Juliol d'acabaments: final de juliol juliol de finals –finalment, els finals: ni tan sols grans finals, sinó, senzillament, els finals que pertoquen, finals orgànics, esperables, no per això fàcils. Les afinitats no sempre convergents entre l'endlich i el schließlich. Un juliol en què he acabat el primer volum dels Assaigs de Montaigne –els he gaudit quan he après a llegir-los ajustant-me a la distància que em demanaven: cap bon llibre tolera un ritme i un espai que no siguin propis –lliçons bàsiques del decàleg de la bona lectura. Els altres volums m'he plantejat de fer-los un per cada estiu, per tal de no passar afany durant el curs. Que els meus dos propers juliols estiguin dedicats a Montaigne em dona tranquil·litat –els pactes, fins i tot amb el diable, ens donen quelcom d'esperançador. Deu ser la inconscient seguretat que ens fa refiar-nos dels tràmits legals, o alguna cosa per l'estil. Així com amb Proust sí que vaig decidir enfilar pel camí més recte i m'hi vaig abocar amb tota l'ànima (cos, de retruc, també: no queda bé ser dualista en ple 2023), amb Montaigne sento que li he de dedicar un espai propi ben oxigenat, perquè el cúmul de tornaveus amb què entronca la seva propia pugui amarar-me del tot –la condició de tota caixa de ressonància és que estigui buida.
Acabaments, també, perquè no només he enfilat el primer volum dels Assaigs, sinó també perquè ho he fet amb El testament, de Rilke, i Nabí, de Josep Carner. No és gens atzarós, el fil que m'ha fet engranar una lectura d'una mena de confessions de Rilke (en Rainer jo me l'imagino com l'etern confessador, que li fa tanta por deixar-se res que acaba confessant pecats només imaginats) amb una altra d'un missatger, d'un profeta decebut de la compassió del seu propi Déu. Carner és esplèndid, i tant que ho és –no és només aquell Mon seny en la fosca reneix, sinó tants d'altres. El cor quiet, la lectura obligatòria de Batxillerat, no estava pas malament, però Jonàs és tant il·luminador! Fa trontollar tota la resta.
Tinc la curiosa (i excitant) sensació que cap de les lectures que darrerament estic fent no van a la perduda, sinó que s'embaulen per anar assenyalant cap a una direcció –la millor de les direccions: la d'escriptura. Aquest és el moment més emocionant: el de l'anticipació d'una maduresa que només s'intueix, però ja tan poderosament que no se'n pot negar l'existència. Això també ho fan, els finals: deixar oberta la realitat com si fos una porta badada i fer-te veure tot allò que serà a partir d'ara. No és el mateix, mai no és el mateix –quina insensatesa, no haver tingut mai por d'un llindar–, però saps que pagarà la pena. És la llei de les Metamorfosis: el canvi. La substància que Ovidi poetitza és la mateixa que el fundamentum inconcussum d'Heràclit i que per a Carner no és sinó donar-se, escometre i resistir. Quina gran paraula: metamorfosis –i com tota gran paraula, quin encara millor títol. Sempre m'ha evocat el foc: tot canvi demana una energia, una ardència, i en genera una altra –l'escalfor de la vida transformant-se en un altre estadi, traspassant i lliurant-se.
I em vaig alçar. Del roc l'ardència,
del pi l'aroma m'ignoraven el posat.
S'esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat
Hi ha hagut altres acabaments, és clar, menys literaris, més vitals –tots igualment reals. Suposo que és part de la història, que hi hagi trames que es vagin tancant per a deixar espai a aquelles que segueixen i, fins i tot, a algunes de noves. No hi estic en contra –com podria estar en contra d'una narració que prossegueix? Tal vegada és un problema meu, que veig massa acabaments, que ho jutjo tot amb les categories de plantejament, nus i desenllaç. És, tal vegada, una qüestió de deixar de veure acabaments i comencar a fer esment de la subtil manera en què les coses que jo crec que acaben, en el fons, subterràniament, prossegueixen –una continuïtat èteria que batega dessota el món, en secret només per aquells que no s'hi fixen prou. No és pas que la gent es mori, sinó que romanen en presències més fines, més agudes –més complicades de captar, però no menys reals pel fet que ens costin d'aprehendre. És, al capdavall, una metamorfosi. Encara estic aprenent a detectar sota quines formes puc seguir trobant-me amb allò que enyoro per a saber que no està perdut. Imagino que és el mateix lloc en què em trobo amb allò que desitjo i que sé que encara tinc per guanyar.
En altres paraules i més breument: estic bé.
D'altra banda i sense cap relació directa, he pensat el següent: en un paral·lelisme una mica potiner, crec que les pel·lícules mudes es poden comparar amb el romànic de la pintura –l'expressivitat sobreestrafeta que sempre apunta cap al simbòlic, que demana d'un llibre (els rètols) per a la interpretació. El gòtic, aleshores, serien les superproduccions exuberants, estilitzades fins a la idealització estereotipada i impracticable, dels anys 50 i 60, l'època daurada de Hollywood amb les seves fastuoses dives i els seus distingits galants. De petita, recordo que m'agradaven moltíssim, les pel·lícules d'aquesta època del cinema –ara, preferiria les mudes igual que davant de la magnificiència d'una catedral gòtica ara em quedaria la fermesa i la densitat (la coherència?) d'un pantocràtor romànic. Fer-se gran és també això.
0 comentaris