Confessió

És important, tot això: és important confessar-me. Confessar que jo m’he lliurat sencera a la dissolució i m’he dissolt malèvolament, que he viscut en el mal (i ni tan sols un mal heroic, sinó petits mals infantils, desassenyats i ridículs), que el meu medi ha estat el de l’obaguesa i la infermesa. Ara, emergeixo de tot això parlant, i la meva paraula és grèvola, potser molt més que no pas el meu cos, que ja és dir, però també, com ell, és densa i vermella, puja i s’infla, renilla i esbufega: és irreductible.

Dono gràcies perquè aquesta feblesa seva, tan risible, és la que em permet prendre-la (jo no podria parlar si per a parlar fos menester cap fortalesa: estaria perduda). Soc només perquè he esdevingut, a través i a pesar de la tenebra, la renúncia i la niciesa.

Tots els errors han estat meus?, em demano. He estat jo l’única a equivocar-se? Tot allò que està malament ho està perquè jo m’he desviat? La resposta és sí. La culpa és meva, tota meva, tota. M’agrada tenir la culpa: me’n sento orgullosa. Tots els errors, fins i tot aquells anteriors a mi, han estat meus –els desitjo sencers per mi. Si no sento la història del món com una gran llosa que m’aixafa, aleshores no m’he salvat de res encara. 

Tot això s'esdevingué un dia esgrogueït i replegat en l’agost, un dia de branques llargues i anguloses, esteses en una mena de corsecament que recordava les ales trencades. Aquell dia d'agost vaig entendre que jo, per bé que estúpida, encara era, malgrat els meus esforços per a allunyar-me de la compassió, estimable (per algun motiu impossible, sí). Quan tremolava de por (ho feia tan sovint que m’havia de demanar: por de què? Por de tot, por de mi i d’allò que em feia, por de no tenir l’esma ni la voluntat d’estalviar-m’ho, por de les meves passions per a torturar-me), agraïa poder sentir aquesta basarda refilant-me per sota la pell, freda i pacífica com un riu subterrani: de sobte, estava profundament feliç... aquesta sang, la meva, era densa i calenta. Quina felicitat, Déu meu, quina felicitat. 

Vaig errar metòdicament: vaig errar-me contínuament, amb passió i agafant una velocitat que em feia errar cada vegada més habitualment i fins i tot més profundament: vaig errar-me en tot allò que vaig poder, adelerada de fer-me un mal que no sabia d’on em venia però em queia a sobre abrigallant-me d’un altre mal, encara més gran, més ample, més espaordidor. A cada estrebada de les circumstàncies, a cada esquerda on em col·locava estratègicament per a caure i poder cridar, anava notant que em creixia dins el pit la veritat, que no és altra que la de la necessitat, la necessitat de les coses, que s’esdevenen perquè no en tenen altra. La realitat era tota una, sencera, un monòlit on jo era encastada: la realitat m’era una massa espesseïda i no la podia comprendre. Les hores eren la solidificació de motius complexos, i per la seva compexitat, precisament per això, ocults... Els motius del món, qui els sap! Jo no els sabia: sempre sòlids i sempre secrets, els oculta el fang que omple l'abisme entre l’espai i el temps. Jo, obligada a ser en un espai i un temps, m’obligava a ser en el patiment, i m'hi obligava amb la mateixa força que era la realitat. Allà, en l’encruïllament, en contradirecció de totes les direccions, amb la voluntat dreçada contra els cursos naturals dels esdeveniments, vaig descobrir, vaig fer-me revelar, la necessitat. La necessitat, ordenadora i sobirana: vaig entendre que els esdeveniments són cops que es reben i que cal agrair, i no vaig poder sinó meravellar-me de la intimitat escruixidora i atziaga amb la qual es cus cada causa al seu efecte. Del fet de saber que aquest tapís d’entreseguiments era tan inalterable, en vaig sortir guarida: no vaig poder estimar el món ni la posició que hi ocupava jo fins que vaig entendre que era l’única que em pertocava.

Els meus errors me’ls vaig fer per a desclavar-me del món, per a endur-me lluny: fer-me desaparèixer fou, durant un any, tot allò en què podia pensar. M’obsessionava la idea que em xuclés la terra i qualsevol cosa que em queia a les mans era una ruta o una eina que m’ajudava o m’encoratjava a afranquir-me de mi mateixa. Vaig voler-me capaç d’aguantar-ho tot, vaig voler-me carregar el món a les espatlles i enfonsar-lo per caprici, vaig voler-me irremeiablement desgraciada, calcigada sota les peülles de cavalls feréstecs, vaig voler-me impossible d’estimar, de compadir i d’ésser creguda. Vaig mig aconseguir-ho, però encara quedaven les escorrialles d’alguna cosa que em feia, a pesar de tot, encara humana: calenta i densa com la sang, corria la meva ànima paral·lela a les meves turpituds feridores, les meves absurdes maleses i totes aquelles perilloses estranyeses en les quals em volia fer encabir. Vaig descobrir, vaig descobrir després d’haver errat tan exhaustivament i d’una manera tan cruenta amb mi mateixa, que jo era, encara, vulnerable. Quina felicitat, Déu meu, quina felicitat. Jo, per molt que m’encetés la pell fregant-la amb una realitat que era com fulla de vidre i em deixés cremar, seguia essent infinitament fràgil: quina felicitat, Déu meu, quina felicitat.

La meva feblesa era un desemparament d’òrfena: no tenia motiu per a seguir dempeus, cap ni un, i, en canvi, el menyspreu que em tenia vers a mi mateixa se m’apareixien ben raonable. I per bé que tot això ho sentia com a cert, és curiós: la vida se’m feia més necessària com menys justificable la trobava. És en aquest buit del gènesi (per què vaig néixer?, per què m’angoixa la idea d’haver nascut? per què és més urgent saber què hi havia abans del naixement que saber què hi haurà després de la mort?) que em va salvar. Jo era ansiosa, esquerpa i estèril: vaig fer coses que sabia imperdonables només per a no ser perdonada, vaig fer mal perquè podia i poder, en aquella època, era voler, i vaig fer-me’n a mi encara més i amb més deler que no pas feia als altres (quan els veia ferits, me n'agafava enveja: jo havia d'estar-ne més i me n’orgullia quan ho aconseguia). Em vaig fer disparar les sagetes del món al pit: me’l vaig deixar perforar per les puntes de bronze i vaig creure-me sincerament que allò estava bé, que allò ja m’estava bé –que em mereixia els ossos esclatats com estrelles, que em mereixia les constel·lacions viscoses de roig: que no eren ossos, sinó diamants blancs i silenciosos, que no era carn oberta, sinó una diadema imperial. I tot i així, va seguir existint en mi aquella irreductibilitat tràgica, que jo no sé encara què és ben bé, si la necessitat, la mesquinesa o la por a una solitud encara més gran, però que cada dia em salvava.

Ara m’he fet benèvola: segueixo sense entendre’m, però em vull viva, sencera i gràcil. Abans confonia la gracilitat amb incorporeïtat (volia desaparèixer: l’entén algú, el pot perdonar algú, aquest pecat?): ara, sé que és gràcia. El perdó només té valor quan es dona malgrat no merèixer-lo: per això, prenent-me un privilegi que no em pertoca, soc jo mateixa que ara em perdono. Et perdono, em dic adesiara, quan l’insomni em cobreix com un drap brut. Confessaré la meva crueltat, que no ha estat altra que haver estat tot no volent seguir sent. Serà una confessió llarga, car no he estat mai innocent. La innocència és ignorància i jo, malgrat que no ho sé pas tot, sempre n'hhe sabut, de coses –no dic que siguin coses importants, però sempre he estat malignament assabentada dels petits mecanismes que ordenen certes parcel·les de l’existència, i no me n'he amagat. La importància de les coses se m’ha revelat a cops i a cops l’he de tornar a fer evident. He de constatar que he lluitat i només ho puc fer lluitant un altre cop. És una condemna circular, greu perquè és eterna, eterna només perquè és ben greu, però ves, seria pitjor saber-la finita (m'entristiria haver-la d'acomiadar). L’evidència, concloc, és això: una bufetada ben engaltada.