Quadern / febrer

Tanmateix, la dona de la fonda afirma que "en aquesta casa no s'hi fa cap maldat!". Quan pensem que el món de les belles adormides està separat de la maldat mitjançant la impotència, segurament ens ve a la ment, ni que sigui de forma vaga, en quin tipus de maldat deu estar pensant el senyor Kawabata. Una maldat amb prou vitalitat com per estimar massa l'objecte, tant com per destruir-lo i matar-lo; una altra manera d'explicar, en definitiva, allò que és completament humà.

Yukio Mishima, Comentari a La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

Què ens diu Kawabata aquí del mal? La pregunta, si fos aquesta, no seria de tot encertada. Més aviat, cal demanar-nos el motiu pel qual l'autor tria, d'entre totes les faules possibles per a parlar del mal, una que es centra en el desig impossible dels vells vers la joventut d'unes noies indefenses (que es col·loquen en aquesta posició d'estar a la mercè de la mirada dels ancians). Una de les màgies d'aquesta història és que, si bé sense negligir la delicadesa (una delicadesa que arriba a quotes màximes, una delicadesa gelada), l'autor mai no oblida de fer palesa la crueltat de la situació i dels propis personatges (caldria estudiar fins a quin grau la delicadesa és un camí de la crueltat) i, dins d'aquesta crueltat general, com el pinyol enverinat d'una fruita, sempre acabem trobant-nos la precisió: la precisió del diagnòstic, la certesa del resultat. Allò que és inquietant, aquest tel d'ambiguitat mòrbida, aquesta oscil·lació moral entre el bé i el mal que permet a aquesta petita obra tentinejar en l'equilibri precari d'allò que, sense ser condemnable, no serà mai confessat sense vergonya, la vertadera ambivalència morbosa és el plantejament d'una situació tan desagradable que no té mecanismes de resoldre's mai de forma satisfactòria. El mal està fet no pas pels personatges, sinó per aquesta situació en què es mouen els personatges: aquest desig indecent de joventut per part dels vells que els duu a dormir amb noies joves és només el correlat de quelcom encara més pervers, que és la seva incapacitat de fer-los mal. Aquests homes grans no són vils perquè no ho vulguin, sinó perquè, simplement, no poden: la impotència és el gran fre de la maldat. No n'hi ha d'altre, en el fons: si no fossin prou vells, aquestes noies no en sortirien ben parades. I, alhora, paradoxalment, si no fossin tots impotents, tampoc no tindrien el desig de dormir-hi a la vora. Hi ha, en el fons, un toc recargoladament infantil en tot aquest plantejament. Hi sura la melangia com un estadi embrionàri, com la condició originària a la qual tots acabem tornant. La memòria d'abans de néixer és la mateixa, al capdavall, que la que tindrem quan morim. Entre aquestes dues foscors, la joventut com un anestesiant que aquells que l'han perduda oloren, palpen, però mai no prenen. I no ho fan perquè és precisament la manca de joventut que els ho impedeix. En tota literatura, sempre hi acabem trobant l'escolim mític, que no deixa de ser la gran melangia de la literatura.

꧁꧂

La tensió superficial 

Quan ha plogut aquest febrer, he vist l'aigua sobreeixint de les llambordes d'una avinguda quan les anava trepitjant una a una, com si el carrer estigués estès sobre un riu, un corrent fluid en fos la columna vertebral, i jo, en aplicar-hi una lleugera pressió, l'únic que fes és fer-ne emergir allò que, en el continu de la tensió superfícial, roman equilibrat. 

Em costa no redactar aquesta entrada en forma d'aforismes en comptes de filar frases amb un sentit dreturer i plenament direccional i responsable. No sé quin n'és el motiu: normalment, soc contrària als aforismes i a tot allò que impliqui brevetat, no tant perquè consideri que l'extensió és un mèrit per ell mateix, sinó per una qüestió de probabilitats, perquè allà on la superfície és més vasta, allà on es deixa espai per tal que es regalin els efectes, allà és un el millor dels gasos pot arribar fins als punts més remots, allà és on els sons poden fer ple fins en els redols més amagats. Com més espai, més fàcil estendre tot el potencial que hi ha. Els aforismes, igual que la mètrica en la poesia, em semblen no pas necessàriament limitants, però sí limitats i, per tant, m'intranquil·litzen. Hi ha cap motiu per a estalviar espai, línes, paràgrafs...? La concisió sí que pot ser una habilitat (mai no un talent: com a màxim, un enginy), però, sobretot, és un envaganyament i un ai al cor de trobar-se sempre en aquest perímetre que s'ha dibuixat. Però jo no sé on em durà la meva pregunta, jo no sé fins quina indrets tindrà a bé de llançar-me la meva propera frase ni tampoc quines alçades o quines longituds em farà recórrer un pensament a l'encalç d'un final capaç d'embolcallar sencerament allò que volia expressar. I si no ho sé, com he de sumar a aquesta angoixa per acabar dient, l'angoixa per si em farà traspassar una línia de més o de menys? La brevetat és encisadora com una pampalluga, però tan fàcilment cau en la flaccidesa i tant més sovint és un símptoma de desencant que prefereixo desentendre'm i deixar-me conquerir per la vigoria de l'encadenament, fins i tot l'encavallament. El nervi sempre és preferible, perquè sempre estem a temps de rebaixar-lo. És per aquest motiu que ens dirigim a la poesia quan volem recordar coses que ja sabíem i, tot altrament, a la prosa quan volem conèixer aquelles que no. I, malgrat tot, com deia al principi, aquest febrer em costa escriure frases ben fermades, subjectades entre elles. Sento que els nòduls que les unien, els nusos que les enllacaven, han anat cedint i ara, fluixos, els desnaturalitza aquesta inacostumada manca de tibor. Vull tornar a pensar simfònicament, no pas en melodies sumàries. Aquest febrer ha estat lacònic, molt desconcertant i, alhora, suggestiu. No hi ha estranyesa que no dugui, afortunadament, una espurna d'atractiu, un atractiu que no és sinó la certesa retrospectiva d'haver passat per una experiència. 

꧁꧂

Què t'empatolles? 

Fa molt de temps que ningú no em diu: "Què t'empatolles?". Ho enyoro i, per això, cada cop més, m'empatollo amb més vehemència, només per veure si aconsegueixo arrencar aquesta expressió d'algú i, de retop, rescatar-la d'algun pou d'oblit on cauen tota aquesta mena d'exclamacions tan boniques com aquesta. 

No cal oblidar que l'únic motiu pel qual podem conèixer les intencions d'algú és perquè, d'alguna manera, han aconseguit dur-les a terme, clarejar-les en les seves accions. Tot allò que hem fet en un moment determinat duu una vida independent de nosaltres i, de vegades, quan se'ns en retornen els efectes, els reconeixem vagament, llunyedans però encara marcats per aquell no-sé-què nostre que qualsevol acció que ens surt de dins porta imprès. El tornaveu de qui èrem en el moment de fer allò també ens retorna: és aterridor, fa venir calfreds veure que qui crèiem mort encara perviu en les reaccions en cadena que endegà quan encara era viu... Tan aterridor com alçar la vista al cel i pensar que la llum que ens arriba és, també, d'estrelles ja fredes. Cap altra solitud que adonar-nos que, en el passat, mai no ens reconeixerem: la nostra identitat viu en aquesta desfiguració constant. 

꧁꧂

Crònica d'escassetats

Aquest febrer, he llegit (sobre) Moby Dick, Contra Saint-Beuve, el primer volum de Guerra i Pau (ara tot just n'ataco el segon) i La casa de les belles adormides. He vist la pel·lícula Fallen leaves. He estat cercant per terra i mar El poder i la glòria en català i ara, per fi, he fet la troballa de País de neu. Llegiré, abans que no comenci la primavera i si les circumstàncies no em fan hostatge i em tasconen el temps, Ragtime. També, tal vegada per l'estiu, quelcom de Balzac i Verdaguer (també Donne?). Són petites dèries que m'agafen, em tenallen de sobte i no me les puc espolsar del cap. Espero no somniar cap llibre properament, o hauré d'engrossir una llista que es confegeix a cops sobtats de timó (els dos tipus de timó que existeixen me'ls va ensenyar Moby Dick, en el qual no puc deixar de pensar-hi). 

Variacions sobre el moviment: algunes manfestacions de la nimfa

 Etna 🧿