Sense la temptació de reproduir cap tòpica d'arrels clàssiques sobre el pas del temps a mode de matussera introducció a una entrada destinada a fer un balanç que, si bé segueix la pauta convencional del final d'any, no deixa de ser necessària per tal de posar una mica d'ordre als pensaments i a les lectures; sense cap pretensió d'ordenar segons llurs mèrits les obres que han marcat el meu any, amb el convenciment (ingenu?) que, assolit un cert nivell, totes les grans obres són igualment grans o, com a mínim, que un cop esclatada aquella guspira de reconeixement de la bona literatura, ja és sobrer l'intent de determinar el grau el grau de participació en aquesta grandesa; sense cap més dilació anestesiant ni una sola digressió teòrica força estalviable i un pèl (només un pèl) pedant però que, ja em perdonareu, m'ajuda a agafar certa embranzida per al salt de valoracions que he de dur a terme, heus aquí algunes de les obres amb què he navegat aquest procel·lós 2022...
🧣
El temps retrobat, Marcel Proust. Després d'una primera lectura al novembre i d'una relectura al desembre, segueixo sense saber què fer després de la Recerca. Si la Rercerca no pagués ja la pena de llegir abans d'aquest final, només amb aquest darrer volum ja estaria tot justificat. Alguna m'empescaré a partir d'ara, és clar, però de tant en tant, em retorna un fragment qualsevol de la Recerca i m'omple de nostàlgia i felicitat. El marcel·lisme és radical o no ho és.
Al far, Virginia Woolf. Una altra mena de viatge... També a través dels anys, de la pèrdua i les absències, també a través del mateix art, la visió de l'artista i el somni expresiu del material, a la recerca dels matisos més subtils de la de l'experiència humana, feixada en l'esperança i la desil·lusió... Els paral·lelismes entre Proust i Woolf, emperò, els deixem per un altre moment. Al far és una Woolf en estat de gràcia (i això ja és molt dir quan estem parlant de... vaja, de la mateixa Viriginia Woolf).
El llibre de l'hospitalitat, Edmond Jabès. Cada any llegeixo un llibre estrany i fascinant (matís: fascinant en la seva estranyesa) que, en una fixació progressiva, amb una infiltració pacient, em fa anar-hi desembocant adesiara i amb el qual acabo capficant-me. Estic intentant trobar-ne els motius i, de moment, he aconseguit identificar dos patrons que es repeteixen: autors francesos i publicats per Flâneur. Cap queixa: més que protegir-me'n o intentar-me'n allunyar, em sento tan satisfeta com si hagués trobat una fórmula d'alquimista.
El fons de la qüestió, Graham Grenee. També cada any hi ha un llibre que cau a les meves mans ves a saber com, afortunadament esqueixat de l'abundància de coincidències i convergències entre diversos camins, que s'acaba fent un lloc en aquesta llista per mèrits propis. L'estret però entretingut marge d'atzar que em permeto, en aquest cas, m'ha dut fins a El fons de la qüestió que, aparentment planer, sota la disfressa d'una novel·la d'intriga a les colònies (El cor de les tenebres en plena Segona Guerra Mundial, excepte que aquesta comparació és, com totes, imperdonablmenet simplificadora), acaba teixint un extraordinari tapís filosòfic de reflexió sobre la culpa, la infelicitat i l'engany.
Anna Karènina, Lev Tolstoi. Hi ha alguna cosa en aquest llibre que encara m'hi fa pensar alguns dies. Recordo perfectíssimament Anna (a cada cop de passió, ella hi és), recordo Levin (per a ell, tinc tendresa, però m'intimida la seva sinceritat), recordo Dolly (em fa llàstima: la seva fortalesa és la seva condemna), recordo Kitty (m'ensopeix la seva predisposició amatent, però li reconec l'encís de la senzillesa) i recordo Vronski (crec que estic tan enamorada del seu coratge com Anna, però, com que en el fons no n'estic, no el puc odiar com ella fa). Fins i tot Karènin em suscita una més aviat freda i distant, però persistent, innegable, simpatia solidària. És una novel·la tan elàstica, tan viva, tan certa...
Pornografia, Witold Gombrowicz. Contra tot pronòstic (o no: qui sap quines eren les expectatives), aquí estic, escrivint en aquest blog sobre pornografia (he fet massa aquest gracieta i ha deixat de ser divertida, si és que mai ho ha estat). Mentre la llegia, em venia al cap un pensament recurrent que, si fa o no fa, feia així: "Bàsicament i a grans trets, això és allò que alguns en dirien una novel·la perfecta, oi?
L'erotisme, Georges Bataille. La possibilitat humana, afirma Bataille, depèn del moment en què, pres d'un vertigen insuperable, un ésser es força a dir no. L'angoixa com a luxe de la condició humana, la transgressió i el ritual com a modes de transcendir un ésser només qüestionat en els moments de dissolució i violència... L'erotisme és un fascinant viatge miscel·lànic pels continents de l'antropologia, la poesia i la filosofia.
El discurs del mètode, René Descartes. Aquí hi vaig arribar des de les Confessions d'Agustí a través de Zambrano i només puc dir que en vaig quedar impressionada. No només sé ara perfectament com funciona un cor, sinó que, des del punt de vista literari, el trobo fecund d'analitzar com una escriptura confessional.
Poesies, Màrius Torres. Tu, que sempre m'aculls / amb una mirada tan alta, / digues: ¿de quin color són els teus ulls, / Mahalta? Si qualsevol amic dels trobadors és el meu amic i qualsevol amic dels àngels, també (i el de Rilke), aleshores és fàcil de concloure que Màrius Torres i jo som allò que se'n diu dos bons amics.
De profundis, Oscar Wilde. Em vaig passar les dues primeres setmanes d'agost rellegint només aquest llibre i el vaig trobar superb, colpidor i d'una noblesa i honestedat aclaparadora. Vaja, no és que la sinceritat sigui un valor per se, però, ben impresa, quina força i quina serenor li sap donar a les obres que ja són bones.
Diari d'una escriptora, Virginia Woolf. Aquelles obres que es trenen màgicament (també inquietantment, però en aquest cas venç, afortunadament, la màgia) amb un moment vital concret són les millors, car a una experiència literària cal sumar-hi una experiència en el sentit més comú del terme (si és que tota experiència literària no és també una experiència com a tal, però bé, aparquem les disquisicions).
Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, Simone Weil. Com que La gravetat i la gràcia fou una troballa tan fulgurant (encara n'estic sota l'influx i dubto que em marxi aviat l'embruix), vaig decidir continuar a peu ferm pel cantó de la Simone i he acabat llegint-ne reculls com aquest. D'ella, sempre em costa saber-ne què dir: em deixa amb una sensació de totalitat i d'inacabament a l'encop que costa de definir. De tan pura, inquietant, foramón. Llegir-la és excitant, molt estimulant per la quantitat de buits que deixa i has d'anar-li encalçant, i retrobar la seva dolcesa, la seva fe reconfortant, sempre és un plaer.
🦉
Un 2022 de metamorfosi, experiència i relligament. Amb les arrels més enfondades i fermes que mai, acomiado aquest 2022 polièdric, inesperat i, tanmateix, ben màgic. Que el 2023 sigui allò que vulgui (jo seguiré sent, també, allò que m'abelleixi).
Bon any per a tots!
🎆
Etna 💥
0 comentaris