Soc un assassí sanguinari del temps, i el mataria ara i aquí.
Però la serp és essencial.
Charles Lamb
Ja és octubre
Ja és octubre, em digué un amic mentre érem asseguts al banc d'un jardí –això del jardí no és cap metàfora. Ja és octubre, vaig repetir-li –els migdies em desinspiren. Era com si haguéssim invocat alguna cosa d'estranya entre nosaltres –l'existència havia quedat de sobte aïllada, destacada, d'una manera un punt dolorosa, com si el temps, en comptes d'una laminació, fos una fiblada– i particularment inquietant –essent que els dos som éssers finits, aquell «Ja és octubre» ens ho feia encara més palès. Aleshores, això vol dir que fins fa poc era setembre –vaig dir-me per a mi mateixa– i vaig començar a encadenar els mesos a reculons, entonant-los al ritme d'alguna cançó infantil, saltant per sobre dels dies i d'allò que m'havien dut com si jugués a la xarranca: setembre, agost, juliol, juny... No eren idees gens ressenyables, però en la seva evidència, en la claredat amb què se'm presentaven, trobava una mica de pau. M'unien a la resta de persones, aquestes idees intrascendents pensades en to baix i desmenjat. No em vaig dir (ni li vaig dir) res més en particular sobre el fet que sí, efectivament, que ja era octubre –el segon volum d'El temps retrobat dormia a la meva motxilla i dur-lo amb mi era un comentari més que eloqüent sobre el tema.
Inacabament
He pensat que, si l'obra de Proust em segueix acompanyant com ja sembla que no deixarà de fer –persistència, inacabament: la duració, fràgil certesa de la identitat–, un dia la descripció que fa de la mort de la seva àvia em resultarà propera, una mica més familiar que quan la vaig llegir per primer cop. Fàcilment adoptarà, aleshores, el to d'una amenaça, la llum d'una premonició encara més personal, més particularment adreçada a mi. Aquells passatges en què m'he reconegut en aquesta primera lectura deixaran de ser miralls i d'altres, que ara he passat per sobre i que m'han resultat aliens per aquest moment vital, que he contemplat com una turista, amb la tranquil·litat de no pertànyer, començaran a parlar-me d'una manera més propera i més inquietant. El temps m'haurà passat també per a mi, no només per a en Marcel. Tindré el meu temps perdut propi, tindré (espero) el meu propi temps retrobat. Espero, aleshores, seguir sentit la vida encara molt apassionadament, encesa i important, encara carregada de possibilitats –espero sentir-la, encara, com un ham clavada al sostre de la boca.
(Sé que és una reflexió una mica fosca, però cal prendre-ho només com un raonable, noble i mínim gest de desesperació, sense més importància –la melangia no deixa de tenir un toc excèntric.)
Al far i El temps retrobat
Llegeixo Al far, de Virginia Woolf i, en paral·lel, el segon volum d’El temps retrobat –no en recordo l’autor*. Quina prosa, la de la Woolf! N'agafo un capítol i en surto balba, oblidada de qui he estat durant aquells temps suspès de lectura i aprofundiment en la realitat. Perquè ho sento així, com una mena de classe magistral en què el món, majestuós, desplega tots els seus brancatges, un per un i amb una parsimònia que és només consciència de la seva meravella –una bellesa que es mostra molt a poc a poc, que es desclou suaument i sense pressa, una bellesa que es regala perquè se sap bella.
Quina felicitat, en paral·lel, recordar com era la veu del Marcel –i quina tristesa més colossal, també, pensar que serà el darrer volum de la meva (primera) Recerca! Ambdues obres, curiosament, se’m trenen en una afinitat còmplice, en la seva mateixa fixació amb els anys i la memòria. Sense arribar a confondre’s, es van fent les mateixes preguntes i per bé que les seves respostes no són pas les mateixes, sí que les trobo màgicament complementàries. És una coincidència volguda, estar-les llegint en paral·lel –no tant una casualitat, sinó una oportuna compenetració de diversos feixos de temps.
*He invertit l'ordre a gratcient, perquè no es digui que la meva fixació amb La Recerca m'impedeix certes deferències –molt merescudes en el cas de Woolf– vers altres obres.
Lyubov
També penso, fent extensiva (encara) la duració i la persistència marcel·lista en altres universos –potser és aquest el seu llegat en mi–, en Anna Karènina i la dualitat amorosa que hi presenta Tolstoi: un amor arborat, inflamat i roig (Anna-Vronski) i un altre de pacífic, pacient i daurat (Levin-Kitty). Sé de quin bàndol està Tolstoi, per bé que jo encara no tinc tan clar on em posicionaria: han de ser els amors vermells o daurats? Són els meus dos colors preferits, no podria triar –la meva resposta va oscil·lant, encara temptejant, esbossant, assajant. Lyubov, que és com es diu amor en rus... He deixat de poder pensar en l'amor sense que fer una aturada en Anna Karènina, i no perquè sigui aquest el seu únic tema ni esgoti amb aquesta paraula totes les potencialitats d'una obra tan espectacular, però sí perquè, d'alguna manera, l'amor és la columna vertebral que articula no només Anna Karènina, sinó tota la cosmovisió de Tolstoi. M'agrada pensar aquest autor imponent guiat per una cosa tan abstracta, etèria i indefinida com l'amor –tan tramposa, també. Gosaria dir que Tolstoi era un home profundament enamorat –dir de què és una aposta més arriscada, però si hagués de fer-ho, seria pel sentit. Tolstoi està corprès per la possibilitat que la vida tingui sentit i a mi, d'alguna manera, aquesta idea també em fa el pes.
Fauvisme
Recordo haver vist aquest quadre de Miquel Villà i Bassols en una exposició, fa temps (quan dic temps vull dir fa uns mesos, però amb aquestes sensibilitats a flors de pell, millor no entrar-hi). No vaig fer-hi especial esment aleshores, però recentment el vaig retrobar no sé encara per quins viaranys i es convertí, de sobte, en un quadre important, és a dir, en un quadre a considerar. Vaig sentir que jo també havia vist cels així, exactament d'aquests colors i amb aquests remolins, en algun lloc. Van dir-me que era una pintura fauvista –no he aconseguit encara creure-m'ho.
El Jungly és una de les meves magdalenes (sentit marcel·lista del terme), sí.
Ah, i estic en una missió importatíssima d'anar refinant el meu gust pel que fa al cafè... M'ajuden bones (males) influències.
Wild Nights –Wild Nights!
Were I with thee
Wild Nights should be
Our luxury!
Futile—the Winds—
To a heart in port—
Done with the Compass—
Done with the Chart!
Rowing in Eden—
Ah, the Sea!
Might I but moor—Tonight—
In Thee!
Emily Dickinson
Resulta que sí, que al final era cert allò que em van dir en aquell jardí i que sí, que ja era octubre. Per les forces majors de la lògica, ara deu ser veritat, encara que no m'ho hagi dit ningú ni hagi tornat a aquell jardí, que ja és novembre.
P.D. És l'aniversari de la primera entrada del quadern, l'octubre del 2020... rellegint-la, només puc treure'n la raonable conclusió que estic encara més carregada de romanços que no pas fa dos anys. No hi ha manera, tu.
Etna 🧣
0 comentaris