La figura de l'abril
L'abril, com sempre em passa, se m'acaba dividint en dues meitats: la de l'abans del dinou i la de després del dinou (19A, 19D). En aquest cas, els vint-i-tres, més que no pas una partició, hi han fet de plec i les dues parts, acarades en el doblec, s'han reflectit l'una en l'altra, revelant-se mútuament (allò que Auerbach en diria, si és que n'hagués dit res, una figura). Tot, darrerament, se m'apareix segons aquesta relació de figura: ha deixat d'existir la metàfora, l'al·legoria, no puc evitar de conceptualitzar-ho tot segons la figura, la seva finesa de tacte, la seva complicitat amb certa dialèctica de reciprocitat, la seva vocació pel rigor històric i, alhora, la seva fortalesa i força d'arrelament en una realitat que no és ni menystinguda ni sobredimensionada, sinó només presa com a punt de partida per a l'indeterminat. Fins i tot, d'alguna manera, les històries d'amor, com a mínim les felices, són el resultat de pensar-se un mateix dins de la dinàmica de la figura.
Els miralls deformadors
Aquest abril ha estat ple de miralls, però no de reflexos, sinó només de deformacions. Crec que es menysté l'utilitat, i fins i tot la necessitat, de les deformacions, que extreuen, amb una grotesca sobredimensió, tot allò que, tard o d'hora, haurem d'enfrontar i, per tant, ens preparen per a la topada amb el més excessiu de nosaltres. Mentre els nostres vicis se'ns apareguin com a proporcionals a les nostres virtuts, mai no considerarem necessari remeiar-los: només gràcies al fet que hi ha miralls que no són ben bé miralls, sinó que ens desenganyen de cert ideal d'un retorn imparcialitat i objectiu, miralls deformadors, podem arribar a entendre com de greu és allò que se'ns assenyala, exageradament però amb punteria, per a, precisament, corregir-ho abans que esdevingui un problema. D'aquesta manera, el meu abril ha estat ple de binomis, dualitats i binomis, fruit de miralls que estrafan: l'anguniosa catàbasi als inferns de la Natalie Portman a Cigne negre per tal de trobar-hi una perfecció que només arriba acceptant el pitjor de nosaltres, la història de la bessona d'Ixtar explicada per Roberto Calasso a La tauleta dels destins, el desolat, apàtic i estèril assedegament d'un coneixement entès com a una fugida del William Stoner a Stoner, de John Williams, la pulsió frustrada ja d'antuvi, és a dir, en l'estatge primer de l'esperança, de realitzar una acció per part de l'Ulrich de Robert Musil, la imaginació ingènua amb què els estruscos mimetitzaven el millor del seu món quan havien de construir el seu Més Enllà (la mort: simplement, un simposi etern)...
Tots aquests elements, aquest abril, m'han arribat sota el signe de l'exageració, d'aquesta deformació que, tanmateix, diu quelcom sobre nosaltres i s'assembla a una advertència. Perquè tota deformació és un avís que arriba a temps: és només l'especulació amb la pitjor de les possibilitats. Si no hi poses remei, aquest esguerrament, que ara és només una suposició, una desagradable i extravagant inversemblança, arribarà a materialitzar-se. En tots aquests elements que els atzars i les forces m'han fet a mans, ulls i cap aquest abril, hi he descobert alguna cosa de mi (alguna cosa bona, alguna cosa dolenta: en tot cas, sempre, tot meu). I així, he entès més de les meves angoixes i conviccions: d'alguna manera, a través de tots aquests fantasmes, de totes aquestes hipòtesis de dobles, he pogut anar una mica més enllà de la unitat, descobrir el sentit (que, com tothom sabrà, només començà en la diferència). Diguem-ho així: he desempatat la meva edat. He buidat el meu mirall d'una igualtat: ara, el reflex em torna deformació, és a dir, una no semblança amb mi mateixa on sí que, per fi, puc llegir sentit. Ara, en comptes d'un 2-2, un vint-i-dos, una iteració inerta, tinc quelcom més valuós: un 2-3. He superat, finalment, la dècada en la qual estic emmarcada: he deixat enrere el doble, la seva sinistra semblança, per tal de trencar per la meitat la identitat, aquesta igualació banal del rostre amb allò que li retorna el mirall. He trobat una diferència amb mi mateixa, amb la meva edat: he trobat un doble dins meu, un estrany que m'acompanya i sempre serà amb mi, que m'observa i que em retorna la meva imatge en totes les seves deformacions. Ara, per tant, finalment, ara sí que puc dir quelcom més enllà del mínim.
Aquest jardí pintat a les parets de la vila de Lívia també és un mirall...?
Uns llençols amb ballarins etruscos
Aquesta pintura, el detall d'un fresc d'una tomba etrusca, era la decoració dels llençols del llit de l'habitació de convidats de la casa de la meva infantesa. Quan era menuda, algunes nits d'estiu, m'agradava traslladar-m'hi, una mica per accident (l'emprava per a llegir i, d'alguna manera, me les enginyava per a quedar-m'hi fins tard, ja adormida, quan els meus pares preferien que m'hi quedés que no pas despertar-me). No sé per què m'agradava tant aquella habitació: no tenia res d'especial, ben al contrari, era escarida i nua, sense la infinitud d'entreteniments que sí que tenia la meva pròpia cambra. Però era l'atracció dels llençols que m'hi feia estirar al llit: de sempre m'havien encuriosit les sanefes de colors terrosos, blancs bruts i marrons benèvols, que emmarcaven la figura dinàmica, celebratòria i feliç d'aquests dos ballarins. Aquella composició, repetitiva, ressonava en mi amb la seducció d'un univers un pèl exòtic, no massa com perquè resultés llunyà, però sí suficientment com perquè atregués sense estar del tot a l'abast. Què devien representar aquells ballarins? Recordo preguntar-ho als meus pares, però la resposta, difuminada com tantes d'altres, no em va quedar a la memòria. No havia de saber que eren un detall d'una paret d'una tomba etrusca fins el dia que en vaig fer vint-i-tres, quan ho reconegués a Tarquinia, darrere de la vidriera que els mantenia a una temperatura estable, en aquell hermetisme silenciós de tota resta esmorteïda, com si guardés el seu secret en aquesta preservació ambiental. La imatge dels dos ballarins m'havia destacat de seguida. Era el mormol d'una calidesa familiar, la de l'època més estranya, indòmita, desagradable i alhora misteriosa i fascinant de la vida: la de la infantesa. Sabien ells, els ballarins que m'havien vetllat de petita, que m'havien cobert, que m'havien protegit...? I, en el fons, em vaig dir aleshores, què importava que ho sabessin o no: som nosaltres que en sabem més que ells, que són morts. No ballen: només estan congelats en l'ambre d'una imatge, d'un símbol. El ball no vol dir res per a ells: són. morts. Nosaltres, els vius, sempre en sabem més només pel fet que som vius: no pas millor, tampoc, però sí més. Tenim més força i més possibilitats: tot és nostre, perquè tot és una herència que hem de gaudir, engrossir i, al nostre torn, llegar. Aquest vitalisme ferotge és, de ben segur, irrespectuós, però ens desperta, ens electritza i ens omple d'una joia última, capital, definitiva, que cap altra certesa no ens pot proporcionar: la certesa que aquest és el nostre temps.
Jetzt komme, Feuer!
Ara sí, primavera.
Etna 🌹
0 comentaris