Res no desmenteix millor la idea de fals progrés que el fet que els atacs a Proust, d’ençà que es va publicar el primer volum de la seva obra, hagin estat idèntics. El darrer és el que Albert Sánchez Piñol ha publicat a Facebook (dissolució absoluta del concepte d’àgora), però ens podríem remuntar als contemporanis de Proust. Seria una llista llarga, sí, però, sobretot, poc original, perquè allò que se li retreia a Proust ara fa un segle és el mateix que fa uns dies li retreia Sánchez Piñol. Que a algú no li agradi Proust és, per descomptat, una opinió com qualsevol altra, però basar-s'hi per a menystenir una obra és, planament, patètic. Però fins i tot s’ha de posar un topall a la ridiculesa, per molt que ens faci riure: ser tolerants amb el cinisme té un preu i, per bé que Proust no cal defensar-lo, el que cal defensar és l'enteresa d'una cosa tota altra, d'una manera de parlar de literatura. Dit d’una altra manera: ja n’hi ha prou de dissoldre el valor en la cantarella del «m’avorreixo».
Pensar la teoria literària i la crítica com a instàncies repressores de l’espontaneïtat d’una lectura (no entrarem a discutir aquest altre tòpic, el de l'«espontaneïtat») és un clixé, i ben nociu. Els greuges que Piñol atribueix als crítics són fruit d’una imaginació que es busca oponents per tal de donar-se valor. Tot plegat, amb una mica d’història, veurem que és una grotesca deformació d’arrel romàntica. Qui sàpiga on traçar la finíssima línia que separaria lector d’escriptor i creació de recreació, que llanci la primera pedra. No és, potser, una tasca de crítica, la que fa Sánchez Piñol mateix quan ataca Proust?
Moltes vegades he percebut l'arqueig de cella d’algú quan li he explicava (confessava) que la meva tesi té com a objecte Proust i la seva Recerca. Sé perfectament què en pensa: què fa algú nascut al segle XXI interessat per una relíquia?
La resposta és sempre la mateixa: el dia que vaig llegir Proust, vaig entendre alguna cosa que mai abans havia entès. Hi ha un jo d’abans de la Recerca i jo de després. És aquest tall significatiu que m'endinsà pels viaranys de la teoria literària. Si aquest primer enamorament no s’hagués esdevingut, no estudiaria Proust, perquè no soc masoquista. Aquells que ens interessem per Proust no ho fem perquè el seu nom sigui un distinció (o un estigma), sinó perquè llegir-lo és una experiència.
En totes aquestes consideracions, rau una confusió encara molt més profunda, més greu i més complicada d’abordar aquí i ara. Hi ha una mentida: la creença que els crítics i la teoria literària són els guardians d’una cultura autodenominada «superior», d’un patrimoni cultural preservat i hostil amb els no iniciats. Tot allò que s’ha de llegir es trobaria enfrontat d'allò que la gent vol llegir. L’alta i la baixa cultura, la d’elit i la de masses. La tirania i la democràcia, «la classe de literats patricis» i la «literatura popular». «La dreta», que «per definició, sempre tendeix a desactivar el conflicte»; l’altra, la cultura de l’esquerra, es suposa que impulsora «del conflicte».
La divisió és carrinclona i falsa i només serveix per alimentar la vanitat dels moralistes. De cultura, només n’hi ha una. Hi ha una certa tendència pop, optimista, vulgar, que s'entesta a dir que tot allò que ens agrada és bo i que el nostre gust és vàlid com a criteri de valor. Una obra ambiciosa no serà mai entreteniment: serà formativa. Si pensem que aquesta formativitat està reservada a les elits, ja hem caigut a la trampa. El gust no és una formació externa, sinó el treball amb una passió personal. Quan defensem que Proust és un autor universal, no volem dir que el sobreimposa un cànon de dretes sobre uns lectors desvalguts i secretament torturats per les seves frases interminables, sinó que Proust és per a tothom.
Sempre se’l pot llegir per esnobisme, és clar, però no s’arribarà al segon volum: llegir les tres mil pàgines senceres només es pot fer com a acte d’amor. L’obra d’art, entesa com a experiència de transformació, és el més democràtic que hi ha. L’entreteniment, en canvi, no és democràtic: és un placebo cultural destructor que falseja el món i alça un malaltís baf d’antiintel·lectualisme.
***
Tant és. No voldria fer «farragós, àrid, lent no, lentíssim» aquesta defensa de Proust, que encara semblarà que Sánchez Piñol tingui raó i tots els proustians siguem un efluvi de la carregositat de Proust. Simplement, em limitaré a uns breus comentaris a fil:
«Fins aquell moment una història es basava en una pregunta binària: aconseguiran els grecs conquerir Troia? Sí o no? Aconseguirà el capità Ahab matar la balena blanca? Sí o no? Aquesta pregunta inicia el Segon Acte del drama, i encara més important: inicia i manté la tensió narrativa. Amb Proust el lector ja no busca resoldre una pregunta, sinó informar-se sobre els records, les emocions i les experiències sensorials del protagonista. És a dir, Proust no aporta res a l'estructura narrativa, la mutila, i això l'hauria de fer una mica sospitós.»
Sospitós és l’axioma segons el qual una història sempre es basa en una pregunta binària. A Moby Dick, en concret, la balena blanca només apareix als tres darrers capítols. En cap moment, doncs, la tensió narrativa recau en la trama. Tampoc en el cas de l’Il·líada, un poema que explicava uns fets que tothom ja coneixia d’antuvi. És molt poc rigorós pensar la literatura des del conflicte quan el conflicte se circumscriu a l’acció externa. El conflicte hi és, és clar, però l’autèntica literatura el trasllada a les profunditats. Tracta del conflicte del desig, del conflicte de l’existència, del conflicte metafísic...
El lector, per cert, no busca informar-se sobre els records, les emocions i les experiències sensorials del protagonista. Això no té cap tipus de valor per a un lector del segle XXI, perquè Proust, els seus records, les seves emocions i les seves experiències sensorials, són morts i enterrats. Si Sánchez Piñol localitza aquí l’interès de l’obra, no tinc més preguntes a fer, senyoria.
«Fins aquell moment la narrativa era un fenomen essencialment popular. Amb Proust neix això tan pervers, "l'alta literatura". Perquè és clar, només les ànimes superiors estan preparades per entendre les subtileses proustianes... Gràcies a Proust, les elits poden segrestar el fet narratiu, dividir-lo en classes. I crec que era inevitable que allò proustià nasqués al país més pedant del món, França: un bon autor fa fàcil allò difícil, un autor pedant fa difícil allò fàcil.»
Sociologia de pa sucat amb oli. La burgesia ha fet moltes coses literàriament, sí. També les va fer l’aristocràcia, en termes de divisió. Racine no era popular. En tot cas, partir de la història en una accepció de materialisme banal, de reflex superestructural, per tal d’amidar la literatura és una errada de primer d’Estudis Literaris (suspès!). Aquesta presumpció que la literatura era un fenomen popular fins a Proust és, planament, ridícula (Flaubert, per començar, es duria les mans al cap). I, a més, un vesper. L’antiintel·lectualisme és una malaltia, no pas un orgull.
D’altra banda, què vol dir popular? Si no se situa en la divisió falsària entre alta-baixa cultura, Sánchez Piñol està perdut, perquè no troba terreny per a criticar Proust, cosa força simptomàtica de la força real del seu estirabot.
Fàcil, difícil... Sembla que encara li queda lluny el terme complexitat.
Proust és un autor per a tothom, repeteixo. La transformació que ens ofereix la seva obra és màgica perquè està oberta a qualsevol lector. Fins i tot a aquells que el trobaven insuportable... I si no, que li ho demanin a André Gide que, en tot cas, demanà disculpes.
«Recordeu allò de la pregunta binària: un relat SEMPRE implica un conflicte, i com més gros, més narrativament atractiu.»
El conflicte en Proust és EXTREM: es tracta de la pregunta ESSENCIAL de com viure una vida. Quin drama més IMPORTANT que aquest? Les frases el·líptiques de Proust, que oscil·len entre el passat, el present i el futur, ens donen una mesura exacta d’aquesta tensió entre un Marcel que viu i un Proust que narra. El lector està a la recerca del temps perdut i, finalment, el retroba. Aquest retrobament és EL CONFLICTE. Està en el TÍTOL. Per si no s’ha entès, ESCLARIR la seva vida a partir d’un SENTIT que li permeti superar l’angoixa a la mort és EL CONFLICTE.
Ara bé, que EL CONFLICTE per a Sánchez Piñol impliqui, necessàriament, guerres, intrigues o sexe, no és el problema de Proust. Que, per cert, inclou tot això a la Recerca.
«I s'inventa el "jo". Ara tot passa pel "jo": ja no importa el món, només el que em passa a mi. S'entendrà que això és una porta oberta la literatura entesa com a autobombo. Jo, jo, jo.»
Coincideixo en el menysteniment del jo, però Proust, de fet, el destrueix. El jo de Proust no és el jo en què pensa Sánchez Piñol. Ah, i, per cert, el jo no se l’inventa ell: en tot cas, ho fa Agustí d’Hipona, uns quants segles abans.
«Però aleshores, sense pregunta binària, sense els Tres Actes, sense conflicte, què diferencia un bon relat d'una simple redacció escolar? Poca cosa: el llenguatge refinat, l'elegància d'estil i l'observació aguda.»
Proust no empra un llenguatge refinat: té certa economia lingüística interessant. No és un observador agut de la realitat: de fet, nega el paradigma de la novel·la realista. L’elegància de l’estil és un element subjectiu.
En tot cas, sí, les redaccions escolars són equiparables a la Recerca.
«Normalment, quan algú escriu sense fer els tres actes és perquè no en sap. No pot. No s'atreveix. Calen pebrots. És més fàcil fer redaccions d'aquestes que la senyoreta ens encarregava per explicar com ens havia anat el cap de setmana, i anomenar-lo "alta literatura".»
O, precisament, aquell que no en sap, escriu segons la idea que han de passar coses. Perquè el conflicte és acció tangible, oi?
Jo recordo molt bé les meves redaccions a l’escola. També em centrava, com fa Proust, no pas en l’objecte, sinó en el procés de transfiguració de l’objecte. Deu ser que ambdós som uns esnobs.
«Això sí: com més s'expliquen els proustians, més em donen la raó.»
És fàcil atacar la raça lleugerament extravagant dels proustians. És, de fet, ridículament fàcil. Ningú no pot evitar de deixar anar un somriure condescendent quan en coneix un: et parlen amb un entusiasme monomaníac de Marcel Proust com si fos amic personal, te’l volen fer conèixer de totes passades, t'omplen la boca de magdalenes encara que tinguis intolerància al gluten. No tenen compassió. Són més insistents que un testimoni de secta, i més perseverants en la seva insistència. I viatgen a Combray a performar ritus desconeguts un cop l’any.
La caricatura és tan senzilla que fer-la és un accés de mandra, i no pas creativitat. No hi ha res més divertit que imaginar la Societat d’Amics de Marcel Proust com a un saló dels de l’obra. I, tanmateix, com explicava el propi Proust, no hi ha res més poderós que les pròpies conviccions: abans i tot de veure, ja ens construeixen allò que veurem. Aquest és el motiu pel qual a la família de Marcel ningú pensa que Swann pugui ser important: allò que saben és allò que veuen. No tenen cap obertura a la realitat, sinó únicament als prejudicis sobre la realitat en què basen les seves conviccions.
(És curiós que l’obra que critiquis contingui les respostes a les teves crítiques. Proust té un què didàctic molt marcat, fins i tot de cara als seus detractors.)
I aquí serà una mica el mateix: si la convicció és aquesta, cap contradicció de la realitat farà que Sánchez-Piñol vegi, en aquesta patologia d’entusiasme literari, un indici que potser, potser!, s’equivoca respecte del seu judici de Proust.
***
Quin és el problema de tot plegat? Un marc històric totalment esbiaixat, el desconeixement de les beceroles d’una teoria literària que es menysprea però que no s’aconsegueix emprar acceptablement bé en contra d’ella mateixa, la negació de l’autonomia del camp literari, la grolleria de donar naps per cols en el tema de l’elitisme i la cultura popular...
Es fa cansat haver de carregar contra una ignorància tan densa. El més divertit, emperò, és que Proust explica aquest fenomen a la Recerca: en el moment que Madame Verdurin exclou del seu saló tots aquells relacionats amb els Guermantes (Swann, Charlus), només perquè és el de Guermantes el saló on anhela ser rebuda, i mai no hi serà convidada. Als Guermantes, la Verdurin els anomena els ensopits i construeix un cenacle propi basat en la ficció de la seva superioritat respecte d'ells.… I tot això, només perquè la ignoren.
Si Sánchez Piñol fos capaç d’escriure una obra de la qualitat de la Recerca, o en tingués l’ambició, aniria amb cura de no bescantar-la. Com a mínim, la Verdurin té l’astúcia de no parlar mai de la duquessa de Guermantes, no fos cas que algú comprengués que els ensopits ho són en la mesura que no la consideren digna. Sánchez-Piñol no és tan astut com la Verdurin o potser és més honest: ell sí que crida als quatre vents que Proust no el rep al seu saló.
Etna Miró
14 d'agost de 2025
0 comentaris