Si mai hagués estat el tipus de persona que escriu diaris, hagués estat aquesta la meva temporada d'escriure'n un de ben llarg i particularment insofrible. Com qualsevol persona que alguna vegada ha sentit l'escriptura com una peça important de la seva vida, vaig provar de mantenir un dietari durant un temps (començà essent la proposta d'un professor en una classe i acabà com un deure que observava per fidelitat a l'Etna que havia començat a escriure'l i, així, de retop, em vaig adonar que faig masses coses per aquella Etna que ha estat i em reca més de fer-les per l'Etna que he de ser). D'alguna manera, en la cadena de miracles, vaig aconseguir mantenir-m'hi en una estricta perseverança durant un any i escaig: vaig omplir dues llibretes senceres. A partir d'un punt indeterminat, emperò, vaig deixar d'escriure-hi de bursada i no vaig plantejar-me'n mai el motiu —ja n'hi ha prou, d'arqueologies psicològiques. Adesiara, rellegeixo aquelles entrades i no puc evitar un calfred profund. Potser em jutjo massa severament, però les trobo francament tremebundes —si hagués de morir demà, les cremaria aquesta tarda. Em costa distingir fins i tot a mi quina és la part teatral de tot plegat, quina d'aquelles expressions escrivia per la gratuïtat de la literatura, i quina és la de debò. Això em duu a uns estrats més foscos, que són els de creure que tal vegada totes les Etnes només han sentit en la mesura que han aconseguit encabir els seus afectes endins les paraules —però estem d'acord, oi?, prou amb les arqueologies psicològiques! Mai no han estat els meus trencaclosques, els de la sinceritat, i d'ençà el darrer accés de melangia i autocompassió que em feu repassar aquelles pàgines de gargots, els vaig encofurnar en un calaix i allà segueixen. M'agradaria pensar que estan agafant floridura i que, quan els torni a obrir, hi haurà taques que faran il·legibles els passatges més insuportables, com una mena de censura natural/moral d'aquesta xaroneria superba i empipadora dels divuit anys que s'ha de passar com un xarampió.
Això, per tant, no és pas cap diari, encara que si ho fos, el titularia (ja n'hi ha prou, de diaris que es titulen Diari) amb quelcom similar a:
Una temporada al marbre, una altra al vidre: dues a l'infern.
Per primer cop, menjo tomàquets. Mai no m'havien agradat, però l'altre dia els vaig tastar sense fer cap ganyota i vaig haver-me de reconèixer que no eren tan terribles com els recordava. D'aquí a admetre, sempre a contracor, car és desmentir una Etna que estava convençuda d'aquesta opinió, que m'agraden hi ha un pas molt perillós que estic intentant no donar —quina ensulsiada de la imatge, de la mitologia, que tinc de mi mateixa si em descobrís menjant tomàquets de grat!
Llegeixo la poesia i la correspondència de Màrius Torres amb una fal·lera inaudita (Sé que hauré d'oblidar, per poder-te comprendre, / les paraules que he après amb la carn d'aquest món...). En certes coses em fa venir al cap una mica Rilke: temptejo les semblances entre llurs àngels i morts petites, i aquesta beatitud dels poetes tocats per la gràcia d'un món més alt. Nogensmenys, no descarto que allò que en el fons passa és que tot em fa pensar en Rilke.
M'amoïna una mica no haver vist anunciar enlloc el segon volum d'El temps retrobat en la traducció de Josep M. Pinto. Per tant, tècnicament, encara no estic salvada: podria quedar-me a un sol llibre de no poder completar la Recerca. Només li faltaria això, a aquesta apocalipsi. Tanmateix, aquesta és l'altra: ja m'està bé, en el fons, que no l'anunciïn, perquè m'espaordeix pensar que ben aviat l'hauré acabada... No sé com enfrontar-m'hi, a aquest final (només hi haurà un primer cop!). És a dir, que mentre que no l'anunciïn, puc no assabentar-me'n, desentendre'm de prendre'n comiat.
Estic obrint-me pas entre les pàgines d'El Canvi, de Miquel Bauçà (aquest predicador de l'Eixample que d'ençà Carrer Marsala, em té fascinada). El vaig alleugerint (és només una manera de parlar que, malauradament, traeix ambdues obres) amb El fons de la qüestió, de Graham Greene (i quin tros de llibre i d'autor, també...). Novament sancionada per la biblioteca, castigada pels poders burocràtics del préstec i del retorn, he perfeccionat la tècnica de fer cafè sense arribar al punt de fer-lo bullir i redescobreixo entre les prestatgeries de la biblioteca familiar alguns llibres de quan la meva mare era jove que sempre he volgut llegir —m'agrada, encara que també m'inquieta, pensar en la coincidència d'anhels entre aquella noia que era ella i aquesta noia que soc jo.
Anna Karènina em segueix corprenent a estones (estones en què penso que prendre la decisió de llegir-me'l sencer és de les millors coses que he fet darrerament)... Avanço més lentament amb la La tempesta, de Shakespeare. Sovintejo de bell nou fragments de La gravetat i la gràcia, deixant-me seduir pel desconcert i l'admiració que em generen alguns (en parlaré al proper número de Mangrana, que sortirà ja al setembre!). Empatitzo emocionalment (?) amb Kant (no sé si això d'empatitzar amb un filòsof és un pecat o què, però és que Kant em pot). He llegit De profundis, d'Oscar Wilde, entreseguit d'El discurs del mètode, i no és la meva intenció alarmar ningú, però és que la meva vida ha pres un giratomb: ja no soc la que era.
Aquest agost escric molt, escric amb ànsies revifades i sang a mig camí d'una renovació. No sé què fer de tot l'embalum que m'ha dut aquest estiu: adesiara, en un exercici una mica desagradable, el descarrego per un moment damunt de la taula, paro tota la vaixella d'idees i me la miro de lluny, amb una exterioritat i una equidistància només possibles perquè són temporals. Malgrat tot, m'arrapo a la meva columna vertebral, que no és altra que aquesta escriptura entranyada, aquest broll creatiu i inquiet. És dels pocs miralls on encara em reconec: m'hi fermo (hi quedo fermament fermada).
—Parla com si la seva trajectòria ja fos compacta i acabada, com si ara estigués en una altra fase de fer noves coses o de no fer-ne més.
—Exactament. Ara em trobo en una fase on veig el passat com una cosa realment acabada. No me n'acuso, no tinc remordiments, ni tampoc luctacions, ni tampoc m’exalta repassar... tendeixo a oblidar-lo, a oblidar i tira endavant.
(fragment d'una entrevista de Pep Blay a Miquel Bauçà,
"Fins i tot l'absurd és banal", 18 d'abril de 1992)
Aquesta noia, en el meu cap, té alguna relació amb la Simone Weil. La bestiola que em feu companyia a primers d'agost... suposo que, d'alguna manera, també.
Parlo de coses, però vull dir: la brevetat –que desordena el cor–, la duració –que descomposa–,
la verticalitat –que promet significat–. Parlo de coratge –que arrela en la soledat–,
de còlera –que és basarda estrangera–, de memòria –que ficciona–.
El setembre és només una visió llunyedana que, darrerament, somnio molt sovint.
Sota el vel fosc les mans em prenia...
“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”
-És que a glops d’una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l’estimat.
Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.
Panteixant vaig cridar: “Era broma
el que he dit: si te’n vas, moriré”.
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: “No t’exposis al vent”.
(Anna Akhmàtova, versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)
(estic carregada d'històries)
Etna ✴️
0 comentaris