Dextera domine
Aquest gener, sento que totes les esferes de la meva vida, normalment interrelacionades en el contagi de pertorbacions de les quals l'epicentre acostumo a ser jo mateixa (oh, sorpresa, un altre cop jo!), ha arribat, de sobte, a un equilibri. Aquest procés d'homeòstasi, aquest punt mitjà i millor que no pas abans, suposa tota una conquesta –me la narro com a una èpica, amb l'heröcitat d'haver pres les decisions correctes, les que bé m'encaminen. La dextera domine del déu cristià dels altars romànics ha sortit aquest gener del seu cèrcol i ha intervingut en el món humà (el meu) deixant anar èmfasi, l'èmfasi com a una força de cohesió –ara estic més replegada sobre mi, si el replegament és certesa i concentració, si es tradueix en precisió en el tret. Vaig contrabalançant els instants de proximitat empàtica, intempestius i inverificables, amb els moments de qüestionaments crítics, escrupulosos i rigoristes: l'equilibri és un lloc on estar-s'hi –l'únic on es fan copsables les forces salvatges de la vida.
Expedició novel·lísitica als pols
No sé què pensar de Malina, la novel·la d'Ingeborg Bachmann, la meva darrera lectura. Me'n digui el que me'n digui, tant si m'imposo un entusiasme i l'alimento de reflexions ben travades com si de sobte decideixo que no i, en una pulsió una mica esbojarrada, la ratllo d'insofrible, allò que em ve al cap m'està bé, és a dir, que en un cert punt sempre troba una ressonància de veritat. Vaja, que ben bé podria haver-me captivat, però també perfectament podria haver-la detestat –hi ha certa complementarietat en aquesta base oximorònica. Em veig forçada, aleshores, a qüestionar això d'agradar o no agradar en els paràmetres de jutjar un llibre: agradar no vol dir més que una afinitat en un moment concret; és, doncs, esvanescent, fràgil. Ho és per molt que puguin perllongar-se aquests estars de goig (i alguns, afortunadament, ho fan), per molt que aquesta descàrrega de plaer i satisfacció cristal·litzi i ens sovintegi de tal manera que acabem dient-nos que sí, que quelcom ens agrada, és tan sols un tancament en fals –per molt que la duració sigui persistent. O, més aviat, és una resposta incorrecta, impertinent, a la pregunta que ens ha plantejat l'obra, que és una pregunta de coneixement, de límits, de capacitats i no pas d'enartament. Per tant, no sé si Malina m'ha agradat o no, i no em cal tampoc decidir-me. Aquesta novel·la ve a ser com les exploracions dels pols: algú havia d'arribar als límits del món, però, per a arribar-hi, va caldre passar molt de fred –un cop passat el fred, no cal que tots el passem. Val a dir, que un cop algú ha tocat els confins del món, la seva proesa val per a tots i no ens cal arriscar-nos individualment. Si aquesta analogia sembla infantívola, en buscaré una altra: per a descobrir el funcionament dels engranatges d'un rellotge, cal aturar-lo, suspendre'n el moviment –només amb la suspensió se n'obté un coneixement altrament impossible. I, tanmateix, els rellotges ens agraden en tant que ens donen l'hora. Ja som, per tant, al cap del carrer: Malina és el desmuntatge d'una novel·la. Al caire de la dissolució, de l'esvoranc d'absurd i esbarriada: allà es gronxa Malina. Cal celebrar, admirar i pensar totes les fites, però no per això de totes cal partir-ne a l'hora de seguir escrivint. Hi ha admiracions que s'expressen en distàncies respectuoses. Suposo que més que agradar-me, Malina m'ha deixat bocabadada i agraïda atès que Bachmann m'hi ha ensenyat la temperatura exacta a la qual els àtoms de la novel·la s'esqueixen dels seus lligams i tota la construcció passa de la fluïdificació a la dissipació absoluta.
Arribarà un dia que les nostres cases cauran, els nostres cotxes s'hauran convertit en ferralla, estarem alliberats dels avions i dels coets, renunciarem a la invenció de la roda i de la fusió nuclear, el vent fresc baixarà dels turons blaus i ens eixamplarà el pit, serem morts i respirarem, serà tota la vida.
Però Viena ja no té gaire temps, va lliscant, les cases s'adormen, la gent apaga el llum cada cop més d'hora, no queda ningú despert, barris sencers esdevenen presa d'una apatia, la gent ja no es reuneix, la gent ja no se separa, la ciutat llisca cap a la ruïna, però encara sorgeixen reflexions solitàries i els monòlegs erràtics en la nit. I de vegades els últims diàlegs del Malina i meus.
Reminiscències marcel·listes
Tan bon punt vaig veure aquest quadre al Museu de Belles Arts de València, vaig pensar en Combray. Potser és que les edicions d'El Cercle de Viena m'han trastocat del tot, però és que no em puc imaginar res que encapsuli millor el que és la lectura de Combray (el que és, fins i tot, el nom de Combray) que aquest llenç.
D'altra
banda, l'altre dia, un home al tren llegia en Marcel. La
distribució dels colors de la coberta m'era familiar i, quan vaig agusar
la vista, vaig decobrir, amb una sorpresa feliç, que es tractava del
segon volum d'A l'ombra de les noies en flor –quin
títol, Marcel, quin títol! Vaig estar esguardant-lo (sense dissimular, per si tenia l'ocasió de poder-li demanar alguna impressió sobre la seva lectura) mentre anava passant les pàgines a poc a poc. Somreia fugisseratment
entre llambregada i llambregada a la finestra: era una lectura plàcida, i ell es deixava agombolar per la placidesa. En aquell moment, tanmateix, no vaig
poder entendre com estava llegint la Recerca sense res per a subratllar
–se'm
va fer impossible pensar que algú la llegís sense voler, quan se li
feia topadissa, destacar una frase extraordinària, esqueixar-la de la
resta del text. Jo he llegit la Recerca així, amb el plaer del cirurgià
que incideix en la literatura amb un instrument delicat i precís per a
inscriure-hi la seva fascinació impetuosa i inquieta, per a poder retornar mil i una vegades
als fragments triats amb la delectació de la netedat i la pulcritud, de
l'exactitud del seu treball, un treball d'amor i joia. La meva Recerca és un cos ple de cicatrius
que autentifiquen l'obra com a meva –parlen de la meva lectura.
Miscel·lània de contingències
I. Estic llegint massa llibres alhora –de bell nou, aquesta dèria de lectura bulímica que em mena cap a una expansió eufòrica que he de controlar... Sigui com vulgui, si bé és cert que he començat La duquessa de Langleais de Balzac (em fa pensar en el quadre d'Ingres de la comtessa de Haussonville) i estic amb el segon volum de La mort de Virgili (m'estic convertint en brochista), la meva empresa principal (centrem-nos), ara per ara, és El quadern gris, de Josep Pla. Quan Pla diu que el sucre és "ingràvid", qualsevol altre adjectiu es fa innecessari, matusser: el sucre es transforma, simplement, en una meravellosa qüestió d'ingravidesa.
II. Per primer cop en molt de temps, m'he comprat una agenda –només tinc ganes d'adiar-me.
III. M'he fet un calendari per a assolir les fites de lectura que he decidit encalçar enguany. Vull haver acabat el 2023 havent llegit certes obres que de sempre he tingut pendents.
Aquesta darrera embranzida de gener m'està duent moltes aventures, totes extraordinàries. La vida s'assembla, cada cop més, a una miríada d'esclats, a un fastuós calidoscopi –no oblido, emperò, que un calidoscopi no és pas altra cosa que una persistència entabanadora: la descomposició i proliferació de formes i colors, l'efecte enlluernador de dissolució... Només l'aparença, només la infinita rotació d'una imatge única.
I això és tot! Com sempre, tot és tot fins que deixa de ser-ho. Però, fins aleshores, això sí que és tot –del tot.
Etna 💥
0 comentaris