Quadern / març

Darrerament, he estat pensant molt en l'aigua: se m'ha aparegut diverses vegades, en peces irreals i, alhora, en plena existència. Si l'aigua té quelcom és, precisament, aquesta capacitat de transitar del somni a la realitat i de traslladar, amb ella, petits encenalls del lloc d'on ens ha arribat: ens duu onirisme si ens la trobem en la vida; ens duu certesa si ens la somniem. No necessàriament associo l'aigua amb la mort (l'estancament, la podridura), però sí que ho veig: aquesta fluïdesa té quelcom d'extremadament trampós. Tanta sinuositat no és per amagar alguna cosa?, t'acabes demanant. També puc, emperò, pensar en l'aigua com en la vida. Perfectíssimament la veig com un brollador no tant de vitalitat o intensitat (això més aviat és el foc), sinó com una espècie de mirall de les anades i tornades, del flux de pensaments que sobreeixeix i desborda. La manera com funcionen les idees, les seves interrelacions, adés turmentades, adés amoroses, els seus estirabots i, sobretot, la delicadesa amb què es fusionen, s'empenten, es sobreposen i se sotmeten, però mai sense deixar de fluir, és la manera de l'aigua. 

El març és un mes interessant no pas per ell mateix, sinó per aquest més enllà al qual ens apunta astutament, gairebé com si ens donés una pista en el joc del temps. Comença a haver-hi certa llum, certa esperança de primavera, i nosaltres ho notem: no podem desfer-nos de la sensació que quelcom grandiós ens ha d'arribar. Hi ha certa inquietud alegre al març que es va badant a poc a poc: allò que ens ha de portar no es consolida com a promesa, però sí que té tota la forma de l'esperança. La idea de promesa com a tal ha estat injustament poc pensada, penso, i el març és el millor mes per a entendre la promesa amb tota la seva càrrega, tota la seva importància: el març és mes de la promesa, és a dir, de la paraula, en el sentit que ens promet una cosa que no ens pot descloure, quelcom que encara no ens pot donar, que no ens pot demostrar que arribarà perquè, en el fons, tampoc no depèn d'ell que ens arribi o no, però que tot ell, com a mes, està destinat a fer-nos intuir. I aquesta promesa, què és? És el mes de la impaciència, també, el març: el mes de l'anticipació, de l'expectativa, d'un gairebé que s'allargassa durant trenta-un dies. Gairebé què, exactament, ens demanem? Sembla que cada any, per algun conjur, ho hem oblidat. Gairebé, i aquest és el secret del març, gairebé abril. 

Hi ha temporades en què, en tot moment que faig quelcom, tinc la consciència encastada com un tret al cap que podria no estar fent-ho o estar fent-ho d'una altra manera ben diferent i que, per tant, tinc llibertat de fer-ho altrament mentre no ho estigui fent, perquè en el moment de posar-me a fer-ho, de començar a fer-ho, he perdut aquesta llibertat i ja no podré deixar de fer-ho d'aquesta manera en concret en què ho acabaré fent. I com que no sé mai quan començo realment a fer les coses, quin és l'origen d'allò que ara mateix estic fent, fins a on puc remuntar la cadena d'engranatges causa-conseqüència que em duen, iremeiablement, fins aquest punt en què, efectivament, estic fent allò d'aquella manera determinada i no puc fer-la d'una altra perquè ja l'estic realitzant així, aleshores trec la conclusió (una conclusió que de vegades em fa entristir, però tot sovint em consola) que no podria fer res d'una manera que no fos aquesta en què ho estic fent ara per ara. Com d'esplèndid és que, en tots els contrabalançaents entre llibertat i necessitat, la llibertat no estigui sinó delimitada pels marcs de la necessitat? 

Això, de retruc, em fa pensar en totes aquelles coses que no em podré estalviar, que fins i tot si ara les conegués, no podria evitar que s'esdevinguessin: aquelles coses que he de recórrer. M'emociona saber que existeixen, encara irreals, però tempativament reunides en una constel·lació de possibilitats: com la formació d'una tempesta, que s'inicia en la ingenuïtat primera d'anar congriant els núvols. Aquesta és la meva idea de futur, la meva precària idea de predestinació i el meu marge de creença en els d'oracles.

Cada cop que tanco un llibre, sento que comença una època (serà tan llarga com millor m'hagi semblat el llibre) en què intentaré equilibrar, integrar i negociar amb el deute que irremediablement hi he contret. Em produeix incertesa saber que ara soc jo qui té la paraula: que en el moment en què l'autor ha decidit posar el punt i final, és a dir, el moment en què ha deixat que el món torni a penetrar, a existir, a tenir consistència, aleshores he de triar jo com viure amb el seu llegat, el de l'obra. Quins efectes tindrà en mi? Com es farà notar aquesta presència nova, inquietant? Com viuré a partir d'ara per tal de viure segons allò que he llegit, en tant que allò que he llegit em demana que hi visqui en concordància? Quins elements n'espurnejaran, sense voler, el record d'una escena i en quines situacions recordaré tal personatge o tal frase? He de parlar, per exemple, de Guerra i pau: m'és peremptori poder expressar-ne quelcom a propòsit d'aquesta lectura. He de sobreposar-me a la idea de buidor que vaig sentir quan vaig tombar la darrera pàgina i he d'aconseguir que tingui una forma definida en mi i en la manera com visc la meva vida. He de ser material conductor d'aquesta experiència de lectura: no pot quedar boiriosa, esperant l'esmús del pas del temps, l'abaltiment del record. Ha de reactualitzar-se, prendre a cada instant i activar-se: quedar incorporada, acompanyar-me per sempre més... Aquest és el deute que ens deixen les grans obres. 

Recapitulem. Vaig acabar, el dia 19 (!) de març, Guerra i pau (encara tenia pendent el segon volum) i estic convençuda que l'escriptura de Tolstoi és una mena de cúpula màgica capaç de contenir sencera la vida que hi formigueja a sota, en totes les seves formes i peculiaritats. També he llegit País de neu, de Kuwabata (vent, neu, fred, blanc, silenci). He tingut temps per encabir una mica de Thoreau: Caminar, que és el primer que en llegeixo, i ara només tinc ganes de trobar un bosc prou profund per a poder-hi respirar amb el rostre girat cap a l'oest, és a dir, cap al futur (feliç aquell que no dedica ni un segon de pensament al temps passat). Reprenc, a més, la meva fixació per Graham Greene, i ara estic enmig d'El poder i la glòria.