçat, que serpenteja entre els volums d'edificis, persones i objectes, tots ells gràvids en la seva formalitat. Però fins i tot aquestes coses que flueixen, que es mouen i escapen de l’estaticitat, semblen només mòbils en tant que el seu encarcarament és d'una naturalesa diferent, com si la lleugeresa amb què la seva matèria es relliga en comparació a la dels carreus dels edificis dreçats i elegants, com si la seva llibertat fossin només una excepció —ben conscient d'ésser això: un miracle. Tot a les ciutats respecta la rigidesa de la verticalitat: les fluïditats, els fenòmens aquàtics, van a poc a poc essent exporgats i expulsats, obliterats... Les poques coses que corren, que encara conserven certa disbauxa en el moviment, les poques coses que fan escàpol, que encara no han estat preses, que escapen un cop i un altre de l'estàtua de pedra, estan constantment amenaçades: les penso com a serps —l'alegria, l'afirmació poderosa de serpentejar— lliscant damunt d'una pedra llisa —la duresa melangiosa de l'eternitat.
Per què m'agrada el Quattrocento? Una temptativa
Al meu parer, el Quattrocento té quelcom de bellesa en estat d’innocència —i no és gens fàcil trobar una bellesa que no se sàpiga bella i, per tant, que no contingui ni una unça de mala fe. Penso en una Etna que hagués de triar un període de la història de l'art per a viure-hi i crec que escolliria el Quattrocento, i no perquè els altres no em semblin interessants —un dels meus problemes segueix essent, precisament, el de creure-ho tot extremadament interessant, el de saber-ho tot tan apassionant que arribo a sentir la meva fascinació com a un deure monacal que m'exigiria un estudi infinit i extenuant dels mínims detalls, d'on amb sort n'acabaria només podent extreure una admiració privada i inenarrable... Aquestes enfebrades d'esteta són quelcom que jo anomeno vintecentto i que és només la fal·lera de tenir moltes vides per a passar-me’n cada una en una època de l’art diferent, replegada, gairebé protegida, en les petitíssimes ambivalències d’un sol estil, i potser ni tan sols arribant a abraçar un estil, sinó un mínim esqueix d'aquesta paraula monumental i imponent (seriosa) que és «estil».
Però és només en el Quattrocento que hi trobo la barreja perfecta de dolcesa i determinació, una flonjor que no acabava d’estovar-se (com si el primer desmai, el primer afalac de la vista, fos només un primer estadi i, per tant, encara convençut de la seva puresa moral, diguem-ne així, del seu rebuig a qualsevol unça d'ostentació). El Quattrocento és una manyaga de criatura a l’ull; una manyaga que, per bé que es tradueix en certa innocència inesborrable, aferma amb més convenciment el seu propòsit d’estimar. També té quelcom de melòdic (m'agrada dir el nom Piero de la Francesca) i alhora de majestuós (el mateix em succeeix amb el nom Masaccio). I amb tots els rostres que m'agraden d'altres quadres d'altres èpoques, tots aquells rostres que no són del Quattrocento, faig una mica de trampa i els rastrejo una filiació —m'ho explico com una neotènia en pintura: els rostres conserven aquesta candidesa gairebé metafísica que només el Quattrocento feu coincidir amb el seu temps.
Descobriment de l'estiu francès segons Pierre Bonnard
Els colors tenen una alegria declarada i canicular que fa pensar en la de Leonardo Cremonini. La sensació, aquesta serenor esllanguida que duu la calor, té alguna cosa de particularment francesa.
Rellotge floral de Carolus Linnaeus
La conclusió òbvia del meu recent enlluernament per aquestes conclusions botàniques de Carolus Linnaeus (si ho puc dir en llatí, ho faré) és que hauria de plantar un jardí amb aquestes flors i llegir-hi allà, en la seva obertura i el seu tancament, en llur parsimoniosa cursa de relleus on la llum va saltironejant d'una corol·la a l'altra, l'hora. Que hauria de deixar passar els dies, filtrant-los a través de les flors. Però no puc ni vull fer-ho: no només per les indefugibles connotacions rodoredianes que comportaria, sinó perquè sospito que les plantes m'acabarien odiant, que s'aniria bastint una subtil malfiança entre elles i jo, i que aviat es tancarien i s'obririen contranaturalment, només per a fer-me la guitza.
Teoria dels colors, les làmines comentades, Goethe
Veure Goethe enutjat amb Newton per culpa dels prismes i dels efectes que produeixen en la refracció de la llum paga la pena de ser llegit. També el fet que fos durant el seu viatge a Itàlia que se sentís empès a investigar els colors en el sentit més estricte de la paraula, en el més inexorable, més compromès i més exhaustiu (més científic: prenc la paraula científic en el sentit falaguer del terme, val a dir, pensant la ciència com un apassionament tan viu, tan exaltant i tan implicat, tan profund i desafiant vers la pròpia realitat que esventra que en el seu últim grau deixi com caprici i arravatament les inspiracions artístiques) crec que reforça el meu delit pel Quattrocento.
D'altra banda, dec estar embogint, però cada cop que em quedava ullpresa per una d'aquestes làmines que acompanyen l'edició, em revenien al magí algunes obres del De Stijil i també una mica d'allò que vaig veure de la Bauhaus a Weimar... No deu ser pas una casualitat que tant Goethe com la Bauhaus hi estiguessin establerts, en aquest poble tan encisador com mal connectat ferroviàriament. Què n'hagués pensat, de la Bauhaus, Goethe? Segur que s'hi hagués vist com un dels inspiradors (ho fou?).
Aquestes eren algunes de les definicions que feia Goethe dels diversos colors:
Vermell. L'efecte d'aquest color és tan peculiar com la seva naturalesa. Es transmet una impressió de gravetat i dignitat, i al mateix temps de gràcia i d'atractiu. El primer, en el seu estat obscur i profund, l’últim, en la seva llum atenuada.
Blau. Hom pot dir que el blau té un principi d'obscuritat en ell. Aquest color té un efecte peculiar i gairebé indescriptible en l'ull. En la seva puresa més alta és, per així dir-ho, una negació estimulant. El seu aspecte és, per tant, una espècie de contradicció entre l'excitació i el repòs.
Violeta. El violeta és el color de la maduresa i l'experiència. En un matís clar, expressa profunditat, misticisme, misteri, melangia, és el color de la intuïció i la màgia; en la seva tonalitat porpra, és símbol de reialesa, sumptuositat i dignitat.
Groc. És el color més proper a la llum. En la seva puresa més alta que sempre duu amb ell la naturalesa de brillantor, té un caràcter suau, emocionantment serè. D'altra banda, és molt susceptible a la contaminació, produeix un efecte molt desagradable i negatiu en tacar-se.
Miscel·lània de contingències
I. He començat la segona part de les cartes entre Rilke i Lou Andreas Salomé. Després d'haver llegit les Elegies de Duino (a les quals, és clar, hi hauré de tornar tard o d'hora), llegir les cartes és com retrobar-ne un eco. Ah, i això també fa que sovint pensi en els focs de la nit genovesa (li podem dir així?) de Nietzsche.
II. Estic una mica (massa) posada amb Spinoza i la seva Ètica. Té quelcom que em sembla tendre (he descobert que la tendresa és un altre dels meus vèrtex sensibles): veig les coses i de seguida se m'apareix, com una flama que les drecés, el seu conat. Això també em duu, encara que per viaranys ja una mica més obacs, al desig. He desitjat —quina cosa més estranya, al capdavall.
III. He descobert la paraula no-res-menys. Tot nogensmenys necessita el seu no-res-menys.
0 comentaris