Quadern / maig

(Prou de parlar de La Recerca! Prou de parlar de Combray!)

Són uns dies amorfs, perduts en aquesta manca de forma, destil·lats, sense força. No suporto les coses inanimades, la manca de vivesa. La monotonia és una mena de mort. I no cal malentendre-la com a la rutina, que és el que ens acaba salvant. Però bé, no sé ben bé el motiu... La qüestió és que estic desconnectada de les lectures, del temps, del meu voltant. Comprovo obsessivament que cada objecte sigui allà on l'he deixat, faig voltes per la casa i cada cinc minuts tinc la necessitat de veure si res ha canviat en una lleixa o en una altra. Surto al balcó, fa vent, hi torno a entrar. Comença a semblar això una confessió de les frustracions de l'àngel de la llar. Em fascina la casa com concepte, em fascina recórrer la meva, pensar-la, habitar-la. Adoro les cases, em semblen màgiques. Crec que soc adulta en la mesura que percebo la màgica que destil·la una casa tan bon punt hi poso el peu. Una casa és més fàcil de llegir que una persona, i, de vegades, penso que més entretinguda i tot. Algun dia en parlaré a bastament del tema, si és que algú compartís l'interès per les constel·lacions de l'hermenèutica domèstica. Avui, com que em manca l'ànim, em limitaré a fer-me'n un recordatori. En fi. També em fa mal el cap tota l'estona, llegeixo d'esma. Fins i tot la pluja sembla caure d'esma. Deu ser cosa de la ciutat, el fet que el temps atmosfèric variï i res no afecti, tanmateix. Vull dir, que si plou o bufa el vent, en el fons, sembla que només sigui una variació arbitrària del decorat. 

He estat llegint molt sobre el desig com absència, o, millor dit, sobre el desig com desig de l'absència, i potser m'he contaminat una mica d'aquesta idea. Em retorna als trobadors, que també se m'han tornat a creuar en uns estudis sobre l'estil de Leo Spitzer. I quan Lukács, que diu que Kierkegaard és un trobador de la seva època. També diu que és un Sòcrates sentimental. M'arronso d'espatlles. 

Ha arribat l'estiu aquestes darreries de maig i sembla que això que vaig escriure fa una setmana i escaig, ara mateix, bandejat pel sol, ha quedat invalidat. Tot el maig s'ha dreçat, de sobte, ple de vitalitat, com si el fet que l'hagués intentat reduir, amb conclusions precipitades, aquesta apatia defensiva, l'hagués fer revoltar, de sobte. M'agrada haver-lo burxat fins que hagi decidit despertar-se, fer-me les coses més emocionants. La llàstima de l'escriptura, com la del temps, és la manca de simultaneïtat. Només suportem un pla, un pla després de l'altre. 

Ara per ara, en tot cas, els dies són plens i formiguejo aquí i allà amb milers de coses al cap, que em distreuen i alhora em tornen a capbussar en l'aigua de les cabòries de sempre. Sap el peix què és l'aigua? Sabem què és la consciència? Això darrera era irònic. Sigui com sigui, em bullen idees, però me'n fa por el poc o molt abast que puguin arribar a tenir i, sobretot, sé que les he de mesurar en relació a les meves capacitats. Vull ser capaç d'acomplir-les. 

Arriben bones notícies contínuament, de baixa intensitat, floreixen com si fessin tard. Però tot sembla tan ben instal·lat en aquesta continuïtat favorable que me'n faig creus, que les coses bones puguin arribar tan naturalment. Normalment, irrompen. Ara, en canvi, flueixen del paisatge, com si en formessin part. D'ençà de quan és connatural sentir-se amb tanta gana i amb tants ànims? Feia tan sols uns dies, no era així. Com a mínim, aquesta és la impressió que he tingut rellegint aquestes línies i posant-hi aquest afegitó. Tot avança no pas a poc a poc. I, a més, amb molt bona lletra. Amb una solidesa insospitada. I sento ganes de fer, de fer i de cansar-me molt fent i fent, sempre fent. Aquestes darreres setmanes de maig, l'únic sentiment que em porten les bones notícies és el deler d'exhaurir-me buscant, trobant i seguint buscant! 

El diagnòstic d'aquest canvi tan sobtat és evident: un lleu (inofensiu?) episodi de ciclotímia. 

Sap ELLA què és l'aigua? Sap ELLA què és la consciència (Aquesta d'ara no és broma)

És una època de poques lectures per plaer; la majoria han caigut més de l'àmbit acadèmic. Tot i així, n'hi ha algunes, d'aquesta darrera branca, que gairebé les he confòs amb les de plaer. He gaudit de La convidada, d'Emma Cline, que sense ser res de l'altre món, m'ha tingut ben atrapada. Llàstima d'un final que no hi està a l'alçada. També he estat submergida en el Michael Kolhass, de Kleist, més atreta pe l'aura de mite que no pas pel text en ell mateix, tot i que no el desmereix (suposo que el funda, altrament). tanmateix, la lectura que m'ha tingut més agafada ha estat La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu. És una obra estranya, desconcertant. A vegades em xerricava; d'altres, tot em fluïa. No sabia què estava llegint, però no ho deixava de llegir en cap cas. Tinc la sensació que hi ha coses que són massa, que no s'ajusten o que es podrien haver fet millor i, tot i així, n'he gaudit de valent, l'he llegida amb interès. Quan una obra vessa, aleshores, la resta de peròs que s'hi puguin torbar, què hi fan? És cert que feia temps que una obra no m'intrigava així o que, després de tancar-la, hi continuava pensant. Això ja és un senyal. 

L'altre llibre que m'ha arrossegat aquestes darreries del mes maig ha estat L'amant de lady Chatterley, de D.H Lawrence. Però ja en parlaré, si s'escau, al juny, en tot cas. Fa llibre de juny, ell mateix ho sap. Lady Chatterley i el juny... 

Etna 🎱