꧁꧂

Fa un mes, va arribar-me a les mans El càntic del profeta, de Paul Lynch. Premi Booker 2023, reconegut autor contemporani... Una mena de lectura que jo, essent honesta, no faig. I, tanmateix, com que de tant en tant m'agafa la dèria de lluitar contra les meves pròpies rutines, la vaig començar amb curiositat. Aquesta curiositat aviat va esdevenir admiració. La vaig acabar en un parell de dies. Però, tot i que no puc dir que em desagradés, tenia la sensació molesta que alguna cosa no hi rutllava. Però, què podia ser? 

A priori, El càntic del profeta no té cap defecte. És una novel·la ben narrada, amb una tria estilística molt definida que, un cop t'atrapa, sap sostenir l'aposta amb què ha començat. El teixit és sòlid i, a pesar de la densitat, solvent. Aleshores, per què hom té la sensació que aquesta novel·la no acaba de ser reeixida? Per què la força que promet no arriba mai a veure's? A les mans, tens la sensació de tenir-hi una gran deflagració. Ens quedem amb una peripècia que cau del cantó de l'aventura dramàtica sense reflexió sobre el món que permet barbaritats com les que s'expliquen. La narració queda dissolta, per dir-ho així, en una exclamació gens matisada: els règims totalitaris són dolents i/ perquè condueixen a la guerra. Les divisions polítiques fanàtiques maten la democràcia, i això és dolent, dolent, dolent! L'autor no ens deixa marge per a explorar aquesta afirmació perquè, per a ell, és un axioma. La novel·la es ressenteix d'aquesta unilateralitat i queda llastrada, a partir del moment en què renuncia a aquests qüestionaments de fons, el pes del seu cartró pedra. L'obra l'encarcara la mateixa imaginació de l'autor, que no la pot dur més enllà per bé que disposa d'un material excel·lent. És a dir, pel cas, què diferencia aquesta guerra de qualsevol altra? Per què la lluita, la gent? Tot és maldat, revenja i ceguesa o hi ha algun motiu més de fons? La unidimensionalitat que ens presenta és patrimoni exclusiu de la Bíblia i no fa per a la ficció moderna. La novel·la, precisament, té com a tasca aprofundir en la contradicció que suposa viure com a individu. I l'individu, per principi, s'oposa al dogma.

Tot això em rondava, però no sabia aterrar-ho. Va ser aleshores que, afortunadament, van arribar-me les dues novel·les que tenim en la nostra llengua de Von Horváth, Un fill del seu temps i Joventut sense Déu. Allà, aquest autor tracta la seva època, la dels anys trenta, amb el mateix interès que Lynch, d'alguna manera. Temps similarment polaritzats que demanen enfocaments similarment indagatoris. Les circumstàncies, evidentment, no arriben a ser les mateixes, però s'hi reconeix una intuïció compartida, una mena de profetització afí. La cosa és que a Von Horváth li funciona millor que a Lynch. Per què? 

He parlat, abans, de l'ombra col·lectiva. El prolegomen incloïa l'esment de l'anècdota de Jung sobre els pacients que van somiar el nazisme abans que s'esdevingués. No són fantasies similars a aquestes, les que ens persegueixen a nosaltres també? Si el nostre món pogués somniar, no estaria, ara mateix, corcat pels malsons de règims totalitaris, de feixisme, de guerra? Aquest és el crit d'El cant del profeta, un crit que és efectiu en un primer moment, però que aviat esdevé un mer escarafall. La raó és senzilla: Lynch imagina sense concretar. 

Qui pensi que la imaginació és imprecisa per naturalesa, qui cregui que la ficció és essencialment boirosa, s'equivoca diametralment. De fet, l'obligació de la ficció és ser més nítida que la realitat, oferir una realitat més ben treballada que la que vivim... Von Horváth se situa en aquesta obligació: viu en un món on el marge de maniobra per a la novel·la i la invenció literària és tan estret, ha quedat tan reduit, que només li queda extreure-la de la realitat. Horváth ha d'escoltar el món en què viu per a escriure. Ha de poder imaginar quines són les motivacions reals de les persones que es declaren afins al règim nazi. Ha d'entendre-les. No les justificarà mai, però para l'orella a l'innegable, i l'innegable és que la gent creu en el feixisme. Així, els seus protagonistes, que barregen els perfils més diversos, sempre són una caixa de ressonància d'aquestes motivacions. La ficció s'empra per a explorar de forma honesta, autèntica, la psique dels individus que han triat ser del partit. El més important aquí és el verb: triar. Potser un dels tabús contra els que s'ha de lluitar amb més èmfasi és la idea de l'accident històric. No pas: a Alemanya, als anys trenta, igual que a Itàlia i a Espanya, hi havia gent que triava donar suport a aquests dictadors. La pregunta que s'ha de fer la literatura és per què. 

Aquesta pregunta és perillosa: fàcilment pot esdevenir un i per què no? Però només plantejant-la podrem comprendre'n els motius reals, i submergir-nos en una història real, no feta a còpia d'ideologia. Al capdavall, què és, el règim nazi? Milers de petits individus que, sobredeterminats per una miríada de motius, de necessitats i de forces històriques, es conjunten per a dur a terme un projecte atroç. Von Horváth, com a novel·lista, capta aquestes forces perquè està obert al raonament que les han originades. No s'hi tanca en nom d'un dogma. Venç la seva repulsió personal per a entendre que si allò existeix, ho fa perquè respon a unes necessitats i a uns interessos. Si és real, és racional.... Cosa que no vol dir que sigui correcte ni justificable. Però, per a combatre res, s'ha d'estar a l'alçada de la seva comprensió. 

Les novel·les de Von Horváth practiquen una caritat que es pot malentendre, però és l'única via de comprensió del nazisme. És un testimoni que no nega la polifonia de la societat alemanya de l'època d'auge de Hitler. És un fris que reconeix la misèria estructural en què es viu, és algú que reconeix l'escapçament de les generacions joves, és un un escriptor que copsa la tristesa, el desesper i el ressentiment dels mutilats de la Gran Guerra esllanguint-se en oficis miserables. Una societat col·lapsada, on el futur és amenaça de més col·lapse. Fins que arriba l'esperança, és clar. En forma d'eslògan nacionalista, imperialisme assassí, en forma de crueltats genocides, en forma de bel·licisme expansionista... Sí, però l'esperança. Fins que no arribi l'infern a la terra, desitjarem fer-lo advenir nosaltres, deien els milers i milers d'alemanys que escoltaven la ràdio, llegien la premsa, i per fi veien una solució. Llegir Von Horváth ens fa entendre què va significar per a milers de persones imaginar-se un futur d'esperança enmig d'un temps desolat, d'una ruina personal i col·lectiva... La utopia fàcilment deriva en l'apocalipsi, però fins que no ho fa, és seductora. És, fins i tot, una seducció necessària. Quan llegim aquestes novel·les de l'autor, ens n'adonem, de com de guaridora era per l'Alemanya dels anys trenta aquesta propaganda nazi. Ell, com a novel·lista, porta fins al paroxisme la buidor d'aquest discurs i en delata la falsedat. Els seus protagonistes trenquen la crisàl·lide de l'alienació de la masa per a arribar a la veritat individual: allò que el nazisme porta no és un nou món, sinó la destrucció més absoluta. La destrucció de la humanitat com a idea, com a possibilitat... Però, per arribar fins aquí, primer cal baixar a l'infern de la comprensió. 

No tothom hi està disposat, a aquesta catàbasi. De fet, sembla que Lynch no ho està. La seva novel·la només parla a les persones que, ja d'antuvi, rebutgen aquestes preguntes. La seva protagonista, Eileen, sap que el feixisme és dolent perquè li ha empresonat el marit. El procés de polarització social mai no té una explicació política concreta, sinó que el mou la mà invisible de la crueltat humana (?). Eileen es mou per les afinitats, pels afectes. Els opositors al règim són bons perquè l'ajuden, els qui la persegueixen són dolents. Al final, com que la guerra no distingeix bàndols, tothom queda atrapat en el foc creuat. És a dir, que homo homini lupus. Res de nou sota el sol. Segons aquesta idea, la democràcia és l'aturador dels nostres accessos homicides i l'únic garant de l'humanisme. Aquesta explicació és tan plana i tan ensopida que suscita l'efecte contrari. I és que la novel·la de Lynch falla en l'essencial, que és la possibilitat que té la ficció de fer-nos comprendre allò que, d'altra banda, ens és incomprensible. Per què hi ha gent que dona suport al feixisme? Bé, només cal submergir-se en Von Horváth i la resposta s'elucida amb una rapidesa feridora i tot. És a partir d'aquesta comprensió, repeteixo, que té cap mena de sentit combatre contra el feixisme o qualsevol altre mal que ens assetja. No comprenem per a justificar, només per a copsar la complexitat. La simplicitat ens juga a la contra. Llegim Lynch i recaiem en la cantarella de la maldat humana, és a dir, la simplicitat més infantil. Si la literatura s'escriu des de la idea, mai no superem els punts cecs de la nostra època. 

Tot i així, El càntic del profeta com a esdeveniment literari, el paratext que l'envolta i que ha suscitat, delata una cosa ben interessant del nostre món, i és que aquesta ombra col·lectiva de la qual parlava anteriorment ja ha entrat en joc i ja treu el cap pel llindar del nostre temps. Que un llibre així tingui el reconeixement que ha tingut és indicador que la nostra literatura ja està en una corona molt més propera al centre d'ebullició que no pas pensàvem. Si bé no ens trobem a la primera línia dels anys trenta de Von Horváth, sí que la ficció se sent impel·lida a tractar amb la nostra ombra col·lectiva. Encara no ho fa amb honestedat, encara li fa falta la bena de la ideologia, encara ha de descobrir que la caritat no és compassió, sinó precisió. Però és aquí! Ha arribat el temps en què, com a pacients de Jung, somnien l'adveniment d'una cosa terrible. 

La literatura, com sempre, esdevé la manifestació primera d'aquesta arribada i, alhora, el lloc on es pot elucubrar, elucidar, elaborar aquesta ombra col·lectiva. Què ens diu Jung sobre l'ombra, ja sigui col·lectiva o personal? Que no és pas un element negatiu per ella mateixa. Només esdevé perjudicial quan el nostre ego es nega a acceptar-la i a integrar-la en el nostre jo. Quan ens girem i veiem que som nosaltres mateixos que la projectem, aleshores comprenem que aquests aspectes reprimits no són res aliè que ens cal extirpar, negar, descartar, sinó que ens pertanyen. Allò que cal fer és entendre'ls com una part inevitable, el resultat de la nostra activitat quotidiana, dels nostres desitjos i de la nostra ànsia de vida. L'ombra, si la tractem bé, no ens farà mal, al contrari. Ens ajudarà a créixer, a comprendre'ns millor. L'ombra forma part de nosaltres. 

Aquests temps ens demanen que la nostra literatura ho sigui tot, atès que el llenguatge és el terreny on es lluita la primera batalla d'aquests processos històrics. O, com a mínim, el terreny on més diàfanament es manifesten aquestes batusses. En tot cas, la literatura ha de tractar amb aquests aspectes que rebutgem de nosaltres mateixos com a societat. La literatura ens n'ha de fer responsables, ens els ha de confrontar per a fer-nos-els pensar. La ficció que produïm és responsabilitat de tots... Una responsabilitat ben senzilla: comprendre la nostra ombra perquè no es giri contra nosaltres.