Quadern / novembre

Em demano sobre la interrelació entre allò que s'estima i allò que es coneix. Podem estimar allò que no coneixem? Tal vegada, però, en moltes ocasions, no és sinó picar ferro fred. El que és innegable és que l'impuls de conèixer quelcom només pot néixer del fet d'estimar-ho. No ens interessa res que no ens porti afecte i, en comptes de ser una estretor o un egoisme, no és sinó la més esplèndida de les obertures, és a dir, la més gran de les oportunitats (per no dir l'única). Què poden aspirar a ser les coses, si no em signifiquen res a mi, personalment? Un problema no és sinó una avaria en una relació d'amor (només pot sorgir un problema allà on alguna cosa és prou important per a plantejar-nos-el). I amb això dels afectes tampoc no estic parlant d'un subjectivisme primmirat que fila només pels cantons que més li interessen i negligeix els altres, sinó que parlo del primer pas per abocar-se a l'existència, que no pot ser altre que el de l'afiliació voluntariosa, el de l'elecció afectiva i conscient, plenament lliure en la seva determinació. Parlo d'aquells llibres que estimo, igual que em deleixo per parlar als altres de les persones que estimo (i els llibres que no em mereixen aquesta atenció, que no és sinó la forma que pren l'amor en la consciència, les persones que no em passen aquest garbell, no queden sinó surant en aquest llimbs d'indiferència i desinterès). Parlem, aleshores, de la percepció de la bellesa: què és, al capdavall, veure bellesa en quelcom o en algú sinó sentir-nos profundament compromesos amb el futur i el sentit d'allò? Ens hi volem implicar, ens en volem sentir part: la nostra manera d'expressar el nostre amor és amb la participació. Només així podem viure: estimant el món en tant que ens en sentim en un deute que mai no arribarem a cobrir. La bellesa no fa sinó actuar com a un deure que ens lliga a l'existència, que ens obliga a ser-hi presents i ens impedeix d'oblidar la nostra responsabilitat vers aquesta realitat, que és la d'estar-hi implicats, la d'estar envescat fins al fons d'aquestes connexions. Les persones que estimem no són sinó aquest nus que forgem amb la resta del món que ens ajuda de retornar quan ens n'estem començant a allunyar, perillosament en tant que a poc a poc, imperceptiblement. Si no tinguéssim relacions, no tindríem contradiccions, però només podem servir en tant que ens entreguem: som solitaris, és cert, però hem d'aconseguir-nos polir fins a sentir, dins de la nostra oceànica solitud, certa solidaritat amb la dels altres. És l'entrega l'únic que vertaderament ens pot solidificar.

Tot això, d'alguna manera, té relació amb Agustí d'Hipona i la seva caritas, la seva raó pietosa, que, també d'alguna altra manera (que mai no són iguals les maneres en què les coses es relacionen, per bé que les coses sí que siguin les mateixes), també em fa arribar a Simone Weil, de qui vam estar parlant al club de lectura d'aquest novembre. Fou estranyament adient parlar de L'amistat un divendres de novembre (Weil sempre he pensat que té quelcom noctàmbul, hivernal, una inquietud solitària, que escau molt als mesos finals de l'any).

꧁꧂   

La nit, en el fons, mai no s'abandona. 

L'home, pel cas, manté relació amb tot allò que coneix. Necessita un lloc que el contingui, temps per durar, moviment per a viure, elements per a composar-lo, calor i aliments per nodrir-lo, aire per respirar; veu la llum, sent el cos; en resum, tot cau sota la seva aliança. És a dir, que per tal de conèixer l'home, cal saber d'on surt l'aire que necessita per a subsistir; i per a conèixer l'aire cal saber quina relació té amb la vida de l'home, etc. Sense l'aire no hi ha flama; per tant, per tal de conèixer una cosa cal conèixer l'altra. 

Això que diu Pascal en alguna pàgina dels seus Pensaments expressa, precisament, aquest sentiment exuberant de sentir que les interrelacions no són sinó una miscel·lània profilerant, sempre oberta, sempre nodrida. En els darrers dies de novembre, he descobert el món dels Pensaments de Pascal i no en vull sortir mai! Tot és profunditat i subtilesa, penetració i saviesa ben adreçada, perfectament temperada.

꧁꧂   

La responsabilitat

És lícit que sentir-nos responsables sigui un problema, però mai no podem oblidar que, de primer, és un gran privilegi. És la manera més alta, i també la més complicada i, per tant, irrenunciable, d'estimar-la. Ser capaços de fer una promesa, de donar la nostra paraula, és la més gran de les accions humanes. Si no ens sentim responsables de ningú, ningú no se'n sentirà de nosaltres i, per tant, les milers de litúrgies amb les quals ens expliquem les històries sobre d'on venim i on anem deixaran de tenir gent que les cregui. Cal pensar en l'inevitable i assumir-ho (l'inevitable com allò necessari: aquest tímid alleugeriment que ens proporciona el determinisme). Allò que avui dia anomenem llibertat no és sinó una manera de viure irresponsable i profundament irrespectuosa amb tot allò que demana la nostra atenció, la nostra preocupació i els nostres esforços. Cal prometre'ns a cada cosa que fem: comprometre'ns amb els altres d'una manera constant, decidida, gairebé assedegada, perquè no es tracta d'evitar el patiment, sinó de patir pels motius adients. 

꧁꧂   

Crede ut intelligas; intellige ut credas

I si la intel·ligència no és sinó recompensa de la fe?

No m'he tornat neocristiana (podria afegir que tant de bo, però tampoc no és això: suposo que no hi oposaria resistència, però és que tampoc no n'he tingut l'ocasió, i això ja em diu tot allò que necessitaria saber sobre el cristianisme com a pràctica). Simplement, penso en l'amor intellectualis i, a pesar de cert arcaisme de la posició existencial que s'hi detenta, no puc deixar de creure que hi ha una innegable modernitat en la interrogació que acaba plantejant. Tan sols, en una clariana de l'embriaguesa que normalment suposa la vida, amb tot el seu estol d'arquetips de dies que es van alternant segons patrons acordats pel calendari, aquests pics puntuals però continus d'una intensitat que mai no s'acaba de retirar de l'horitzó, en aquests petits moments de pausa i avituallament, em retorna la gran pregunta urgent, imperiosa, impertinent: què fer? Què resultarà del que faig? És molt senzill: tot es resumeix a demanar-se, cada cert temps (tot problema és un problema de temps, deia Bataille), si ha arribat el moment de canviar de vida (això no cal que digui qui ho deia). 

꧁꧂   

Tot llibre ha de cremar

Quelcom que s'ha de tenir molt present quan hom llegeix La mort de Virgili, de Hermann Broch. És molt fàcil escriure si no es pensa en el foc*.

* L'altre dia vaig incendiar una paella. Va ser extremadament poc literari, en general, com acostumen a ser-ho tots els accidents domèstics, però en tant que havia estat treballant tota la tarda Broch i el diàleg entre August i Virgili, ho vaig trobar, si més no, pertinent. 

* Si viure és ja tan complicat, per què escriure? I, sobretot, com escriure? 

꧁꧂   

Com sempre, lectures

He acabat El final de l'idil·li, de Graham Greene (he de confessar que aquest mig enfebrament místic del principi segurament n'és, ben probablement, la conseqüència). Com sempre, hi ha quelcom d'aquest escriptor que no fa sinó fascinar-me: és la trena tan estreta que aconsegueix relligar entre l'intriga de la trama, la finor psicològica dels personatges i, evidentment, l'elevació espiritual i interrogació sobre la realitat que n'emana. La profunditat de les seves novel·les, aparentment d'una lleugeresa que no és sinó ua façana, aconsegueix arribar-te per sorpresa, intempestivament, i deixar-te pres del tot.

Estic per la meitat de La novel·la de Genji, el príncep resplendent. Me n'agraden els petits poemes intercal·lats que els personatges s'envien com a missatges, emparats per l'al·legoria amb l'espígol, les campanetes o els salts d'aigua. És clar que tota la resta és igualment una delícia: tot el llibre respira una delicadesa que el fa fluid, gairebé dolç i tendre, mal que s'hi expliquin peripècies de seduccions i passions ben galdoses. És un llibre que et fa escoltar, que no pas sentir, el remoreig del riuet que migparteix els jardins dels palaus imperials japonesos, el vent que bufa entre les muntanyes on es refugien homes savis i els monjos i la piuladissa dels ocells com una cançó llarga, senzilla i feliç en què es van teixint, ara i adés, les confessions que els personatges, a mitja veu, es van fent. En copio un fragment del qual irradia, com un far, la promesa...

꧁꧂   

En una continuïtat d'ésser i d'acció que no tinc (vull tenir) altra opció que creure (saber) pròpia,

Etna