La mort de Virgili, Hermann Broch. Oh, Broch no podia no ser-hi! Tal vegada no ha estat la millor (què vol dir això, en tot cas?), però sí que hi ha un motiu pel qual l'he volguda posar la primera i és que ha estat la novel·la que més m'ha fascinat en molt de temps, l'obra que més m'ha xuclat i m'ha retingut dins de la realitat que proposa i totes les idees que escampa. No hauria de poder-se escriure un llibre com aquest: que existeixi només podia ser resultat d'un colossal talent col·locat estratègicament en un moment molt determinat. I existeix!

Mestres antics, Thomas Bernhard. Si de res no sabien més els mestres antics que del sofriment, tal vegada ningú no en sap més de parlar-ne, d'ells i de la seva idea de patiment, que Thomas Bernhard. En aquest monòleg omniabraçador i gairebé totipotent capta d'una sola pinzellada tota la terribilitat i el clarobscur en què submergeix el dol. És un esquinç existencial.

Thérèse Desqueyroux, François Mauriac. Una madame Bovary que té menys romanços, menys bemolls i tant o més motius per a dur a certa culminació la seva síndrome de bovarista (més perillosa, més punxeguda, menys fàcil de compadir i, per tant, més divertida). Sorprèn a mesura que vas avançant i, quan menys t'ho esperes, una mera novel·la ha esdevingut quelcom una mica més important: et deixa una petja persistent a la memòria i la Thérèse, per la seva força, pren el seu lloc dins de la galeria de protagonistes femenines memorables. 

El plaer, Gabriele d'Annunzio. Promet allò que regala des de la primera pàgina: un plaer purament sensorial, confiat en l'efluvi i l'arabesc d'estil i de pensament, absolutament decadentista i buit de realitat, el tornaveu de la ranera d'una aristocràcia que ha de deixar d'existir d'una vegada per totes (evidentment, Proust, retrospectivament, m'hi ressonava per tot arreu). I, tanmateix, quan sembla que només serà això, és a dir, una història sobre les desventures d'un jove dandi condemnat per la seva bellesa, de sobte, pren un gir gairebé transcendental i incorpora en el seu joc de miralls els patimets d'una ànima, ara sí, viva.

La cosina Rachel, Daphne du Maurier. Una història hipnotitzant en tots els nivells que et va tenallant amb el seu poder d'evocació i la seva oscil·lació entre la veritat, l'engany i la sospita. L'obsessió que va emanant dels petits detalls, la seducció d'un personatge principal que ens fa seus des de la primera aparició i el paisatge intrigant i alhora dolçament embruixador en què se'ns va submergint fan d'aquesta novel·la un dels grans descobriments d'aquest 2023 (i d'aquesta autora, de retop, un dels grans descobriments).

L'última temptació de Crist, Nikos Kazantzakis. Una demostració de talent en estat pur, transparent, que s'exerceix com un torcebraç fins que acaba deixant el lector en un punt zero on tot és possible. No té cap retirada a res que hagi llegit abans, i segurament no en trobaré res similar després. El final és probablement un dels finals més resplendents, vigorosos i humans que mai no hagi trobat, d'aquells que segellen tota novel·la extraordinària amb un colofó que ja, definitivament, la deixa encimbellada. 

Les afinitats electives, Johann W. Goethe. A l'abril, vaig somniar amb aquest llibre abans de llegir-lo i, després de fer-ho, encara hi vaig tornar a somniar. Suposo que és un senyal irrefutable de la fermesa d'una novel·la aparentment tan senzilla, i, alhora, tan geomètrica i tan capicuada, tan màgica d'una manera tan calculada.

La mort de Danton, Georg Büchner. Una obra de teatre plena de capes darrere de la qual no es vol amagar una altra manera de comprendre la història, una altra filosofia de la història, o, com a mínim, una manera diferent d'escenificar-la.

La novel·la de Genji, el príncep resplendent, Murasaki Shikibu. De la primera de les autores (la Murasaki), passant per la corretja dels segles fins arribar al millor dels autors (en Proust) i tot per anar a petar entre les meves mans, en una escena sobre el dolor, el mar i els records que sempre recordaré.

La remor de les onades, Yukio Mishima. Ja se sap què passa quan es parla del mar: que mai no queda en pensaments en singular sobre el mar. I així, després de l'escena del mar a Genji, havia de venir la remor de les onades. Una mena de novel·la hel·lenística en un petit poble de pescadors de perles del Japó de principis de segle.

El testament, R.M. Rilke. No hi ha festa si no està en Rainer! En aquest cas, amb la seva darrera obra, que no ho és tant com més aviat un confegit de fragments en què intenta explicar què pretenia de fer amb la seva poesia, la seva vida i en què ha fallat. Una reflexió que s'acosta a la confessió.

L'home dalt del pont, Günther Anders. He de ser sincera: el vaig llegir molt conscient d'allò que m'esperava i sense gaire expectativa. I per bé que sí que ho vaig trobar, fou d'una manera que em va sorprendre tant que encara em fa pensar-hi, de tant en tant. Té quelcom que t'hi deixa clavat.

Pensaments, Blaise Pacal. Tanta gravetat, tanta gràcia, i tan poc Pascal! És aquí on hi ha la vertadera gràcia i la vertadera gravetat. Il·luminador i tan apassionat com apassionant... Per quan tindrem, finalment, l'embranzida d'estratègia editorial per a posar-lo de moda?

Aquestes han estat (algunes) de les millors lectures d'aquest 2023 tan intens, tan diferent i tan important. Ha estat un any decisiu en molts aspectes. Fer aquesta mena de llistes és una mica un mal de cap, sobretot pels llibres que et cal deixar fora, però aquests dies d'acabaments i inicis, especialment després d'aquest 2023, són ideals per a fer la vista enrere i acabar de pair allò més representatiu... I jo mai no m'he pogut resistir a aquesta fal·lera de simbologia, dates assenyalades i fites anuals. El 2024 me'l plantejo, a nivell de lectures, un pèl més reposat, dens i profund, una carrera de fons amb alguns llibres que ja fa temps que tinc plantejats com a pendents però que mai no he pogut encabir... Com totes les desiderates durant èpoques que propicien les bones intencions i les millores nobles, segurament acabi en un calaix, però bé, sempre és qüestió de proposar-s'ho. 

En tot cas, mai no hi ha res de més emocionant que la mateixa idea de futur i, per tant, ara mateix, aquests dies d'espera i tranquil·litat, res més divertit que fer llistes, imaginar-se escenaris i reflexionar sobre tot allò que ens pot, ens ha de dur i, de ben segur, farem que ens porti, el 2024.

Etna 

Novembre: el protagonisme dels àngels a l'hivern

Tots els novembres passen sense comentaris: res a declarar. Podem passar les fronteres cap al desembre sense càrrecs de consciència: no hi ha hagut mai cap novembre que hagi forçat a dir-ne res. I, tanmateix, ningú no sap que aquest novembre és, encara no i ja sí, primavera.

El protagonisme dels àngels a l'hivern

꧁꧂

 

Maria Sibylla Merian es dedicava a dibuixar les metamorfosis dels insectes i de les plantes. No hi ha res especial a dir-ne, de la seva obra, més enllà de quedar-s'hi una estona gaudint en l'ullpreniment que provoca l'arquitectura de les branques entrelligades i la distribució dels colors tan concrets que té la natura. No puc evitar de veure aquests dibuixos i creure'ls com una ofrena que, d'alguna manera, fa el pensament científic, la investigació escrupulosa, a la part més salvatge, menys regulada i dominable, de les petites belleses, sempre sorpresives, de la natura.  

 

꧁꧂  

És impossible, si ens aturem un instant, no fer-se creus de tot allò que ens envolta. Tinc la sensació que emmalalteixo de fascinació, que és greu i que pot arribar a impedir-me certes activitats: vaig recaient en episodis de meravellament que si bé és cert que s'han anat benignitzant amb l'edat, mai no me'ls he aconseguit guarir del tot. Cada vegada que em passa quelcom que irromp en l'enfilall de quotidianeitat, em deturo un instant en aquest llampec, en la imprevisió, i em dic que no hi ha remei. El món, quina cosa de pensar! El món és tot un seguit d'estatges, una col·lecció de complexes sedimentacions, de capes de pasta fullada... Una figura de papiroflexia feta amb pàgines de paper de fumar. Penso el món amb un terror que no deixa de ser emocionant. A vegades sento que viure no és sinó aquest vessament de color d'algunes pintures on es deixa campar el vermell: aquest acte de d'expansió més enllà del lloc que té assignat del to rogenc en alguns tríptics romànics o, fins i tot, el daurat de les tessel·les laminades d'or. 

Tot és qüestió d'armonitzar dos eixos: el de la força i de la paciència. Encertar no és sinó saber estroncar la duració en el punt just de creixement. Els equivalents en negatiu de la força i de la paciència són els únics pecats: la precipitació i la parsimònia (una cosa similar ja la deia Descartes i trobo que fem malament no llegint, o llegint sense devoció, el Discurs del mètode). És una qüestió de càlcul: com tenir prou paciència per a deixar madurar les coses? Com entrenar-se en la impertorbabilitat, però saber, alhora, quin és el moment de la violència, quin és l'instant de cobrar-se audaçment el fruit? Al capdavall, estic parlant de fets i no pas de discursos, tampoc de paraules i ni tan sols de literatura -tot exercici intel·lectual que no sigui acció, una topografia de la possibilitat per tal d'acomplir-la en l'existència, no és sinó finalment, exasperantment, inútil.

꧁꧂  

És el món que em retorna a Proust i no pas jo que hi faig cap -és el món que és ple de la Recerca. Jo faig veure que no ho veig, però són els altres que m'hi volen emmenar, que m'ho demanen... Aquesta, em convenço, és la seva màgia, el seu gran poder: no seria l'escriptor que indubtablement és si jo no l'intentés fer callar (si més no, si no cregués que ja no té res a dir-me) i, sense voler, em tornés a entrampar, em tornés a sentir obligada a parlar-ne. Proust és el meu primer amor: no me n'afranquiré per molt que ja no em sigui present. Té alguna cosa d'adolescent la manera en què em reclama quan veu que me n'allunyo: em demana que li faci atenció. No em vol en el meu present: no li importo com la persona que soc, sinó que allò que em demana és la totalitat del meu passat, és a dir, la vida més íntima, més feta a mida de la meva autoimatge. El passat no és sinó allò que ja no és: allò que va ser i que ara ja ha deixat de ser. Proust no m'és altra cosa que aquest fil que em retreu fins a una mena d'Etna primigènia. I aquest retorn no és sinó, també, present: segueix existint en el rastre llarg i lluminós que deixa arreu on vaig. 

(Déu meu, quant proselitisme de la Recerca he fet il·lícitament, salvatgement, a traïció, aquesta darrera tardor i com no m'és possible penedir-me'n? Quins déus em castigaran per aquests pecats d'excés, de fúria marcel·lista?) 

꧁꧂  

Em vaig passar dues nits d'aquest octubre descobrint el Retorn a Viena de la Hilde Spiel, i jo, que ni tan sols hi he posat peu en aquella capital de la qual tantes males notícies m'arriben en forma de monòlegs de Bernhard i crítiques culturals de Broch, he somniat que hi tornava. També i molt especialment La mort de Danton, de Georg Büchner. Aquesta obra m'ha fet pensar específicament en el teatre com a manifestació de la paraula, és a dir, en el fet que la representació no és sinó aquella porció de literatura que es deixa violentar per la presència del cos. 

L'arma de la República és el terror; la seva força, la virtut: la virtut, car sense ella el terror és corruptible; el terror, car sense ell la virtut és impotent. El terror és el resultat de la virtut, no és altra cosa que la justicia ràpida, rigorosa i inflexible.

Tres paraules al voltant de les quals orbito darrerament: flagrant, tensió i impropietat.  

꧁꧂

De tant en tant, torno a algunes de les coses que li deia un Rainer enamorat a una Lou que l'escoltava: 

Ich geh doch immer aud Dich zu / mit meinem ganzen Gehn  / denn wer bin ich und wer bist Du / wenn wir uns nicht verstehn 

I, tot i que li ho deia per carta, jo vull imaginar que també, si hagués pogut, li ho hauria mormolat en un claustre de placidesa il·luminada per un migdia octubral. Un claustre com el de la imatge. Penso tant en els claustres! M'obsessiona la idea d'un centre de silenci, d'una reflexió que es fa en la protecció d'unes columnes... El claustre: un lloc per a veure-hi clar. I, de tant en tant, en intervals regularment establerts per les lleis de la llum del dia, l'esquerda en l'atmosfera que és el repic de les campanes. Aquesta obertura sobtada, en la clara quietud, aquest badall metàl·lic, aquesta cant parsimoniós, gairebé ritual, de les hores. I, després, novament, el claustre amb la seva llum i la seva placidesa: novament, l'espera -o el desig d'encaminar-se cap aquesta l'espera. 

 ꧁꧂   

El futur és un repte, un repte brillant i encoratjador en el seu enigma de felicitat i aferrissament, i, personalment, no hi tinc pas res en contra: ni del futur ni, molt menys, dels reptes.

Etna

Tornar a casa fa que les coses s'esclareixin (entenc tantes coses a mesura que me n'allunyo!). A l'habitació on has crescut, els problemes queden desxifrats (tampoc no voldria dir que és fàcil, però sí que es fa possible pensar). Les conclusions a les quals arribes són evidents i, malauradament, aquesta lucidesa no és mai agradable, però t'estalvia la confusió, que sempre és la part més inquietant de qualsevol procés. Comprenc, a poc a poc, que puc trobar una certa bellesa en viure sense ser del tot feliç, només estant segura del que vull, dels següents passos a prendre, de la ruta que cal agafar (que no és el mateix que la felicitat, però estic arribant a la conclusió que paga molt més la pena o, com a mínim, és més fàcil d'aconseguir i no tan capriciosa en les seves oscil·lacions, tan brutal en la seva pèrdua). Tot és pèrdua, però la determinació és el més fonamental de tots els patrimonis (la certesa dona, si bé no alegria, sí força).

꧁꧂  

L'escriptura és un encantament, una alquímia i una fórmula màgica que es repeteix fins a expulsar els dimonis. No hi ha desesperança, només renovació (és una de les grans lliçons d'aquest estiu, en el qual he viscut tota una vida).  

꧁꧂   

La meva vintena no és sinó un poderós i constant batec rilkeà: la joventut és tan difícil quan hi estàs submergit! Només puc pensar que, quan la deixi enrere, no en recordaré l'aspror, sinó precisament la facilitat d'adaptació (com vaig saltant d'una etapa a l'altra a una velocitat desesperant, gairebé heroica, i com de difícil serà, a partir de cert moment, deixar enrere les coses, mudar el sentiment, no petrificar-se en la comoditat, com ara ho és). Seré injusta amb aquests temps que estic vivint, perquè només en recordaré la gentilesa. I sé que és gentil, en el fons (no és el record, malgrat la idealització la manera més directa d'arribar a la veritat?), però simplement és dur mentre hi estàs dins. Suro en les meves pròpies intencions i veig que estic feta d'una contextura tan informe que quan em decideixo a investigar per quins ressorts es produeixen les meves decisions, només em trobo amb la meravella de la incertesa. No, no em conec (però em descobreixo). 

꧁꧂ 

He llegit les Confessions de Sant Agustí. També L'última temptació de Crist, de Kazantzakis, una novel·la excepcional que m'ha fet reviure de cop l'ànsia per alguna cosa colossal, de significació plena: una encarnació absoluta, ferma, totipotent.

He tornat a veure pel·lícules cada nit: d'ençà que era petita que no ho havia fet i ara és gairebé com unes petites vacances, seure al sofà amb els meus pares i posar una pel·lícula intimista, lenta, de segura bellesa. He notat que ara és molt més fàcil fer-me emocionar amb les històries que s'hi expliquen: abans, que una pel·lícula em fes plorar era l'excepció i ara, en canvi, cada emoció que s'hi reflecteix em ressona i em fa tremolar. 

He vagarejat per la Fira de llibres de Vell de Passeig de Gràcia i m'he endut, d'entre la desena de llibres que hagués desitjat d'endur-me, un de Gabrielle d'Anunzio (he estat a punt d'agafar un de Mauriac, però m'he contingut, i encara no sé ben bé per què: no descarto tornar-hi, en un accés de penediment, i recobrar-lo*). 

He mirat el mar asseguda al Moll de la Fusta en moltes més ocasions que no pas pensava que faria. He parlat de moltes coses, la majoria una mica desesperançades, algunes una mica més divertides, però totes importants en alguna mesura, mentre mirava el mar i he lamentat no recordar cap vers que parlés sobre el mar (l'incipit d'El cementiri marí no compta).

 He acabat, per fi, la llibreta que vaig començar al juny i em toca d'estrenar una de nova per aquesta tardor. Adoro la tardor i tota a quietud consirosa que em porta, tota la maduresa amb què sembla dotar les coses: nova llibreta, és a dir, un nou cicle. Com sempre (i no pot ser pas casualitat que setembre rimi amb sempre).

*Sí, en un darrer cop de volant, vaig agafar Thérèse Desqueyroux, de Mauriac, i tot un gaudi. Una Bovary sense causa.

꧁꧂  

Les decisions no fan mai tant de mal com quan les exerceixes tirànicament sobre tu mateix. Penso molt, aquest setembre, en santes i verges com les d'aquests retaules: 

Etna 

Tinc la certesa que l'agost, dins de la meva mitologia, està esdevenint un mes carregat d'importància –evidentment, sempre que parlo d'importància, m'estic referint a l'escriptura i els seus brancams. Els agosts, sempre recomençats, mai no acabats del tot, sempre de color carabassa i recoberts de polsim daurat, són una mena de fre de mà que tinc abans que no arribi el setembre i em tenalli la sensació que l'estiu s'ha escolat massa ràpid i que d'aquests mesos no n'he pogut salvar res de tangible, material i concret. El setembre és un dels meus mesos preferits, també, però darrerament l'agost el guanya en significança, en tant que per a mi ha acabat adquirint la màgia dels renaixements. Per això, si mai faig la vida d'escriptura, de la qual vertaderament gaudeixo, és els dies d'agost.

꧁꧂ 

Aquest agost, he llegit novament el meu molt admirat Hermann Broch, aquesta vegada Els somnàmbuls –si us plau, si cap déu s'encarrega que les traduccions arribin a bon port, que faci que aviat tinguem Els somnàmbuls en català. Cada cop que el llegeix-ho, és un pacífic retorn a casa: en aquestes pàgines, hi ressonen moltes de les meves inquietuds, gran part de les meves angúnies i els meus desitjos, i fins i tot alguna intuïció, expressats amb una finesa absoluta, una precisió delicada però tossuda. Broch encerta la vida amb la mateixa punteria que els dards d'altres arriben a la diana. Vaja, que Broch és el meu llançador de ganivets literari. Per a expressar-ho més planerament, diré simplement que hi havia pàgines en què tenia l'impuls d'alçar-me de la cadira i posar-me a aplaudir, o copiar-les senceres a mà fins a esgotar tota una llibreta –fer de monjo copista d'Els somnàmbuls. No puc evitar rumiar les connexions que me'l fan remuntar a Proust: d'alguna manera, les seves escriptures són una bessonada nascuda a destemps. Els afeixuga una angúnia semblant, però estan obligats a tractar-la de maneres diferents –els deures, sempre fatigosos però ineludibles, que els imposen llurs èpoques. Negar la pròpia època és negar el propi esperit.

 ꧁꧂ 

En un jardí d'Alemanya que encara ara enyoro, vaig poder veure la pluja de Perseids. Tan bon punt vaig veure caure el primer (i no va ser fàcil, sinó que em demanà un d'aquells exercicis de paciència al qual només t'hi acostumes un cop hi has entrat), vaig entendre perquè també els diuen llàgrimes de Sant Llorenç. Vaig tenir la gran sort, emperò, que res no em podia posar trista en aquell moment i, per tant, la part de llàgrimes quedà més aviat com a una llicència poètica i en cap moment no em vaig creure que realment ningú estigués plorant al cel –imatge que, malauradament, soc ben capaç de fer-me si tinc l'ànim una mica melangiós. Mirar el cel sempre m'ha semblat que té alguna cosa d'obertura de les profunditats, però és una obertura cap al no-res, és a dir, un buidatge. Mirar el cel em drena els pensaments en el millor sentit possible: per a mi, és un descans pensar en la immensitat que s'hi ofereix. La foscor no em demana res, el silenci que es fa encara menys i el buit total al qual t'enfrontes és un oceà tan immens que no et sap exigir res –per a ell, que existeixis és tan aleatori, tan poc significatiu, que és com si no ho fessis. Aquesta desaparició d'un mateix és una benedicció. Esguardar durant una bona estona el firmament de nit em submergeix en la impersonalitat més refrescant i alleugeridora: floto en la deserció de tot dubte i ròssec. I això que diuen que, quan veus un estel fugaç, has de demanar un desig: res més lluny de la veritat. No vaig ser capaç de demanar-ne ni un de sol en tota la nit. El motiu principal podria ser el que dicta la raó: que només crec en mi, que el fat no és a les estrelles i tota la xerrera (es pot llegir en boca del Cèsar de Shakespeare), però la vertadera raó és això, que el cel em deixa massa abstreta com per a recordar quins són els meus desitjos. 

(Al dia següent, vaig quedar positivament sorpresa que l'ascensió de Maria, en alemany, s'anomenés Maria Himmelfahrt. No n'hauria d'estar, de sorpresa: al capdavall, és exactament això, una ascensió divina: una conducció cap al cel. Ves, em va fer gràcia imaginar una Maria ascendint d'una manera tan prosaica, tan americana, per algun motiu, cap al cel.).

꧁꧂ 

L'origen com a línia de punts per on extirpar

La dificultat de solucionar res és que no en saps mai l'origen –on ha començat a torçar-se? Si sabéssim d'on data la desviació, aleshores no seria difícil de fer el tall, és a dir, desarrelar la gangrena. Però la cosa de la podridesa és que mai no és clara –ben pensat, la podridesa què és sinó un camí vers la dissolució; la dissolució, la disseminació al buit i en el buit... En la pròpia idea de podridesa, indestriablement, hi ha la de deixadesa. No soc partidària de trobar un sentit en l'origen –el sentit, sempre que hi és, està en la meta, per bé que es manifesti, impacientment, en el procés–, però sí que crec que és en l'origen que es pot més diàfanament dimensionar les coses –entendre-les en les seves delimitacions, mapejar-ne l'abast, prevenir-ne els tombants.  

꧁꧂

Una declinació (més) d'intel·lectualisme moral 

Com sempre, tot ens acaba essent necessitat, no pas natura –no és que no vulguem, sinó que, més aviat, no podem. Empro poder en el sentit més estret: no tenim la possibilitat, perquè no la distingim, no se'ns presenta –i és cosa nostra, perquè som nosaltres que no sabem trobar-la. És per això que únicament pensem sobre les coses més sinistres i no pas les lleugeres: perquè només tenim una oportunitat davant de l'atrocitat si hi reflexionem –sense afirmar que el coneixement és poder, sí que crec que el saber és el llindar del poder. Al capdavall, actuar és trencar el pacte de negligència, separar-nos del fons moral de ressignació i mirar per tal de sofisticar-nos –no sabria definir d'altra manera l'acció. 

Ja em sap greu haver de caure en una declinació d'intel·lectualisme moral socràtic, però resulta que sí que hi ha coses que són certes (qui ho diria) –a la veritat vertadera s'hi pot arribar des de molts llocs. El lloc on jo he arribat és aquest: pensar profundament és saber que el coneixement és també rebuig de l'abominable i l'esgarrifós. És a dir, que, talment com cap moviment no és mai sense direcció, cap acció, si es vol valuosa, ha de conèixer abans tant el Bé com el Mal. I aquí ens topem amb la tragèdia: no coneixem ni el Bé ni el Mal. Els nostres errors són l'evidència d'una determinada impossibilitat de conèixer –no entenem en un moment donat què és el més adequat, el més just, què caldria de fer i de dir i què hauríem d'evitar i callar. Una tragèdia ben petita. 

꧁꧂

 

El festival de Delfos: les suplicants, 1930. Nelly's (Sougioultzoglou-Seraidari Elli)