L'única manera d'acomiadar-se de res, acomiadar-se'n de debò, és fer-ne un balanç... i precisament per això, perquè no puc acomiadar-me del 2024 sense haver-me'n fet una síntesi, encara que sigui mínima, aquí deixo escrites, constatades i signades, algunes de les millors lectures que he fet aquest any. Poso la mà al foc per tots i cadascun d'aquests llibres, però no pas per l'ordre en què els presento. Així doncs, les meves millors lectures del 2024...
Guerra i pau, Lev Tolstoi. He tingut la meva febrada tolstoiana i ha estat immensament productiva. Me n'he enamorat, me n'he desenamorat i, finalment, l'he aconseguit apreuar en la seva justa mesura. L'enamorament és només el primer pas, suposo... però, quan es tracta de Guerra i pau, quin pas!
Confessió, Lev Tolstoi. Sabia que aquest llibre m'obsessionaria i, de fet, així ha estat. Potser em conec massa, o potser Tolstoi em coneix massa. Va haver-hi un punt, amb La mort d'Ivan Ilitx, que va començar a ser preocupant. De fet, ara que ho penso, qualsevol dels Tolstoi d'aquest any podria ser-hi, en aquesta llista.
Moby Dick, Hermann Melville. No n'he tingut prou, de colossalitats, que les havia d'anar a cercar també en l'epopeia de la balena més coneguda. Tinc la impressió que ningú no s'imagina ben bé què és aquest llibre fins que, efectivament, el llegeix... i és que, realment, és inimaginable.
Ragtime, E.L. Doctorow. Al ritme del mateix ritme de la música rag, ens endinsem en el somni americà que barreja els personatges de ficció amb els de la realitat per a desdibuixar-nos la línia de la versemblança en aquesta Amèrica on tot és enorme i, de pas, possible.
Stoner, John Williams. L'any que començo la tesi havia de dur-me aquest llibre, com no podia ser d'altra manera.
El poder i la glòria, Graham Greene. Un dels fils d'aquest any ha estat la mística, és clar. Però no la mística deslligada de la pregunta per la seva mateixa existència. Podeu creure en la pròpia idea de fe? Greene és un autor que pica os, quan parla de la possibilitat de ser millors per fidelitat a un ideal.
El retorn del soldat, Rebecca West. Un llibre que et deixa sense alè, d'una bellesa que, quan l'acabes, entens que no era sinó crueltat. I, evidentment, no pot parlar d'altra cosa que la memòria.
La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata. Hi ha una delicadesa perversa en la literatura japonesa que fa que aquests relats tremolin entre les mans.
Una dona, Sibilla Aleramo. Només se m'acut, per a parlar d'aquest llibre, la idea de força. Una força que t'endú cap endavant i que et fa trencar amb tot i amb tothom per a menar-te fins a la plenitud d'una vida viscuda segons l'anhel propi. Una meravella que m'ha copsat com feia molt que no em passava...
0 comentaris