Encara que ho sembli, el repte de l'escriptura mai no és la primera paraula. De fet, el repte autèntic és la segona paraula. Com triar-ne una segona que sigui una extensió de la intenció que duia la primera? Com perseverar en el sentit d'aquell text? Com establir un rumb i no desviar-se'n? Divagar sempre és el més fàcil, el més inevitable...
La coherència d'una obra és el fet més meravellós que un ésser humà pot aconseguir en la creació artística. Produir una obra coherent és un fet rar, en realitat. Que, línia rere línia, un llibre apunti sempre a un mateix lloc és realment una bogeria. Que cadascuna de les paraules que ha triat l'escriptor desitgin el mateix, que ens menin cap a un sol indret... Tot això ens hauria de meravellar. La darrera pàgina culmina el desig de la primera. Una rere l'altra, cadascuna d'aquelles pàgines ha desitjat el mateix que l'anterior. Un miracle de constància: aquesta és la clau d'una bona novel·la. Un bon llibre, i no ja un llibre genial, un bon llibre, quina cosa més complicada d'aconseguir... Sembla molt senzill, emperò: es tracta d'insistir en una sola voluntat. I allà on no hi arriba la voluntat, allà on la vocació ja no es pot estendre, que ho cobreixi la disciplina. Tot i que la disciplina no és una matèria crítica suficient per a escriure, n'hi ha molta, penso, en totes les grans obres. Un dia rere l'altre, desitjar el mateix, persistir en aquest desig... Fins al punt i final, és clar.
D'alguna manera, la vida no és altra cosa que aquesta mateixa continuïtat que requereix una obra. Em prenc els aniversaris com altres tants d'aquests moments ascendents. Complir anys, potser, és anar posant i posant paraules, una després de l'altra. Per això m'agrada celebrar els aniversaris, i per això no em fa res fer-me més gran. Hi ha gent que diu que els vint-i-quatre ja pesen. És cert que ja no són ni els dinou ni els vint-i-dos, però no és pas el meu cas. Sempre he estat àvida de maduresa, i encara sento que me'n falta massa. Penso en totes les coses que encara he de viure, fantasiejo. També fantasiejo amb l'Etna que he estat, i me n'alegro, de veure-la tan lluny i, alhora, l'essencial d'ella tan preservat en aquesta trajectòria infatigable, constant.
He estat llegint força, aquest mes, però en una direcció una mica inesperada. M'he submergit en novel·les en anglès, contemporànies. Sempre que en tanco una, d'obra escrita avui dia, en surto una mica confosa, escèptica però encuriosida. M'agrada la distància que, d'altra banda, m'imposa l'anglès com a matriu on es desenvolupa la història. Per norma general, en moltes tinc la sensació que hi manca treball estilístic, com a mínim respecte del que estic acostumada, però no me'n ressento, perquè, més enllà del lament de la mort de l'estil, en trec d'altres coses. Per exemple, m'he fixat que hi ha certa tendència, certa moda, potser, a parlar de la mal·leabilitat de la percepció, de les distorsions de l'espai i el temps, de les alteracions de la nostra sensibilitat. Les ficcions se centren en aquests inquietants llindars entre el volum, el passat i el futur, en les dimensions alternatives. Literatura de fugida? No només. També es tracta del llindar de la ciència, de la terra de ningú tan fèrtil que s'estén entre les seves certeses i la resta... La resta, és a dir, el misteri còsmic que cap dels seus mètodes no pot explicar. La buidor existencial d'aquesta època es retalla contra la miríada de sabers concrets, especialitzats... D'aquí les obsessions amb les alteracions, els fets extraordinaris, l'impossible, el relatiu de les coordenades fins i tot més estables. (No hem superat mai el temps perdut, oi?) Bé, és evident que alguna cosa sobre totes aquestes intuïcions ens ha relliscat dins del subconscient contemporani col·lectiu de la ficció, però no em pertoca, de moment, enunciar cap hipòtesi.
Tanmateix, deu ser cert que peco d'incorregible, perquè torno, una i altra vegada, al que resisteix el temps, és a dir, als meus estimats clàssics. Fa poc he acabat El revers de la història contemporània, de Balzac, un llibre que, trobo, té força mancances, però d'una potència de suggestió inesperada. Balzac, sempre irregularment enlluernador...! Sort que Proust el va endreçar. També ha estat un mes de sorpreses pel que fa a altres lectures més recòndites, potser: Els ocells, de Tarjei Vesaas, m'ha fascinat i m'ha encongit el cor. He rigut a cor què vols amb Visita a la senyora Soler, de Manuel de Pedrolo, que m'ha suscitat alguna reflexió una mica més amarga sobre què vol dir ser una dona... lliure (?). La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, m'ha sorprès molt per a bé. A més, he tingut l'encert de començar un periple amb Italo Svevo i el seu llibre La història del bon vell i la bonica joveneta. Qui m'ho anava a dir que Trieste em queda més pendent que mai...
Sort que existeix la primavera, que no és un somni de l'hivern! Hi ha gent que es pot convèncer a ella mateixa que els dies de fred no són pas el pitjor... Bé, no en soc una d'elles, malauradament. Tot el que és bo arriba a cavall de la primavera i la seva llum, la llum del gairebé estiu.
Bona, ara sí, primavera!
Etna 🌹
0 comentaris