Quadern / setembre

Tornar a casa fa que les coses s'esclareixin (entenc tantes coses a mesura que me n'allunyo!). A l'habitació on has crescut, els problemes queden desxifrats (tampoc no voldria dir que és fàcil, però sí que es fa possible pensar). Les conclusions a les quals arribes són evidents i, malauradament, aquesta lucidesa no és mai agradable, però t'estalvia la confusió, que sempre és la part més inquietant de qualsevol procés. Comprenc, a poc a poc, que puc trobar una certa bellesa en viure sense ser del tot feliç, només estant segura del que vull, dels següents passos a prendre, de la ruta que cal agafar (que no és el mateix que la felicitat, però estic arribant a la conclusió que paga molt més la pena o, com a mínim, és més fàcil d'aconseguir i no tan capriciosa en les seves oscil·lacions, tan brutal en la seva pèrdua). Tot és pèrdua, però la determinació és el més fonamental de tots els patrimonis (la certesa dona, si bé no alegria, sí força).

꧁꧂  

L'escriptura és un encantament, una alquímia i una fórmula màgica que es repeteix fins a expulsar els dimonis. No hi ha desesperança, només renovació (és una de les grans lliçons d'aquest estiu, en el qual he viscut tota una vida).  

꧁꧂   

La meva vintena no és sinó un poderós i constant batec rilkeà: la joventut és tan difícil quan hi estàs submergit! Només puc pensar que, quan la deixi enrere, no en recordaré l'aspror, sinó precisament la facilitat d'adaptació (com vaig saltant d'una etapa a l'altra a una velocitat desesperant, gairebé heroica, i com de difícil serà, a partir de cert moment, deixar enrere les coses, mudar el sentiment, no petrificar-se en la comoditat, com ara ho és). Seré injusta amb aquests temps que estic vivint, perquè només en recordaré la gentilesa. I sé que és gentil, en el fons (no és el record, malgrat la idealització la manera més directa d'arribar a la veritat?), però simplement és dur mentre hi estàs dins. Suro en les meves pròpies intencions i veig que estic feta d'una contextura tan informe que quan em decideixo a investigar per quins ressorts es produeixen les meves decisions, només em trobo amb la meravella de la incertesa. No, no em conec (però em descobreixo). 

꧁꧂ 

He llegit les Confessions de Sant Agustí. També L'última temptació de Crist, de Kazantzakis, una novel·la excepcional que m'ha fet reviure de cop l'ànsia per alguna cosa colossal, de significació plena: una encarnació absoluta, ferma, totipotent.

He tornat a veure pel·lícules cada nit: d'ençà que era petita que no ho havia fet i ara és gairebé com unes petites vacances, seure al sofà amb els meus pares i posar una pel·lícula intimista, lenta, de segura bellesa. He notat que ara és molt més fàcil fer-me emocionar amb les històries que s'hi expliquen: abans, que una pel·lícula em fes plorar era l'excepció i ara, en canvi, cada emoció que s'hi reflecteix em ressona i em fa tremolar. 

He vagarejat per la Fira de llibres de Vell de Passeig de Gràcia i m'he endut, d'entre la desena de llibres que hagués desitjat d'endur-me, un de Gabrielle d'Anunzio (he estat a punt d'agafar un de Mauriac, però m'he contingut, i encara no sé ben bé per què: no descarto tornar-hi, en un accés de penediment, i recobrar-lo*). 

He mirat el mar asseguda al Moll de la Fusta en moltes més ocasions que no pas pensava que faria. He parlat de moltes coses, la majoria una mica desesperançades, algunes una mica més divertides, però totes importants en alguna mesura, mentre mirava el mar i he lamentat no recordar cap vers que parlés sobre el mar (l'incipit d'El cementiri marí no compta).

 He acabat, per fi, la llibreta que vaig començar al juny i em toca d'estrenar una de nova per aquesta tardor. Adoro la tardor i tota a quietud consirosa que em porta, tota la maduresa amb què sembla dotar les coses: nova llibreta, és a dir, un nou cicle. Com sempre (i no pot ser pas casualitat que setembre rimi amb sempre).

*Sí, en un darrer cop de volant, vaig agafar Thérèse Desqueyroux, de Mauriac, i tot un gaudi. Una Bovary sense causa.

꧁꧂  

Les decisions no fan mai tant de mal com quan les exerceixes tirànicament sobre tu mateix. Penso molt, aquest setembre, en santes i verges com les d'aquests retaules: 

Etna