Quadern / setembre

[Totes les cites d'aquest quadern de setembre 

són extretes del volum Cartes (1867-1881), de Dostoievski]

 

La intertextualitat, aquest setembre, ha estat un peatge inajornable, un dimoni que m'ha encalçat, allà on anava, amb la mateixa, carregosa, sentenciosa pregunta: «I tu, què estàs fent? Què estàs fent aquí?». Autojustificar-se és un dels actes més humiliants als quals hom pot consentir, un símptoma de decadència evident i, en general, el pampallugueig que mostra més clarament que sí, que, efectivament, cal fer una altra vida. Però, com sabríem que hem de canviar de vida, és a dir, com ens faríem les preguntes pertinents per a forçar-nos a l'honestedat si no existissin els llibres? Proust em va obligar a admetre'm certes coses; Broch em va forçar a fer-me unes preguntes que encara no he resolt; les cartes de Rilke i Lou em van esberlar algunes idees que tenia; les cartes de Kafka i Milena em van empentar a saltar. La soledat que demana la lectura és l’espai, el preu, de la lucidesa. Davant del llibre, com davant d'un tribunal que ens jutja, som abandonats a la veritat de les nostres trampes amb què, altrament, cobrim el temps que passem a la vora de la resta d'éssers humans que, en la mesura que ens estimen i ens odien, i que estimem o odiem, ens donen raons de sobres per tal de continuar jugant al joc de l'impostor amb nosaltres mateixos.


Aquesta vegada, puc afegir a la llista de llibres que m'han imposat el cruel exercici de lucidesa les cartes de Dostoievski ―l’únic autor, penso, que deu tenir dos llibres en aquest qüestionable pòdium: les seves cartes, ara, i, prèviament, Els germans Karamàzov. El quid és que aquestes cartes se m'han acarat amb una lacerant, dolent i desvergonyida honestedat, aquella que només se'ls permet al sants. Em feien la pregunta, i quina pregunta!, la que jo sempre m'he fet constantment, la que feia un temps que tenia enjòlit, en guaret, que havia hagut de fer a una banda per tal de centrar-me en l'excessiva dinàmica, corrosiva dinàmica, excitant dinàmica, del joc: es tracta ni més ni menys, del meu grau d'aferrissament literari, del compromís amb què m'he dit a mi mateixa que soc, amb el qual suporto ser per tal de continuar essent, amb el qual no vull deixar de ser. La transformació és una integració problemàtica entre aquests dos pols: la voluntat i la necessitat. I suposo que, arribats a aquest punt de la peripècia, era inevitable acabar demanant-se per la columna vertebral. Tinc la sensació que ja fa sis mesos que me la retiraren, aquesta columna vertebral, que me l’esqueixaren temporalment i en previsió. La carn, sense os al voltant del qual heurar-se, s’ha anat ressentint, s’ha anat esponjant i assumint la pròpia morbidesa, el propi pes. No estic disposada a deixar que pengi més. La manca de nanses és l'únic capaç de sangcremar-me i, cada instant que s'allarga aquest buit, es fa tot més dissolt, més desgavellat. La manca de resistència és una quimera; cal gravetat per a fer significatives les tries i que, en el fons, no sigui indiferent una cosa d’una altra. 


He de deixar de viure-hi, aleshores, en aquesta quimera. He d’assumir que, si en els darrers mesos la literatura, o la mena de vida a la qual m'ha dut el meu treball literari, que sempre ha estat eminentment literari, m'ha permès un miratge de felicitat (hi ha altra cosa relacionada amb la felicitat que no sigui el producte d'un momentani equívoc?) ha estat, en realitat, la falsa façana, la flàccida aparença de facilitat que tant em repulsa. 

 

 


Aquest setembre, llavors, era evident que necessitava tornar a emmotllar aquesta primera pulsió literària que m'ha aflamat fins ara, reconèixer-m'hi en la seva duresa, en la seva asprivesa, en la seva determinació, després de tants efluviosos cotons. La dolçor és preciosa, però és breu i ha de romandre, sobretot, breu. Qui en demana un segon plat, qui vol repetir, està condemnat a ser esclau de si mateix. L'única manera, l'única solució, l'únic àngel, ha estat la literatura, és clar. Com en podia arribar a dubtar? 
 

És una consciència ferma, és l'exigència de retre comptes d'un mateix i la presència en la naturalesa de vostè de l'exigència del deure moral envers vostè mateixa i envers la humanitat. Vet aquí el que representa aquesta dualitat. Si vostè no tingués una intel·ligència tan desenvolupada, si fos més limitada, també tindria menys consciència i no tindria aquesta dualitat. Al contrari, estaria d'allò més ben pagada de vostè mateixa. Però, igualment, aquesta dualitat és un gran turment. 

 

Les cartes d'aquesta darrera etapa de la vida de Dostoievski són d'una determinació oscil·lant, contenen una humitat equívoca entre la voluntat i la sobreimposició. Són adés egotistes, egocèntriques, insuportables, adés il·luminades i tendres, dolces i agomboladores. En tots dos casos, emperò, són tan excessives, tenen una coloració tan clarament grotesca com Dostoievski mateix, com l’eminent personatge Dostoievski. Cada escriptor s'escriu com a personatge a través de les seves novel·les. Això no vol dir que ens hagi d'importar, simplement, ho fa divertit... Dostoievski, en el meu magí, sempre ha estat el paradigma de certa incontinència, el vessament d'una aigua obscura, entintada de nit, és a dir, d'irracionalitats, amb una profusió envers l’exaltació que afalaga el meu entusiasme i, alhora, satura i sobrecarrega el meu avés per allò tan passat de moda i, alhora, tan diàfan com és una obra ben confegida, és a dir, intencional de cap a peus. 


[...] que per més que tingui dos anys d'experiència en la publicació del Dietari, em trobo que tinc grans dubtes en moltes coses. I són els següents: com parlar, en quin to parlar i de què no parlar en absolut.


Si una cosa m'ha quedat clara llegint les cartes de Dostoevski és, emperò, que tots els escriptors, siguem més o menys bones o males persones, acostumem a deixar una constància exacta del nostre grau de consciència. I l'acostumem a tenir ben alt, ben dreçat. Per això, Dostoievski endega el seu Dietari, on ponta amb idees diverses que, més tard, ressorgiran en novel·les en les quals, en paral·lel, va treballant. Un abocador de dèries, val a dir, un Quadern d'Etna Miró si fa no fa..., però molt millor, és clar. Ves, més enllà de la broma, m'ha fet gràcia la coincidència, perquè és cert que escriure mai no és, merament, escriure, sinó elaborar la consciència, ço és, formular unes idees que no només poden sortir (i, de fet, jo diria que no ho han de fer) ja directament endinsades en el guant de la ficció, sinó que s'espargeixen arreu. És a dir, per a saber si allò que has escrit és important, significatiu o, simplement, mereixedor de certa atenció exotèrica, crec que cal plantejar-se fins a quin punt tu mateix ets amarat per aquest nucli temàtic. No debades, sovint, quan em disposo a escriure sobre quelcom en concret, tinc la sensació que és un tema del qual ja n'he parlat, sobre el qual ja hi he donat voltes. És clar que no ho he fet escrivint-ne ficció, però ja ha anat traient el cap adesiara, en quaderns dispersos, en retrobades amb mi mateixa. Sense cap voluntat sistemàtica (de moment), gosaré llançar la teoria que només s'escriu sobre allò que ja s'ha escrit en altres llocs, d'altres maneres, a través d’altres vidres, sobre allò que ja s'ha modulat diferentment i que, tanmateix, ha demostrat sobreeixir. Aquest escreix d'una matèria d'ella mateixa, aquest escolim vivencial que no pot recollir ni un quadern, ni un dietari d'escriptor, ni un article, ni un assaig, ni res de res, sols el pot salvar la ficció. 

 

El salva com a centre buit, emperò? Pot pretendre'l salvar o, simplement, el perimetra? La delineació és el màxim al qual podem aspirar? Per què no és el mateix tenir algú a la vora que pensar-lo? Per què, per molt que ens encaparrem, per molt que acumulem penyores i records, per molt que el somniem, per molt que retrobem la seva roba i els objectes que eren seus, per molt que gairebé el tinguem a la vora, mai no hi tornarà a ser? És terminantment fatal aquest esvoranc entre ser-hi i no ser-hi, i rau justament en aquesta clivella la potència de la ficció en relació amb el coneixement de la realitat. A bastament se'n pot parlar, del món, i de maneres molt i molt diverses, i girant i tombant, arribem a l'asímptota gairebé perfecta, però només s'afina al màxim quan imaginem... Perquè la imaginem més enllà d'ella mateixa. Perquè la imaginació, per definició, és puixança de la realitat, sobredeterminació de l'impossible sobre el possible. 

 

Doncs vet aquí que a mi em passa això mateix: tinc la sensació que dins meu s'hi oculta molt més del que he pogut exposar fins ara com a escriptor. Tanmateix, i ho dic sense falsa molèstia, també tinc la sensació que fins i tot en el que ja he exposat hi ha alguna cosa dita des del cor i en veritat. I li ben juro que, de comprensió, n'he rebuda molta, potser més que no en mereixia i tot...

꧁꧂ 

Sigui com sigui, les deu tesis esdevingueren vint durant l'estiu i al voltant, s'hi recolliren un cert número de peces de suport fins un total de més de cent pàgines... [...] Al setembre, [...] el treball estava acabat.

 

Aquesta darrera cita no és pas de Dostoevski, però ha arribat oportuna, fibladora com el llamp, i romandrà, com a homenatge a l'imprevist. Aquest setembre, entre d'altres, ha estat el mes del naixement d'August, que enclou, doble, una altra celebració esotèrica, el mes de la Política d'Aristòtil, el mes de The life of M, de la Rachel Cusk, el mes de la son i dels tovallons blancs, el mes de Barcelona com a mirada, el mes de la paraula galdufa (i també de la cappare, i groina), el mes de l'Ewigweibliche i de la pèrdua d'un anell amb un robí, el mes dels anacards i del formatge, el mes de les figues, el mes de l'Infern de Dante a partir de Sagarra, el mes de (la) Beatriu... Tot això ho deixo consignat, qui en sap el perquè. Ens mouen tristes pulsions de remembrança, nostàlgics gestos d'acaramullament, i aquest n'és només un de molts, un de tants, un d'infinits. Diria que aquest setembre no he plorat ni una sola vegada, no n'he tingut ni ganes ni ocasió, he perdut totes les oportunitats, les he balafiat, m'he descobert ferma, he menystingut plor-trencar, fins i tot amb motiu..., però encara falta un dia i els dies, ja ho sap la llum, són llargs. 




Et. 🫯

0 comentaris