Excavar-lo amb cura de no fer malbé la terra que el conforma, desmuntar-li les vèrtebres i reoordenar-les-hi, ser la seva llei interior i donar-li noves pregàries, resoldre-li la metafísica i la mort tot d'una, esborrar-li de l'existència els antencedents, balmar-li d'angoixes les projeccions, ser l'espasa que li talli el nus de la incertesa –que tot això, tan absurd i tan escàs per a mi, li sigui (heus aquí el miracle) abundància.
*
També aquest abril, n'he complert vint-i-dos. És quelcom estrany i màgic de dir –encara més estrany i màgic de fer, cosa que és, de per si, extraordinària, car normalment dir les coses, no pas fer-les, és la millor part. Enumeraré, per tant, no pas vint-i-dues (sense pecat de l'excés, que cal deixar la beguda a una edat prudent), sinó una humil desena de coses que he fet d'ençà el meu darrer aniversari –sense cap ordre de prioritat, tan sols abocades en una particular d'escriptura automàtica:
I. He jugat al billar per primer cop –sense glòria, però tampoc sense pena.
II. He quedat enamorada de la novel·lística de Hermann Broch –el millor és que encara me'n queda per descobrir.
III. He renovellat amb més fermesa antics pactes amb alguns símbols que ja considero (vull considerar, vaja) propis –les serps, el nou, els cavalls– i n'he establert d'altres inesperats –la simbologia nuràgica, els gats, l'imperi bizantí.
IV. He vist molts, molts, molts rellotges junts en una mateixa sala –eren tots darrere de vitrines, però serveix igualment, en tant que em anar fixant, un per un, si n'hi havia cap d'aturat a la mateixa hora.
V. He renegat (molt seriosament, jugant amb la radicalitat) de l'avantguardisme, tant per lectures com per experiència pròpia –és increïble com un quadre ben pintat (allò que el primer que et dius, gairebé l'únic que et pots dir és: quin quadre tan ben pintat!) et pot fer ballar tota la teoria.
VI. M'he acabat la Recerca, que he sentit molt meva i que he recordat molt i molt sovint i en ocasions molt i molt diverses. He de reconèixer que les meves reminiscències de Marcel i la seva obra no sempre han tingut justificació, però sempre les ha originades un sentiment molt sincer –això d'acabar-se la Recerca inclou una dolorosa relectura d'El temps retrobat II que m'ha deixat tan llagrimejant el segon cop com el primer.
VII. He après jocs nous de cartes, hi he regnat breument com a campiona i he perdut el meu tron –un cavall pel meu regne, que en dirien els més clàssics. En tot cas, la meva perspectiva heraclitea dels jocs de taula m'ha salvat d'un greu destret a la meva autoestima.
VIII. He comès la gosadia de llegir en paral·lel Diari d'una escriptora i Cap al far i durant unes setmanes d'hivern vaig creure'm dins de la fantasia de ser la Virginia Woolf –en la meva defensa, he de fer constar que mai no he cregut que fos Marcel Proust.
IX. He viscut no pas una nit genovesa, sinó tot una temporada ben i ben genovesa –m'hagués agradat veure quants anys més de silenci poètic hagués observat Valéry amb un sol mes genovés.
X. He estretat les meves relacions, ja ben estretes d'entrada, amb els formatges i el cafè (en diferents temps) –crec que tenim, plegats, un futur brillant.
*
Suposo que, com em diuen sovint aquells que ja n'estan afartats, de la meva impaciència, encara em queda molt a viure –tinc l'entusiasta, inquieta intuïció que tenen raó: encara em queda força coses per a viure i, fins i tot, jo diria les millors, les més plenes (això em podria dur molt lluny pel que fa l'admiració que tinc per la maduresa). No vull fer les coses apressadament, sinó amb la calma suficient per tal que, mentre les faci, les pugui entendre en tots els seus aspectes, comprendre'n les implicacions, les causes... Anar decantant les variables d'allò que m'ocorri, amb serenor i fermesa. Vull existir tan acompassada al ritme natural de la vida –un ritme que no és altre que el d'una penetració reflexiva, solemne, treballada–, que acabi fluint jo també com ella. Tot això vull i el meu únic pla per aconseguir-lo és palplantar-m'hi: a còpia d'observar-la, la sabré –vivint, de dins estant, crec que tinc una bona posició per a entendre com funciona. Com tots els propòsits, està destinat al fracàs. Però, com tots els començaments, també és bonic i té força –al principi, què hi havia sinó aquesta mateixa força?
Etna
0 comentaris