Tinc la certesa que l'agost, dins de la meva mitologia, està esdevenint un mes carregat d'importància –evidentment, sempre que parlo d'importància, m'estic referint a l'escriptura i els seus brancams. Els agosts, sempre recomençats, mai no acabats del tot, sempre de color carabassa i recoberts de polsim daurat, són una mena de fre de mà que tinc abans que no arribi el setembre i em tenalli la sensació que l'estiu s'ha escolat massa ràpid i que d'aquests mesos no n'he pogut salvar res de tangible, material i concret. El setembre és un dels meus mesos preferits, també, però darrerament l'agost el guanya en significança, en tant que per a mi ha acabat adquirint la màgia dels renaixements. Per això, si mai faig la vida d'escriptura, de la qual vertaderament gaudeixo, és els dies d'agost.
꧁꧂
Aquest agost, he llegit novament el meu molt admirat Hermann Broch, aquesta vegada Els somnàmbuls –si us plau, si cap déu s'encarrega que les traduccions arribin a bon port, que faci que aviat tinguem Els somnàmbuls en català. Cada cop que el llegeix-ho, és un pacífic retorn a casa: en aquestes pàgines, hi ressonen moltes de les meves inquietuds, gran part de les meves angúnies i els meus desitjos, i fins i tot alguna intuïció, expressats amb una finesa absoluta, una precisió delicada però tossuda. Broch encerta la vida amb la mateixa punteria que els dards d'altres arriben a la diana. Vaja, que Broch és el meu llançador de ganivets literari. Per a expressar-ho més planerament, diré simplement que hi havia pàgines en què tenia l'impuls d'alçar-me de la cadira i posar-me a aplaudir, o copiar-les senceres a mà fins a esgotar tota una llibreta –fer de monjo copista d'Els somnàmbuls. No puc evitar rumiar les connexions que me'l fan remuntar a Proust: d'alguna manera, les seves escriptures són una bessonada nascuda a destemps. Els afeixuga una angúnia semblant, però estan obligats a tractar-la de maneres diferents –els deures, sempre fatigosos però ineludibles, que els imposen llurs èpoques. Negar la pròpia època és negar el propi esperit.
꧁꧂
En un jardí d'Alemanya que encara ara enyoro, vaig poder veure la pluja de Perseids. Tan bon punt vaig veure caure el primer (i no va ser fàcil, sinó que em demanà un d'aquells exercicis de paciència al qual només t'hi acostumes un cop hi has entrat), vaig entendre perquè també els diuen llàgrimes de Sant Llorenç. Vaig tenir la gran sort, emperò, que res no em podia posar trista en aquell moment i, per tant, la part de llàgrimes quedà més aviat com a una llicència poètica i en cap moment no em vaig creure que realment ningú estigués plorant al cel –imatge que, malauradament, soc ben capaç de fer-me si tinc l'ànim una mica melangiós. Mirar el cel sempre m'ha semblat que té alguna cosa d'obertura de les profunditats, però és una obertura cap al no-res, és a dir, un buidatge. Mirar el cel em drena els pensaments en el millor sentit possible: per a mi, és un descans pensar en la immensitat que s'hi ofereix. La foscor no em demana res, el silenci que es fa encara menys i el buit total al qual t'enfrontes és un oceà tan immens que no et sap exigir res –per a ell, que existeixis és tan aleatori, tan poc significatiu, que és com si no ho fessis. Aquesta desaparició d'un mateix és una benedicció. Esguardar durant una bona estona el firmament de nit em submergeix en la impersonalitat més refrescant i alleugeridora: floto en la deserció de tot dubte i ròssec. I això que diuen que, quan veus un estel fugaç, has de demanar un desig: res més lluny de la veritat. No vaig ser capaç de demanar-ne ni un de sol en tota la nit. El motiu principal podria ser el que dicta la raó: que només crec en mi, que el fat no és a les estrelles i tota la xerrera (es pot llegir en boca del Cèsar de Shakespeare), però la vertadera raó és això, que el cel em deixa massa abstreta com per a recordar quins són els meus desitjos.
(Al dia següent, vaig quedar positivament sorpresa que l'ascensió de Maria, en alemany, s'anomenés Maria Himmelfahrt. No n'hauria d'estar, de sorpresa: al capdavall, és exactament això, una ascensió divina: una conducció cap al cel. Ves, em va fer gràcia imaginar una Maria ascendint d'una manera tan prosaica, tan americana, per algun motiu, cap al cel.).
Gebt alles zurück bis auf die Bürde
Una altra cosa que aquest agost m'ha donat ha estat poder tornar a sentir què significa caminar per un bosc i obrir-s'hi camí –i no de qualsevol bosc, sinó d'aquells que entapissats de molsa, d'un verd esponjós, dens de silenci. Ho enyorava: enyorava la pau tan desperta que s'hi respira, aquella quietud que no és sinó una vida alentida, la vida vegetal que segueix uns altres temps més considerats amb la pausa. Enyorava, també, el gust àcid de les móres mentre es va enfilant per camins estrets d'un en un, quan hom s'entreté a anar-les collint dels raïms en què pengen i les acaramulla al palmell de la mà per anar-les menjant a poc a poc. En fi, sí, m'agraden molt els boscos.
꧁꧂
Altres lectures que he pogut fer, petit inventari, breu repàs? No gaires, tampoc. Aquesta regla que observo com si fos monàstica d'un sol llibre a un sol moment, d'anar a poc a poc i d'un en un, no només m'està estructurant el cervell, sinó que m'està entrenant la paciència i m'ha desacostumat a aquesta mentalitat bulímica que abans en alguna ocasió havia tingut de voler llegir el màxim de llibres possible. Ara, amb un de bo vaig fent. I per això, les meves darreres lectures, per bé que escasses, han estat tan gratificants. He estat amb Heidegger i les seves preguntes sobre què és pensar, també amb la Rebecca i la Rachel de la Daphne du Maurier. Ara per ara, llegeixo assaig antropològic amb un interès que va més enllà d'honrar les lectures familiars. També he navegat entre les Metamorfosis d'Ovidi.
Namque ego, crede mihi, si te quoque pontus haberet, te sequerer, coniunx, et me quoque pontus haberet.
꧁꧂
És esplèndidament gratificant poder dedicar-se a anar polint quelcom que s'escrigué no fa tant de temps, però si ja uns mesos. És una feina de d'entusiasme pacient que té alguna semblança amb l'arqueologia, però amb l'afegitó feliç que no s'està excavant un passat per tal de mantenir-lo en la seva capa de passat, sinó precisament per a treure'l endavant, per a donar-li una embranzida cap al futur, carregat de promeses. Vaig reescrivint indefinidament, enduta per aquesta primera pulsió del propi text, aquesta força primerena que li noto palpitar sota la pell. M'agrada trobar-li el pols amb la reescriptura, aquesta part activa que m'està ajudant a fer feliços aquests darrers dies d'agost –dies de darreres vegades, dies de comiat d'una manera de viure: dies d'imaginar-se, amb només un grau moderat d'incertesa, com d'interessant serà aquesta nova etapa que tot just ara comença. Els vint-i-dos anys són una bona època per a començar la vida veritable que tots en algun moment hem d'endegar; l'agost, un bon mes per a pensar en aquestes coses. Abans que tot s'acceleri al setembre, que cap comiat ja no pugui ser gaudit, una mica d'agost per a proposar-se fites i encarar-les amb determinació. L'agost, el mes de les decisions: l'espai, també per a dur-les a terme. El millor mes, per tant, per deixar-se lliure i deixar-se escriure –que vindrien a ser els dos caps d'un mateix fil.
Etna
0 comentaris