No sé què hi ha al gener, però tothom té el consens que és un dels pitjors mesos. No per res en concret, sinó per aquesta apatia allargassada en què t'enfonsa. Potser, tanmateix, li hauríem d'estar agraïts, a aquest ensopiment agònic, a aquest embat de desmenjament de l'hivern, perquè, pel que fa al meu cas, per exemple, sempre és el moment en què faig les millors lectures de l'any. O, com a mínim, quan em trobo amb llibres fantàstics que, fins a cert punt, marquen la tònica de la resta de l'any. El 2024, em va passar amb Moby Dick i Guerra i pau. I aquest any, no m'acabo de creure la meva sort d'estar immersa en una tongada de lectures extraordinàries, algunes excel·lents i d'altres, desconcertants... I, per tant, també benvingudes. Tal vegada serveix per això, aquesta calma tensa de les primeres setmanes de l'any, en què encara no ens acabem de creure que, efectivament, som uns altres.

De fet, m'empatollo massa només per a constatar que, darrerament, estic molt satisfeta de les meves lectures. Feia temps que tants llibres no m'intrigaven i alhora em suscitaven tantes idees. Parlo de les reflexions de Toni Sala sobre Guimerà, en particular, a Tradició i creació, un feixat d'assaigs molt interessants sobre diversos autors i, en especial, sobre Guimerà, que han fet que em decidís a anar a veure, al març, L'aranya, al Nacional. Veurem què s'hi cou... No prometo ni parlar-ne ni no fer-ho. 

No només això, sinó que ha estat el mes de la descoberta de Schelling, una de les meves darreres fixacions. A través de Clara, o sobre la vinculació de la natura amb el món dels esperits, m'he capbussat en la meva pròpia admiració i fascinació per les seves idees i, també, he de confessar, una mica morbosament (només una mica!), per la seva vida. El pròleg de l'edició d'Adesiara és modèlic en ell mateix. 

Després, ha estat el moment de descobrir els contes de Conrad, dels quals especialment Amy Foster m'ha enlluernat. Molt em temo que és tan bo, tan penetrant, que serà carn d'un procés de petitplaerització... I si no, és que encara no es coneix prou. Enlluernada també m'he quedat amb El sentit d'un final, de Julian Barnes, que m'he de retreure no haver llegit abans, i Gossos dempeus, d'Eduard Olesti, que encara em fa maldar per a trobar-li un encaix en les meves idees. 

Però gener ha estat, sens dubte, el mes de Naguib Mahfuz, l'autor egipci de capçalera. Miramar és una delícia absoluta, un estat de gràcia, un demostració de potència i contenció perfectament equilibrades en una maduresa resplendent a la qual, com a lector, només pots plegar-t'hi. Amb agraïment, és clar. Té aquella mena de dolçor de la mel, aquella dolçor subtil, perllongada, oferta i maximitzada que no té res a veure amb, per exemple, la del sucre blanc. Quina profunditat excavada amb tan poc... I és que resulta que no fa falta tant! Quan llegeixes aquesta mena de miracle, que sembla la cosa més natural del món, et pren el dubte de si cal res més, realment, per a ser un gran escriptor. És equívoca, una bona novel·la: sempre ens dona la impressió de ser una cosa molt evident, fins i tot senzilla. I, alhora, és aquesta la marca de les millors obres: el fet que, un cop llegides, sempre deixen aquella sensació falsària que ens diu que, realment, han estat fàcils d'escriure. 

Poc més, en realitat. He anat al cinema a veure Parthenope i n'he sortit disgustada i molt empipada, tot i que el nom m'encisa i les cançons que hi sonen són esplèndides. Totes les pel·lícules que he vist darrerament, per norma general, han estat un fracàs, i això que m'he limitat a l'"infal·lible" opinió generalitzada a Letterboxd. Tot i que no me'n queixo, d'aquestes decepcions, perquè que les coses no m'agradin, a mi no em molesta. Prefereixo investigar-ne els motius, per dir-ho d'alguna manera. El rebuig sempre és un sentiment més complex, amb més lloc per a la crítica, que no pas l'adoració o, simplement, l'agradabilitat. Així doncs, que arribin males pel·lícules, que arribin males lectures, que aquí hi seré, amb els meus criteris sempre difícils, segons alguns, d'acontentar. És cert que jo no em considero tan exigent, però, si ho fos, tampoc no ho sabria dir jo mateixa. Sí, som un misteri per a nosaltres mateixos, però també som el misteri menys interessant de tots els que ens envolten. 

En tot cas, el gener és fatal i s'hi ha de tenir molta cura. Allò que posen a les carreteres de tram de concentració d'accidents es podria aplicar en aquest tram de l'any. No només provoca una greu apatia que no es diagnostica perquè és, simplement, ja una condició ambiental, sinó que, a més, resulta que són uns dies molt poc fructífers i, per tant, complicats de justificar. Sense llum, la vida no creix, això és una evidència que no cal articular. Fins que els dies no s'allarguin, ens limitarem a una supervivència digna, però de baixa intensitat. 

No vull semblar pessimista. I és que no ho soc, gens ni mica. Com he dit, he fet molt bones lectures i el 2025 té una força que no m'esperava i que em convenç del tot. Menjo molt de raïm vermell, especulo sobre les idees de Schelling i estic preparada per allò que ha de venir. 

Etna 🍯