He vist el miracle de la paciència i ja no en renego
–una breu història
Quan era menuda, un dia a classe ens donaren una fitxa on havíem d'escriure tres virtuts i tres defectes nostres –també el nostre color preferit i què volíem ser de grans, entre d'altres intimitats (de tots els drets que se'ls trepitgen als nens només pel fet de ser petits, el més maltractat és el de la intimitat). Vaig sentir una aversió instintiva cap aquell full que havia d'intercanviar amb els companys i lliurar a la mestra: suposo que l'objectiu era agusar certa
autopercepció –la idea d'objectius pedagògics té una ressonància obscura–, però per què em demanaven d'aquella manera tan poca-solta una autocrítica? Ni la volia fer ni tampoc no tenia ganes de compartir-la –és malintencionat, això de demanar-li a un nen de set anys que s'autodiagnositiqui mancances. Per bé que vaig tenir la temptació de deixar en blanc la graella dels "defectes" –encara que hagués pensat que en tenia molts, primava la revolta autodefensiva–, finalment vaig acabar-hi escrivint impacient perquè recordava que algú m'havia dit que n'era. No ho crec, realment –pecava de frisar tant per les coses que un atardament 'm'inquietava, sí, però no era impacient–, però la cosa és que, en escriure-ho, me n'hi vaig convertir: em vaig construir per a mi mateixa aquest defecte i vaig començar a actuar-hi d'acord –vaig esdevenir, ara sí, impacient només perquè havia escrit, determinat, que ho era –un cas extrem de fidelitat a la lletra.*
La cosa és que tota la vida m'he cregut impacient i he actuat com a tal. La paciència havia estat una mena d'abstracció llunyedana a la qual tampoc no li havia donat mai massa crèdit –pel simple fet de no ser capaç de paciència, en menystenia la importància, com sempre fem, una mica miserablement. Tanmateix, aquest maig, la solemne epifania de la paciència se m'ha fet evidència, ineludible. La paciència sempre, sempre guanya. Jo he estat, fins ara, perseverant (la meva determinació també té un punt d'encaparrament), però dins de la perseverança, em faltava la delicadesa de saber-me deturar en l'espera, l'amatència d'allò que està en trànsit, la sensibilitat de copsar el procés en el seu desenvolupament –estimar-lo no pel que serà, sinó en tant que està esdevenint. És a dir, que em faltava ser pacient. Quanta
paciència cal per a fer arribar a bon port les coses –i com de necessari és, un cop hi has arribat, el port: te n'adones que no podia ser en cap altre indret, que enlloc més podien anar a raure que al punt en què la paciència els ha dut.
No només es tracta de les coses, de les persones, sinó també de l'art: és innegable que per a fer una obra, una bona obra, cal paciència –si és mestra, cal ser un heroi. No és només una qüestió de perícia, sort, sacrifici, ni
tan sols es tracta de talent. Tot això hi és, és clar, però només hi és en tant que et duu fins al llindar del treball i el treball és, sobretot, paciència –paciència amb les pròpies idees, amb els obstacles i les pròpies incerteses. Paciència per a veure el punt just en què la branca, en el primer instant de vinclar-se –encara tènue, apenes insinuada, la corba–, ofereix la maduresa del fruit en el seu pes exacte, ple d'ell mateix. Tots els elements imprescindibles per a fer una bona obra són només prolegòmens per a l'autèntic pinyol: la paciència. Després d'aquest maig, no és que pugui dir que soc pacient, però he vist els miracles que pot obrar i hi crec –he arrencat la poma de la branca en aquesta exacta finestra de confluència.
(*No
cal dir que no vaig acabar escrivint tres defectes, sinó que vaig deixar aquest d'impacient ben sol. Ja no me'n poden demanar més, vaig pensar. Ara, tornant-hi, no només n'escriuria més de tres, sinó que suposo que, en el blanc de les dues caselles que no vaig omplir, hi hagués pogut llegir els dos que faltaven: obstinada, orgullosa.)
꧁꧂
L'origen com a línia de punts per on extirpar
La dificultat de solucionar res és que no en saps mai l'origen –on ha començat a torçar-se? Si sabéssim d'on data la desviació, aleshores no seria difícil de fer el tall, és a dir, desarrelar la gangrena. Però la cosa de la podridesa és que mai no és clara –ben pensat, la podridesa què és sinó un camí vers la dissolució; la dissolució, la disseminació al buit i en el buit... En la pròpia idea de podridesa, indestriablement, hi ha la de deixadesa. No soc partidària de trobar un sentit en l'origen –el sentit, sempre que hi és, està en la meta, per bé que es manifesti, impacientment, en el procés–, però sí que crec que és en l'origen que es pot més diàfanament dimensionar les coses –entendre-les en les seves delimitacions, mapejar-ne l'abast, prevenir-ne els tombants.
꧁꧂
Una declinació (més) d'intel·lectualisme moral
Com sempre, tot ens acaba essent necessitat, no pas natura –no és que no vulguem, sinó que, més aviat, no podem. Empro poder en el sentit més estret: no tenim la possibilitat, perquè no la distingim, no se'ns presenta –i és cosa nostra, perquè som nosaltres que no sabem trobar-la. És per això que únicament pensem sobre les coses més sinistres i no pas les lleugeres: perquè només tenim una oportunitat davant de l'atrocitat si hi reflexionem –sense afirmar que el coneixement és poder, sí que crec que el saber és el llindar del poder. Al capdavall, actuar és trencar el pacte de negligència, separar-nos del fons moral de ressignació i mirar per tal de sofisticar-nos –no sabria definir d'altra manera l'acció.
Ja em sap greu haver de caure en una declinació d'intel·lectualisme moral socràtic, però resulta que sí que hi ha coses que són certes (qui ho diria) –a la veritat vertadera s'hi pot arribar des de molts llocs. El lloc on jo he arribat és aquest: pensar profundament és saber que el coneixement és també rebuig de l'abominable i l'esgarrifós. És a dir, que, talment com cap moviment no és mai sense direcció, cap acció, si es vol valuosa, ha de conèixer abans tant el Bé com el Mal. I aquí ens topem amb la tragèdia: no coneixem ni el Bé ni el Mal. Els nostres errors són l'evidència d'una determinada impossibilitat de conèixer –no entenem en un moment donat què és el més adequat, el més just, què caldria de fer i de dir i què hauríem d'evitar i callar. Una tragèdia ben petita.
꧁꧂
Aconseguir-se
Que m'enderiïn coses així no vol dir que estigui jo mateixa així d'enderiada en general. La majoria de les vegades, tot altrament, al cap només em bufa un vent molt suau, benevolent amb la meva pròpia buidor –és una manera de dir que soc feliç, una fórmula que intenta menysprear no pas la felicitat, sinó a mi mateixa, pel fet que finalment estic experimentant en cos i carn (després de moltes novel·les de la Rodoreda on encara mantenia una distància prudencial amb la protagonista) l'experiència de ser una bleda assolellada. Darrerament, les meves virtuts (més de tres) només les puc atribuir a la meva felicitat. Una gran part d'aquesta felicitat és haver descobert que el passat no pot constrenyir més enllà d'un mateix: el costum no pot donar ordres, i en cas de fer-ho, tampoc no té manera ni de fer-les observar ni de castigar-ne l'incompliment. També soc feliç perquè em sento, a estones, lliure –hi ha moments en què no em defenso de res, res no m'és amenaça: estic protegida de la meva pròpia por. No soc totalment (que és com sempre ens agradaria ser), però sí que tinc una intenció de ser absolutament –una altitud considerable d'anhel. Vull ser una persona sense discordància, aconseguida –aconseguit en el sentit de no trobar ni un accident a la superfície per on es passa la mà.
꧁꧂
No és qüestió de fer cap plantejament fora de l'habitual, de buscar un nou mètode, una nova veritat o una nova forma de viure: és una simple qüestió de romandre fidel a aquest mètode, a aquesta veritat i a aquesta vida d'ara, en treball, en expansió, en un procés constant de poliment. Romandre-hi tenaçment, amb ànsia de superació, picant la pedra, però romandre-hi –la persistència com a do. Romandre-hi suaument i sense impaciència, com en diria el poeta.
Una pàgina de les llibretes de Rilke.
El festival de Delfos: les suplicants, 1930. Nelly's (Sougioultzoglou-Seraidari Elli)
0 comentaris