Les infinites cares de l'estiu, l'època de la mortalitat que s'enganxa, que es manifesta en formes diverses. La de la suor, la de l'ensopiment, la de veure l'any com un túnel, disposat davant teu, mig partit pel llamp de la descol·locació, del recol·locament. Quina època més poc propícia pels àngels, per les il·luminacions i les aparicions. Suposo que és a l'hivern, que totes aquestes coses espirituals s'esdevenen. En canvi, a l'estiu, el món és dels humans, de la seva xafogor, de la seva presència, del seu caos. Aquest juliol ha estat un mes llaguíssim, i ni tan sols ara que escric això s'ha acabat. Com una cirurgia parsimoniosa, a cor obert, sense el dolor, que, d'alguna manera, afecta la percepció del pas del temps. Només una molèstia constant, que no n'altera el flux. I, tot i així, per què l'estiu sempre s'escurça? Per què ara que està a punt de passar tinc la sensació que s'hagin escolat els dies? Suposo que n'és la natura.
He caigut en l'encanteri de les biografies. La biografia com a forma, com a forma de pensament. Una forma limitada, és clar, tancada, confiada, en l'empatia. Quan falla això, com amb les persones, ens falla tota la resta. Una construcció de fonaments fràgils, però meravellosament fràgils. Perquè, quan s'hi connecta, aleshores hi ha certa màgia inescapable. He llegit la de la Lou, altra vegada, refent el pont que als vint-i-dos anys sentia que em connectava íntimament amb aquesta dona. Hi he tornat respectant el creixement que me n'ha allunyat, que m'ha fet idolatrar-la un pèl menys, humanitzar-la molt més. M'ha resultat, de vegades, antipàtica; la majoria del temps, emperò, molt divertida, molt real. Sento una amistat estranyament ambivalent pel que fa la Lou. No sé si ens avindríem si les dues haguéssim concidit en el mateix temps i espai, però el fet és que, una morta i l'altra viva, som les millors de les amigues.
(Això també em passa amb Marcel Proust, la persona. L'ésser vivent, l'escrivent. Qui va cobrar drets d'autor (teòricament). El ciutadà. El malalt. I, segurament, amb la resta d'autors...)
Si no ens importés tot tant, no ens importaria res. I això és un fet, però no pas tautològic.
He llegit força, després d'una època una mica menys fèrtil. He estat, sobretot, amb Julian Barnes, que m'agrada en una mesura molt anglesa, és a dir, molt moderada i molt estable. Mai no me n'afarto, mai no em treu de polleguera. Em fa descobertes concretes, subtils, fins a cert punt familiars. M'agrada parlar-hi. És un dels pocs casos en què me n'alegro, que un autor estigui viu. Em recomforta, i no sé explicar-ne el motiu.
Altres lectures? Tenia proposades monstruositats. Volia RELLEGIR clàssics (aquí hi ha un puntet d'ironia), però m'he quedat travada en la facilitat de certa literatura actual. Ningú no me'n culparà, per una vegada que surto de la meva necròpoli de la tradició! En fi. No he renunciat al passat, de cap de les maneres: Reunió de batxillers, de Franz Wefel, o la descoberta de René Girard, a mig camí entre la teoria i la fascinació.
Aquest juliol, com molts altres mesos, l'ha dominat el blau. Excepcionalment, s'ha fet notar arreu on he estat: al cel, a les portades dels llibres i en somnis, fins i tot. Dins de qualsevol somni, tot és blau, submergit. Dormir i nedar s'assembla força. No ho desenvoluparé, perquè corro el risc de descobrir que és una bajanada.
L'estiu! I només n'és la primera part. Falta, com sempre, tornar a casa.
Etna 🍡
0 comentaris