En aquella taverna em vaig adonar que l'essència de la vida consisteix a fer-se preguntes sobre la mort, sobre el propi comportament quan ens arriba l'hora; interrogar-se així significava entaular amb mi mateix una conversa des de l'angle de l'eternitat i de l'infinit, enfrontar d'aquesta manera les modalitats de la mort, iniciar una reflexió immergida en la bellesa, una reflexió sobre la bellesa, i és que l'experiència d'assaborir l'absurditat del propi camí, el qual quasi sempre s'acaba prematurament, de delectar-se amb el coneixement de la ineluctabilitat del propi decés, tot això t'omple d'amargor i per conseqüència de bellesa.
Jo he servit el rei d'Anglaterra,
Bohumil Hrabal
Tinc la sensació de ser ja al juliol. És una sensació forta, molt forta, que arriba com una a certesa. Em llevo i em dic a mi mateixa: som a cinc de juliol. O potser a quatre... A sis...? Però no, encara no. Dubto entre els dies de juliol, però no dubto mai del fet que som al juliol quan encara no ens hem acomiadat del juny. Què vol dir això? Probablement, res. Pura avidesa ansiosa de juliol. Dismòrfia temporal.
꧁꧂
Contínuament juguem al joc del telèfon amb nosaltres mateixos; som l'herència d'aquest joc en el qual ens hem format i seguirem fent-nos. En el fons, en som els supervivents i la matèria que ens forma passarà, tard o d'hora, per aquest foc/joc que l'estrenyerà fins a l'inconcebible. Com de remot esdevindrà tot allò que ens importa d'aquí cinc, deu, vint anys! El jo de fa uns mesos li explica certes coses al de fa un mes, i aquest al següent, i així, baula a baula, fins que hi ha persones, llocs i sentiments dels quals només sabem per la referència que ens n'han fet els altres, no perquè nosaltres els haguem conegut. Ja no podem sentir res sinó tendresa o ràbia de segona mà.
Tanmateix, el més estrany de tot és pensar que la persona que som ara deixarà d'existir i que allò que ara ens turmenta o ens extasia es transmetrà als hereus de nosaltres mateixos d'aquesta manera, encoixinat, tènue, desintensificat, atenuat pel boca-orella del qual som víctimes. El més sangcremant de tot plegat és la deformació. A mesura que els nostres jo van rebent i passant aquestes informacions del passat, aquestes imatges, aquests records, la seva forma es va aigualint. Només queda el sentit amb què les vam fixar, en el seu moment, però mai no són capaces de justificar aquest sentit quan volem que ens parlin directament. Només tenim les paraules que el jo d'aleshores els va prestar. Les seves pròpies s'han fet perdedores.
C'est curieux, dit le chien d'Anatole France, c'est toujours moi le centre du monde.
Em sento còmoda sent més gran que la gent, tal vegada és que l'edat valida la meva tendència natural a apropar-me a les persones des de cert grau de compassió, amb la voluntat de la confidència, amb un escreix de confiança. De tendresa sense fonaments, fins i tot. Això no vol dir que m'agradi ser gran, simplement que m'agrada ser un pèl més gran, tenir un pèl més d'idea. Només lleugerament, tampoc del tot. Em fa tanta por com a qualsevol el classicisme, és a dir, la cristal·lització definitiva, la idea que soc al cim de la vida. Però aquesta maduresa gradual, ascendent, és encara més bonica que aquella joventut adolescent, caòtica, improcedent.
꧁꧂
Mai no he entès què és l'amistat, ben bé; i, de fet, estic segura que ningú no ho fa del tot. És una barreja de diverses coses, estintolades en una primera simpatia que, si mai arriba a ser profunda, metamorfosa en una altra cosa, i si no, aleshores, es queda en no res. Sé, nogensmenys, el que és sentir-se acompanyada, i això m'agrada més que no pas sentir-me connectada a algú. Simplement, la presència d'un altre, abundosa calidesa humana, en silenci, que no demana res més. Aquesta és la idea d'amistat que em ve al cap.
꧁꧂
Llegeixo poc, perquè llegeixo molt del que hauria de llegir. És a dir, que llegeixo sobre Proust, i també, però una mica menys, Proust. Aquests mesos han estat d'una eufòria relativa pel que fa a la tesi: petites il·luminacions que s'han anat acumulant i fins a germinar en un sòl favorable. He sentit el poder de l'acumulació del treball, la sedimentació que et dona la benvinguda quan la retrobes al matí següent, i allò que semblava incomprensible en un moment, ara, sense deixar-ho de ser, et deixa la porta entreoberta. I cada dia m'enamoro més de l'hermenèutica, perquè no és pas lectura, sinó lectura de la vida. I hi ha alguna cosa profundament necessària, bella, en aquesta lectura de la nostra experiència.
Una lectura que sí que he fet i que m'ha deixat molt impressionada, encara no sé en quin sentit, és Desfilada, de Rachel Cusk. N'he tret una conclusió ben fàcil, emperò: la bogeria és egoista, i és un egosime típicament masculí. També ha estat el mes de Proust, novel·la familiar, que té un fil de connexió iensperat amb Guerra i pau. Ha estat, també, el mes d'Una dolça cançó, de Leïla Slimani o de L'Orestea, d'Èsquil.
I abans d'acomiadar aquest primer mes furiós de l'estiu, em remeto i em confio al bon àngel de la certesa, epítet honorífic que, evidentment, només pot ser d'un autor. Però, de tots els bons àngels i de totes les certeses, jo sempre torno a aquest, en concret. Deu ser alguna cosa del blau...
Etna 🍦
0 comentaris