꧁꧂
És impossible, si ens aturem un instant, no fer-se creus de tot allò que ens envolta. Tinc la sensació que emmalalteixo de fascinació, que és greu i que pot arribar a impedir-me certes activitats: vaig recaient en episodis de meravellament que si bé és cert que s'han anat benignitzant amb l'edat, mai no me'ls he aconseguit guarir del tot. Cada vegada que em passa quelcom que irromp en l'enfilall de quotidianeitat, em deturo un instant en aquest llampec, en la imprevisió, i em dic que no hi ha remei. El món, quina cosa de pensar! El món és tot un seguit d'estatges, una col·lecció de complexes sedimentacions, de capes de pasta fullada... Una figura de papiroflexia feta amb pàgines de paper de fumar. Penso el món amb un terror que no deixa de ser emocionant. A vegades sento que viure no és sinó aquest vessament de color d'algunes pintures on es deixa campar el vermell: aquest acte de d'expansió més enllà del lloc que té assignat del to rogenc en alguns tríptics romànics o, fins i tot, el daurat de les tessel·les laminades d'or.
Tot és qüestió d'armonitzar dos eixos: el de la força i de la paciència. Encertar no és sinó saber estroncar la duració en el punt just de creixement. Els equivalents en negatiu de la força i de la paciència són els únics pecats: la precipitació i la parsimònia (una cosa similar ja la deia Descartes i trobo que fem malament no llegint, o llegint sense devoció, el Discurs del mètode). És una qüestió de càlcul: com tenir prou paciència per a deixar madurar les coses? Com entrenar-se en la impertorbabilitat, però saber, alhora, quin és el moment de la violència, quin és l'instant de cobrar-se audaçment el fruit? Al capdavall, estic parlant de fets i no pas de discursos, tampoc de paraules i ni tan sols de literatura -tot exercici intel·lectual que no sigui acció, una topografia de la possibilitat per tal d'acomplir-la en l'existència, no és sinó finalment, exasperantment, inútil.
꧁꧂
És el món que em retorna a Proust i no pas jo que hi faig cap -és el món que és ple de la Recerca. Jo faig veure que no ho veig, però són els altres que m'hi volen emmenar, que m'ho demanen... Aquesta, em convenço, és la seva màgia, el seu gran poder: no seria l'escriptor que indubtablement és si jo no l'intentés fer callar (si més no, si no cregués que ja no té res a dir-me) i, sense voler, em tornés a entrampar, em tornés a sentir obligada a parlar-ne. Proust és el meu primer amor: no me n'afranquiré per molt que ja no em sigui present. Té alguna cosa d'adolescent la manera en què em reclama quan veu que me n'allunyo: em demana que li faci atenció. No em vol en el meu present: no li importo com la persona que soc, sinó que allò que em demana és la totalitat del meu passat, és a dir, la vida més íntima, més feta a mida de la meva autoimatge. El passat no és sinó allò que ja no és: allò que va ser i que ara ja ha deixat de ser. Proust no m'és altra cosa que aquest fil que em retreu fins a una mena d'Etna primigènia. I aquest retorn no és sinó, també, present: segueix existint en el rastre llarg i lluminós que deixa arreu on vaig.
(Déu meu, quant proselitisme de la Recerca he fet il·lícitament, salvatgement, a traïció, aquesta darrera tardor i com no m'és possible penedir-me'n? Quins déus em castigaran per aquests pecats d'excés, de fúria marcel·lista?)
꧁꧂
Em vaig passar dues nits d'aquest octubre descobrint el Retorn a Viena de la Hilde Spiel, i jo, que ni tan sols hi he posat peu en aquella capital de la qual tantes males notícies m'arriben en forma de monòlegs de Bernhard i crítiques culturals de Broch, he somniat que hi tornava. També i molt especialment La mort de Danton, de Georg Büchner. Aquesta obra m'ha fet pensar específicament en el teatre com a manifestació de la paraula, és a dir, en el fet que la representació no és sinó aquella porció de literatura que es deixa violentar per la presència del cos.
L'arma de la República és el terror; la seva força, la virtut: la virtut, car sense ella el terror és corruptible; el terror, car sense ell la virtut és impotent. El terror és el resultat de la virtut, no és altra cosa que la justicia ràpida, rigorosa i inflexible.
Tres paraules al voltant de les quals orbito darrerament: flagrant, tensió i impropietat.
꧁꧂
De tant en tant, torno a algunes de les coses que li deia un Rainer enamorat a una Lou que l'escoltava:
Ich geh doch immer aud Dich zu / mit meinem ganzen Gehn / denn wer bin ich und wer bist Du / wenn wir uns nicht verstehn
I, tot i que li ho deia per carta, jo vull imaginar que també, si hagués pogut, li ho hauria mormolat en un claustre de placidesa il·luminada per un migdia octubral. Un claustre com el de la imatge. Penso tant en els claustres! M'obsessiona la idea d'un centre de silenci, d'una reflexió que es fa en la protecció d'unes columnes... El claustre: un lloc per a veure-hi clar. I, de tant en tant, en intervals regularment establerts per les lleis de la llum del dia, l'esquerda en l'atmosfera que és el repic de les campanes. Aquesta obertura sobtada, en la clara quietud, aquest badall metàl·lic, aquesta cant parsimoniós, gairebé ritual, de les hores. I, després, novament, el claustre amb la seva llum i la seva placidesa: novament, l'espera -o el desig d'encaminar-se cap aquesta l'espera.
꧁꧂
El futur és un repte, un repte brillant i encoratjador en el seu enigma de felicitat i aferrissament, i, personalment, no hi tinc pas res en contra: ni del futur ni, molt menys, dels reptes.
Etna
0 comentaris