Va anar esperant amb paciència, gairebé alegre, sense alarma, els seus records gradualment cedint el pas a esperances i visions de futur. Les seves esperances i visions eren tan intrincades que ja no veia els blancs coixins on fixava la vista ni recordava que esperés res.
Al final va sentir que la mare la cridava. Es va posar dreta i va córrer fins a la barana de l'escala.
–¡Polly! ¡Polly!
–¿Sí, mama?
–Baixa, filla. El senyor Doran vol parlar amb tu.
Aleshores va recordar què era allò que havia estat esperant.
Aquesta sensació mateixa de somnieig fins i tot en els pitjors moments –aquesta capacitat d'endormiscar-se en la pròpia fantasia, de deixar-se endur per torterols de pensament que ens embadaleixen amb la seva irrealitat. Les coses es carreguen d'un insospitat atractiu com més inservibles ens són per a resoldre'ns els problemes –com més lluny se'ns enduen, més vitals ens semblen.
Tenim una curiosa habilitat per trobar-nos en la pitjor cruïlla possible, tal vegada en un moment decisiu o, com a mínim, determinant, i, de sobte, abstreure'ns-en com si simplement es tractés d'una lliçó ensopida, intrascendent. En els moments més importants, ens venen al cap les facècies més grans. És com si els nostres propis problemes ens avorrissin de tal manera que acabéssim finestrejant per a fugir de la nostra angoixa –gairebé per accident, ens en despreocupem.
Joyce, en aquest fragment, pren aquesta tendència a l'embadocament en els moments crítics i hi barreja la blanesa del pensament d'una noia de disset, divuit anys, plena de visions de futur, d'esperances. Que siguin intricades és només una petita ironia que no rebaixa el to tendre, eminentment manyac, amb què l'autor embolcalla la Polly durant uns instants eterns –li bufa una bombolla de no-temps, no-espai on no li cal amoïnar-se, on pot encantar-se amb la pròpia alquímia de l'encantament. La Polly, per bé que tota la seva vida s'ha capgirat, no pot evitar de, mentre espera la decisió que ha d'esclarir-li el futur, cedir el pas a l'enjogassament amb els records i les projeccions –no se'ns diu quines, però la intuïció és que són tan fàcil d'endevinar, tan usuals, tan ingènues i senzilles que no fa falta. Polly és, com qui diu, una nena que encara espera, tot i que ja no té motius per a fer-ho; una nena que té esperances i visions de futur extremadament intricades –tan i tan entortolligades que la fan sortir, per uns segons, del malpàs en què s'ha vist encallada. La Polly, distretament, somnia –aquest és el miracle: que ho faci mentre a baix l'espera el senyor Doran per a proposar-li matrimoni, obligat per la seva mare, per tal de salvar un honor que, ara per ara, penja d'un fil. Tant és tot aquest equívoc que l'ha de marcar ja per sempre més: l'important, ara, en aquest instant, és que la Polly no recorda que estigui esperant res. És un moment preciós, d'una delicadesa molt concreta, únic. És només una mica més tard que recorda què era allò que havia estat esperant –com si allò no fos l'absolutament vital.
És un misteri com podem deixar-nos divagar tan lliurement en els moments més fonamentals. No deixa de tenir cert toc melangiós, una crueltat orgànica derivada de la situació: sabem molt bé, encara que Joyce no li calgui de dir, que és l'últim somnieig de Polly. Mai més no s'entregarà així, amb aquesta llibertat, a una deslliurança tan infantil i tan sincera, tan total: és el final de l'època de la desmemòria. El temps de somni sempre són senzills. Aviat començarà la memòria per a Polly: aviat se li prohibirà la fugida, el joc. Deixarà de ser una nena distreta: haurà de recordar, sempre tenir present la seva falta i el seu càstig. No n'hi haurà més per a Polly, d'aquests oblits –ni esperances ni visions de futur: tot serà compliment, tot serà culpa. Però, mentrestant i només per ara, Polly viu encara suspesa en aquest somnieig que li perdona el deure.
0 comentaris