La mort de Virgili, Hermann Broch. Oh, Broch no podia no ser-hi! Tal vegada no ha estat la millor (què vol dir això, en tot cas?), però sí que hi ha un motiu pel qual l'he volguda posar la primera i és que ha estat la novel·la que més m'ha fascinat en molt de temps, l'obra que més m'ha xuclat i m'ha retingut dins de la realitat que proposa i totes les idees que escampa. No hauria de poder-se escriure un llibre com aquest: que existeixi només podia ser resultat d'un colossal talent col·locat estratègicament en un moment molt determinat. I existeix!
Mestres antics, Thomas Bernhard. Si de res no sabien més els mestres antics que del sofriment, tal vegada ningú no en sap més de parlar-ne, d'ells i de la seva idea de patiment, que Thomas Bernhard. En aquest monòleg omniabraçador i gairebé totipotent capta d'una sola pinzellada tota la terribilitat i el clarobscur en què submergeix el dol. És un esquinç existencial.
Thérèse Desqueyroux, François Mauriac. Una madame Bovary que té menys romanços, menys bemolls i tant o més motius per a dur a certa culminació la seva síndrome de bovarista (més perillosa, més punxeguda, menys fàcil de compadir i, per tant, més divertida). Sorprèn a mesura que vas avançant i, quan menys t'ho esperes, una mera novel·la ha esdevingut quelcom una mica més important: et deixa una petja persistent a la memòria i la Thérèse, per la seva força, pren el seu lloc dins de la galeria de protagonistes femenines memorables.
El plaer, Gabriele d'Annunzio. Promet allò que regala des de la primera pàgina: un plaer purament sensorial, confiat en l'efluvi i l'arabesc d'estil i de pensament, absolutament decadentista i buit de realitat, el tornaveu de la ranera d'una aristocràcia que ha de deixar d'existir d'una vegada per totes (evidentment, Proust, retrospectivament, m'hi ressonava per tot arreu). I, tanmateix, quan sembla que només serà això, és a dir, una història sobre les desventures d'un jove dandi condemnat per la seva bellesa, de sobte, pren un gir gairebé transcendental i incorpora en el seu joc de miralls els patimets d'una ànima, ara sí, viva.
La cosina Rachel, Daphne du Maurier. Una història hipnotitzant en tots els nivells que et va tenallant amb el seu poder d'evocació i la seva oscil·lació entre la veritat, l'engany i la sospita. L'obsessió que va emanant dels petits detalls, la seducció d'un personatge principal que ens fa seus des de la primera aparició i el paisatge intrigant i alhora dolçament embruixador en què se'ns va submergint fan d'aquesta novel·la un dels grans descobriments d'aquest 2023 (i d'aquesta autora, de retop, un dels grans descobriments).
L'última temptació de Crist, Nikos Kazantzakis. Una demostració de talent en estat pur, transparent, que s'exerceix com un torcebraç fins que acaba deixant el lector en un punt zero on tot és possible. No té cap retirada a res que hagi llegit abans, i segurament no en trobaré res similar després. El final és probablement un dels finals més resplendents, vigorosos i humans que mai no hagi trobat, d'aquells que segellen tota novel·la extraordinària amb un colofó que ja, definitivament, la deixa encimbellada.
Les afinitats electives, Johann W. Goethe. A l'abril, vaig somniar amb aquest llibre abans de llegir-lo i, després de fer-ho, encara hi vaig tornar a somniar. Suposo que és un senyal irrefutable de la fermesa d'una novel·la aparentment tan senzilla, i, alhora, tan geomètrica i tan capicuada, tan màgica d'una manera tan calculada.
La mort de Danton, Georg Büchner. Una obra de teatre plena de capes darrere de la qual no es vol amagar una altra manera de comprendre la història, una altra filosofia de la història, o, com a mínim, una manera diferent d'escenificar-la.
La novel·la de Genji, el príncep resplendent, Murasaki Shikibu. De la primera de les autores (la Murasaki), passant per la corretja dels segles fins arribar al millor dels autors (en Proust) i tot per anar a petar entre les meves mans, en una escena sobre el dolor, el mar i els records que sempre recordaré.
La remor de les onades, Yukio Mishima. Ja se sap què passa quan es parla del mar: que mai no queda en pensaments en singular sobre el mar. I així, després de l'escena del mar a Genji, havia de venir la remor de les onades. Una mena de novel·la hel·lenística en un petit poble de pescadors de perles del Japó de principis de segle.
El testament, R.M. Rilke. No hi ha festa si no està en Rainer! En aquest cas, amb la seva darrera obra, que no ho és tant com més aviat un confegit de fragments en què intenta explicar què pretenia de fer amb la seva poesia, la seva vida i en què ha fallat. Una reflexió que s'acosta a la confessió.
L'home dalt del pont, Günther Anders. He de ser sincera: el vaig llegir molt conscient d'allò que m'esperava i sense gaire expectativa. I per bé que sí que ho vaig trobar, fou d'una manera que em va sorprendre tant que encara em fa pensar-hi, de tant en tant. Té quelcom que t'hi deixa clavat.
Pensaments, Blaise Pacal. Tanta gravetat, tanta gràcia, i tan poc Pascal! És aquí on hi ha la vertadera gràcia i la vertadera gravetat. Il·luminador i tan apassionat com apassionant... Per quan tindrem, finalment, l'embranzida d'estratègia editorial per a posar-lo de moda?
Aquestes han estat (algunes) de les millors lectures d'aquest 2023 tan intens, tan diferent i tan important. Ha estat un any decisiu en molts aspectes. Fer aquesta mena de llistes és una mica un mal de cap, sobretot pels llibres que et cal deixar fora, però aquests dies d'acabaments i inicis, especialment després d'aquest 2023, són ideals per a fer la vista enrere i acabar de pair allò més representatiu... I jo mai no m'he pogut resistir a aquesta fal·lera de simbologia, dates assenyalades i fites anuals. El 2024 me'l plantejo, a nivell de lectures, un pèl més reposat, dens i profund, una carrera de fons amb alguns llibres que ja fa temps que tinc plantejats com a pendents però que mai no he pogut encabir... Com totes les desiderates durant èpoques que propicien les bones intencions i les millores nobles, segurament acabi en un calaix, però bé, sempre és qüestió de proposar-s'ho.
En tot cas, mai no hi ha res de més emocionant que la mateixa idea de futur i, per tant, ara mateix, aquests dies d'espera i tranquil·litat, res més divertit que fer llistes, imaginar-se escenaris i reflexionar sobre tot allò que ens pot, ens ha de dur i, de ben segur, farem que ens porti, el 2024.
Etna
, però sí...){kind=link}
0 comentaris